OCCITURI
(els
qui van a matar)
Es diu Wellington, o Braun, o Pérez, o Riera. És més aviat alt, ben plantat, amb cabells grisos a les temples. Va vestit amb un tern blau marí i una corbata atrevida però molt elegant. Educat i cortès, té sempre a punt una paraula amable.
És propietari d'una fàbrica d'armament on treballen cinc mil homes. Envia armes a Ruanda, a Txetxènia, a Croàcia, a Kosovo, a l'Iraq. Allà on calgui.
Els veïns i amics el tenen en gran estima. Fins i tot un partit polític li ha proposat de presentar-se per a diputat a les eleccions. Però ell ha dit que no, que per a això ja hi ha gent més preparada, que es vol dedicar en cos i ànima a la fàbrica. Cinc mil famílies depenen d'ell. La política, que la facin els polítics.
Avui, com cada diumenge, ha anat a missa amb la seva senyora, i, amb les mans acabades d'ensabonar, ha agafat la sagrada forma i se l'ha posat a la boca. Després, agenollat en el banc, els ulls closos, se l'ha empassat procurant no rosegar-la, tal com l'hi van ensenyar de petit.
Demà tornarà a ser dilluns, i de bon matí ha d'expedir un tràiler carregat d'armes. Unes armes sofisticades, autèntiques obres d'enginyeria, d'una precisió gairebé infal·lible.
Però
un matí obrirà l'aixeta del lavabo i en rajarà sang. I la
seva pobra mare s'avergonyirà d'haver-lo dut a les entranyes.