|
Narrativa
breu
|
 |
Com una mà
Palma de Mallorca: Moll, 1952
|
|
Cita de narradors
(amb altres autors)
Barcelona: Selecta, 1958
|
|
|
 |
Cartes impertinents de dona a dona
Palma de Mallorca: Moll,
1971
|
|
Numnius Dexter Optatur,
Papa de Roma
Barcelona: Tarot, 1971
|
El papa Joan XXIII |
|
 |
Anna, Bel i Carles
Barcelona: Lumen, 1971
|
|
 |
Ni teu, ni meu
Barcelona: La Galera, 1972
[infantil]
|
|
L'alt rei en Jaume
Barcelona: Aymà, 1977
[juvenil]
|
 |
|
 |
Coses i noses
Barcelona: La Magrana, 1980
|
|
Àngela i els
vuit mil policies
Barcelona: Laia, 1981 [juvenil]
|
|
|
 |
El malefici de la reina d'Hongria o Les aventures dels tres
patrons de nau
Barcelona: Barcanova, 1982
[juvenil]
|
|
 |
Fumar o no fumar : vet aquí la qüestió
(amb Pere Calders Rossinyol)
Barcelona: Destino, 1988
|
|
 |
Aquelles dames d'altres temps
Barcelona: Planeta, 1990
|
|
|
Novel.la
|
 |
Necessitem morir
Barcelona: Aymà, 1952
|
|
 |
L'altra ciutat
Barcelona: Selecta, 1955
|
|
 |
Tana o la felicitat
Palma de Mallorca: Moll, 1956
|
|
Betúlia
Barcelona: Selecta, 1956
|
 |
|
 |
Ara
Barcelona: Albertí,
1958
|
|
Traduït de l'americà
Barcelona: Albertí,
1959
|
|
|
 |
El gust de la pols
Barcelona: Destino, 1962
|
|
 |
La pluja als vidres
Barcelona: Club Editor, 1963
|
|
 |
El desert dels dies
Barcelona: Occitània,
1966
|
|
Un lloc entre els morts
Barcelona: Nova Terra, 1967
|
 |
|
 |
Feliçment, jo
sóc una dona
Barcelona: Nova Terra, 1969
|
|
 |
Vitrines d'Amsterdam
Barcelona: Club Editor, 1970
|
|
 |
Quim-Quima
Barcelona: Estela, 1971
|
|
El jaqué de la
democràcia
Barcelona: Nova Terra, 1972
|
 |
|
 |
Vés-te'n ianqui
Barcelona: Laia, 1980
|
|
Lo color més
blau
Barcelona: Planeta, 1983
|
|
|
 |
El cap de Sant Jordi
Barcelona: Planeta, 1988
|
|
 |
La rialla del mirall
Barcelona: Empúries,
1989 [juvenil]
|
|
|
Teatre
|
 |
Tu i l'hipòcrita
Palma de Mallorca: Moll, 1960
Estrenada: Cia. Agrupació
Dramàtica de Barcelona, Barcelona: T. Romea, 1959
|
|
|
El desert dels dies
Estrenada: EADAG, Barcelona,
1960
|
|
Vent de garbí
i una mica de por
Palma de Mallorca: Moll, 1968
Estrenada: EADAG, Barcelona, 1965
|
|
|
 |
Dones, flors i pitança
Estrenada: Barcelona: Cova
del Drac, 1968
|
|
La cultura de la Coca-Cola
Estrenada. Barcelona: Cova
del Drac, 1969
|
 |
|
 |
Preguntes i respostes
sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers
de Catalunya.
París: Ed. Catalanes
de París, 1970
Estrenada: Barcelona: T.Clandestina, 1970
|
|
 |
L'ombra de l'escorpí
València: Gorg, 1974
Estrenada: Grup d'Estudis
Teatrals d'Horta, Barcelona, 1971
|
|
Cadascú el que
és seu i robar el que es pugui
Estrenada: Barcelona: Cova
del Drac, 1971
|
|
|
 |
Botxirel·lo
Estrenada: Barcelona: Cova
del Drac, 1974
|
|
 |
Varietat de varietats.
Estrenada: Barcelona: Cova
del Drac, 1975
|
|
El cavaller Tirant.
Estrenada: Barcelona: Edebé,
1977 [juvenil]
Tirant lo Blanc.
València: Eliseu Climent / 3i4, 1980
|
|
|
 |
Un lloc entre els morts
Estrenada: Teatre Estable,
Barcelona: T. Romea, 1980
|
|
 |
La vidua trapella
Barcelona, 1981
|
|
Món, dimoni i
carn
Estrenada: Barcelona: T. Lliure,
1982
|
|
|
|
Memories
|
 |
Mala memòria
Barcelona: Planeta, 1987
|
|
Això era i no
era
Barcelona: Planeta, 1989
|
 |
|
|
Dietaris
|
 |
Dietari de prudències
Barcelona: La Llar del Llibre,
1981
(Recull exhaustiu de 124 articles
de la secció "Dia rera Dia" publicats a Serra
d'Or entre els anys 1970 i 1980)
|
|
|
Guions
de radio i televisio
|
|
L'alt rei en Jaume
Televisió, 1977-1978
|
|
 |
Aquesta nit no vindrem a sopar
Televisió, 1978-1979
|
|
 |
Temps passat, notícia d'avui.
Ràdio, 1979
|
|
 |
Les nits de la tieta
Rosa
Televisió, 1980
|
|
|
Assaig
|
 |
Salvador Espriu
Barcelona: Dopesa, 1972
(biografia)
|
|
Subirachs o el retrat
de l'artista com a escultor adult
Barcelona: Dopesa, 1976
(biografia)
|
|
|
 |
La dona a Catalunya
: consciència i situació
Barcelona: Ed. 62, 1966
|
|
Dia sí, dia no
: apunts sobre la nostra societat actual
Barcelona: Llibres de Sinera,
1968
|
|
|
 |
Pedra de toc (2 vol.)
Barcelona: Nova Terra, 1970
- 1974
|
|
 |
El feminisme a Catalunya
Barcelona: Nova Terra, 1973
|
|
La dona
Barcelona: Dopesa, 1976
|
|
|
 |
Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia
Barcelona: Dopesa, 1976
|
|
La dona i la Segona
República
Barcelona: Ed. 62, 1977
|
|
|
 |
Una història de Catalunya
Barcelona: Vicens Vives, 1978
|
|
Dies i hores de la nova
cançó
Barcelona: Abadia de Montserrat,
1978
|
|
|
 |
Fem memòria. El port de Barcelona.
Barcelona: Lunwerg, 1990
|
|
 |
Barcelona entre mar i muntanya
Barcelona: Polígrafa,
1992
|
|
|
Comic
|
 |
Dona, doneta, donota
Còmic amb dibuixos
d'Avel·lí Artís Gener. Barcelona, Edhasa,
1979.
|
|
|
Obra
completa
|
 |
Obra completa
(7 vols) fins
al 2000.
Barcelona: Columna, 1993 -
2000 Edició a cura de Guillem-Jordi Graells.
|
|
|
Obra
escrita originalment en altra llengua
|
 |
Antifémina
1978
[prosa no de ficció;
castellà]
|
|
|
Traduccions
|
 |
Mà forta
de Terry Stewart
Barcelona, La cua de palla,
núm.2 Ed. 62, 1963.
|
|
Carambolades
de Fred Kasak
Barcelona, La cua de palla
Ed. 62, 1963.
|
 |
|
 |
Goupi Mans-Roges
de Pierre Very
Barcelona, La cua de palla,
16 Ed. 62, 1964.
|
|
 |
El senyor Marcel de
la funerària
de Pierre Very
Barcelona, La cua de palla,
núm. 19 Ed. 62, 1964.
|
|
|
Marguerite Duras
|
Un dic contra el pacífic
de Marguerite Duras
Barcelona, El Balancí
núm. 2. Ed. 62, 1965.
|
|
|
James M.
Cain
|
Doble indemnització
de James M. Cain
Barcelona, La cua de palla,
núm. 28 Ed. 62, 1965.
|
|
 |
Liberty Bar
de Georges Simenon
Barcelona, La cua de palla
núm. 28. Ed. 62, 1965.
|
|
 |
Crònica dels
amants
de Vasco Pratolini
Barcelona, El Balancí,
núm. 1. Ed. 62, 1965.
|
|
|
Ítalo
Calvino
|
El baró rampant
d'Italo Calvino
Barcelona, El Balancí
núm. 7 Ed. 62, 1965.
|
|
|
Cesare
Pavese
|
La lluna i les fogueres
de Cesare Pavese
Barcelona, El Balancí,
núm.12. Ed. 62, 1965.
|
|
 |
La nit de la cruïlla
de Georges Simenon
Barcelona, La cua de palla
Ed. 62 1966; id. El gos groc, 48 Ed. 62, 1966.
|
|
|
Vasco Pratolini
|
Metel·lo
de Vasco Pratolini
Barcelona, El Balancí,
núm. 15 Ed. 62, 1966.
|
|
|
Elio Vittorini
|
Conversa a Sicília
d'Elio Vittorini
Barcelona, El Balancí,
núm. 19. Ed. 62, 1966.
|
|
|
Carlo Cassola
|
La tala del bosc
de Carlo Cassola
Barcelona, El Trapezi, núm.
8 Ed. 62, 1966.
|
|
|
Alain Fournier
|
El gran Meaulnes
d'Alain Fournier
Barcelona, El Trapezi, núm.
10. Ed. 62, 1966.
|
|
 |
L'Ombra xinesa
de Georges Simenon
Barcelona, La cua de palla,
núm. 54. Ed. 62, 1967.
|
|
|
Pier Paolo
Pasolini
|
Una vida violenta
de Pier Paolo Pasolini
Barcelona, El Balancí,
núm. 32. Ed. 62, 1967.
|
|
 |
Art i tècnica
del film
de Luigi Chiarini
Barcelona, Col. A l'abast,
núm. 13. Ed. 62, 1967.
|
|
|
Jean Gabin en el paper del comissari Maigret
|
Maigret i el client
del dissabte
de Georges Simenon
Barcelona, La Cua de Palla,
núm. 62 Ed. 62, 1968.
|
|
|
Georges Simenon
|
Signat Pius
de Georges Simenon
Barcelona, La Cua de Palla
65. Ed. 62, 1968.
|
|
|
Honoré
de Balzac
|
L'última encarnació
de Vautrin
d'Honoré Balzac
Barcelona, Col. J.M. Nova
Terra, 1972.
|
|
 |
Història de la
literatura occitana
de Robert Lafont
Barcelona, Col. Pinya de Rosa,
8 i 9 Editorial Dopesa, 1973.
|
|
|
Jean-Paul
Sartre
|
Fenomenologia i existencialisme
de Jean-Paul Sartre
Barcelona, Ed. Laia, 1982.
|
|
EL
SEU ESTIL...
Cal reconèixer que endinsar-se
amb afanys botànico-descriptius en la producció literària
de la Capmany no és cosa fàcil. Jo la compararia a un
bosc mediterrani de mitja muntanya, amb la seva profusió d'espècies,
amb el desordre que una naturalesa poc domesticada ha consolidat secularment.
Quan està abandonat de la mà de l'home, que és
gairebé sempre, els esbarzers, les argelagues i les vidalbes
en dificulten l'accés fins a fer-lo intransitable sense un bon
podal i moltes ganes de suar. Però, des de fora, només
a vol d'ocell som capaços de copsar-ne tota la varietat i els
detalls.
(Guillem-Jordi Graells, "Maria
Aurèlia Capmany: Un bosc per viure-hi". Serra d'Or, març
del 1990)
***
Maria Aurèlia Capmany va
ser per a mi, en primer lloc, una novel·lista, i crec que l'obra
de ficció és el lloc on convergeixen l'autor, la seva
filosofia, la seva sensualitat i el món on li ha tocat viure.
(...) Va provar gairebé totes les formes narratives possibles:
la novel·la psicològica, la simbòlica, la picaresca,
la d'intriga policíaca, la novel·la històrica,
l'epistolar, el pastitx, etc. De les obres de la primera època
(que s'acaba amb la publicació, l'any 1963, de La pluja
als vidres) es poden destacar diverses característiques:
1. Són novel·les d'ofegament.
Transcòrren en un món fosc, gris i fred, d'evident significació
simbòlica, com ho és la sensació que el temps s'ha
aturat, que no hi ha cap esperança de futur. L'art de Maria Aurèlia
Capmany consisteix a crear físicament en el lector, per la mateixa
forma de la narració, la sensació d'ofegament.
2. Són novel·les del
malestar existencial, però més que l'angoixa davant l'absurd,
com ho definia Camus, expressen un malestar provocat per unes circumstàncies
històriques ben precises. D'una banda, la majoria dels seus protagonistes
són sempre vençuts perquè no volen ser "des
salauds", com deia Sartre. D'una altra, la narració neix
de la tensió del protagonista entre el desig d'acceptar la realitat
absurda i el desig de fugir.(...)
3. El lector no té mai una
visió unilateral, única i coherent, sino plurilateral,
diversa i ambigua dels personatges, que conserven una gran opacitat.
Deixar al lector un marge de llibertat en l'opinió que es fa
dels personatges implica una doble voluntat per part de la autora: no
donar-se com a portadora de la veritat i exigir la participació
d'un lector actiu. Aquest desig es manifesta en una quarta característica:
la narració el·líptica, que consisteix a suggerir
més que a explicar. Aquesta manera de fer es manifesta, en particular,
quan la novel·lista proposa un misteri, un enigma, sigui o no
sigui el tema essencial de l'obra.(...)
Molt abans que el gènere
policíac es posés de moda en la literatura escrita en
castellà, Maria Aurèlia Capmany havia reflexionat sobre
els mecanismes que implicava i la seva validesa per a enfocar la realitat
espanyola. ¿Què pot significar la investigació
sobre un crim en una societat en la qual l'ordre establert és
inqüestionable, la veritat el que més convé i el
silenci la resposta als interrogants?
En cap de les "novel·les
policíaques", com en cap dels misteris proposats en una
novel·la, no es pot establir públicament la veritat, perquè
la veritat no interessa a ningú, més aviat molesta. A
més, la Veritat sembla sempre molt relativa. Maria Aurèlia
Capmany no proposa una lectura còmoda i reconfortant que permeti
al lector tancar el lliber amb l'esperit en pau, persuadit que tot s'acaba
com cal. No, confronta el lector amb un món dur i insatisfactori.(...)
En les novel·les de la primera
època, es manifesta ja un interès pel passat, que llavors
tenia la forma d'una casa. Preservar la casa pairal significava, per
als qui s'hi entestaven, preservar els records d'una forma de vida i
d'uns valors que haurien volgut eterns. M.A. Capmany s'adona que, contant
la història d'una casa i de les generacions que hi van viure,
pot contar la Història de la seva terra.
Aquest interés, que significa
buscar o analitzar tot el que fa referència a la identitat catalana,
és constant en la seva obra, com ho és la reflexió
sobre la condició femenina que no enfoca mai des de la perspectiva
de la dona víctima.(...)
A partir de Feliçment
sóc una dona, i cada vegada més, Maria Aurèlia
Capmany aconsegueix donar a la seva paraula escrita l'escalf, l'alegria,
la força i la vitalitat de la seva paraula oral. Això,
conjugat amb la seva capacitat d'evocació sensorial, fa de la
lectura de les seves novel·les un plaer tan físic com
intel·lectual.(...)
(Anne Charlon, "Escalf, vitalitat
i evocació sensorial", La Vanguardia, 20 d'octubre del 1992)
***
Entrevistes
Maria Aurèlia Capmany parla amb Xavier Caraltó (Avui,
17 març 1990)
[...]
Aquelles dames d'altres temps
és el vostre últim llibre publicat. Què us ha portat
a parlar d'unes dones anònimes de finals del segle passat?
La idea del llibre va sorgir d'unes tertùlies que hi havia a
casa meva. Vivíem a la Rambla en una botiga i llavors a la rebotiga
la gent es reunia i parlava. Pensant en aquesta tertúlia me'n
vaig adonar que moltes vegades el coneixement de les persones i les
coses es té només per les xafarderies que es fan en una
tertúlia. Em va semblar que era una cosa bonica el fer sorgir
d'unes tertúlies de la meva infantesa el record d'unes dames
de final de segle. La gent gran que jo m'escoltava anaven parlant d'aquestes
senyores que havien tingut una certa excelència i una certa influència
en l'ambient en què vivien. I es tractava de confeccionar un
retrat de cada una d'elles. Va ser una cosa que em va atraure i em vaig
decidir a fer-ho. I sembla que pot ser de molt bona lectura.
On comença la ficció
i on la realitat d'aquests retrats de dames del segle passat?
Tot és ficció. El punt de partida de qualsevol escriptor
és l'experiència. Tot allò que imagina, ho imagina
a través de les seves vivències i els seus records. Ara,
a partir d'aquí, inventa. Doncs bé, tot és inventat.
Parlant de records i vivències:
vós vau escriure, quan estàveu a punt de deixar el càrrec
de regidora de cultura, les vostres memòries. Què us va
decidir a fer-ho?
És una cosa molt extraordinària. Jo havia dit moltes vegades
que no les escriuria les memòries. Fins i tot havia sostingut
que l'escriptor es revela més en la seva obra literària,
que no pas quan es disposa a parlar d'ell mateix. En l'obra literària
es deixen anar molts elements de la pròpia personalitat, que
com que un no és a primera fila, ho posa tranquil·lament.
Tot això ho havia dit, però vet aquí que quan vaig
fer de regidora de cultura em va absorbir tant que s'em feia impossible
de feina organitzada i vaig d'haver d'aparcar tots els projecte que
tenia. No tenia ni la concentració ni la continuïtat que
m'exigia una obra literària. I un estiu com que tenia ganes d'escriure
vaig comprar-me una llibreta i em vaig possar a escriure. Així
va anar sortint, de manera molt espontània el Mala memòria.
Cal dir també que hi va haver tota una sèrie de circumstàncies
que van fer que estigués especialment sensible a parlar, no tant
del meu passar, com de perquè el meu passat m'havia conduït
allà on estava.
Pel que fa el teatre, vós
vau ser una autora teatral molt prolífica i molt representada.
L'any 82 vau portar una obra als escenaris per darrer cop. Teniu previst
algun projecte per tornar-hi?
Sí, sí. Un de molt concret. El que passa és que
el teatre no és com el poema o la novel·la que l'escrius
perquè una cosa molt interior t'impulsa. El teatre per a mi sempre
ha estat un compromís amb algú altre, que m'ha demanat
fer una obra així i així i jo m'he possat a fer-la. I
és quan m'ha donat més bon resultat. Per exemple,
Tu i l'hipòcrita va sorgir d'una proposta d'en Jordi
Sarsanedes; Vent de garbí i una mica de por va
ser una proposta de Ricard Salvat per celebrar als cinc anys de l'Adrià
Gual; o quan vaig fer Teatre de cabaret va ser per la
insistència de Josep Anton Codina. Sempre ha estat una relació
de col·laboració amb algú i sobre un projecte immediat.
En el segon volum de Això
era i no era dediqueu tot un capítol a Salvador Espriu i dieu
que ell us va ensenyar a escriure. Fins a quin punt reconeixeu la influència
d'Espriu?
Totalment. Potser no una influència literària, que és
molt difícil d'establir, tot i que evidentment hi és en
un sector molt concret de la meva obra. Però l'Espriu era un
escritor tan, tan diferent del que sóc jo... Fins i tot ell de
vegades em deia: "fas un ús del llenguatge que està
a les antípodes de l'ús que jo faig". Però
per a mi la relació amb Espriu va ser un mestratge al qual em
vaig adherir i del qual em vaig haver de defensar, perquè la
meva admiració per l'Espriu era tan enorme que fins i tot de
vegades jo m'adonava que la seva influència anava més
enllà del meu temperament, de la meva tasca com escriptora. I
en aquest sentit me n'havia de defensar per no sotmetre'm d'una manera
absoluta a les seves coordenades estètiques. Ara, això
jo crec que és una de les característiques de l'autèntic
mestratge. Si fem un seguiment de la història de la filosofia,
ens n'adonarem que als grans deixebles són aquells que s'han
rebel·lat contra la teoria del mestre.
|
