INFANTESA
Casa seva es deia Can Punton i hi
vivia amb la seva mare, Maria dels Dolors Paradís i Farrés,
que era filla de l'Escala, i el seu pare , Lluís Albert i Paradeda,
que provenia de Verges.Lluis Albert fou un home d'excepció: advocat
i ric propietari rural, s'havia dedicat de molt jove a la política
amb empenta, i a l'Escala, on suscità una viva simpatia i afecte,
un dels carrers principals porta el seu nom. Caterina fou la primera
filla del matrimoni que sobrevisqué al seu neixement, i pocs
anys després nasqueren els seus dos germans, Martí i Amelia.
Sembla ser que encara en nasqué un altre.
Els seus estudis es limiten a l'escola
municipal (en la qual, segons afirma, no hi va aprendre res: només
en recordava la repulsió per la brutícia de la mestra
i del lloc) i a un any de pensionat a Girona, on aprengué algunes
nocions de francès. Però no s'adaptà i tornà
a l'Escala." En una carta
a Joan Maragall de 19 de febrer de 1903 diu: "Figuri's
que m'ensenyaren a conèixer lo Jesús i a fer pals i ganxos,
sient aquesta la meva instrucció oficial; lo demés, ho
he fet pel meu compte, sens cap estímul ni direcció. [...]
He llegit relativament molt poc i sens ordre ni selecció (llibres
moderns, com vostè suposa molt bé)."
Posteriorment estudià en
un pensionat de Girona, on patí per la manca de llibertat que
hi dominava. Fou, des de petita, una gran lectora. Els coneixements
que tenia d'italià i francès li permeteren ampliar les
seves lectures. Fou també en la mateixa família on va
trobar l’ambient propici per al seu "autodidactisme"
literari: la mare escrivia poesies i l’àvia era una gran
coneixedora del folklore i la cultura popular. També hi contribuïren
el fet de poder disposar d’un estudi on gaudir de la privacitat
necessària per a la creació i a una gran afició
per la lectura que la portà a comprar, setmanalment, llibres
i revistes.
Va començar a dibuixar i
a escriure, sota l'empara de la seva àvia materna i padrina [...]
L'àvia substituïa, així, la mare, Dolors Paradís,
una dona educada, que escrivia i sabia música, però de
mala salut, motiu pel qual Caterina, de petita, hi tingué poca
relació.
Li agradava llegir Guimerà
al servei domèstic: "Jo declamava
d'una manera teatral, fent una veu aspra quan simulava el parlar d'un
home i veu manyaga quan parlava un infant.[...] Fou en aquest elemental
gabinet de lectura on donava a conèixer, abans d'editar-les,
les meves obres. [...] l'opinió de les minyones i les cosidores
-gairebé sempre favorable- m'orientava molt."
JOVENTUT
La manca de llibertat caracteritza
la seva vida, ja que el fet de ser dona li va tallar moltes possibilitats;
hagué de viure molts anys reclosa a casa, tenint cura de la seva
mare i de la seva àvia . De molt joveneta, va sentir inclinacions
artístiques, quan primerament, i d'amagat dels seus, es dedicà
a pintar i a dibuixar amb força traça. En ser descobertes
aquestes aptituds, el seu pare féu venir un mestre de pintura,
Antonio Alarcón, a la casa de l'Escala, i gràcies a ell
Caterina dominà l'escultura i la pintura, principalment de natures
mortes i figures.
Tanmateix, la notorietat li havia
d'arribar per uns altres camins ja que, també d'amagat de tothom,
havia començat a escriure, des de molt joveneta i en castellà,
unes petites composicions: cançons i poesies... A l'Escala arribaven
les novetats literàries catalanes que compraven els Albert, subscriptors,
a més, de La Renaixença, que publicava contes dels
més importants autors del país. De fet, aquesta revista
va marcar els inicis literaris de Caterina, que començà
escrivint poesies. Els seus divuit anys van correspondre als d'un intens
fervor poètic: el de Verdaguer i Guimerà, principalment.
El 1890 va morir als 47 anys el seu pare i Caterina, als vint anys,
es convertir en cap de casa. En aquest període començà
a conrear el teatre.
A partir de 1904 comença
a alternar l'Escala amb Barcelona, a casa d'uns amics . Sempre va fer
vida casolana i de cara a la ruralia, però anava sovint a Barcelona
-de vegades, amb tota la família- per vestir-se o assistir a
les estrenes teatrals, sobretot de les companyies italianes. El 1899,
van comprar un pis del número 250 del carrer de València
de Barcelona per estar-hi més còmoda.
Pel que fa a la ideologia, les activitats
polítiques del seu pare, diputat republicà que es va haver
d’exiliar durant un temps per haver participat en l’alçament
federalista empordanès de l’octubre de 1869, són
la base del catalanisme de l’autora, la seva identificació
amb la llengua catalana i l’afinitat amb les doctrines d’Enric
Prat de la Riba.
Malgrat que sempre va voler donar
la imatge "d’amateur", que va defensar la seva independència
creativa al marge de dogmes i escoles i que va mostrar una certa resistència
a les intervencions públiques, va establir relacions amb els
grans escriptors de l’època com Joan Maragall i Narcís
Oller amb els quals mantingué una gran amistat i per qui manifestà
una gran admiració. Va col·laborar en diverses publicacions
periòdiques com Joventut, La Il·lustració
Catalana o Feminal. Va presidir els Jocs Florals de Barcelona
de 1917 on pronuncià el discurs De civisme i civilitat
i fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres
de Barcelona l’any 1923 on llegí el discurs Sensacions
d’Empúries.
D'ON
PROVÉ DEL PSEUDÒNIM
Deixant de banda les primeres temptatives
que suposen alguns treballs publicats amb el pseudònim de "Virgili
Alacseal" a L’Esquella de la Torratxa, públicament,la
vida literària de Caterina Albert s’inicià el 1898
quan li foren premiats als Jocs Florals d’Olot un poema, "Lo
llibre nou" i el monòleg La infanticida, en que
presentava una anàlisi de la situació de la dona explotada
per la societat rural i primitiva i que provocà un gran escàndol,
perquè aquell tema no podia ser abordat per una escriptora (potser
sí que s'hauria acceptat en un escriptor).
Ella explica: "Fou
premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu,
sobre qui era l'autor del treball. Sembla que es tractava d'un monòleg
atrevit. Jo no me n'adonava. Quan van saber que l'autor era una dona,
l'escàndol va ser gros. No trobaven correcte que jo contés
la història d'un infanticidi. I no obstant, és que pot
tenir límits l'obra d'un artista? No crec que unes normes morals
puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència
de l'art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser
fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir".
"L'any
1901 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat "El
cant dels mesos". La meva àvia havia mort l'any 99,
i en l'estiu següent, per raó del dol, encara sortíem
menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir
a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se'm la
senyora. Em preguntà què feia. Eren els "Cants dels
mesos". Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va
demanar-me'ls, no els hi vaig refusar. I al cap d'un mes de ser fora,
la senyora va escriure'm: "Tinc imprès el seu llibre, no
em faci llençar els diners. Digui'm quin nom d'autor vol que
hi posi, si té inconvenient a donar el seu." I tal, si hi
tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona.
Jo, aleshores, treballava en una novel.la, que no he acabat encara,
el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig
refugiar-me en aquest nom. Heu's ací l'origen del meu pseudònim."
Joan Maragall va fer una crítica
del llibre i va crear molta expectativa. A partir d'aquí van
mantenir una constant correspondència (més de vint cartes
cada un entre 1902 i 1911.
De resultes d'això, va escriure
sempre com a "VICTOR CATALÀ" , pseudònim que
la protegia de les crítiques que suscitava el fet de ser una
dona, escriptora, que presentava el món rural de la seva època
de manera brutal, negra i desagradable.
LES
SEVES ETAPES LITERÀRIES
Tenint en compte la cronologia de
les edicions, la seva obra es pot agrupar en tres etapes. La primera
concorda amb els anys del Modernisme i és la més important,
tant per la quantitat d’obres com per la varietat de gèneres.
Publica dos volums de poesia, El cant dels mesos (1901) i Llibre
Blanc-Policromi-Tríptic (1905), un volum de teatre, Quatre
monòlegs (1901), tres reculls de contes, Drames rurals
(1902), Ombrívoles (1904) i Caires Vius (1907),
i una novel·la, Solitud (1905), que la consagra i traspassa
les fronteres.
A partir de 1907 es produeix un
silenci editorial de l’autora que es retreu davant dels atacs noucentistes
a la narrativa rural. Explicaria el motiu dels seus silencis, de la
seva poca producció, en el moment de treure Contrallums (1930),
explicant que la creació literària és com un riu
que rep diferents elements acolorits amb unes conseqüències
diferents:
"Un
pessic de blau de prússia, per exemple, tenyirà amb la
seva virulència expansiva, una gran extensió i, en canvi,
quantitat molt major de modesta terra bruna amb prou feines si alterarà
la deu amb una lleugera esfumadura vagorosa."
Traduint-ho de forma entenedora,
els modernistes són la terra bruna , que només matisava
lleument l'aigua, i admet altres colors, però l'arribada del
Noucentisme va tenyir tota l'aigua de blau prússia, que és
un color tan fort que és impossible harmonitzar-hi un altre color.
Els volums de contes La Mare-Balena
(1920) i Contrallums (1930), la novel·la Un film
3.000 metres (1926) i l’antologia Marines (1928), configuren
la segona etapa que quedarà interrompuda per la Guerra Civil
i els primers anys de la dictadura franquista. Els contes d’aquests
volums presenten les mateixes característiques dels anteriors.
Amb la novel·la, en canvi, l’autora pretén, per una
banda, adaptar-se a la modernitat amb la introducció d’elements
procedents del cinema, i demostrar, per l’altra, la seva capacitat
de fer novel·la ciutadana d’ambient no burgès.
Superada la guerra civil i la mort
de la seva mare publica un volum de contes en castellà, Retablo
(1944), un de proses literàries no narratives, Mosaic
(1946) i dos reculls de contes, Vida mòlta (1950)
i Jubileu (1951).
CATERINA,
UNA FEMINISTA?
Caterina Albert va col.laborar a
la revista Feminal, suplement mensual de la Il.lustració
Catalana. El 1917, amb el títol "De civisme i civilitat"
fa el discurs dels Jocs Florals. Comença així: "Dona
casolana per habitud i per temperament, és ara el primer cop
que deixo el redós de la llar per prendre part en un acte públic."
(...) "Estem bastint la nostra casa nova sobre el sòl de
l'antiga [...] I la nostra casa nova, o sia la resurrecció integral
de Catalunya, va pujant, pujant, lentament però segurament, tan
segurament que ja comença a ser albiradora [...] I és
que, així com abans nos acontentàvem, o nos hauríem
acontentat, de poca cosa, ara no: ara nos hem fet terriblement delerosos
i ho volem tot. [...] Una altra nebulosa concretant-se, un altre senyal
de resurrecció, el lo despertar de la dona, lo moviment femení
que aquí s'observa. [...] i, així com lo passat segle
restituí a l'home sa veritable dignitat humana, és d'esperar
que el segle actual, en plantejar resoltament los problemes de la dona
i de l'obrer, dugui en potència la solució d'aquests problemes;
i fins i tot podria ésser que apressés aquesta solució
l'universal conflicte que tanca de cop i estrepitosament aquest lapse
de temps que coneixem per Edat Moderna i obre de bat a bat una era nova,
pregonament diversa de les passades, a la humanitat, que també
serà nova i diversa. [...] No ja sols pels homes, sinó
fins per les mateixes dones, dir "sufragista" és caracteritzar
quelcom grotescament accentuat en extravagància i en estridència,
és personificar una caricatura; i no hi ha que la raó
ens digui que en lo fons de la qüestió que tan esblevenadament
sostenen aqueixes estranyes martres de l'ideal, no hi ha més
que una santa, una pura aspiració d'estreta justícia:
la defensa sagrada del més elemental de tots els drets: lo dret
a la vida, a la vida completa, així física com conscient,
així privada com pública, així individual com col.lectiva...
"