Un lingüista inaguantable
i arrogant, el professor Henry Higgins, es juga amb un altre lingüista,
el coronel Pickering, que pot transformar una venedora ambulant
de flors de Londres, de classe baixa i llenguatge barroer, en
una senyora de l'alta societat, fina i polida. L'objecte del seu
experiment és Eliza Doolittle, que accepta inocentment
la seva oferta de rebre classes de dicció, esperant millorar
així la seva situació personal i obrir una botiga
de flors. Després de mesos de dedicació, amb exercicis
de pronúncia ben estranys, com el d'omplir-se la boca de
bales de jugar , que fan plorar la noia d'impotència, un
dia presenten Eliza en societat ,durant les exclusives carreres
hípiques d' Ascott , on la noia es fica de peus a la galleda
diverses vegades. Allà coneix un jove i guapo pretendent,
Freddie, que s'enamora de la seva espontaneïtat i bellesa
i que, una nit, li canta a la seva amada una cançó
preciosa: "El carrer on tu vius", sense que això
estovi el seu cor. Però no és correspost, perquè
ella s'ha enamorat del seu professor. Quan les esperances semblaven
perdudes, el termini fixat arriba: el ball de l'ambaixador.
Aquell dia, Eliza, amb un vestit de París, i amb joies
manllevades, sembla realment una princesa. Durant el ball, es
comporta i parla com a tal, fins al punt de fer córrer
el rumor que és una princesa estrangera. Però ella
ja sap els veritables motius de l'oferta inicial de Higgins, i
se n'ha adonat que no ha estat més que un experiment, per
a ell, que és incapaç de sentir cap sentiment. Per
això decideix abandonar-lo, després d'un esclat
de ràbia, i refugiar-se a casa de la mare d'ell, de qui
és molt amiga.
Un cop l'ha perduda, i
sense saber on és, el professor Higgins se n'adona que
s'ha enamorat d'ella, de la seva creació, i que no pot
viure sense estar al seu costat. Per això, la va a buscar
a casa de sa mare. I ella accepta tornar a la seva vora, no sense
abans fer-li demostrar els seus sentiments.
La comèdia musical original, havia arribat a les 2717 representacions
a Nova York i les 2090 a Londres, protagonitzada per Julie Andrews
(la Mary Poppinsde la Disney,
Òscar a la millor actriu , per aquesta pel.lícula,
el mateix any dels Òscars de My
Fair Lady) quan Jack L. Warner la va decidir dur al
cinema. El productor no li va confiar el paper a ella, perquè
era el seu debut al cinema, i va preferir tenir Audrey Hepburn.
Julie Andrews, en el moment de recollir l'Òscar, "va
agrair" públicament al Sr.Warner que no li hagués
volgut donar el paper d'Eliza.
El paper masculí,
en canvi, sí que fou per a l'actor que feia la comèdia
musical a Broadway, Rex Harrison, després que Cary Grant
el refusés. Igualment va passar amb el paper del pare d'Eliza,
que James Cagney va refusar. El Sr. Warner no va permetre que
la Hepburn cantés amb la seva pròpia veu, perquè
ja tenia contractada una cantant anomenada Marni Nixon per a doblar-la,
en les cançons. Audrey es va enfadar molt quan ho va saber.
Del director, George Cukor,
un altre director famós, François Truffaut, ha dit:
"és un director de qui una pel.lícula de
cada cinc és una obra mestra, tres són molt bones
i la cinquena és, si més no, interessant".
Cukor va aconseguir que la pel.lícula traslluís
una crítica cap al classisme de la societat anglesa, que
ja existia en el text original de George Bernard Shaw, del 1913.
Per això, algú ha definit aquesta pel.lícula
com "una comèdia tràgica amb cançons
i música".
La pel.lícula va rebre 8 Òscars, al millor: Actor,
Direcció artística, Fotografia, Disseny de vestuari,
Director, Direcció musical, Pel.lícula i So.
I també va estar nominada als Òscar a: Actor de
repartiment,Actriu de repartiment, Muntatge, Guió adaptat.
