La seva producció està
estretament lligada a l’experiència vital —en la qual
el fet de ser dona fou crucial— i presidida per una poètica
de ressons maragallians. L’amor, la fe, l’alegria, el cant,
la condició femenina, el dolor, l’angoixa, la tristesa,
la por i la mort són els temes que, amb més o menys pes
i amb tractaments diferents segons el moment i les circumstàncies,
dominen una poesia molt treballada, depurada i mesurada en l’expressió
del sentiment alhora que d’extraordinària força expressiva;
una poesia que, inicialment inscrivible en el moviment noucentista,
el supera amb la incorporació d’elements de la tradició
catalana culta i popular, del simbolisme i de l’avantguarda.
L’autora fou considerada un
dels principals talents poètics del moment, i també la
millor poetessa del període i un model per a les escriptores
més joves, ja que havia obert, segons Octavi Saltor, «el
camí a totes les efusions més íntimes, subjectives
i diverses de la sensibilitat femenina».
Malgrat la importància de
Riba en la vida de l’autora, des del punt de vista literari fou
un altre escriptor qui hi exercí una influència decisiva:
Josep Carner, que entre altres coses, com sosté Enric Bou «li
forní un determinat model de composició, la cançó».
A mig camí de l'instint i
la cultura, Clementina Arderiu convertí la seva experiència
personal de dona en una poesia que, formada en plena desclosa noucentista,
s'obrí a les recerques postsimbolistes de la seva generació
sense trencar amb la tradició popular ni amb la immediata de
Jacint Verdaguer i Joan Maragall. Així, tradueix les seves inquietuds
elegíaques en termes més aviat narratius, condensa la
seva revolta metafísica o històrica en d'altres de sincopats
i, en general, adopta la forma de cançó que, entre l'estil
popular i el més culte de Josep Carner o l'avantguarda, aconsegueix
moments d'una notable originalitat. En qualsevol cas, els poemes ofereixen
un equilibri perfecte de passió i serenitat, tendeixen a una
lleu idealització de la vida quotidiana i posen tot l'èmfasi
en la musicalitat, l'esquematisme i la insinuació.
La crítica la situa dins
la poesia postsimbolista, moviment que neix cap al 1915 per a renovar
la pràctica noucentista.I la
seva temàtica, segons ha apuntat Enric Bou, oscil·la entre
l'amor, un cert sentiment religiós i la feminitat.
