EL NOM
cançons i elegies |
CANÇÓ MANYAGA
|
L'ESPERANÇA, ENCARA
|
CANÇÓ
DE LA BELLA CONFIANÇA
A l'amat he donades totes les claus; jo tinc totes les seves, i fem les paus. Però resta una cambra al fons del fons on entrar no podríem ni breus segons. Tantes forces ocultes, tants pensaments allà dins són escàpols a tots moments! Bé seria debades sotjar-hi un poc: l'aldarull colpiria més que no un roc. Contentem-nos d'una ombra o d'un ressò. Que ell es digui els seus comptes com me'ls duc jo. |
EL
MOT
No me'l digueu, Amic, el mot no
dit: Oh lleus i gràcils lletres,
com sou belles No vulgueu elevar-vos fins al llavi,
Resteu. No ha de mancar-vos companyia;
Per tal com vostre mot m'és
conegut, cançons
i elegies |
Perquè sento que un no re
Sobre el meu pit tu vas collir
|
PASSA,
VENT
Passa, vent, cosa sinistra, M'enfolleixes les colomes i colltorces la florida A l'hort el planter m'aplanes I els papers treus de la taula Ni finestra ni portella Jo a ciutat no et coneixia, l'alta llibertat |
CANÇÓ
Canto pel goig que em fa cantar
Tota per tots i tal com só,
Damunt la terra que alça
un clam Canto, que enlloc del món
on fos l'alta llibertat |
ELEGIA
Pidoleu mercè d'amor Si l'amor no fos com és,
Fos per mi que el gran consol Deia jo que el vostre plany Però un dubte m'estremí
l'alta llibertat |
ELS
ULLS
Amo els ulls de tot vivent Si el maligne em vol temptar, No hi valdria cap consol, Que no és prou aquest esguard
Que no és prou, tant com
l'estim, I jo en cerco el fons gemat Ulls que cerquen altres ulls, Són els ulls de tot vivent
l'alta llibertat |
GELOSIA
Dubte no, que malversa el cabal
Ella fou qui em vessà dintre
el cor Oh l'esguard que barreres no tem
Amistat me'l furtà a bastament;
I també cridaria a combat
l'alta llibertat |
EL
MEU CANT
De no cantar És un parany, Però què hi fa,
|
CANÇÓ
Si jo et tingués vespre i
matí si jo et sabés lligat a mi
¿fóra l'amor com ara
és, Sense l'angúnia d'un després
l'hora que fuig, tot i el renou,
tal com la menja que no es cou cant i paraules
|
EL
SALT
El primer pas va ser rabent, Adéu, amat, per 'quest camí
No fos els macs, la xafogor Poc em podràs aconseguir,
Què hi ha allà dalt
i què hi faré? Només espera'm a la fi L'horror del buit m'ha regirat:
Com eres fort per a sentir Vingué el gran crit, i ja
la vall Amat, què importa el mal
camí cant i paraules
|
QUATRE
Profunditat de pensament: Extremarem d'amor el joc. Reconcilies mon instint, Secularment dona i destí
cant i paraules
|
FILL
Com salvatgina engelosida Hola, cadell, Arremetria amb urc de guerra Denteta dent, cant i paraules
|
Barcelonina sempre i ara |
CORRANDA
No em miris, que no sóc res
sempre i ara |
CANÇÓ
D'UNA CANÇÓ
Com la gasela vas Ai cançó, quan tornaràs?
Com la gasela vas Per a la memòria de Lluís Millet sempre i ara |
CANÇÓ
Tintada de verd, és a dir
|
SALTIMBANQUI
No diré qui vols ser tu.
és a dir
|
MALALTA
Malalta m'ha dit la gent, Si mai em sabeu absent, l'esperança
encara
|
INVOCACIÓ
ALS POETES
Josep Carner, Blai, Rosselló,
Darrerament, quan he cantat, Ara no vull sinó fugir L'esquena dreta i tant-se-val: És folla, riu, dirà
la gent. Tarallejant i follejant l'esperança
encara |
He desertat de ma
ribera
-oh, por, la por!- la tendra fada remeiera -remei i olor. Per qui ens ha pres la primavera no hi ha perdó. Digueu-me sí, Les flors abans escotorides Massa dic no, L'emboirament que ens acompanya Qui ens ha afollat la primavera |
Camí que em
menes i mai no ets igual,
ara la vall i les verdes pastures deixes enrera, i travessar et cal l'hort dels raïms i les pomes madures, dels reguerols per on l'aigua s'esmuny, i de les molses amigues i gerdes; l'hort que suara jo veia tan lluny i l'ull m'omplia de tremolors verdes. Camí que em menes, quan surtis de l'hort seràs encara suau com ets ara, o en la muntanya t'enfilaràs fort, o t'abatràs en la pendissa avara? Seràs potser a l'altra banda finit i ja els meus passos podrien comptar-se? Camí que em menes i encara ets florit, camí que has pres la meva joia esparsa i dels teus marges fidels l'has cenyit: ara que el peu és llisquent i les hores, el teu finar no em doldria ja pus, que el dolç amat s'enllaçava a mes vores i amb un mateix caminar te'ns enduus. |