Una
infantesa feliç
"Gèminis
com Thomas Mann, salvades les distàncies",deia ella.. Sisena
entre set germans, i una infantesa maca -segons ella-, amb els contes
de Folch i Torres a una pesseta. Escola de primària amb les monges.
Ja a batxillerat, Montserrat Roig llegia autors com Manuel
de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt
o Rosselló-Pòrcel.
Sempre
vinculada a la Universitat i a la vida cultural catalana.
A banda de la seva constant activitat
com a escriptora i periodista, Montserrat Roig intervingué en
el camp teatral. El
1961 va ingressar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual
i d'aquí data el seu llançament intel.lectual vinculat
al pensament d'esquerres, binomi que reuní Ma. Aurèlia
Capmany i Ricard Salvat, ànimes de la institució. El tercer
factor indisolublement lligat a ells fou Salvador Espriu, i la Roig
com a actriu no es va cansar de representar-lo.Per exemple, va fer d'Esperanceta
Trinquis a Ronda de mort a Sinera.
Però
també intervingué en
molts i diversos fronts: un cop acabada la carrera de Filosofia i Lletres
-en una universitat acrítica, acientífica, despòtica
i que començava a massificar-se, on el delegat de curs sempre
era un noi i les que pencaven eren les noies- encara va fer dos cursos
de Doctorat per la Universitat Autònoma de Barcelona.Fou també
redactora de la Gran Enciclopèdia Catalana (19681971), i
del Diccionari de Literatura Catalana (1971). Va impartir un curs sobre
el novel·lista català Prudenci Bertrana a la Universitat
Autònoma de Barcelona, i va estar becada per la Universitat de
Peruggia, ltàlia, el 1969. Fou membre de la Junta de l'Ateneu
Barcelonès, (19761978). Va ser invitada per Edicions Progreso
de Moscou dos mesos a la Unió Soviètica, per escriure
un llibre sobre el setge de Leningrad (L'agulla daurada).
Durant el primer semestre de 1983
va fer un curs d'Història de Catalunya i un altre sobre Creació
Literària al Departament d'Estudis Espanyols i Llatinoamericans
de la Universitat de Strathclyde (Glasgow), invitada per la Fundació
Carnegie Fellow. Els cursos que va impartir a Arizona foren "Novel·la
espanyola del segle XX" i "Creative Writing". També
va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
i, del 1989 al 1990, en va ser vicepresidenta de la Junta Territorial
del Principat de Catalunya.
La
seva militància feminista i política
Montserrat Roig va militar al PSUC,
però el 1970 el va abandonar,per la rigidesa de la militància
, i va començar a crear-se una certa fama de frívola.
Tot i això,no va perdre mai els seus valors progressistes, i
es va tancar al monestir de Montserrat per protestar per la sol.licitud
de penes de mort a activistes d'ETA , en el procés de Burgos.
Això li va valer una fitxa policial "per activitats catalanistes"
. Durant la tancada va saber que havia guanyat el premi Victor Català
de narrativa.Ella mateixa diu :
«Vaig entrar a Montserrat com a "llicenciada" i en vaig
sortir com a "escriptora".»
El 1972, quan es va enamorar de
Sempere, va retornar al PSUC, perquè ell era director de Treball,
el seu òrgan de difusió. En aquesta revista va escriure
amb el pseudònim de "El capità Nemo",un dels
seus personatges de ficció preferits.
El 1976 va prendre part en les Jornades
Catalanes de la Dona, una històrica experiència feminista
que deixaria rastre en la seva vida i en la seva obra, especialment
en el llibre Temps de dona. No va ser mai una feminista combativa, o
tòpica, perquè era massa seductora i seduïa per igual
homes i dones.
Quan parla de la seva família,
ella explica: "Sóc el número
sis de set germans. Sóc de les dues petites; de la segona tanda…
Per entendre'ns, la primera tanda són les que van passar l'adolescència
a la postguerra, en un món més tancat. Jo sóc de
la tanda de la ruptura de moltes coses, fins i tot els meus pares també
van començar a canviar! (...) Jo
vaig descobrir el masclisme a la Universitat; no el vaig descobrir a
casa meva. A casa, amb una mare amb opinió pròpia i amb
personalitat, i amb una àvia també amb opinió pròpia,
i amb el meu pare que mai, mai, no va fer cap judici de valor contra
les dones.(...) L'alliberament sexual va ser l'estendard que van portar
uns quants, i sobretot mascles, per al seu propi profit. Com ara, que
alguns senyors grans s'aprofiten del divorci per casar-se amb noietes
joves". (Abril
1991) .
La seva germana, Glòria Roig,
la recorda així: "Parlar de la Montserrat com a escriptora
no sóc jo qui ho pot fer; parlar com a germana per a mi és
una mica difícil. [...] Vosaltres la recordareu per la seva escriptura,
per les seves novel·les, articles. Jo la recordo com a ésser
humà. Tenia molt de caràcter i davant d'una injustícia
no s'ho pensava ni cinc minuts i era capaç d'engegar-ho tot a
rodar per defensar el que ella creia que no era just. Va ser una bona
mare, una bona filla, una gran amiga i sobretot una gran lluitadora.
Jo era més gran que ella i no recordo ni la seva infantesa. Però
la vaig retrobar cap als anys seixanta i ja no la vaig deixar més,
fins que ella em va deixar a mi per sempre. Per mi, el seu últim
llibre, Digues que m'estimes encara que sigui mentida, és
el millor de tots."
Heus aquí algunes de les
paraules de Montserrat sobre la dona:
"Encara
hi ha dones que tenen por de ser elles mateixes, d'expressar les seves
opinions, de manifestar-se davant del món, potser perquè
se senten atacades pel seu entorn i prefereixen adaptar-s'hi, potser
perquè, avui dia, mantenir una actitud crítica i reflexiva,
lluitar per la pròpia autonomia i desitjar una vida afectiva
plena al mateix temps, no són coses fàcils.
[...] És la lluita per aconseguir una nova identitat humana a
partir del fet biològic d'haver nascut dona, és aconseguir,
juntament amb els homes, una categoria nova i superior: la de persona".
M. Roig, Mujeres en busca de un nuevo humanismo (p. 4-5)
[traducció: M. C. Farreras i M. Manresa]
"És
impossible imaginar un Beethoven parint cada any, Einstein especulant
sobre la teoria de la relativitat entre nadons que ploren, Miquel Àngel
treballant a la Capella Sixtina, mentre cada tres hores ha de donar
de mamar als seus fills. Hi ha una impossibilitat física, real,
que ha mantingut la dona apartada del camp de la creació. "[...]
M. Roig, Tiempo de mujer (p.153)
[traducció: M. C. Farreras i M. Manresa]
la
televisió
Montserrat Roig va fer molts programes
en el circuit català de TVE i això li va donar una fama
molt estranya, essent , com era, escriptora.
L'any 1976 Montserrat Roig havia
començat amb uns retrats molt breus, de personatges famosos,
uns tres minuts, en el programa TOT ART que dirigia Joan Anton Benach,
De seguida li van encomanar presentar
el programa Personatges . Ben aviat, però, va demostrar un gran
poder de comunicació i això era per dues causes: una pel
seu tarannà natural, de persona extrovertida que a voltes, amb
sornegueria, a voltes de manera inquisitòria, sempre amb intel·ligència;
i l'altra pel seu mètode de treball. Ja estava acostumada a fer
entrevistes per a la revista Serra d'Or . Primer encarregava
un informe sobre ell, a altres intel.lectuals, i després Montserrat
Roig hi concertava una cita que acostumava a durar tot el dia. Amb el
personatge es passejava, es dinava, es prenia el te. Es coneixia els
racons predilectes de la seva llar i, sobretot, es conversava. Converses
que eren interrompudes pel clic de la màquina de Pilar Aymerich.
Mentre la Pilar li sotjava l'ànima a través de la imatge,
la Montserrat la hi extreia a través de les paraules. Tot això
es reflectia en el fred plató. El PERSONATGE ben aviat s'oblidava
de les càmeres i es deixava endur per l'entrevista. Montserrat
Roig va tractar a través de PERSONATGES de donar una imatge del
país. "Una imatge real i crítica.
Sense cofoismes, nostàlgies. Sense perdonar-nos els defectes
i errors només perquè estan perseguits. Sense plorar.
Per això podia irritar. Perquè el nostre present és
imperfecte. I, si ho voleu, malalt. Perquè els personatges venien
a la Televisió per demostrar-nos a tots que érem vius"
Els altres programes i films que
va fer foren El mateix paisatge. DCO i TV3 (dins la sèrie
13x13) Clar i català. TVE Catalunya, 1981 . Dalí
(amb Enric Gomà Ribes, Antoni Ribas Piera, Miquel Sanz).
Cinema: Montornes Films, 1990 (llargmetratge). També vafer Los
padres de nuestros padres a TVE, i una sèrie d'entrevistes
Líders amb els polítics més destacats de
Catalunya. Igualment va presentar i va dirigir Búscate la
vida i va col·laborar en un programa cultural dedicat al
món dels llibres.
A pesar de la democràcia, patí problemes de censura amb
dues entrevistes ja fetes, amb Josep M. castellet i Vicent Andrés
i Estellés. Això va motivar sendes interpel.lacions al
govern al Parlament espanyol: la de Miquel Roca al Congrés i
la de Josep Benet al Senat.
"I
comunicació no vol dir uniformitat. La televisió el que
fa ara és uniformar-nos tot accentuant l'abisme que hi ha entre
les diferències" (Del pròleg de Personatges)
Darrerament Jesús Garay dirigeix
la sèrie televisiva Des del balcó a partir de les
novel·les L'hora violeta, Ramona, adéu i
El temps de les cireres. Un just homenatge del medi.
Els
seus amics
Quan estudiava a la Universitat
de Barcelona va conèixer el qu seria un dels seus grans amics,Josep
M. Benet i Jornet, autor de teatre i , actualment, guionista de telenovel.les
de TV3, com "Ventdelplà". Benet i Jornet li corregia
els originals abans de publicar-los.
També va coneixer la fotògrafa
Pilar Aymerich i l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán,
que la contractaria per a escriure a la revista d'esquerres Triunfo,
el 1970. La seva faceta com a periodista fou tan important per a ella,
que la seva columna al diari Avui va aparèixer fins poc
abans de la seva mort.
També va tenir moltes històries
d'amor. No tenia por d'enamorar-se i ho reconeixia públicament,
arribant a assegurar, fins i tot, que escrivia perquè l'estimessin.
La novel.lista Isabel Clara Simó
es va convertir en una bona amiga seva els darrers anys de la seva vida,
gràcies al llibre de la col·lecció Diàlegs
a Barcelona que el 1984 van protagonitzar Montserrat Roig i Isabel-Clara
Simó, “quan ella ja era una escriptora reconeguda i jo acabava
de publicar la meva primera novel·la”. Aquesta trobada literària
va ser l’inici de l’amistat que va unir les dues escriptores.La
qualifica com "una dona lliure, decidida, ambiciosa i d`una personalitat
abassegadora". Per això va escriure el llibre Si em necessites,
xiula. Qui era Montserrat Roig? , ed. 62, recalcant els seus aspectes
més íntims i quotidians, perquè les noves generacions
no oblidin qui va ser. Diu : “El fill de la Montserrat, el Roger,
em va demanar que no deixés a la Montserrat com una santa, que
no fes una hagiografia. Era una persona amb virtuts i contradiccions”
.
L'adéu
La darrera línia que va escriure,
en el seu darrer article per a l'Avui, deia" Només les vides
que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té".
Sempre va dur la malaltia amb enteresa i en públic, parlant de
literatura, feminisme o càncer de mama. En el seu recordatori
hi havia uns versos de Josep Carner:
Desig, temor,
lleu música suspesa,
urc de la nissaga,
res no fina.
Car ja transfigures
en dolçor lunar
el record de la
nostra jovenesa.