Les estretes anelles humanes eren trencades i ressoldades a cada punt pels anants i vinents que, uns per haver dinat a corre-cuita, se n'anaven, i els altres que, per no haver trobat lloc encara, esperaven tanda per entaular-se; mes l'acollament general no es desfeia, i el dinar s'allargava sense mesura. La fressa dels mastecs, els xerrics dels que bevien a galet, els redrings dels plats i la vidreria, trencats per les converses i els esclats de rialles, omplien les peces, i els aires s'empestaven amb el tuf de carn ensitjada, d'alenades impures, de vi begut, de menges engolides i de nuvolades fetoroses de tabac cremat. Abans de l'hora d'haver començat, l'àpat havia pres els aires desordenats d'una saturnal. Els ulls dels homenots guspirejaven, els llavis greixosos s'esqueixaven d'orella a orella amb rialles estúpides, els dits, trèmuls, s'allargaven per palpar la primera carn que els queia a tret, i les paraules i els conceptes inoïbles rebotaven en les orelles mateix que pedregada sobre les teulades.

Solitud

-Quina por que fa això! -murmulà Mila resseguint-ho tot amb la mirada i acotant-se els braços contra el cos.

-Som al Clot del Pas de Llamps. Si mai tinguéssiu qualque animeta dolenta agraviada, hi pàssiu pas, ací tota soleta. Un roc que vos gitessin de les Pintetes vos deixaria planera com una hòstia. Jo m'hai desvesat fa temps de venir-hi amb la costura...Hi ha pas que fiar braument.

I una rufagada seriosa arrugà el front del pastor. Ara la Mila, veient-hi bé en aquella fosquedat, examinà de caire les faccions de l'home i els trobà quelcom d'estrany i de sobreposat; una expressió que li era desconeguda. Tot seguit un esfereïment li travessà el cor.-¿I si fos ell mateix l'animeta dolenta de què parlava, i de repent, es girés contra ella? A tal pensament la dona sentí que s'esblaimava i quedà aturada en sec. El pastor, creient que ho feia per l'estretor del camí, passà endavant tranquil.lament. (...) No, el pastor no ho era, una animenta dolenta; ella n'estava certa i segura com de sa mateixa vida; mes... -i la idea sospitosa prengué un viarany més dissimulat per a desvetllar novament la inquietud- mes...els homes, fins sense ésser dolents, tenen dèries, tenen follies que de vegades els fan donar empassegades, caigudes que traspassen totes ses intencions i els capgiren la consciència.

Solitud

I vet aquí que una tarda que s'estava enfilada en un relleix de l'altar, per damunt de l'ara, rautant la cera que tenia entre dit i dit un angeló que feia de candeler, reparant de cop que minava la claror, entrevirà el cap i veié un home aturat en la llinda de la capella.

(...)

Era un pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrera, entre clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament, com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.

-Bones tardes -li digué la Mila.

Però l'home, suspès, mirant-la fixament de les fondàries de sota les celles, no li tornà contesta.

(..)

Hu, hu,hu! ...Bones tardes...

Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho , ensenyava les dents i geniva superior, i la Mila reparà de seguida que les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'una color semblant al de xocolata.

(...)

Li costava esplicar-se i, tot enraonant, sa mirada fugia de les persones com quelcom esquerp i espantadís, i la veu ronca se li ofegava completament, mateix que se li posés un tel al canyó.

Solitud

La davallada

I a seguit, sense crits, sense gestos, sense llàgrimes, amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. (...)

Quan ella hagué acabat, en el rostre d'en Matias s'hi revelava la consternació més grossa quie hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.

(...)

-Què! -murmurà d'una veu aterrada- .Te'n vols anar? A on?

Ella respongué amb esforç:

-No ho sé...On Déu voldrà...Tan lluny d'aquí com puga!

Aleshores ell, com l'Ànima hores enrera, trontollà de cap a peus, mateix que sorpès per l'embat d'una tempesta inesperada. Per un moment semblà vacil.lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:

-Anem, doncs...

Mes, en aquell punt, la tranquil.litat de gorg pregon desaparegué d'un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.

Allargà novament el braç d'un gest fatídic.

-Tampoc, amb tu! Mai més!...No provis pas de seguir-me... Te...mataria!

I resolta, se'l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça. Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot , sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.

Les filtracions de la solitud havien cristal.litzat amargament en son destí.

Solitud.

 

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos[...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter.
Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l'enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives, unes inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet.[...]
Mes, potser algun dia[...] escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres[...]
Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap Isabel d'Hongria per recrear-te en l'esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.

"Prec", pròleg a Drames rurals, 1902

 

L'UNGIT

Du el cap com un barder; sota les celles
lluu una espurna en un cau entenebrit,
i d'alt a baix, lo pit,
pel trau d'un pellingot esqueixalat
va ensenyant lliurement al sol i al vent,
com un tros de penyal,
que s'ha anat endurint serenament.
Lo gran garrot al puny,
al llavi sec un mot de prec o un gruny
-segons l'humor o el lloc-,
va endavant, ni apressat ni poc a poc,
com si no l'empenyés cap fantasia,
ni tingués por d'errar-se de camí...
i a son pas va collint, de nit i dia,
l'almoina generosa o exigida
-lo fruit santament trist,
de l'humana feblesa-.

No té Déu, ni té pàtria, ni té llar...
no té res del que tenen altres homes,
i amb tot, ell viu feliç.
Ell viu feliç i sol,
com una estranya planta sens arrel,
sens baf de terra ni neguit de cel.

I el món li fa un acatament
somrient amb basarda,
com si passés quelcom omnipotent
i sacri enmig dels segles...
quelcom real i fantasiós,
quelcom petit i grandiós,
que no és ben hom i és més que l'hom...
Un ésser lliure!

Llibre blanc (1905)

A UN ROMEU

Oh, Romeu, Romeu, Romeu,
tu que vas a llunyes terres,
tu que tresques tot arreu
per les planes i les serres,
oh, Romeu, Romeu, Romeu,
quin deu ser lo fruir teu!

Amb serena majestat
i amb la planta dura i ferma,
vas creuant la immensitat
i ara petges la terra erma
i ara passes en poblat.

Tu t'afresses nous camins
al través de les boscúries
i a ton pas s'alcen cantúries
de natura, aucells i nins.

Tot lo món és un badiu
per qui el veu amb gran mirada;
cada barraca és un niu
on s'engendra una llocada;
cada llar té prou caliu
i prou ampla flamarada
per donar llum i calor
a tot cos, tot cap, tot cor.

Però vora de cap llar,
tu, Romeu, no t'hi aixoplugues;
te la guaites al passar
i ferm, sens ànsies porugues,
amb ton pas lent i segur,
vas cap on no hi ha ningú.

Bé en posa, de trencacolls
vora teu la vida quieta!
Bé els hi sents rajar a dolls
ja l'amor, ja la riquesa,
ja l'afany d'engendrar fills
sens angoixes ni perills!

Mes tu, esquerp, vas caminant,
caminant sempre endedins,
les cantúries aixecant
de natura, aucells i nins;
i petjant amb planta dura
ja el pla llis, ja la boscura
ja l'afrau, ja l'alta serra,
fins creuar tota la terra,
sens mai aturar-te enlloc,
com viatger apressarat,
t'encamines, poc a poc,
de dret a l'eternitat,
entonant un cant de foc,
un gran cant de llibertat.

Que s'hi quedi, l'home quiet,
-la pedra que cria molsa-
escoltant la cançó dolça
de les coses usuals,
amb sos aires sempre iguals,
sempre iguals, arreu, arreu,
com remors del temps que el corca;
que s'estiga en son recés,
sens alçar lo front -sotmès
baix lo pes de la rutina-,
cap a l'ample firmament,
cap a la natura en flor,
cap al sol resplendeixent
de suprema resplendor;
i tu vés pujant, Romeu,
lo cap alt i els ulls oberts,
vers los amples horitzons,
lluny del fang i les presons
de les ànimes petites;
deixa enrera tantes fites
com limiten lo camí
dels mortals de jaç i d'olla;
desentén-te de la colla
de tants bens racionals
com pasturen per la terra,
i sense girar enrera
ton cap fet als lliures vents,
puja amunt, amunt, amunt,
fins a calcigar lo punt
en què, d'ésser terrenal,
ben rentat del baf de terra,
ben lliurat de passions
mesquinetes, cançoneres,
en les amples solituds
de l'espai, que no mor mai,
esdevingues immortal,
immortal com bon ser lliure
que, planant entre les bromes,
pel damunt del cap dels homes,
sobre els homes queda, arreu,
convertint-se d'home en Déu.

Amunt sempre, amunt, Romeu!

Llibre blanc (1905)

Senyors Acadèmics:
Una de les sorpreses mes grosses de la meva vida -que no n'ha pas estat del tot mancada de sorpreses-, fou la nova de que se'm destinava un lloc en la Real Academia de Bones Lletres. I, al acusar-vos rebut de la comunicació en que em participaveu l'acord près, venia a dir-vos, plena de sincera i pregona emoció: "Persona sana de vans inflaments, no he pogut menys que preguntar-me a quin arcà propòsit podia obeïr que aquesta casa, Sèu d'eminencies pujades i aclarides en totes les disciplines de l'estudi, badi tan generosament les seves portes a un senzill aficionat erm de ciència i sens més lluch i guiatge que l'instint: i no trobant en ma confusió, clara resposta, vinc a comprendre que l'alt honor que se'm dispensa, no es un premi a mereixements personals, sinó una mostra de consideració i un estímul a les dones catalanes que s'ocupen i preocupen dels negocis de l'esperit.
Si així fós, jo dono en nom de totes elles i en el propi, les més fervents mercés a n'aquesta doctíssima Corporació.

(...)

No vull que em secrestin el pensament dintre de fets o fórmules pactades, vull, com les aus, les ales liberades per volar en tot moment. Ara a dreta, ara a esquerra, per l'espai ple d'infinites rutes invisibles, no hi vull destrobs forans, límits nobles que a bestreta m'oposin un camí. Vull ésser plenament mestressa de mi i no un esclau de formes alienes en tant que humanes misèries.

Discurs llegit a la "Reial Acadèmia de bones Lletres" de Barcelona per Víctor Català, en recepció solemne (14 de gener de 1923).

RURALISME VS.CIVILITAT?

Davant per davant del ruralisme -tan infantet, tan incomplet encara!- s'adreça ja com una enemistança, com una amenaça formal, el nonat civilisme, el ciutadanisme... el portaveu de l'esperit poderós i multiforme de l'urbs.
Beneït sia l'adveniment d'aquest nou Messies que, si no enganya la conjunció dels astres, que, si no erren els profetes s'està infantant! Esperem-lo amb goig, saludem-lo amb hosannes!, aquest adveniment que ha d'excelsificar les nostres lletres pluralitzant els matisos de sa gamma, avui encara pobra, monocroma; desitgem-lo, apressem-lo tots, aquest adveniment, encara que ell impliqui la mort d'altres idolatries; que per a tots ha d'arribar son hora un dia o altre, i lo que no sap morir serenament a son hora és que no ha sabut viure, que no ha viscut mai; car està, precisament, en el secret de poder morir la millor demostració de vida.
Mes jo crec, que quan arribi l'anunciat, no matarà pas res; i ho crec, en primer lloc, perquè no es pot matar lo que no existeix bé encara, lo que no ha assolit l'estat de plena i cabal existència, i, segonament, perquè, anc que així no fos, poden molt bé conviure amb una mare dos fills legítims -i més que sien-, malgrat tinguin diversíssim tirat, perquè ambdós per igual, si per igual han rebut els elements de vida, proven la potència de llur mare i conjuntament amb el temps poden treballar per son exalçament i glorificació.

Fragment de "Pòrtic" a Caires vius, 1907.