teatre

assaig i memories literaries

reculls d'articles de diari i entrevistes televisives

obres en espanyol

qui sóc i per què escric

En diversos moments, Montserrat Roig ha escrit aquestes idees sobre què és escriure:

"Jo sóc filla d'un moment en què creia que la literatura servia per a alguna cosa; que la vida era un caos i que la literatura l'ordenava."

"Quan jo vaig començar a escriure, no em plantejava si era home o dona, van ser els altres els qui, a poc a poc, em van anar recordant que jo era una dona."

"El treball que has de fer quan escrius és transmetre allò que t'ha emocionat, però amb una fredor total. I per aconseguir-ho calen anys."

Entrevista de Marta Nadal, Serra d'Or, desembre 1989

"Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. [...] La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava aprendre l'ofici d'escriure."

Entrevista de Josep-Maria Pascual, Cultura, 1991

Es confessa admiradora literàriament de l'escriptora Mercè Rodoreda, a qui considera la seva "mestra", i confessa en algunes entrevistes que l'únic que l'ha fet sentir "realitzada com a dona" ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.

«El que importa en una novel.la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel.lista allò que fa que l'escriptura sigui o no convincent.»

Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, va estar marcada per una obsessió: «Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig.».

Textos aplegats al diari Avui, l'11 de novembre de 1991, amb motiu de la seva mort:

"Vaig començar a ser escriptora perquè necessitava narrar històries i perquè sempre m'ha agradat que la gent me n'expliqui. (Agost 1991)

"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de realitat". (3 d'agost del 1991)

***

CONFESSIÓ PSEUDO-VERÍDICA D'UNA APRENENT D'ESCRIPTORA (1971)

" Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre.
Sóc de l´eixample de la nostra estimada ciutat. D'un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D'un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d'aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l'any de la picor, que s'esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l'heroïna. Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren dolents. No m'hi vaig morir ni una sola vegada.
Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d'uniforme polidíssim i d'ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l'educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l'humor.
De més petita que ara, me n'anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me n'hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet. Torno al born, com diu la dita.
Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món -per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t'ho miris-, vaig decidir d'escriure'l. I és així com, de moment, em trobo amb la dèria d'escriure qüentus i altres coses per l'estil. No sé si escric per sobreviure o perquè tinc la maleïda mania de prendre'm el món més seriosament del que aquest es mereix.
Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d'altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu petit racó de món he vist que l'art és molt complex. Complex com l'home. I per explicar l'home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec, per tant, en la màgia, en el somni, en l'univers més obscur del nostre pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.

M. Roig, pròleg a Molta roba i poc sabó (p. 5-7)