Bonaventura Carles Aribau va escriure
aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català
Gaspar de Remisa (1),també a Madrid. Va voler oferir-li pel seu
sant, la diada de Reis de 1832 i va voler que el tema girés entorn
la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista
des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'"exili".
"Al manuscrit autògraf,
els versos es distribueixen en estrofes tancades de quatre, que pel
joc constant de rimes cal interpretar, però, en grups de dues,
en forma d'octava castellana , usada per Iriarte i Moratín,
i en què Aribau incorpora l'alexandrí" (2).
Els temes que presenta degueren
ser la causa que el poema es publiqués el 24 d'agost de 1833
"El Vapor" , presentat "con el patriótico orgullo
con que presentaria un escocés los versos de sir Walter Scott
a los habitantes de su país" (3)
El poema és el més
important dels que va escriure, perquè la resta de la seva obra
es considera d'escàs relleu, i és breu i circumstancial.
Tot i això, Aribau fou ajudat, en la seva redacció, pel
comediògraf Renart i Arús , a petició seva, per
carta (4). Tingué gran èxit després de la seva
publicació i fou lloat per tots els grups i tendències
de la Renaixença del moment, tant conservadors com liberals.
Pel que fa a la comprensió
del text, cal subratllar les següents coses: la "tomba del
jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau"
és l'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí,
citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels
autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que
avui sabem que el llemosí és el dialecte occità
de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.En
tot cas, la confusió prové de l'època dels trobadors:
els autors de la Renaixença creien que la llengua dels trobadors
medievals era català antic (llemosí).
El tema general del poema és
l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant de la
pàtria. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és
la següent:
- Les dues primeres octaves
parlen de l'enyor de la terra.
- Les tres següents
octaves parlen de la llengua.
- La darrera octava serveix
per a fer l'homenatge al patró.
Mètricament parlant, el poema
té 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins (12 síl.labes)
amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és
consonant, masculina i femenina. i l'estructura és ABBA ACCA-
DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura
creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a,
i 8a de cada octava.
Conté molts elements propis
del Romanticisme: la lira abandonada (aquest instrument musical és
símbol de la poesia des dels Psalms de la Bíblia ), la
identificació del paisatge amb la problemàtica personal,
el fat o destí perseguidor, l'enyor de la pàtria perduda
(que ja apareix en Schiller i Novalis). En tot cas, és de destacar
el concepte de pàtria d'Aribau, que no es correspon amb Espanya
sinó amb Catalunya.
Comença, l'oda, fent un repàs
a la geografia de tota Catalunya, si més no, la simbòlica:
prenent com a leit-motiv el de moltes cançons populars i el de
"Els promesos" d'Alessandro Manzoni: una cançó
de comiat. De seguida apareix el pronom personal "JO", que
torna líric el tema, personal i íntim, al vers dos, amb
el mot "pàtria mia". I quan s' adreça al "tu"
no és cap persona, sinó la pàtria, exemplificada
en els turons de serres desiguals (metàfora de Montserrat, lo
repòs etern del santuari de la Verge), en el vell Montseny (metaforitzat
en un alt palau que està vigilant i guarda la tomba del jueu,
metàfora de Montjuïc, i la mallorquina nau, metàfora
de les Illes Balears) . Resumint, la primera octava està dedicada
a les muntanyes i illes dels Països Catalans, amb dos paral.lelismes
( "adéu-siau turons, per sempre adéu-siau",
"per lo repòs etern, per lo color més blau")
i una al.literació (" e al mig del mar immens la mallerquina
nau").
La segona octava identifica el front
de la pàtria (el Montseny "superbe") amb els parents
(gal.licisme que representa els seus pares) , i el so dels torrents
amb la veu de sa mare i els plors del seu fill, és a dir, els
afectes més propers. Acaba la cobla amb una mena de comparació,
a l'estil d'Ausiàs March: se sent "així com l'arbre
emigrat a terres llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les
flors el perfum". Un arbre desarrelat. L'hipèrbaton paral.lelístic
del darrer vers és d'allò més bonic.
La tercera octava comença
amb un verb antic ("haja" per hagi) que li serveix per a fer
una justificació íntima del per què de la seva
partida de Catalunya ("una enganyosa sort", una sort falsa,
dolenta). Les torres de Castella són una metonímia de
tota la regió central espanyola. Es queixa amargament d'haver
marxat, perquè ja no sent el poeta (trobador) cantar en català,
que és l'única cosa que el consolaria, perquè li
desvetllaria el record en el seu cor. Aquests quatre primers versos
són una interrogació retòrica, que és resposta
per ell mateix amb tristesa: "en va" (endebades) viatja en
ales de la imaginació i el record cap el seu país, per
veure el Llobregat... l'únic consol que li queda, l'únic
plaer que sent (darrer vers, paral.lelístic) és "cantar"
,és a dir, escriure poesia, en català. Ser trobador a
l'estranger.
La quarta octava fa una justificació
històrica de la importància de la pròpia llengua
: llengua dels savis que van fer constums i lleis; dels forts que acataren
els reis, defengueres els drets i venjaren els agravis. La llengua del
gran Imperi Catalano-aragonès de l'Edat Mitjana, per tota la
Mediterrània, des d'Espanya a Itàlia,a Grècia...
La paraula "agravis" és un castellanisme (avui s'ha
de dir "greuges"), típic dels autors catalans pre-Fabrians.
La resta de la cobla és una maledicció: que es mori ("muira"
és un verb antic) l'ingrat català que en sentir algú
parlar en la seva llengua no plora i s'enyora de casa seva i no respecta
la poesia (lira: metàfora antiga, que ja usava Horaci, i també
instrument dels trobadors medievals) dels seus avis.
La cinquena estrofa continua la
justificació de la importància de la llengua, a partir
d'una metàfora d'ell mateix com a vedell, que fa el primer vagit
en català, mentre mama de la seva mare(aquest vers és
un hipèrbaton) . El català que serveix per a pregar a
Déu (recordem que Aribau pertany al romanticisme conservador,
per tant, és religiós), per somiar cada nit, per parlar
amb ell mateix -la llengua del pensament- i és la llengua de
la veritat, perquè no pot mentir qui parla amb la llengua del
cor. "En llemosí li parl" té un verb estrany
en català central, "parl", que ve motivat per necessitats
de còmput sil.làbic.
La darrera octava conté una
anàfora del verb "Ix" (Surt, en català antic)
, una ordre que personifica la llengua i ve a dir que surti de dins
seu, per expressar els afectes, perquè és una llengua
dolça com la mel (comparació que també és
sinestèsia perquè la llengua pertany a l'oïda i la
mel al gust) i el retorna a la infantesa virtuosa (innocent ..."innocenta"
és un vulgarisme) I en el vers 45, apareix un mot que canvia
el significat de tot el poema, i l'adreça directament a Gaspar
de Remisa: "cessarà de cantar de mon patró
la glòria", on "patró", en realitat, vol
dir "pàtria". I és així com el poema
es torna una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró,
a tots dos alhora, per quedar bé amb qui li interessava més
en aquells moments.
Aquest poema, que en alguns llibres
apareix amb el nom "Oda a la Pàtria", però que
Aribau titulà només "La Pàtria (Trobes)"
,és un dels grans exponents de la manera de ser i pensar, de
la ideologia, dels poetes de la Renaixença, especialment els
de caire conservador. La pàtria, la fe, la llengua, l'amor a
la mare i als fills, resumeixen, en una llengua que barreja verbs en
català antic i paraules col.loquials o fins i tot incorrectes
i un gran munt d'imatges simbòliques, el que tradicionalment
ha representat la identitat catalana.
___________________________________________________________________________
1.L'autor treballava en el despatx
de Madrid de Gaspar de Remisa, i tingué diversos càrrecs,
com ara el de vocal del Consell d'Agricultura i Comerç,oel de
director general del Tresor públic i secretari de la Intendència
General de la Reial Casa i Patrimoni.
2. Riquer, Comas i Molas. Història
de la Literatura Catalana, volum 7 . Ed. Ariel, Barcelona 1986.
pàg. 98
3. ídem. pàg. 98.
Sir Walter Scott és un dels principals escriptors romàntics
anglesos, autor per exemple, de Ivanhoe.
4. Concretament, li diu "Para
el día de san Gaspar presentamos al Gefe algunas composiciones
en varias lenguas. A mi me ha tocado el catalán y he forjado
estos informes alejandrinos que te incluyo para que los revises y taches
y enmiendes lo que juzgares...". (http://www.xtec.es/~malons22/personal/renaixinici.htm)