Àustria, 1930. Maria, una ex-novícia, està encarregada de l'educació i cura dels set fills del capità Von Trapp, un vidu antipàtic i autoritari. A poc a poc, Maria es va guanyant la confiança i l'afecte dels entremaliats nens, però també es va enamorant del seu pare . Al comunicar-li una amiga de la família que pensa que el Capità aviat es casarà amb ella, Maria fuig al convent. Els nens la troben a faltar i van a buscar-la. L'abadessa convenç a Maria que la seva destinació no és el claustre. María torna amb els Trapp i es casa amb el Capità.

Els intèrprets principals són Julie Andrews (Maria) , Christopher Plummer(Von Trapp) i Eleanor Parker,. El director és Robert Wise i la música original és de Richard Rodgers . Va ser estrenada el 1965 i va rebre molts Òscars: Director, Muntatge, Música, Pel·lícula, So , a més de ser nominada a Actriu ,Actriu de repartiment, Direcció artística , Fotografia,Disseny de vestuari.

Somriures i llàgrimes és una pel·lícula que sempre ha estat injustament tractada per la crítica, no així pel públic, que la va convertir en una de les més taquilleres de la història. Àdhuc així són legió els qui la desqualifiquen per cursi o almivarada, obviant les seves qualitats. Les seves tres hores de metratge són una lliçó magistral de cinema, de producció exquisida, amanida amb plànols cuidadíssims i una infinita de virtuts i formes que aprofiten el color, els paisatges, la música i les interpretacions com elements per a crear un espectacle colorista, entretingut i commovedor, que és la principal missió de qualsevol pel·lícula per a tots els públics.

En tots aquests aspectes és una obra d'art cinematogràfica, una obra mestra. Clar que l'argument i els diàlegs de la pel·lícula pequen de cursi i de massa color de rosa. El món de Somriures i llàgrimes és un món meravellós . Somriures i llàgrimes és un d'aquests musicals que poden veure's una vegada i una altra i en els quals sempre trobes alguna cosa nova. Totes les cançons són belles.

Si és possible, cal veure la versió original i prescindir de l'espantosa adaptació que es va fer a l'espanyol, plena de despropòsits i frases en pla "ja ets grandet".... (per no parlar del doblatge, hi ha moments és que les boques dels actors canten amb ostentosa claredat "uuuuuuuuuu" i sentim "ooooooo")

Pel que fa a les actuacions, Julie Andrews està discreta en el seu paper, no arrisca i es limita a anar d'ingènua semi-ximpleta sense buscar res més al personatge. La seva Maria és una mica asexuada, més que pura, i li falta una mica de l'encant que tenia Mary Poppins. Plummer posa cara que allò no era el que li havien dit i tampoc se surt del correcte. Eleanor Parker està molt millor, ficant zitzània i deixant anar frases que desentonen amb l'esperit de les verdes prades.

Els nens, tots molt bé, en tenen prou amb ser angelicals i se'ls perdona que de vegades mirin de reüll a les càmeres. Peggy Wood, la mare superiora és una gran actuació , amb el seu hàbit i aquesta cara de monja bona i sàvia... no ha d'estranyar que la nominessin a l'Òscar a la millor secundària.

El millor, diguin el que diguin: el final. Aquests minuts en els quals són perseguits pels nazis , solucionen moltes mancances de la pel.lícula i li donen certa duresa al conjunt que no ve gens malament. Altres escenes mítiques són quan canten el "Do-Re-El meu" o "Edelweis".

En resum, una obra mestra, mal jutjada i maltractada per gent que volent rebutjar el que suposadament representa, s'oblida del que és i del que ofereix a l'amant del bon cinema.

Una anècdota: Charmian Carr, l'actriu que interpreta a Liesl, la filla gran dels Von Trapp, va escriure fa un parell d'anys un llibre titulat "Forever Liesl" en el qual conta com aquest paper va canviar per a sempre la seva vida i com encara és recordadísima als Estats Units per aquest treball. Narra una anècdota de com en els anys 60, en plena promoció mundial, li van presentar a una dona que havia anat al cinema a veure la pel·lícula prop de 300 vegades en menys de 8 mesos. Pel que sembla, la dona acudia a un centre comercial on veia tots els passis, gairebé tots els dies. Charmian Carr conta que no va poder evitar pensar que algú que feia això hauria d'estar una mica trastornat. Quan la va conèixer li va cridar l'atenció el normal i entenimentada que semblava la dona. Charmian no va poder evitar preguntar-li:

- Però per què va ser a veure la pel·lícula tantes i tantes vegades?

- Perquè em fa sentir feliç -. Va ser la resposta.

Les seves grans cançons són:

Prelude and the Sound of Music
Overture & Preludium (Dixit Dominus)
Morning Hymn and Alleluia
Maria
I Have Confidence
Sixteen Going on Seventeen
My Favorite Things
Do-Re-Mi
The Sound of Music
The Lonely Goatherd
So Long, Farewell
Climb Ev'ry Mountain
Something Good
Processional and Maria
Edelweiss
Climb Ev'ry Mountain (Reprise)