DIVISA
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes (1)

La cortina crema
vidres, neguit.
Freu de mitjanit.
A fora els cucs
rauen la lluna.
Toquen la una.
Penja d'un arbre
l'amor, escanyada.
El rellotge es para.

Cau de llunes (2)

A Layret

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!
Dia trenta de novembre
nit d'hores decapitades!
Vint bales foren, vint bales!
Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí!
Ai, com moria la nit!
Caigué la crossa del poble!
Segaren l'alè de l'aire!
Vint bales, foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!
Ai, com sagnava la nit!
30 novembre 1920

Cau de llunes (3)

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Cau de llunes (5)

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.

Cau de llunes (6)

Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragui els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

Cau de llunes(7)

CORRANDES DE LLUNA

Avui, si venia
la lluna morta,
l'amor cantaria
que truca a la porta.

I si ens arribava
amb gep a Ponent,
l'amor cantaria
en quart creixent.

Si la lluna era
rodona i roja,
l'amor cantaria,
l'amor boja.

Mes ai, si ve blanca
rodona i blanca,
l'amor cantaria
que la porta tanca.

I si duu la lluna
un gep a Llevant,
l'amor cantaria
l'amor minvant.

Cau de llunes(8)

Cega, cega estrella.
A l'hora foscant
l'òliba clara
porta meravella.
Arrenca'm l'estella
d'enamorada.
Boja, boja lluna.
A l'hora foscant
l'òliba clara
crema a la llacuna,
boja, boja lluna
d'enamorada.

Cau de llunes(9)

Amics, si de cop sobte em demanàveu
per què jo sóc aquí, plorant el fàstic
de tothom, cada dia, amb els ulls foscos
del poc-coratge, d'inútil espera
sempre d'allò que no espereu que espera
de vosaltres, que no és pas ortografia...
Ni tampoc -no ho pensésseu, fulles d'alba-
somiava que fos l'alba més neta,
que si és fosca la nit, ha estat tan llarga!
-un pou, el cel, de sang i de silenci-
tan espigats el jull i la cugula
que la lluna més viva és fosca i plena!
Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l'orella la secreta
ràbia que se'm menja l'alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.

Cau de llunes(10)

És Ara quan ens cal escampar el vi
i empillocar-nos fins que ens fugi el seny,
que el tirà és mort!

Cau de llunes (11)

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

Bruixa de dol (1)

L'escala fosca
del desig
no té barana.

Bruixa de dol(2)

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d'on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m'arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l'altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.

Bruixa de dol(3)

Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.
La mar guarda un cor d'estrella
a l'avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.
L'arc del silenci tibat,
i, per sageta, l'estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.
Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.

Bruixa de dol(4)

A Teresa d'Arenys

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nuu que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endeveinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Bruixa de dol(5)

VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.

Com l'espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s'hi posa la rosada
que canta el gall matiner.

Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.

I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s'hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.

Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l'entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,
com la vela del veler
entre la pluja i l'onada.

Com la claror que s'amaga
en el vi bo del celler
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.

Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!

Bruixa de dol(6)

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrera d'amors i d'altres coses...

II:

Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.

X:

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Bruixa de dol(7)

Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que em duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

III:

Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-,
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

VI:

Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.

Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!

Bruixa de dol(8)

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten a processó.

Bruixa de dol(9)

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Bruixa de dol(10)

AUTOANÀLISI LITERÀRIA del poema "VUIT DE MARÇ"

Publicada a al llibre d'entrevistes de Lluís Busquets i Grabulosa, Plomes Catalanes Contemporànies ( Barcelona, Edicions El Mall, 1980)

"Es tracta d'una cançó amb una tornada de quatre versos i tres estrofes de dotze.Tota ella és composta en versos de sis síl.labes i, heterodoxament en aquest gènere, no hi ha rima, fora d'algunes assonàncies aïllades. El vuit de març? És el dia internacional de la dona treballadora!

Intenta expressar poèticament i d'una manera sintètica allò que és la lluita per l'alliberament de la dona: cremar tot allò que fins ara ha estat el paper de la dona, és a dir, la "feminitat", representada aquí per tot un seguit d'estris domèstics; però de les cendres ha de sorgir una nova vida; no acceptem tampoc, ni volem per a nosaltres, el paper que fins ara han representat els homes,simbolitzat per l'or, el ferro, els ceptres i els punyals.

A la tornada hi ha una al.lusió de signe feminista format amb totes dues mans; contràriament al signe de poder, agressiu, que és el puny, evoca un estadi on ja és destruït tot poder. És un signe receptiu, acollidor, tendre. És una finestra oberta contra un cel (principi "masculí") tancat. És també la lluna, antítesi de l'astre "rei".

A la primera estrofa ens reclamem hereves de totes les dones massacrades: obreres de la fàbrica Cotton, les bruixes de totes les edats...

Identificades elles i nosaltres, farem la gran foguera de la qual sorgirà una nova vida (final de la segona estrofa) . A la tercera es descriu com l'alliberament de la dona posarà fi a una llarga prehistòria. Per fi el principi de la vida i del plaer (heura, terra, cos, dansa, joia) s'imposarà, amb una síntesi final dels contraris (aigua i foc). Reivindicació de la nit -femenina però prohibida fins ara a les dones- i superació de la dicotomia dona-persona. Tot alliberament creixerà llavors com un gran arbre."

M.M.M.

CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Bruixa de dol(11)

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Bruixa de dol (12)

ARBEQUINES DE L'AMOR

Ai, amor, si vols passar
per dessota l'oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l'herba del terrer!

Per dessota l'olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d'olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!

Fulles altes i petons,
pluja dins l'aire enramat,
arbequines de l'amor,
ai quin deix més amargant!

Ai quin deix més amargant
l'amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l'olivar

Sal oberta(1)

Divisa

DIVISA

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui!
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l'enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l'escandall encalci les estrelles!
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l'ona manqui
que m'assaoni llengua, nas i orelles!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m'embranqui, en temps d'hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!

Sal oberta(2)

A Tona Gusi, una mica gitana
una mica drac

Si pogués ser gitana i endur-te'm al país
on les móres maduren al caliu de la lluna
-dins del sac ca-ta-crac, per l'ai dolç de l'abís-
d'amagat dels mussols que enllumenen la duna!
Si pogués ser flautista d'un Hamelin novell
i arrancar-te del clos, i, enllà de la carena,
amb nuus de set olors confegir-te un castell
d'iràs-no-tornaràs, dins de la nit morena.
Si fos drac, o sirena, o bruixa, o serp de plata
per temptar-te, tot just obrís l'ull a l'incert
i oferir-te les ales que m'ha encès el desert!
Si l'esglai no em mengés la rel i la sabata
desaria la ruda, sortiria al camí
i obriria en ventall l'arc viu de Sant Martí.

Sal oberta(3)

L'OMBRA DE L'ALTRA FESTA

Bon dia, amor que triomfes de l'ombra
i obres foc nou al tomb de la campana.
Que t'arbres amb l'esforç de rel i copa
i, dau a dau, desmuntes el paisatge
de l'enderroc, i et fas mina de boscos
i de l'engruna en treus una altra festa.
Adéu, amor. Fa entrada l'altra festa.
Sabrem vetllar-la, a contrallum i a l'ombra?
¿Encertarem tots els camins dels boscos
i el secret sense atzar de la campana?
¿Un vol de fulles refarà el paisatge,
colgant l'esglai glaçant dins de la copa?
Bon dia, amor: compartirem la copa
i trenarem interrogants en festa.
Conjurarem els límits del paisatge
amb tints d'atzur i en destriarem l'ombra.
Desnuarem la pena i la campana
sense triaga que emmetzini els boscos.
Adéu, amor: ens emmirallen boscos
d'un món que cap sencer dins d'una copa!
Escolta el corb, al peu de la campana,
i el pas furtiu, com s'embosca a la festa!
¿Sabrem posar dogal al coll de l'ombra
que barra portes a un altre paisatge?
Bon dia, amor: hi haurà un altre paisatge!
Ja hi és, vibrant en el neguit dels boscos
que sura, amb veles altes, sobre l'ombra
i amb vi de rels abranda tota copa.
Hi és en la terra que convoca la festa
rost amunt, per topants sense campana.
Adéu, amor: amb pluges de campana
l'eixut crida la ufana del paisatge.
¿Saps on comença el nom d'aquesta festa
que, a peu de braç, durem al cor dels boscos,
on s'eixampla la boca de la copa
i el verd no deixa ombra sobre ombra?
Bon dia, amor: ¿quina ombra de campana
adollarà a la copa del paisatge
boscos i bes i solitud en festa?

Primavera d'hivern, 1981

Sal oberta(4)

VII:

T'he d'esberlar l'escut d'un cop de cor brunzent.
La fona de l'amor em fa amor a les venes.
D'estimar-se te'm trenca la veu i la geniva.
Se m'aviven les dents i el foc de les pestanyes.

Hi ha mil petites boques al teu cos que se'm xuclen.
Hi ha el cargol mariner de l'orella, i el bec
del sexe, que estarrufa les plomes i que em repta.
La balma de la llengua, els congosts entre llunes…

Hi ha els teus dits, de les mans i dels peus, vianants
que truquen a la porta, i els meus llavis els obren.
Amor, hi ha la cançó de l'onada que em venç
sense arma ni combat. Hi ha la sal. Hi ha la pluja.

I hi ha aquest gran escut, com un mol.lusc gegant
que serves, obstinat, per desfer l'abraçada.

Sal oberta (5)

Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volta
t'estimo. No hi ha cap ni peus ni centener,
que tot és u al festanyal de l'aigua:
destral i bosc, vi i sang i el pa i la boca.

El gual i la riuada, la rosa i les tisores,
les tovalles i el llit, la font i el raig de set.
Torre esfondrada i arc tesat al cel.
Damunt la runa morta, la rosada que crema.

Sense solta ni cap, ni volta ni remei,
les petites abelles que fan mel del meu cos,
l'avenc fosc entre arbredes, l'amor que hi perd el pas.

La riuada i la font, la boca, el vi i la set.
Runa, sang i destral, el bosc i la rosada
i el foc que ha provocat aquest incendi d'aigua.

Sal oberta(6)

Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.

Si pogués alçar tanques
al jardí de l'amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.

No ho sents? S'obren les portes,
portes i porticons.
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!

I és aquí on et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb,

pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.

Sal oberta (7)

Em despullo de tot
per esperar-te.
Dels alfabets que he après
i de l'escorça.
Tombo tinters
i, amb un gest sense
trampes,
tallo en rodó
el cap de tot esquema.

Sal oberta(8)

Heura,
victòria marçal,
germana
estrangera, de cop feta present:
Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar
i violent que força els meus confins
fins a la sang, un repte que no em deixa
ni les cames tan sols per a fugir!
¿Quins ulls i quines mans -no pas les meves-
sabrien veure't com un tacte, sols,
com la bellesa feta carn, desclosa
sobre el meu ventre, sense interrogants?
No puc deixar d'enyorar les orelles
endevines que et caçaven la veu
quan només eres l'ombra d'un murmuri
de fulles altes, cos endins, desig,
senyals de fum de l'una a l'altra banda
del bosc, so de tabals, obert, llunyà,
colom amb bec en blanc, on jo inscrivia
l'alfabet vegetal del teu missatge,
poema viu que no urgia resposta
com ara aquesta que sé que no sé.
I malgrat tot t'anomeno victòria,
heura marçal, germana, l'estrangera.

La germana, l'estrangera(1)

PASQUINS PER A LA REVOLTA VEGETAL
II
Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.

Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta

i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,

banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.

Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament.

Escarsers (1)

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

Llengua abolida(1)

Sota aquest vent s'aviven
calius d'antigues xeres mal colgades...
Estrany cal.lidoscopi
on el que és vell es torna neu intacta
- oferta a tu, perquè hi deixis petjades
i en sollis la puresa massa eixorca -
i on el que és nou perd llei d'estrangeria...!
En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.
Cada tombant del teu cos m'alimenta
d'altres paisatges que l'oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l'enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu els dónes sentit.
No esborraria cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l'ombra de l'estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats...:
Prenc el camí que m'ha portat a tu.

Llengua abolida(2)

Per als vençuts l'amor és un pa amarg,
arrabassat a contrallei dels sécs
d'un país devastat, sembrat de sal
per l'enemic sense rostre.
I la sang, aliment per a l'incendi
que esborri serramostres de collita,
cremi rostolls, calcini llei i culpa.

Llengua abolida(3)

(RECULL DE POEMES)

En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.
Cada tombant del teu cos m'alimenta
d'altres paisatges que l'oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l'enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu dónes sentit.

***************************************

No esborraràs cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l'ombra ni l'estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats...:

Prenc el camí que m'ha portat a tu.

El port és ple de vaixells carregats
de crims de Mai i de culpes d'Enlloc.
I aquest cadàver dins el meu armari...

És a ell que duc flors, quan te les porto?
¿És a ell que persegueixo, i m'esgarrio
amb al por a coll com una criatura
fins al celler, sota mateix de casa,
infern familiar que enxarxen les aranyes
i on fermenten els olis vells, i els vins,
i els verins, i l'amor sense paraules?

¿Quin ull priva el meu ull de veure el rostre
que temo i desconec, sota amenaça
de tornar-lo a al mort, sense retop,
o fer del meu delicte un bloc de sal?

****************************************

T'estimo amb el meu cos
exiliat i mut.
Per quins perduts camins
el retorn, la paraula?

****************************************

Hi ha tanta pau en tu, hi ha tanta guerra!
Tant de país per a l'urc viatger
de l'ull i del desig. Hi ha tant de repte
dins de la teva nit, en el plaer
amb què et sobro i em sobres...
Tant d'espai

per al dolor, que no vull conquerir!

***************************************

*******************************************

Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se'm revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec: sóc l'altra.

************************

A voltes el desig se'ns torna mut
i és un dard retardat a l'aljava
que els enverinen, consagrat
al mirall sense temps de l'absència.

I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l'instant.

I t'abraço com si jo fos tu
que m'abraces com si fossis jo.

Desglaç (1)

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Desglaç(2)

Retorno en tu, per tu, a l'espai cec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retorno d'un exili vell,
refugi contra tu, des d'on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.

Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc.

Desglaç(3)

Jo que he escanyat la filla
obedient de Tu
i l'he enterrat, convulsa
encara, sota el glaç
no sé ofegar la fosca
ranera que es marida
dòcilment a la teva
enllà del mur. I ençà.
Ella parla per mi.
Sura damunt de l'aigua
inmòbil el silenci
d'aquella que no sé
si sóc.
Que el foc emporpri
l'hora muda i desclavi
llengua i camins. Que el dia
neixi, nu, del desglaç.

Desglaç(4)

Tèrbolament t'estimo. Tot el pòsit
s'ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m'aboca, a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l'onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l'embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l'escullera amb mi.

Desglaç(5)

On trobar-nos, enllà d'aquest espai
marcat, sota el segell
reial de l'esparver,
on d'entrada, per viure,
en hem traït?
Refer
el vell pacte de sang
trencat
saber
on ets tu, on sóc jo.
Qui ho sap... nosaltres...
I un altre nom, si us plau, per a l'amor.
El meu amor sense casa.
L'ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu
amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala
que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les
fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

Desglaç(6)

Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.
Retorno en tu, per tu, a l'espai cec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.
Per tu retorno d'un exili vell,
refugi contra tu, des d'on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.
Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc.

Desglaç(7)

Per cada gest
que lleva fruit
pròdiga escampaissa
de flor vermella.
Vida, excés,
hemorràgia:
Imponderable
tresor
de la pèrdua.

Raó del cos (1)

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l'úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.

Raó del cos(2)

Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l'engruna verge
d'una màtria abolida.

Raó del cos(3)

"T'he negat…":
T'he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota.

Raó del cos(4)

Cos meu: què em dius?
Com un crucificat
parles per boca de ferida
que no vol pellar
fins a cloure's en la mudesa:
inarticulada
paraula viva.

Com una sola aposta
al tot
i al res
sang i paraula
i amor: vertigen
dau de miralls
en joc.

Raó del cos(6)

m'agenollo davant
el cos
impur
obscè
mortal
primer
país
vivent
taüt
obert
d'on vinc
no hi ha,
mare, una altra naixença

Raó del cos(7)