Havia entrat feia molts anys per aquella porta casada amb en Quimet i n'havia sortit per casar-me amb l'Antoni i amb els nens al darrera.. El carrer era lleig i la casa era lletja i l'empedrat era un empedrat només bo per carros i cavalls, El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt del pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d'haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig girar d'esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d'esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d'aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d'aigua i algú fes bellugar l'aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s'anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d'en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n'havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s'arremolinava per dintre de l'embut que ja estava gairebé clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no-res com un escarbat de saliva... I aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... ¿abandonament?

La Plaça del Diamant

" I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d'esma, vaig posar-ma a caminar i les parets em diuen que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. "

La plaça del Diamant

" Tots es van girar a mirar el fum i les dones amb la dona del ferrer es van avalotar i em costa de saber... em costa de pensar, em costa de recordar, em costa de saber quines coses van passar primer que les altres, però a l'últim tot torna... quan ja ho he oblidat i m'he oblidat de mi i de tot... I torna el foc. Com si a dintre de la casa del ferrer que era la casa que cremava hi visqués el foc i el vent, i vent i foc tot sortís per les finestres a glopades senceres i a glopades trencades. "

La mort i la primavera

Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes... la del 15 de febrer, també... Si pogués guardar-la...amb les roses seques... Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M'agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d'un tronc vell arrapat a la paret i que m'obria a poc a poc en pètals de sang.

"El gelat rosa", Tots els contes . Exemple de monòleg interior.

Sí, em sembla recordar que damunt del tren de Sarrià es baixava a l'andana per dues
escales una per a baixar i una altra per a pujar, hi havia un pont; una altra possible
barana des d'on mirava a baix i al carrer d'Alfons XII hi havia el lampista al davant de la casa de Maragall i el meu avi, sempre que anàvem a casa del lampista, assenyalava la casa i deia veus aquella placa? diu que aquí havia viscut el més gran dels poetes
catalans, després de Mossèn Cinto, és clar. I les estades a casa del lampista eren llargues. També hi havia dues nenes però a aquestes les coneixia perquè també, com jo, anaven al col.legi de Lourdes. Eren molt rosses, amb els cabells llargs i estirats, tan fins que se'ls embolicaven. La seva mare em donava, ens donava xocolata sense pa la meva mare deia sense pa és dolent de menjar xocolata perquè és calenta i pot irritar els budells i aleshores s'estenia en que el més important a la vida és tenir una bona salut i la salut la dóna sobretot el menjar sa, no vol dir que algun dia no es pugui fer un excés, però en general s'ha de menjar lleuger i sòbriament... però no sé què devia entendre per menjar sobri i lleuger perquè era l'època en quètothom menjava grans plàteres de carn d'olla, brous tan grassos que es podien tallar amb ganivet, plàteres d'arròs carregat d'escamarlans i de carn magra... I molts llegums secs, mongetes, les del ganxet són les més fines, cigrons amb bacallà, cigrons bullits amb patates retats amb trossos de cansalada fregida o de botifarra negra... el bacallà amb patates, guisat, era potser el plat més inofensiu que recordo. I les verdures per a acompanyar els llegums, les cols, els espinacs, les bledes, els bròquils, bròquil ben calent, encara fumant a taula a l'hivern i llom arrebossat per a acompanyar-lo.

Fragment d'Un cafè i altres narracions

Flor Màgica

No hi vagis! El bosc dels Miralls Trencats és un bosc de pebrers amb les fulles tacades
de mal. De tant en tant el travessa un núvol de mosques blanques amb un vol clos i
endormiscat. No hi vagis! La terra, sota dels arbres, és coberta de miralls trencats. Així que hi entres, et quedes sord. No hi vagis! Dintre d'una soca buida viu la Flor Màgica, voltada d'ous de Formiga Bomba, de potes d'Escarabat Violí, de llàgrimes de Cara d'Home. Mestressa del seu recer podrit de bolets i molsa, té moviments de flor i de flama. Un gra de pols crema l'herba i la mort ve de tot el que ja és mort. Cada fragment de mirall és un fragment de vida de cadascun dels homes que han deixat en el bosc tot el que tenien. A cada tros de mirall palpita, lluent, ardent, vacil.lant, un bocí d'aquelles vides: tres ratlles d'aigua de pluja, un collaret desfet, una mà que es belluga, un tros de nen, un manyoc de cabells de nina... A l'ombra de la llum verda, quan vols lligar un fragment de vida amb el fragment que li correspon, alguna cosa s'agita entre les fulles... Catacrac!... Ja t'ha petat, i, abans de caure a terra fet miques, ja vas amb l'esquena pintada d'argent. A servir d'esquer.

Viatges i Flors

Flor de Vida

Matusalem la va descobrir, la va posar en test, va ficar el test en una bossa de color de nata, cosida al vestit, i es passava les estones vagaroses mirant-la a l'ombra del cedre i del xiprer, davant d'un camp de lliris en deliri. Menjava coques de raïm. I la joia què és? Però un dia espès de núvols i encortinat de pluja va relliscar en el bassal del fang, se li va trencar el test i Matusalem es va morir a tres mil anys i escaig de veure passar el món i les falcies. La flor va anar a buscar vida i a donar-ne més lluny. Una generació passa, una generació ve: l'una de cara a la follia, l'altra de cara al seny. Els homes anaven amb un test amb la flor. Es trobaven a la Plaça de Tothom i es preguntaven els uns als altres: "I la teva?" "Ha florit set vegades." "I la del teu pare?" "I la del teu germà?" La flor vivia arrecerada, nodrida de belles paraules i de pura saviesa. Cada dia hi havia més flors. Més homes amb molta vida. No estaven mai malalts. Els anys els queien a sobre, els anys anaven baixant i ells els aguantaven amb les espatlles, amb el nas si calia. Fins que un matí de sol rabiós, quan les serps caminen dretes, es van reunir d'amagat els metges, els farmacèutics, els notaris, les mullers cansades, els fills amb ganes d'heretar... Van cremar les flors al mig de la Plaça, van trencar els testos i tot va acabar fent cua al cementiri perquè no donaven l'abast a colgar de terra vells amb cara d'òliba i amb els ossos corcats.

Viatges i Flors

El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa.

Mirall trencat

I, pertot, l'heura que s'enfila, que escanya, que s'arrossega per ser més forta. L'heura al voltant de l'aigua. L'heura fosca, amb les fulles enterques, que mal tapaven els penjolls de raïms de granets petits i negres. Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l'abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia. De les branques velles, de les branques noves, de les branques esqueixades pel vent, cremades pels llamps, de tots els aixoplucs de sota de les fulles, un dia, feia anys, n'havien fugit els ocells.

Mirall trencat

TARDA

Aquesta aranya sinistra,
poderosa en els racons
amb els ulls massa rodons
dalt del cap de color bistre,

espera mosques que topen
contra els vidres a l'atzar...
Són plenes d'enyor de mar
les aixetes que degoten.

En cuines mig despintades
hi ha daurades esventrades
amb julivert al musell.

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.

 

La llet blanca de la lluna
mela bec a poc a poc.
Devoro flors d'una a una,
entaulada, com per joc.
D'enveja, un núvol s'esberla.
Gotes de color de perla
m'esquitxen nas i cabells.
I me'n vaig. Poso la lleva
i em tanco dintre la mevaç
illa dels lliris vermells.

CUCA DE LLUM

Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló
que és cosa que molt s'estila.

Ja ve la fosca i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal.lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.

Sóc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,

m'apagaré de seguida,
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.

FORMIGA

És petit el gra de blat
i molts fan créixer la pila.
-Jo sóc la que més vigila
que tot estigui endreçat.

La pallofa de moresc
rossa és i nutritiva.
No colliu, la comitiva,
tèrbola bola de vesc!

Portem dol i anem per feina;
amb les mans, sense cap eina,
treballem en grups de mil.

I quan l'estiu s'enderroca,
entre l'arrel i la soca
resistim fins a l'abril.

GRANOTA

Vaig adormir-me capgròs
i m'he despertat granota;
castigo sense repòs
l'aigua dura amb llarga pota.

De l'herba fiag el meu jaç
si massa llot m'engavanya,
i ric quan dalt d'una canya
dorm la lluna sense ras.

Dolça, dolça. Aigua dolça
treballada a cops de colze
des del meu primer matí!

Quan el cel és porcellana
el rossinyol m'encomana
ganes de raucar i morir.

CADELL

Fins avui no sé què és viure.
Jugava amb cintes lluents
sense gaires miraments:
com el papalló era lliure.

Tot era llum i alegria.
La cortina he mossegat
i un castanyot ben clavat
m'ha omplert de melangia.

Un núvol la claror vela
i la mosca que s'encela
més que excitar-me em fa por.

Quan hauré fet la crescuda
practicaré vida rude
i mossegaré amb braó.

GAT

Tins la cua molt senyora
i el pèl m'ondula nevat,
però em veden el terrat
perquè, diuen, "és d'Angora".

Faig vida d'anacoreta,
i el lluç, me'l donen bullit.
Hec amb la pota el mosñquit
i embullo el fil i la beta.

Ja m'agrada aquesta vida
una mica esmorteïda,
i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries
fer-te amb gats sense manies
que et donessin un disgust.