(Una descripció de la Barcelona benestant)

Des que vivim al pis de Barcelona em veig més jove, més bonica. En Francisco també fa una altra cara. Tornem a dormir junts i li toco el piano quan m'ho demana. M'agrada, la nova casa, només em molesten les pudors de menjar de tota mena que entren pel celobert i la foscor del passadés. La casa està orientada cap a mar i hi toca molt de sol, els quatre balcons són plens de plantes, d'anemones, assutzenes, geranis, hortèsies, clavells,corretjoles. Des del carrer estant, destaquen per sobre de la tribuna del principal perquè
vessen d'esparreguera i d'enfiladisses. També he comprat ocells, caderneres, canaris i un periquito de color verd desmai que em crida: "Ramona, ven". Tret de l'armari de caoba, dels quadres, dels balancins i dels mobles dels salons, hem canviat la decoració de dalt a baix. Hem conservat l'armari de caoba perquè ens el va donar la tieta Climent i jo no em sé despullar davant d'una altra lluna. I en Francisco s'ha entestat a trasplantar les palmeres; diu que són un bell record de Gràcia. El carrer de Còrsega és airós i barceloní.
El travessa un guirigall de gent perquè s'aboca al Passeig de Gràcia. És ple de cubanus i dels qui viuen de rendes del camp. I no els agrada el camp, sinó la ciutat.
Ara anem cada dia a passejar pel Passeig de Gràcia i hi comencem a conèixer les cares.
Són les mateixes que trobem als concerts o al Liceu. Són gent de l'Ensanche, ben vestida i moderna. Tots els gestos, les mirades, les salutacions, són propis de barcelonins nascuts més enllà de les muralles. El Passeig de Gràcia és el centre dels qui viuen en bona posició. De vegades seiem a prendre l'aperitiu a La Punyalada i jo no em deixo perdre ni els bastons, les armilles, les ombrel.les, els barrets, les joies, els gossets dels qui caminen pel davant. En Francisco no hi desentona, amb la seva armilla i la nova dentadura postissa. Passen tílburis tirats per cavalls de raça, de pell negra i les anques
lluents. A dintre, hi veig, entre les gases de les cortines, barbes grises, magnífiques, retallades en rostres de bellesa demacrada o altiva. Són els de l'aristocràcia.

Ramona, adéu

(una descripció de personatge masculí)

Fou en aquella assemblea constituent on el sentí parlar [en Jordi] per primera vegada. Era un estudiant de segon curs que ningú no coneixia. La figura s'alçà per damunt de les altres gràcies a la clarividència dels raonaments. El seu parlar era pausat, calmós, com un sedant, la seva veu posseïa allò que apaivaga els dubtes, el confusionisme, la latent inseguretat dels universitaris. Era un líder, malgrat la seva joventut. I ho era perquè no se'n ventava. Convencé molt aviat tothom de quedar-s'hi i resistir. Després, a l'assemblea del vint-i-set d'abril, quan la policia entrà a la universitat i provocà el pànic entre els estudiants, se sentiren una altra vegada per damunt dels crits, dels insults, dels gemecs i de les corredisses, les paraules d'ell que reclamaven assossec.

Ramona, adéu

(una visió de la guerra civil)

I ell em va preguntar que què en pensàvem, dels anarquistes, i jo em vaig tornar vermella com un grapat de cireres i li vaig dir que la meva mare sempre havia sentit una secreta simpatia per vostès, perquè creu que en realitat són uns romàntics i uns idealistes i diu que no és dolent això de voler canviar una mica el món, que només li feia ràbia tot el que passava amb la religió. I ell, però tu què en penses, i jo, que hi ha coses d'aquesta guerra que no les acabo d'entendre, que em semblen molt embolicades. I em vaig adonar que era la primera vegada que parlava una estona així de llarga amb un home com aquell i li ho vaig dir, i també que me'ls imaginava més satànics, més diabòlics.
[...] No entenia la seva curiositat, la incisió a preguntar-me coses de la meva vida, coses banals i intranscendents. Vaig pensar que què n'havia de fer. Que la meva història era curta i ensopida al costat de la seva, plena de lluites, de vagues, de soroll i d'aventures. [...] Que jo no em distingia gaire de les nostres amistats, que tot sempre acabava i començava de la mateixa manera.

Ramona, adéu

(Un exemple de diàleg i xoc generacional)

La mare obrí la porta i s'aturà al llindar de la cambra.
-Nena, no saps quina hora és?
-No, m'acabo de despertar.
-Ja ho veig. És molt tard, tres quarts de dotze. Vinga, lleva't. Aquesta nit tampoc no has dormit a casa.
-No és veritat. He vingut tard, però hi he dormit.
-No he sentit la porta. No m'enganyis. Tens sort que el papà és a Madrid!
-I a mi tant se me'n dóna, que sigui a Madrid o a l'Índia!
-Nena, no facis enfadar la mamà!
Per què s'hi havia de posar l'àvia? Tot eren complicacions.
-No la faig enfadar. Es fica amb l'hora que arribo i, en canvi, no he pogut dormir per culpa del teu rosari. Per què m'he d'aguantar?
-Mundeta, es pot saber què et passa?
-Quan jo tenia la teva edat, que Déu m'hagués guardat mai de parlar de la manera que tu ho fas -diu l'àvia.
-No sóc una criatura, a més...
Calia revenjar-se de les seves febleses.
-... a més, se me'n fot, de la teva joventut.
-Nena!
-No hi ha res a fer, mamà. És així des que va a la universitat. Ha canviat com un mitjó, me l'han feta malbé -afegeix la mare.

Ramona, adéu

(una descripció sensorial)

Sentia el tuf de les boques del metro, d'olor de taronges fermentades, i m'aguantava la respiració quan passava pel costat de les escales. Però encara em feia més angúnia la bafarada de peus, de suor de peus, de la gent refugiada que s'arreplegava vora els forats, o als soterranis perquè no tenien casa de cap mena. Tremolaven mig morts de por a cada bombardeig. Jo també en tenia, de por, però me l'empassava ben endintre perquè ningú no em notés que buscava el meu marit.

(i un bon canvi, anys més tard, del s. XX)

Quan anaven a parar a la Rambla i veia l'enrenou dels primers estrangers amb els vestits de coloraines i les seves dones amb els pantalons d'ales amples, les venedores de la Boqueria i les botigues farcides de verdures i d'aviram, els mariners, les velles endolades, els pintors que pintaven l'indefectible paisatge de la Rambla, els senyors amb barret i bastó, els capellans i les dones de la vida, tot en una mescla exultant de follia i de resignació [...]

Ramona, adéu

La tia Patrícia no havia estat mai bonica. Tenia la pell massa resseca i de color de terra sense aigua. Sembles de secà, li deia sempre l'Esteve. Una mica carregada d'espatlles i uns ulls que, vistos de prop, semblaven de filaberquí i, de lluny, desapareixien sota unes celles massa espesses. Sota els ulls, na bossa lívida i unes arrugues fosques. Els Miralpeix, deial'Esteve, sembleu gent de mala vida, feu ulleres com si haguéssiu viscut molt. Prou que ella s'hi passava pólvores de color de rosa per a dissimular la foscor d'aquestes bosses, però no hi havia res a fer: tornaven a aflorar així que passava el dia.Us marciu abans d'hora, cotinuava l'Esteve. El nas no acabava del tot en forma de ganxo però, en canvi, hi tenia tendència i les seves galtes eren unes galtes tbades, com si anessin a arreplegar-se vora les orelles. El més bonic de la Patrícia eren les mans, "tothom me les enveja", fines, llargues, blanques d'una blancor gens carnosa, que no tenia res a veure amb la pell de la cara, tan colrada. Les teves mans son meravelloses, li deia l'Esteve quan passava una temporada que no la volia fer gruar, "sovint les mans són unes extremitats articulades amb valor funcional: serveixen per agafar objectes, per a gratar-se, pera cordar-se, per a assenyalar o per acariciar. Si t'adones que una persona té mans és que les té bonques. I per això tothom, a tu, et mira les mans".L'Esteve Miràngels dedicà a la Patrícia un sonet noucentisdta que començava: "La meva vida i el meu cos/ les teves mans han buscat / com un vaixell ancorat..." I quan tenia diners li regalà dues o tres anells, l'una amb un brillant com un cigró.

Les mans de la Patrícia eren malencòniques, de vegades una mica absents, "mans de frígida", deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, "hagués de tocar tant lleixiu comjo, veuríem com les tindria,d'arrugades ", deia l'Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l'horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris de dolor, que es senyaven, molles d'aigua beneita, que s'estrenyien l'una a l 'altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s'omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell laboca de l'amoret de l'estany, una nit càlida que li semblava que es tornava boja..."

 

El temps de les cireres

AUTOANÀLISI LITERÀRIA DE LA NOVEL.LA DEL FRAGMENT ANTERIOR

No puc analitzar la meva obra...M'hi obligues? Doncs estàs vulnerant el principi de creació. Consti! El temps de les cireres potser és la història d'una reconciliació. Natàlia, la protagonista, després d'una fugida a l'estranger obligada per les circumstàncies viscudes aquí, vol reconciliar-se amb la pròpia ciutat, la pròpia família, el propi país. ..Han passat dotze anys fora i ha viscut prou per saber que tot té matisos...Sí,sí, el marc dóna significats: ha marxat un any abans de l'execució de Grimau i torna dos dies després de l'ajusticiament de Puig Antich. D'acord, sí: hi ha com tres plans. El "passat llunyà", amb la guerra civil i la desfeta franquista de teló i la família Miralpeix d'escenari, amb múltiples relacions establertes a tots nivells; el "passat més proper", en el marc de les vagues d'Astúries i els fets que causen la fugida de Natàlia: les seves relacions amb Emílio, l'experiència de la càrrega de la policia i de la nit a comissaria i l'avortament provocat del fill que espera; i el, diguem-ne "present", des que la noia arriba a Barcelona el dilluns després de la mort de Puig Antich fins al següent en el qual s'assabenta que el propi germà ha dut el pare al manicomi gràcies al nebot al qual explica l'anhel de reconciliació, que amb el pare, es fa impossible.

No, és clar: dels dotze anys que ha estat fora no en sabem gairebé res: a Roma amb Sergio i al París del 68, a Anglaterra amb Jimmy...No interessa. M'interessava l'aquí. Natàlia ho diu al nebot: ha descobert que no és el país que li fa fàstic sinó ella mateixa que se'n fa, i els qui l'envolten. Quan va fugir, en el fons tenia por de l'arribada del temps de les cireres, de la primavera, de la felicitat, de la represa...Ara no,tot i que sap que no serà un temps sense problemes ni sense penes d'amor. El tema, un anhel rere una reconciliació impossible? Potser sí..No ho puc dir, jo...El tema m'és igual. El tractament és més important que el tema.¿Que hi ha els tòpics de l'avortament i de la poli? Tota la novel.la del XIX gira entorn del tòpic del triangle i és validíssima. El que importa en una novel.la és la selecció de detalls, el clima, el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel.lista allò que fa que l'escriptura sigui o no convincent.

M.R.

Montserrat Roig, entre la imatge i la realitat, dins Busquets i Grabulosa, Lluís. Plomes Catalanes Contemporànies ( Barcelona, Edicions El Mall, 1980)

(un fragment de les seves memòries literàries)

Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m'invento històries. Bé, no me les invento, les exagero. Si dic que una vella té tres-cents cinquanta anys, tothom sap que això és impossible, però, a la gent, li agrada d'imaginar-se que la vella que té vuitanta anys en fa tres-cents cinquanta que és viva.
[...] Hi ha milers de narracions que cada dia desapareixen -com aquestes fulles que moren a l'estiu sense esperar la tardor-, milers d'històries que es conten de manera una mica exagerada perquè, si no s'exageren, no resulten creïbles. Però mai no arribaran a les universitats i als llibres de text. Les persones continuen narrant, encara que sigui explicant a la veïna el telefilm que cada dia veuen a la televisió. Si no contemplessin la vida com a representació, no ho resistirien. Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat. Els cervells que no accepten aquesta convenció, creuen que la vida és "real". S'han inventat la noció del "real" i no suporten llegir novel·les. Et diuen que és una bestiesa, això d'haver d'esperar a la darrera pàgina per saber com acaba la història.
[...] Però és que a la darrera pàgina no t'expliquen res si abans no has teixit, amb l'autor/autora, la trama. [...] Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l'altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.
-Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l'estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir, la literatura, és una droga. I, si ens en falta, anem una mica penjats. (p. 11-12) (...) Escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres, que no semblin rosegons de pa dur, et deixes anar, et falta alè i t'imagines que ets una gossa que treu la llengua tota xopa de suor, sabent que no s'arriba al final de la cursa [...] (p. 18)

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

(una època de fam)

La mare era una dona molt de casa seva, no havia sortit mai sola a Barcelona, perquè deia que s'hi perdia. Però quan els feren tornar a la força i es quedaren sense res, sense feina, sense casa, sense menjar, la mare baixava sola a la ciutat i es perdia pels carrers estrets del Barri Xino tot venent tabac, pa i oli d'estraperlo. I sempre guardava la fruita més bonica, les pomes lluents, les taronges grosses, fins que es feien malbé. La guardava per als seus fills, els qui s'havien quedat a Alemanya, perquè deia que tindrien gana, quan tornessin. Ja hem vist que no tornarien, que en Pepe i el seu pare moririen al camp de Gusen.

Els catalans als camps nazis

(La mort als camps nazis)

La mort tenia moltes cares, als camps d'extermini. La mort hi era cada dia, va encalçar la majoria dels nostres deportats, però els altres, els que sobreviurien, l'han portada sempre al damunt. Aquesta és la mort quotidiana.
[...] En realitat totes les morts eren violentes als camps d'extermini nazis. Encara que hi morissis per disenteria, de tifus o simplement de gana o d'esgotament físic. Si no hi haguessin anat, cap dels nostres deportats no haurien mort tan aviat, tret de la possibilitat d'accident o de malaltia. És un fet: van ésser enviats als camps per a ésser-hi assassinats. Molts malalts van ésser morts encara que els restés un alè de vida.

Els catalans als camps nazis

(narració sobre el setge de Leningrad, per part dels nazis)

Aquell hivern, la neu arribà d'hora a Leningrad. Els primers borrallons van caure el 14 d'octubre de 1941 i el 31 ja hi havia un gruix de deu centímetres. Els ciutadans per primera vegada no s'alegraven en veure el gebre a la matinada. A finals de setembre s'havien exhaurit el carbó i el petroli dels magatzems. En algunes zones, la temperatura arribà a quaranta graus sota zero. Grups de nois i noies van marxar als boscos del voltant per tallar la llenya dels arbres. Amb les mans enterques i els rostres congelats, s'enfrontaven al nevàs, al fred urent i a les bombes dels alemanys. Encara avui els cossos de molts d'ells jeuen enterrats en aquells boscos. Però no talaren ni un sol arbre dels parcs i jardins que creixen des que es fundà Leningrad. I començà un fet dolorós: la crema de llibres. La biblioteca -a casa hi havia molts llibres- serví per a escalfar-nos. La selecció va ser molt dura. Triàvem i tornàvem a triar. Primer vam llençar les revistes alemanyes a l'estufa. Després, velles revistes franceses de la Illustration, i, en acabat, les enciclopèdies. Més tard, els mobles. Però no ens atrevíem a llençar els llibres de literatura i, encara menys, els clàssics. La mare, per guarir-me de la tristesa, m'ensenyà francès. Les lectures em van salvar. Tot el dia m'estava sola amb els llibres i ara sé que la tradició culta és resistir. Jo tenia por de baixar al soterrani quan bombardejaven i m'arrapava a un llibre mentre sentia els espetecs i xiulets damunt meu. L'Alexandra Koss tenia vuit anys quan, un dia, la mare li va fer un regal. Entre la paperaza que havien salvat del foc hi havia un vell llibre, relligat de pell i amb il·lustracions al carbó. Era un Quixot en francès, una versió íntegra que havien llegit els avis i els besavis. El va llegir i va començar a entendre les darreres raons de la resistència al bloqueig. Les aventures del cavaller de la Manxa es convertiren en la seva mitologia infantil. Tots els soldats que anaven i venien del front eren esprimatxats i valents, austers i estirats, d'una moralitat absoluta, despullada de tota convenció. Com Puixkin, com Malaiovski, com Dostoievski, l'Alexandra trobava en el Quixot les raons d'un món irracional i absurd, les claus per a entendre què significa un setge en una ciutat moderna. Tots els soldats eren el Quixot. No hi podia haver capaltre model literari que es vinculés tan estretament amb la realitat russa. Puixkin havia dit que Brutus o Pèricles, transportats a Rússia, es convertirien''' en simples fatxendes. Però el Quixot, no. Al Quixot s'encaraven el món ideal i el món real, de la mateixa manera que dins la nena Alexandra convivien el món de les bombes que mataven i el món de l'hipopòtam [imaginari] que regalava pomes. Don Quixot era, segons la famosa frase de Coleridge, «la personificació de la raó i del sentit moral despullats de tot judici i comprensió». I és així com la seva mare salvà l'Alexandra de morir de tristesa. "

L'agulla daurada

(una visió sobre Barcelona, ben acurada)

A mi m'agrada inventar-me secrets de la gent quan passejo com una flaneuse per la Rambla o el Passeig de Gràcia, o bé quan vaig en autobús. M'enduc el secret d'una vida inventada, com va fer en Josep Carner al seu poema La bella dama del tramvia, que se la imaginava de París o Guatemala i qui sap si era de Gràcia i deia "pues". O com J. V. Foix, que cercava en va "les dames inaccessibles" del carrer d'Urgell. No, no he volgut desentranyar molt del seus misteris. D'altra manera, em veuria forçada a canviar de ciutat.
Si no la veiem una mica impenetrable, distorsionada, coberta pel secret i pel misteri, ja no és ciutat, aleshores és massa, aglomeració. Necessitem una mica de fabulació per a no caure en l'uniformisme i la mediocritat.
Barcelona no é Londres, ni París, ni Nova York. Aquestes ciutats es poden permetre el luxe de ser localistes: ningú no els farà cap retret. Barcelona, en canvi, passa temporades en què no s'agrada gens. Em sembla que hi ha poques ciutats, al món occidental, que es mirin tan sovint al mirall i es preguntin si són més boniques que Blancaneus -les grans ciutats mai no es fan aquestes preguntes. Quan no s'agrada gens, fa com les dones que
han estat boniques i es reclouen a casa, perquè ningú no els vegi els estralls de la decrepitud. D'altres vegades, en canvi, es revifa i es torna furiosament restauradora, aleshores es fa líftings per tot arreu.
Però avui els temps semblen uns altres i els arquitectes, que són els darrers artesans, procuren d'adobar allò que les solemnitats anteriors havien espatllat. Tot ho "espongen": obren clarianes als barris vells i ornen amb parcs els barris nous. I els bars de dissenys oposats s'escampen per tota la ciutat, fugaços com el vol d'una gavina. A les nits, Barcelona es disfressa i totes les matinades de llum lletosa s'alça, disposada a treballar -mentre els aturats aprenen, si us plau per força, a utilitzar el verb "badar". Les vies de
l'optimisme burgès, com el Passeig de Gràcia, es tornen furiosament mercaderes, i altres, com el Paral.lel, intenten una altra vegada, d'enlluernar, un pèl sofisticades i moderadament procaces.
Som en una època de decadència i la ciutat torna a fer la viu-viu, simuladora i somrient i amb eslògans que ni ella mateixa no s'acaba de creure? O bé es reviscola ensorrant totes les muralles invisibles i proclama que ara sí, que ara ja és capital? El temps ens ho dirà.
El temps i les Olimpíades, que els déus vulguin que tinguin lloc. Aleshores, els nous aeronautes volaran damunt la ciutat i contemplaran noves ruïnes, veuran altres fronteres i enyoraran les nostres realitats. "No em demaneu res que no sigui gran", va dir Bernini a Lluís XIV. "No em demaneu res que no sigui possible", sembla que la ciutat ens digui quan la veiem des de dalt, oferta impúdicament a la nostra mirada de forçats aeronautes.
I aleshores ens adonem que, per fortuna, les imatges fetes a vol d'ocell no han acabat de desvetllar tots els secrets que encara ens amaga la nostra ciutat.

Barcelona a vol d'ocell

 

(un article periodístic compromès)

ELS NENS DEL BRASIL, SENSE FER DEMAGÒGIA

A Rio de Janeiro, el somni de tots els carnavals, maten els nens pel carrer. És clar que són petits trinxeraires que no els vol ningú, pispes que acabaran sent delinqüents perillosos, assassins a sou a l'edat adulta. I aleshores surten els esquadrons de la mort, i fan neteja. Una selecció de poca importància: l'any darrer van assassinar 445 nens a Rio de Janeiro. Més d'un nen per dia. Una guerra de poca volada, aquesta de Brasil. I no vull fer demagògia.

Ho explica un corresponsal d´El País: "Al Brasil, uns vuit milions de nens viuen al carrer, desnonats de les faveles", allà on les barraques no tenen nevera ni aigua corrent, però sí llum perquè puguin veure a la tele els programes que fan els de les sectes fonamentalistes dels Estats Units. Els de les sectes els prediquen resignació, i molta fe, i els adults de les faveles s'ho creuen, quin remei, i n'expulsen els nens perquè no tenen menjar, però tenen molta fe en aquest Déu que diu que tots som pecadors i que hem de pagar, no solament per nosaltres, sinó pels nostres pares, i els avis, i els besavis, i els adults es colpegen el pit, i ploren, mentre n'expulsen els fills, que van a parar al carrer perquè els assassinin. I no vull fer demagògia.

I els nens, que van en petits grups per a defensar-se, dormen sota els porxos, o a les entrades dels grans magatzems. Si poden, pispen la cartera a un gringo despistat. Per això els dels esquadrons de la mort els executen, perquè diuen que l'arbre tort a la infantesa ja no es pot redreçar. I també els executen els grans traficants de drogues, i és que algunes vegades han fet servir aquests nens d'esquer, i aleshores saben massa, i per això han de desaparèixer. Els lliguen les mans amb filferros i els disparen a boca de canó. Un de menys, anem per un altre que hem de netejar els carrers de Rio. L'hem de netejar de cirabotes, pidolaires, pispes i putetes. Perquè aquests nens encara no han arribat als catorze anys, i ja els maten. El 63% dels adolescents brasilers van morir de manera violenta. I no vull fer demagògia.

I és que aquests nens posen malalts als que es dediquen al turisme perquè criden, fan barrila i enganyen els pobres turistes que s'havien passat tota la vida somniant en una història d'amor a les platges de Rio, allí on el cul de les noies és com dos cocos que canten, diuen els anuncis, que solen ser més aviat cursis. I, aquests nens, es droguen amb cola d'enganxar sabates, perquè així espanten la gana, diuen els nens que encara no han estat assassinats. I, de vegades, dormen junts sota els arbres de Copacabana, perquè així, afirmen, potser només en mataran un o dos, però no tots. Dins d'aquests esquadrons justiciers que fan neteja del mal, perquè el mal no pugui créixer, diuen, hi ha soldats de la policia militaritzada i diversos funcionaris judicials, designats, també diuen, per jutges que són vinculats als exterminadors.

I diuen que els enterren, els nens del Brasil, en cementiris clandestins. Però que, de vegades, algú en troba els cadàvers. I tots tenen les mans emmanillades, el cos foradat com un colador, de tants trets que els han disparat, i, també, tot de cremades de cigarretes. Que així moren, cada dia, els nens del Brasil. Els nens del carrer. Però, jo, no vull fer demagògia.

(10-I-1991). Un pensament de sal, un pessic de pebre

La por a l'altre

Una senyora ben vestida passejava pel passeig de Gràcia i es va creuar amb un marroquí. La senyora el seguí amb la mirada, als seus ulls una barreja d'angúnia i de por. La guerra del Golf li ha fet descobrir l'altre. I l'altre, en aquest cas, és el moro. Per a ella, tots són iguals, són els qui tenen la pell un pèl més olivàcia, rínxols negres, potser bigoti, l'altre és el moro del seu inconscient, allò que tenim més enterrat al rerafons de la consciència. L'altre és l'heretge, el que fou expulsat d'Espanya després d'haver escrit la millor lírica durant segles, els qui plantaren horts i vinyes, construïren mesquites i jugaven a escacs amb els jueus mentre discutien amb aquests de filosofia. Però, tot això, aquesta senyora ho ignora. El moro és perillós, encara que sigui un pobre pagès del Magreb que ha anat a parar al Raval perquè ell, i els seus, patien gana. Per a Saddam, el senyor Bush és el Dimoni. I Bush és tan blanc com nosaltres. La població no ha de saber per què es fa aquesta guerra. La població, d'una banda i l'altra, ha de viure, fins a les darreres conseqüències, la por a l'altre. I l'altre és demoníac. Aquí tots els qui resen a Al·là són l'altre. I la por a l'altre és una de les pors més antigues. Els marroquins de Barcelona tenen por. No gosen sortir al carrer. Diuen que, al metro, els miren malament. Els palestins s'han tancat a les cases i a les pensions. Fins i tot les prostitutes marroquines que treballen pels volts de la Rambla adverteixen que perden clients. Als grans magatzems de Barcelona, controlen tots els àrabs que hi entren. I, a can McDonald's, els qui fan cara de moro són mirats amb malfiança mentre endrapen una hamburguesa.
A l'Edat Mitjana, deien que a l'Índia vivien homes amb cara de gos que grunyien i bordaven. I que n'hi havia d'altres que s'estiraven a prendre el sol amb un únic peu, enorme. Aquestes imatges, les reprodueix el Bosch als seus universos onírics. També deien que al Baix Egipte hi havia tota mena de monstres, però que la bestialitat dels monstres augmentava a mesura que ens acostàvem a l'Orient. Els forasters, els diferents, han fet por a tot arreu. A l'època de la Reforma, els anglesos sostenien que Itàlia era la claveguera de tots els vicis. El Renaixement, malgrat la curiositat dels aventurers per les terres llunyanes, no va superar la por a l'altre. El 1620, a Marsella, mataren 45 turcs, i el 1623, a Barcelona, perseguien els genovesos.

La senyora del passeig de Gràcia participa d'aquesta por tan antiga. Potser no li ha servit de res viatjar. Potser se sent suficientment informada. El món viu la fantasia de la uniformització. Però aquesta és només tecnològica. I és que una part del nostre cervell, l'emotiva, s'ha desenvolupat molt poc. I el fruit d'aquest escàs desenvolupament són les guerres i les seves conseqüències psicològiques. Es la derrota de l'orgull del xip i de la videocomunicació. La por a l'altre jeu, només endormiscada, al nostre subconscient. A tota guerra, la raó és la gran vençuda. I haurem de tornar a començar. Mentrestant, qui protegirà els del Magreb, en aquesta Barcelona que es vanta d'hospitalària?

<<Avui>> (20­1­1991)

Som una ganga!

Decidida, sensual, independiente, culta, urbana, fuerte, encantadora, inteligente, muy femenina. Ho han descobert, per fi ho han descobert. Un anunciant de colònies, que és català universal i d'allò més nostrat, ha descobert com és la dona dels noranta: La belleza es atractiva y la inteligencia también. La mujer de los noventa los ha reconciliado.

Ja està. L'antagonisme intel·ligència­bellesa femenines, irreconciliable fins ara per a la ment masculina, s'ha acabat.

Ara, les dones no hem de ser lletges a la força si som intel·ligents! Perquè som el que segueix: decidides, sensuals, independents, cultes, urbanes, fortes, encantadores, intel·ligents i, sobretot, molt i molt femenines. Quin pes, Mare de Déu! Tota una programació per a la pròxima dècada. Ja ho sabeu, pageses del Vallespir i del Montsià, dones del Conflent i de la Terra Alta, menestrales de la Garrotxa i vinateres del Priorat: les dones acabem d'aconseguir l'absolut. Som independents, ai Senyor, bellíssimes, encara que el veí segueixi boig per la Jessica Lange, d'allò més intel·ligents, per bé que no ens conviden a cap debat important, a no ser que s'hagi de parlar de foteses, som encantadores, mentre no opinem massa sovint, som fortes, no hi ha més cera que la crema, ben decidides, quin remei ens toca, urbanes, per bé que vivim, també, al camp, a l'extraradi, en un poble petit on fa un fred que pela, sensuals, encara que el propi faci el seu fet com aquell qui s'empassa una aspirina amb aigua salada: amb els ulls aclucats i ben de pressa, i, sobretot, sobretot, som molt i molt femenines.

Som infermeres i ens posem moníssimes per atendre malalts i obeir metges apressats, som secretàries i ai d'aquella carrera a la mitja, som polítiques, i escoltem bajanades com una Pompadour aromada amb violetes, som periodistes i fem macramé mentre ens encarreguen aquell reportatge sobre els barris que no dóna prestigi, som científiques però ens hem de preocupar de fer­nos neteja de cutis, som escriptores i tothom ens plora damunt l'espatlla.

Som una ganga. Vet­ho aquí. El missatge de la colònia ha descobert la mare dels ous. Anem més barates que les burgeses de començaments de segle, perquè ens paguem el sopar i no mirem, tan romàntiques com som, el compte corrent del contrincant. Tenim diner propi, quin avenç! encara que aquell galifardeu molt més jove i menys preparat cobri molt més.

Som d'una sensualitat arrabassadora, però doneu­nos temps, que hem de ficar les criatures al llit. Som independents, perquè aquell trinxeraire, que ara viu amb una joveneta, badoca i condescendent, no afluixa calés ni que el matin. Som cultes, això sí, perquè encara ens prenem seriosament el que han escrit, compost, pintat i pensat, sí, pensat, els Grans Homes, als quals no hi ha temps ni per llegir, escoltar o contemplar.

Una ganga a preu de saldo. Molt més barates que aquesta colònia que ha arribat a la reconciliació dels contraris: la intel·ligència i la bellesa en un mateix cos. Qui en dóna més?

<<Avui>> (6­XII-1990)