PRIMERS
PASSOS
Filla d’una família
d’argenters, n’aprengué l’ofici i estudià
idiomes, música i piano a l'Escola Municipal de Música.
PRIMERS
POEMES I PRIMERS ÈXITS
Gran afeccionada a la lectura, publicà
el seu primer poema el 1911, i poc després ja fou inclosa en
l’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç
(1913) i en l’Antologia de poetes catalans moderns d’Alexandre
Plana (1914). El 1916 edità el seu primer llibre, Cançons
i elegies, que recollia textos escrits des de 1913.
EL
SEU MATRIMONI AMB CARLES RIBA
Va conèixer
Carles Riba en uns Jocs Florals on ella guanyà la Flor Natural.
El 1916 es casà amb el poeta, que l’orientà en la
seva vocació literària i la introduí definitivament
en els cercles intel·lectuals. Junts viatjaren per Itàlia,
Alemanya, França i Grècia. En els anys vint i trenta col·laborà
en nombroses publicacions periòdiques, versionà textos
de Rabindranath Tagore i participà activament en la vida sociocultural.
Fou ben preuada en cercles intel.lectuals, com demostra la seva inclusió
en Les noves valors de la poesia catalana de Joaquim Folguera
(1919)
L'EXILI
Riba i Arderiu prengueren una clara
posició de compromís amb la República durant la
guerra, cosa que els conduí a l'exili el 1939, a França.
De primer s'establiren a Avinyó; després, a Bierville
i a l'Isle-Adam, i en produir-se la invasió alemanya es traslladaren
a Bordeus i, més tard, a Montpeller.
EL
RETORN
A partir del seu retorn a Catalunya
van exercir un paper central a la resistència cultural. El 1943
tornaren a Barcelona i ben aviat s'incorporaren a la silenciosa vida
literària d'aquells anys. Arderiu assistí als congressos
de poesia de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago (1954);
el 1955 féu dos llargs viatges per l'Alemanya Federal i la Gran
Bretanya, i el 1959 intervingué en les converses sobre poesia
celebrades a Formentor.
LA
MORT DE CARLES RIBA
La mort de Carles Riba l’any
1959 va fer abandonar la poesia a Clementina Arderiu durant dos anys
i retirar-se a la vida privada. A poc a poc s’aniria gestant un
llibre que no veuria la llum fins el 1969, L’esperança
encara, on l’autora analitza un dels seus temes més
volguts i sovintejats: la necessitat de viure amb els ànims que
t’atorga l’esperança.
Clementina Arderiu va morir el 1976,
de vuitanta-set anys.