EL NOM


Clementina em dic
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega:
el nom m'era llarg
igual que una queixa i em punyia el cor
quan les amiguetes
per fer-me enutjar
,olts cops me'l reteien;
"Quin nom mes bonic!"
-deia una d'elles-,
"peró no t'escau:
es nom de princesa"
"Ai,quin nom mes estrany!"
-moltes altres ho feien-,
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Peró un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidisa
i es torna després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'es honor
i m'es maravella.
Cap nom no es tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella
i entra en els recers
de l'anima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella.....
Ara el nom em lluu
damunt de la testa

Clementina em dic,
Clementina em deia

cançons i elegies

CANÇÓ MANYAGA


Si una dolça feblesa m'escau,
jo diré com em plauen les roses;
si una dolça feblesa m'escau,
jo ho diria si goses no goses.
Com l'infant que ja sap que és petit
i se'n val amb ingènua malícia;
que ara em sento el voler arraulit,
pres tot ell d'un desig de carícia.
I seré una doneta només,
tota plena de planys i de noses,
i quan vingui l'amat amb son bes
li diré com em plauen les roses.

L'ESPERANÇA, ENCARA


En la meva donzellesa
ja et portava dins el pit,
Esperança, Confiança,
moviment de l'esperit!
"Sempre invoca l'esperança"
-diu un crític- "i de què?"
Mai no m'he sentit ben sola
que Esperança vol dir Fe.
I la casa se'm fa ampla
quan aquest vent s'hi expandeix,
alades paraules sento
veig l'arbre que refloreix.
En la meva viduesa
no vull ombres al meu dol.
He estat i sóc encara
dona que viu a ple sol.
La nit es lliga amb el dia
i et sé tan sovint amb mi!
que volo, somnio i sento
com si encara fos ahir.
Si el meu Carles m'enamora
-oh Esperança!-
tu encara dius que sí.

CANÇÓ DE LA BELLA CONFIANÇA

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.
Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.
Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.
Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò.
Que ell es digui els seus comptes
com me'ls duc jo.

EL MOT

No me'l digueu, Amic, el mot no dit:
guaitant de vostres ulls per les clivelles,
deixeu-me'l recercar dins vostre pit,
tal com dins ell lenta amistat l'ha escrit.

Oh lleus i gràcils lletres, com sou belles
dant-vos les mans! Ni l'or ni les estrelles
fulguren com vosaltres vora el cor
on impera la flama que no mor!

No vulgueu elevar-vos fins al llavi,
que l'aire allí té la fredor d'un glavi
i us occiria, encar que abrigallat
fos vostre cos per un mantell brodat
sobre trama immortal de poesia.

Resteu. No ha de mancar-vos companyia;
com sé que cosa meva us és plaent,
a vosaltres vindrà mon pensament
-tothora que d'esforç es vegi lliure-
mentre perduri en mi la fe de viure.

Per tal com vostre mot m'és conegut,
cal ésser estrany, Amic, al foll traüt.

cançons i elegies

Perquè sento que un no re
que em vingués de tu per l'aire
trencaria aquest voler,
que és fort, però no ho és gaire .

Sobre el meu pit tu vas collir
la rosa bella,
la flor d'amor tu vas tenir
d'una donzella.
Ara que el fruit ja es colorí,
oh meravella!
pren-me per fruita i rosa a mi
i oblida a ella.

l'alta llibertat

“PASSA, VENT…”

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.

A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula
i me'ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.

l'alta llibertat

CANÇÓ

Canto pel goig que em fa cantar
i perquè em prengui qui em voldria;
canto perquè no puc servar
tanta de joia a casa mia.

Tota per tots i tal com só,
que d'altra guisa no en sabria;
tota per tots en ma cançó
damunt la terra on jo naixia.

Damunt la terra que alça un clam
i esqueixa el vel que l'oprimia,
i a les germanes dóna un ram
de l'olivera que floria.

Canto, que enlloc del món on fos
cantar com ara no podria!

l'alta llibertat

ELEGIA

Pidoleu mercè d'amor
i jo en tinc l'ànima plena:
reposeu, no tot ho emmena
vent sonor.

Si l'amor no fos com és,
ara el do jo us en faria:
jo us pogués donar metgia,
si pogués.

Fos per mi que el gran consol
us pogués seure a la vora
i ésser amic i amada a l'hora
que esteu sol.

Deia jo que el vostre plany
“sense amic i sense amada”
tant m'havia trasbalsada-
ja fa un any.

Però un dubte m'estremí
i ma ploma no fou lliure;
ara que heu deixat el viure
ja ho puc dir.

l'alta llibertat

ELS ULLS

Amo els ulls de tot vivent
per damunt de tota cosa:
no hi ha nosa
prou llisquent
que m'allunyi dels ulls de la gent.

Si el maligne em vol temptar,
jo sé prou com ho faria:
sentiria
que un mirar
ja em té tota i em pren i se'n va.

No hi valdria cap consol,
penitència, vels ni cendra;
sinó prendre
nou consol
d'altres ulls que em copsessin al vol.

Que no és prou aquest esguard
-qui en diria la dolçura?-
que fulgura
i m'és part.
Els teus ulls, amat meu, Déu te'ls guard!

Que no és prou, tant com l'estim,
per salvar-me. L'encantària
solitària
d'un abim
dins cada ull tots nosaltres tenim.

I jo en cerco el fons gemat
on s'escorre una aigua mansa,
i no em cansa
el combat,
mal la brossa m'hagués ja nafrat.

Ulls que cerquen altres ulls,
ulls com folles brimarades,
vergassades
i abriülls;
i els discrets i els pregons tristos ulls.

Són els ulls de tot vivent
una bona, bella cosa,
sense nosa.
Vagament
sento en mi tots els ulls de la gent.

l'alta llibertat

GELOSIA

Dubte no, que malversa el cabal
amuntegat de bona hora en ma via.
Resti, però, Gelosia, que val
tant com amor i li fa companyia.
Amb qui em parteixo el pa i la sal,
dubte no, Gelosia.

Ella fou qui em vessà dintre el cor
ombra de mort en saber-me amorosa.
I jo en mos braços l'estrenyo més fort
d'ençà que ens ronda la mort bel•licosa.
La gelosia de la mort,
la porto al cor infosa.

Oh l'esguard que barreres no tem
i guaita a lloure una sina poncella!
Dubte vil, tu vas fent alçaprem:
ell trobaria altra sina més bella?
Ma gelosia és de bell tremp,
és glavi i és rodella.

Amistat me'l furtà a bastament;
ell, l'estimat, de l'amic fou la presa.
Mes Gelosia es dreçava amatent:
“Pren-lo si et lleu, però tem ma escomesa”.
Sia amistat un foc ardent
i jo la brasa encesa.

I també cridaria a combat
aquesta força que es mou dins sa testa.
Cap pensament no eixirà del tancat
que no el copsés Gelosia feresta.
Si Gelosia és el meu fat,
jo me'n faré una festa.

l'alta llibertat

EL MEU CANT

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.


cant i paraules

CANÇÓ

Si jo et tingués vespre i matí
sempre en ma dansa,

si jo et sabés lligat a mi
sense mudança,

¿fóra l'amor com ara és,
tan dolça i fina?

Sense l'angúnia d'un després
que l'enverina,

l'hora que fuig, tot i el renou,
seria fada,

tal com la menja que no es cou
especiada.

cant i paraules

EL SALT

El primer pas va ser rabent,
com qui es desfà d'una llaçada;
i era la boca somrient
i era la galta colorada.
El primer pas en portà cent
i començava la pujada.

Adéu, amat, per 'quest camí
no em pots seguir.

No fos els macs, la xafogor
i aquesta vespa que rondina…
Però aquí dalt hi ha més claror,
el pit respira l'aura fina.
Si giro els ulls, quin tremolor!,
el camí fet ni s'endevina.

Poc em podràs aconseguir,
sense camí.

Què hi ha allà dalt i què hi faré?
M'han dit d'un salt i això m'esvera;
l'angoixa sento que em deté
quan ja no puc tornar endarrera.
Amunt, que encara tinc de ser
més pesantota i cançonera.

Només espera'm a la fi
del meu camí.

L'horror del buit m'ha regirat:
ni vol, ni pas, ni esforç dels braços;
només la Mort per veïnat
que em sedasseja amb mil sedassos.
A baix els ulls de l'estimat
i, com imants, dos braços.

Com eres fort per a sentir
el meu gemir!

Vingué el gran crit, i ja la vall
assolellada em reprenia:
quietament jo era davall
d'un llenç de rosa i satalia.
Al meu costat jeia el fermall
de tant d'amor com jo tenia.

Amat, què importa el mal camí
si ja tenim l'infant aquí?

cant i paraules

QUATRE

Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. I l'ànima?
Immortal?

Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.

Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare sóc de cop i volta.
Infant, tu reies, i
quina pau!

Secularment dona i destí
caminen:
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.

cant i paraules

FILL

Com salvatgina engelosida
pel cadell,
jo la vida passaria
vora d'ell.

Hola, cadell,
dóna'm l'anell
picapedrell!

Arremetria amb urc de guerra
tota gent
i ma dent el guardaria
d'altra dent.

“Denteta dent”,
dirà la gent;
i tu, content.

cant i paraules

 

Barcelonina
sóc més que mai;
¿què se me'n dóna
del clar desma, i
de les arbredes
vora el corrent?
De l'aigua dòcil
del riu, ¿què en faig,
sense la ufana
d'abril i maig
i l'aire tebi
del meu jardí?

sempre i ara

CORRANDA

No em miris, que no sóc res
i el teu mirar em neguiteja;
si em mires, posa en els ulls
cortines d'alba primera.

sempre i ara

CANÇÓ D'UNA CANÇÓ

Com la gasela vas
vora el mirall de l'aigua.
Si t'hi mena la set,
et traïa la imatge
-vora el mirall de l'aigua.
Mes no mires ni beus,
que una fulla es movia,
i una veu percudí
la tibantor de l'aire
-vora el mirall de l'aigua.

Ai cançó, quan tornaràs?
Cap a quan seré exaltada?
Si desfermes, en venir,
tantes traves mal lligades,
tornaré sovint al bosc
per sentir-me enamorada.

Com la gasela vas
vora el mirall de l'aigua.
D'escoltar fas posat,
i les coses callaven.
Quan t'aixequis al cel,
oh cançó esperançada!,
sentirem que ets pel cor
-nodriment inefable-
com un pur rajolí
vora el mirall de l'aigua.

Per a la memòria de Lluís Millet

sempre i ara

CANÇÓ

Tintada de verd,
primavera!
La rosa ja és
en presència;
la rosa ja és,
meravella!,
esquinça la son
i batega;
només cal un nom
per bandera.

és a dir

SALTIMBANQUI

No diré qui vols ser tu.
Ara saltes, ara balles;
amb el ritme i les sonalles
vas bombant el tòrax un.
Riu la gent.
Les acaballes
seran tristes per a algú:
amb l'adéu de les rialles,
quan no restarà ningú,
sortiran totes les falles.
Pobra cara, quan ja calles!
-teva o meva, tot és u.

és a dir

MALALTA

Malalta m'ha dit la gent,
malalta:
no per l'aire ni el color
de la galta,
sinó pel meu vers llanguent.

Si mai em sabeu absent,
malalta
bé podrà dir-me la gent,
que ja un mal d'enyorament,
en pensar-hi, lentament
m'assalta.

l'esperança encara

 

INVOCACIÓ ALS POETES

Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre…
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.

Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.

Ara no vull sinó fugir
que ja presento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!

L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó em posi.

És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.

Taral•lejant i follejant
donaré encara més d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu poeta m'ha valgut,
que no per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima.

l'esperança encara

He desertat de ma ribera
-oh, por, la por!-
la tendra fada remeiera
-remei i olor.
Per qui ens ha pres la primavera
no hi ha perdó.

Digueu-me sí,
digueu-me no.

Les flors abans escotorides
-abril, setí-
llangueixen com les nostres vides,
sense destí,
que ni de somnis són ardides
-ho eren ahir.

Massa dic no,
massa dic sí.

L'emboirament que ens acompanya
-ai, la claror!-
batalla perd, batalla guanya
-quina remor!
La primavera se'ns fa estranya,
i el sí i el no.

Qui ens ha afollat la primavera
no té perdó.

Camí que em menes i mai no ets igual,
ara la vall i les verdes pastures
deixes enrera, i travessar et cal
l'hort dels raïms i les pomes madures,
dels reguerols per on l'aigua s'esmuny,
i de les molses amigues i gerdes;
l'hort que suara jo veia tan lluny
i l'ull m'omplia de tremolors verdes.
Camí que em menes, quan surtis de l'hort
seràs encara suau com ets ara,
o en la muntanya t'enfilaràs fort,
o t'abatràs en la pendissa avara?
Seràs potser a l'altra banda finit
i ja els meus passos podrien comptar-se?
Camí que em menes i encara ets florit,
camí que has pres la meva joia esparsa
i dels teus marges fidels l'has cenyit:
ara que el peu és llisquent i les hores,
el teu finar no em doldria ja pus,
que el dolç amat s'enllaçava a mes vores
i amb un mateix caminar te'ns enduus.