Una
autora polifacètica
La Maria Aurèlia es va formar
en una família catalanista, republicana, d'esquerres. Aquest
va ser el seu primer referent.El segon referent fonamental és
l'Institut-Escola, on estudia el batxillerat. Aquesta institució
va ser un model en l'ensenyament de la República, pel seu caràcter
progressista i modern. El lema de l'escola era fer "homes bons,
i si a més eren savis, millor".
Llicenciada en Filosofia i Lletres,
Maria Aurèlia Capmany, autora prolífica de novel·la,
teatre, assaig i articles periodístics (Serra d'Or, Avui, Diari
de Barcelona, El Noticiero Universal, La Vanguardia i El Periódico
) , també va ser, al llarg de la seva vida, gravadora de vidre,
professora d'institut, traductora, activa conferenciant, directora de
col·leccions literàries i, en els seus darrers anys, va
dedicar-se a la política .
En totes aquestes activitats va
mantenir sempre un esperit i una voluntat pedagògics, des d’una
pedagogia del convenciment, tan oberta a la novetat, la cultura i el
cosmopolitisme, com aliena a qualsevol dogmatisme i intolerància.En
la dècada dels quaranta va participar en algunes activitats culturals
clandestines, com les de Miramar, i va entrar en contacte amb el grup
d'Ariel, una publicació literària i artística editada
a Barcelona entre el 1946 i el 1951. El 1951 va ser directora de l'Institut
Albéniz de Badalona. Va ser becada per l'Institut Francès
al Collège de France durant el curs 1952-53 i va cursar estudis
a la Universitat de la Sorbona.
Disposava a més d’un
profund bagatge intel·lectual, sempre al dia. Una de les més
tenaces passions de la seva vida fou el teatre, com a autora, com a
pedagoga i com a intèrpret. Com a actriu, va participar en diverses
obres de teatre com L'Auca del senyor Esteve i Primera història
d'Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.
Diu "El teatre m'atrau i m'esvera a la
vegada. M'atrau la vivacitat, la urgència, la carnositat de la
seva composició, i em repugna la promiscuïtat, la transacció
constant, la impossibilitat de dominar aquell nu de creativitat que
es forma".
També fou una incansable
polemista: el seu mètode dialèctic trobava camp predilecte
en les relacions polèmiques, que feren d’ella una defensora
intransigent de les causes justes i una debel·ladora de la injustícia.
La defensa de la seva llengua pròpia, la catalana, i el servei
efectiu que li va atorgar amb la seva extensa obra escrita i parlada,
feren que en la seva dedicació als problemes universals mantingués
un fort arrelament al seu propi país: Catalunya, i dins de Catalunya,
a la seva ciutat: Barcelona.
M.
Aurèlia i la política
Jordi Font explica que una frase
d'Epicur el Vell hi era citada sovint (a l'Institut -Escola on estudiava
Ma. Aurèlia Capmany) com a nord moral: "Vana es la
paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes";
o en versió d'Esclasans: "Tota ciència és
bona per llençar si no sap apaivagar una queixa humana".
Una esplèndida incitació, en definitiva, al compromís
intel·lectual amb la col·lectivitat, a l'acció
política.
"U
de gener de 1939. Hem començat l'any. Feliç any nou. El
desitjo feliç, sense guerra i amb la nostra victòria",
anotava l'Aurèlia al seu dietari. De seguida, hauria de córrer
a l'evacuació dels nens del Refugi Infantil, "mentre
la gent ja omplia la carretera amb carros i carretons, amb cotxes atrotinats,
a peu" i ella repartia els aliments acumulats al Refugi
entre els soldats republicans en desbandada. Acabarien la jornada arriant
les banderes catalana i republicana i cantant, commoguts, Els Segadors
i l'himne suec. El 26 de gener "em vaig
passar la nit plorant", explica. Davant seu,
"un avenir més negre que una gola de llop (...) i un passat
lluminós i potent.(...) aquell
món que jo havia deixat a l'altre cantó de la guerra i
que s'havia anat convertint en un paradís perdut"".
Immediatament començarien
a funcionar els tribunals depuradors i "la lengua del Imperio":
"Una sola paraula dita en català,
en acte de servei, dins o fora dels edificis oficials, produïa
la destitució ipso facto, sense ulterior recurs. Mestres i professors,
públics o privats, quedarien incapacitats per la seva funció
docent". I arribava també l'"Examen d'Estat",
mitjançant el qual calia suplir "la il·legalitat"
dels estudis cursats des del 36 en zona republicana. I sobretot restava
l'immens buit, "el desert que ens havien
deixat els nostres professors foragitats, perseguits, exiliats (...).
L'esbaldida era impressionant": Serra Hunter, Pompeu
Fabra, Joaquim Xirau, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Jordi Rubió
i un llarg etcètera, tots els grans noms de la intel·lectualitat
catalana de l'època.
"Les
acaballes dels cinquanta ens descobrien aquest miracle: no ens havíem
mort", recorda. És el moment de l'aparició
de la nova generació del grup "Curial". I de l'obtenció
per l'Aurèlia del premi Joanot Martorell, cosa que li permetrà
accedir a l'amistat i al mestratge excepcional de Salvador Espriu, amb
el qual compartiria hores i hores; eren, diu, "els
luxes del nostre temps de misèria".
Els cinquanta, predomina de manera
indiscutida "la investidura" de Carles Riba, acabat de tornar
del l'exili; en la seva mort, l'Aurèlia sent "l'angoixa
d'haver perdut un valor segur, un valor on es recolza no el meu concret
horitzó personal, sinó el del meu poble".
L'any 56 és acusada per primer cop de propaganda il·legal.
En el "Cercle Literari" de l'Institut Francès, que
encobreix la perseguida cultura catalana, l'Aurèlia participa
en el primer muntatge de la Primera història d'Esther de
l'Espriu.
Els seixanta, comencen a córrer
"cartes que calia signar", sempre encapçalades per
Salvador Espriu. Les formes de resistència es diversifiquen i
s'amplien. Es el moment de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià
Gual, impulsada per l'Aurèlia i en Ricard Salvat, en el marc
de l'ambiciós projecte integral d'Alexandre Cirici, una mena
de nova "Bauhaus". L'Aurèlia es converteix en el centre
d'una mena de voràgine: "La meva
nova vida era plena de gent joveníssima, que entraven i sortien
de casa, que se me'n duien com una més de la colla". Es
relacionava amb tot el que bellugava. Participaria activament el 66
a la famosa "Caputxinada".
Aquests anys, va ser segurament
la primera a oferir públicament un model de dona diferent, de
dona lliure, cosa que li reportaria una certa mala fama en sectors "benpensants".
I és que, en aquest terreny, no havia de lliurar batalla només
contra els de l'"España Nueva". També havia
de lliurar batalla dins les files "democràtiques",
on tindria més d'un disgust. La magnitud de l'empresa se li posava
especialment de manifest un dia quan, després que una dona se
li escandalitzés per l'ús del terme "orgasme"
en una conferència, va anar a consultar-lo al Fabra i va trobar-hi:
"Orgasme: erecció del membre viril", i res més.
Anant més a fons de la qüestió feminista, li agradava
especialment aquella frase de la seva Virginia Woolf: "No ens
salvarem del terror si no aconseguim extirpar dels homes, dels homes
que viuen més a prop nostre, l'esperit de Hitler". Era
la moral del respecte i de la igualtat -allò que els de l""España
Nueva" titllaven despectivament de "moral femenina"--,
contra "el mite de l'adolescent guerrer" tràgicament
de moda.
L'any 71, la Maria Aurèlia
enllestia les seves Preguntes i respostes sobre la vida i la mort
de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de la
qual se'n farien diverses representacions clandestines. Layret, convocat
des del present, sortia a escena i clamava. "Gent
esporuguida, què heu fet d'aquesta terra?". L'Aurèlia
hi evoca aquell gran projecte impulsat per Layret que havia de permetre
la concurrència dels sindicalistes reformistes de Salvador Seguí
amb els polítics del catalanisme d'esquerra. Una carta havia
restat inacabada al despatx de Layret la nit que el van matar, adreçada
a un socialista madrileny i on es parlava d'una possible candidatura
conjunta a Corts amb Marcel·lí Domingo. Lluís Companys,
Àngel Pestaña, Gabriel Alomar, el propi Layret... Tot
s'ho varen endur les bales de la patronal. Eren els temps en què
"la reacció pactava amb el terror", Karl Liebknecht,
Rosa Luxemburg, Francesc Layret, Salvador Seguí...
En resum, l'obra és una acusació
contra la burgesia catalana per dimissionària de la nació
i la proclamació que Catalunya no té futur si no és
de la mà del catalanisme d'esquerres i federalista, decidit a
impulsar un autèntic projecte nacional. El "Layret"
de l'Aurèlia és una obra fonamental per a la cultura política
de l'esquerra catalana. I és un repte. Per això conclou:
"Un home com en Layret és difícil
de matar perquè els que l'han conegut en parlaran, i aquests
en parlaran a uns altres i a uns altres (...). Francesc Layret, advocat
del poble de Catalunya, et recordarem".
L'Aurèlia no trigaria a incorporar-se
al Grup d'Independents pel Socialisme (GIS) que, encapçalat per
Alexandre Cirici, convingudament amb Raimon Obiols, llançaria
la crida cap al Congrés Constituent del PSC.
El famós míting del
Palau Blaugrana, el juny del 76, obria el Congrés Constituent
del PSC . Era el primer gran míting democràtic des de
1939. Pocs dies abans, l'Aurèlia ens facilitava una adaptació
de la lletra de La Internacional que s'adigués millor amb el
present. Un exemple: l'anacrònic i exorbitat "Els proletaris
criden guerra / Tot el món és de guerra un clam",
era substituït per " La força pel dret és
vençuda / S'acosta el bell temps de la pau". Una adaptació
que es consagraria en el Blaugrana i que tota l'esquerra faria seva.
En el frontispici del míting, una pancarta gegantina reproduïa
un verset de l'Aurèlia en el seu "Layret". "Vindrà
aquell dia que el treball vencerà". I, per completar-ho,
l'Aurèlia també era en cartell, al costat de Joan Reventós,
Josep Andreu Abelló, Alexandre Cirici, " Pep Jai",
etc. Més tard, ho recordava així: "Als
grans mítings, com a les obres de teatre es produeix el domini
electritzant de la paraula. També al Palau Blaugrana vaig tenir
el trak (...) La resposta de la gent era com una onada ( ...). Em vaig
sentir cridant aquells versos de Salvador Espriu...".
De vegades és necessari
i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol.
Quan després li ho explicava
a l'Espriu, aquest li deia impressionat: "Quines coses fas...".
La seva militància socialista
va ser activa. Molt sovint apareixia: als congressos, a les sessions
del Consell Nacional, als actes públics... Això sí,
s'hi estava poca estona. Deia que les cadires se li clavaven al cul.
Però sempre tornava. Havia comprès a la perfecció
els reptes de fons del socialisme català. Malgrat totes les boires,
en els moments més incòmodes, ella hi era. Resultava confortable
sentir-la a prop, veure la seva mirada intel·ligent, mirant-te
des d'una memòria infinita, entenent tot el que passava, empenyent
cap endavant.
Enmig de la victòria militar
contra Hitler, es feia evident la derrota d'una generació intel·lectual
francesa que havia restat al marge. "Els camins de llibertat"
de Sartre venien a proposar ara l'ideal invers: el de l'intel·lectual
compromès. Amb Sartre, l'Aurèlia creia que "la
llibertat no és una opció, sinó l'essència
de l'home". L'home esta condemnat a la llibertat i,
amb "mans netes" o amb " mans brutes" de realitat
humana, està exercint la llibertat.
" Per a mi", diu, "són
més importants les circumstàncies de la vida, per ambigües,
contradictòries, incòmodes, que siguin, que el desig d'absolut".
I, en un altre moment, afegeix: "M'agrada
més la felicitat ara que la dignitat per d'aquí cent anys.
Per això m'agrada la política i respecto els polítics
que fan pactes".
La memòria, la necessitat
imperiosa, vital, de no oblidar, d'establir el pont entre el passat
escapçat i el present és una constant poderosa en l'Aurèlia,
un dels mòbils fonamentals que ho mou gairebé tot en ella.
Però no és una feina tranquil·la, en aquest nostre
país. És un autèntic combat. En primer lloc contra
"el vencedor, que es queda amb la força
i el dret". Però també contra l'esperit
d'autopunició del propi país, contra el "terrorisme
crític" dels indígenes. Diu l'Aurèlia. "M'adono
que per defensar-me de tanta destrucció que em volta no tinc
altra arma que la memòria. I recordaré, recordaré
mentre les meves cèl·lules grises funcionin. Afortunadament,
endevino una nova generació que no troba cap plaer en destruir-se,
i això m'empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per
inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement, contra el silenci
i contra el rictus de la boca petita concreta com un cul de gallina".
Memòria, però no pas
nostàlgia: memòria al servei del present i del futur desitjat.
Enfront de qualsevol temptació "proustiana", afirma:
"Jo mai no buscaria un temps perdut. Mai
no barataria el temps present, l'amor present, a canvi d'una carismàtica
innocència". Així ho percebia la gent
jove que no havia deixat d'envoltar-la. Montserrat Roig ho deia amb
precisió " Per a mi va ser la terra i les ànsies
de volar alhora".
La seva disponibilitat "a volar",
a emprendre l'aventura i el risc, va ser constant. Això explica
una trajectòria vital no gens convencional, no gens temorenca,
sempre disponible. Darrerament, va afirmar :"Mai
no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar
de cap i de nou i amb les mans buides". La seva por,
la seva angoixa, es situava en la immobilitat, en l'acomodació
insensible, en la pau mineral de l'establert: "Molt
aviat devia descobrir que només hi ha una manera de defensar-se
d'aquest forat negre on t'empeny el vertigen, i és no deixar
de saber, no deixar de sentir cada volum, cada matís, cada so,
cada olor, estar alerta sempre. Penso que és per això
que se'm van fer els ulls tan grossos".
En els seus darrers anys, va ser
regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura
del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A partir del 1987 va
assumir la regidoria d'Edicions i Publicacions. També va ser
membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva
mort i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. També
diu:"Fer de la política allò
que ha de ser, allò que significa en la llengua grega: l'exercici
responsable del civisme, l'activitat incessant de sol a sol, per tal
que la pròpia ciutat sigui el lloc més habitable de la
terra".
M.
Aurèlia, feminista
Gran part de la seva vida transcorregué
durant la llarguíssima dictadura franquista que, necessàriament,
va fer d’ella una rebel ètica, intel·lectual i política.
Per la coherència i constància en el seu compromís
personal i polític ha esdevingut un signe d’identitat per
als projectes avançats i progressistes de la seva societat, des
del món de la cultura fins al de la política activa. El
coneixement de la situació de la dona en la societat contemporània
va ser objecte de la seva dedicació en llibres, articles periodístics,
congressos i conferències, que van ser punt obligat de referència
per a diverses generacions de dones, a qui ella va servir d’inspiració,
de model i de pont amb el passat i cap al futur. A les seves memòries,
diu: "Per què jo? Potser... vés
a saber, jo donava una imatge de feminista irredenta... (d’una
dona) que ha lluitat per la seva emancipació ... que no posseïa
la virtut del silenci, ni de la submissió, ni del respecte a
la consignes... i que més aviat podia dir... quan dic sí
es que sí, i quan dic que no és que no".
En aquest sentit fou, fonamentalment,
una dona de gran i encomanadís optimisme i desimboltura, d’una
gran desinhibició en els seus plantejaments i activitats personals
i socials. Una dona que en acabar la guerra civil, quan tot un món
s’esfondrava, ja sabia --com també explica a les seves memòries--
"que l’usdefruit de tots els dons
de la naturalesa i de la memòria no me’ls podia arrabassar
ningú i que jo tindria, en el vast univers que s’obria davant
meu, el lloc que desitjaria i que em mereixia". Acabem
amb més mots seus: "La dona no
aconseguirà res si no comprèn i accepta que la seva lluita
no és una lluita a favor de la dona sinó a favor d'una
persona oprimida, utilitzada, injustament tractada. I precisament per
això (…) farà causa comuna amb totes les reivindicacions
justes de la terra, les laborals, les nacionals, les racials".
Els
darrers dies
El gener del 1991, el seu company
de vida, Jaume Vidal Alcover , mor inesperadament d'una pneumònia.
Ella es va posar a fer la traducció d'un llibre que el seu company
havia començat, La recerca del temps perdut, de
Marcel Proust ,com si fos la manera de retenir-lo al seu
costat. El dia que va acabar la traducció, Josep Anton Codina
explica que s'estava ponent el sol per la Plaça Reial, i ella
es mirava aquesta posta de sol amb uns ulls tan tristos, que li hauria
sigut impossible poder-los descriure. Nou mesos després d'ell,
mor la Maria Aurèlia d'un càncer.