Dirigida per John Badham , en el seu debut cinematogràfic, Febre del dissabte al vespre (1977) va suposar un veritable èxit i una nova pel.lícula creadora de modes, a tot nivell, tant ballable com de vestuari. Els intèrprets són Barry Miller, John Travolta, Paul Pape, Bruce Ornstein, Joseph Cali i Karen Gorney.

John Travolta brinda una interpretació sensual i brillant com a rei de les discoteques en el cim de la seva popularitat. Quan acaba els sis dies laborals en una botiga de pintures, Toni Manero s'empapa de colònia, es posa una camisa de flors molt ajustada, pantalons de tela de gavardina i sabates de plataforma i es prepara , un cop per setamana, per la febre nocturna de diversió, a la discoteca. I tot en el marc del Brooklyn italoamericà.

Influït per Stephanie, la seva companya de ball, i pel seu germà sacerdot, Toni comença a plantejar-se laseva manera de veure l món i les seves escasses perspectives de futur. Stephanie i ell inicien una relació tempestuosa, perquè ella vol sortir del barri i de la seva feina de secretària i anar a viure al glamourós Manhattan.

27 anys després de la seva estrena, encara, quan sona la veu de falset dels Bee Gees, i la gent somriu automàticament . Fou la Banda Sonora més venuda de tots els temps, amb 25 milions de còpies, amb cançons tan famoses com "Stayin' Alive" o" Night Fever" . El 1977, la força de voluntat del seu protagonista va calar en un país, els EUA, que, rera l'escàndol Watergate i la caiguda de Nixon, necessitava optimisme i autoestima. El primer ball en solitari de Toni Manero és una insòlita síntesi de narcissisme i confiada energia i un dels moments brillants de la pel.lícula.

Tant Febre del dissabte al vespre com Rocky, una altra icona que buscava expressar-se , però a través de la boxa, són dues figures emblemàtiques de l'Amèrica dels 70, unes paràboles amb ingredients dionisíacs i puritans sobre l'ascens social.

La maniobra de Robert Stigwood, mànager dels Bee Gees i productor del film després d'intuir la història, en acabar de llegir un article de The New York Magazine sobre els Ritus tribals del dissabte al vespre, va llançar el doble LP amb la banda sonora abans de l'estrena. La seva revolucionària estratègia va inaugurar un nou concepte de mercadotècnia: el disc promocionà la pel.lícula i al revés.

Pel filòsof Antonio Escohotado, la cinta defineix un moment «trascendental» de la sociedad moderna: «El naixement del cap de setmana, una institució de vital importància econòmica."

Els Bee Gees van regnar a les llistes d'èxits, patrimoni fins llavors dels negres i els gais, i les discoteques es van omplir de joves que, per primer cop en la història, disposaven de mitjans econòmics, provinents dels pares o de la seva pròpia feina. Començava la cultura del lleure i també una altra cosa, definida pel periodista musical Joaquín Luqui : «Els 15 minuts de fama descrits per Andy Warhol. Tots podíem ser el centre d'atenció».

Avui, el cicles de la moda retornen les potes d'elefant, els colls llargs de camises ajustades, i les sabates de plataforma. I del personatge ha nascut la Fundación Tony Manero, un combo barceloní que reivindica la filosofia associada a la música disco: «Viure al límit, apurar el moment".

En la pel.lícula apareixien cançons de Bee Gees, KC & The Sunshine Band, Tavares, The Trammps, MFSB, Kool & The Gang o Ivonne Elliman, entre d'altres.