1. EL TEMA

Josafat és una novel.la rica i densa, en l'aspecte temàtic.
El tema general és l'autorepressió sexual: Josafat, per motius externs a ell (que la Religió fa que ell consideri interns), s´imposa la castedat, però ha de lluitar contra els seus impulsos primaris. En ésser vençut pel sexe, no suporta el pes de la contradicció i és víctima d´ell mateix i de la seva violència -cometent un assassinat- i acaba en la inadaptació social, boig, escindit de la realitat, una mena de mort "en vida" , que és l´únic alliberament possible de l´escissió entre la realitat interna i l´externa. El caos triomfa davant la petitesa humana, i ell és engolit per unes forces superiors que no ha pogut dominar.

Subtemes: hi ha tota una sèrie de jocs de dualitats i contrastos, com ara :

1. Bé (Religió)- Mal (sexe no sacramentat, fora del matrimoni) amb elements socialment admesos com a positius que actuen de destructors per al protagonista: el clergat hipòcrita i burleta, el confessor allunyat, com Déu, de la mesura humana, el silenci de l´Església, dels seus homes i de Déu, que el condueixen a la solitud més absoluta...

2. Dualitat Natura-Ciutat . Naturals són el flabiol, l´aigua de pluja, els pardals, la pastora del somni, les referències panteistes i mitològiques. La Ciutat ,en canvi, és la fredor de la nau, el silenci sepulcral, les aus nocturnes, el Déu castigador i terrible, la confessió, el bordell, la perversió, la morbositat, les fantasies eròtiques... L´entorn natural és el primitivisme violent i senzill. La ciutat és l´home esclau d´uns refinaments que el converteixen en monstre.

Les dues oposicions esmentades, es concreten en les contradiccions i tensions internes del protagonista i es manifesten a tot arreu:

*castedat-sexe
*poblet llunyà-bordell
*somni-realitat
*sagrat-sacrilegi
*ingenuïtat-hipocresia
*pastora-prostituta, Pepona-Fineta
*terrer nadiu-ciutat

Aquestes contradiccions destrueixen a qui, lluny de realitzar-se com a individu, es perd en la follia, amb el so final del seu flabiol desorientat que el retorna, ja irrecuperable, al paradís perdut dels seus somnis.

2. ARGUMENT , PUNT DE VISTA I MÈTODES NARRATIUS

2.1. ARGUMENT

Aquesta novel.la té un esquema argumental bàsic, que comparteix amb Solitud i Els sots feréstecs: un individu singular, desplaçat i solitari (símbol de l´artista modernista) és sotmès a una tensió màxima sota dos pols d´atracció oposats (Bé i Mal, esperit i cos, art i materialisme). El final de la lluita és sempre la desfeta de l´individu: mort, follia, fugida.

2.2. PUNT DE VISTA

-El punt de vista és la 3ª p. omniscient. El narrador coneix els actes i el pensament dels personatges,i algun cop és valoratiu, encara que ho faci a través de la visió dels visitants a la torre. Té algun deix irònic .

 

 

D'altra banda, hi ha un altre tipus de punt de vista que combina la focalització interna (variable, perquè passa d´un personatge a un altre) amb l´externa (del narrador-autor) i no se sap mai on és el límit entre el que pertany a un personatge i el que pertany al narrador. La interna adopta, de vegades l´estil indirecte lliure a través d´exclamacions començades per " oh...!"

 

 

2.3. MÈTODES NARRATIUS

-Hi ha un gran equilibri entre descripció, narració i introspecció.

-La descripció predomina als capítols inicials i serveix per introduir-nos en l´ambient sinistre del temple.

-La narració d´accions és àgil i manté un ritme i interès constants.

-La introspecció possibilita que dos individus tan anormals com el campaner i la bagassa esdevinguin versemblants i creïbles per al lector.

-El diàleg és molt escàs, perquè el narrador vol destacar el component d´inhumanitat, de bestialitat, entre els dos protagonistes i per això prescindeix el primer element humanitzador: la paraula, el discurs directe. Josafat parla poc i sembla sempre que balbucegi, com un infant o un ésser primitiu.

3. ESTRUCTURA NARRATIVA I PERSONATGES

-Josafat presenta una estructura trimembre clàssica: plantejament, nus i desenllaç.

-El nus de la novel.la se situa al cap. 5, amb les relacions carnals dels dos protagonistes.

-Cada part té 3 capítols, en una buscada estructura d´equilibri entre les parts:

-INICI: Capítols 1-2-3
-NUS: Capítols 4-5-6
-DESENLLAÇ: Capítols: 7-8-9

 

3.1. INICI

-Als primers tres capítols trobem el marc (espai sagrat) i el protagonista, descrit físicament i per les dues passions que el dominen (la ira al servei de la religió i la luxúria relacionada amb el pecat). L´autor prepara el terreny cap el conflicte principal o xoc entre dues passions irreconciliables, amb la presentació de l´oncle, que introdueix Pepona, la qual introdueix Fineta. Quan Josafat es troba cara a cara amb Fineta (la pecadora depravada) queda servit el conflicte extrem.

-El cap. 1 presenta EL LLOC DE L´ACCIÓ: la seu claustrofòbica. La torre de l´església de Santa Maria de l´inici del llibre és un CRONOTOP, que es defineix com a una imatge espacio-temporal on s´esdevé, en la seva totalitat, l´acció de la novel.la (interior del campanar). En la literatura decadentista, aquest espai sol estar envoltat de zones pantanoses: aquí són els espais de luxúria ciutadans (pecat i degradació, al bordell que hi ha vora l´església) i llunyans o idealitzats (enmig de la natura, amb la història de la seductora pastora). S´entra per l'escala, que no és un forat d´elevació espiritual , sinó un "cilindre de tenebres" que "guarda un secret espaventable". Som fora del temps històric i la immobilitat del rellotge ho demostra.

- En el mateix capítol també se´ns presenta el PROTAGONISTA: Josafat hi és descrit com una peça més del mobiliari, indiferenciat de l´entorn: es mou malalt de soledat; la cara té la mateixa pàtina de les parets; i s´estima el lloc amb un "amor gelós que el fa insociable". Ha acabat allà cercant un refugi en l´església; la seva vida és presidida per l´ull omnipresent de Déu i pel terror als turments infernals.

-El cronotop també és observatori, quan ell observa a distància els tràfecs sexuals del bordell de baix. Somia , no en allò que veu en les prostitutes, sinó en la pastora que se li oferia al camp, en una sexualitat lliure i primitiva.Però enmig del somni hi ha una processó de capellans que és el símbol de perdre el seu refugi i ser llençat a la vida, enmig del progrés (representat pels que canten "La Marsellesa")

Josafat resol el conflicte traient el flabiol per recordar els temps passats. La imatge del déu Pan tanca el primer capítol.

-La descripció física de Josafat està en simbiosi amb aquest ambient: duu un vestit de vellut tan semblant de color amb la muralla que no es pot distingir.

-La narració passa a fer-se en passat, a partir que surt el seu nom. És com una "fera engabiada", només amansida pel so del del flabiol, l´instrument de vent més senzill de tots, que el porta a la contemplació de les muntanyes, l´enyor del seu món. Quan endevina el bordell des del mirador, el flabiol màgic li amanseix la luxúria ,transformant-la en anhel d´amor pur.

-La capella baptismal és descrita a l´inici de la novel.la i té doble simbologia: és on té lloc l´acte de purificació i introducció en l´ordre sagrat, i també entrada al campanar de Santa Maria. L´aigua, sacralitzada aquí, apareixerà també al final, de forma laica i primitiva, quan caigui des de la gàrgola sobre el cadàver de la Fineta, "com baptisme purificador sobre la seva nuesa".

-L´ús del color en aquesta descripció de la capella baptismal és un joc de clar-obscur ("mística penombra, ombra espessa, ratlla lívida de claror filtrada" on contrasta la taca blanca del quadre del frontis, les carns blanques de Sant Joan Baptista tirant aigua sobre el cap de Jesús, en el seu bateig. És un primer element de morbositat (taca blanca informe i mòrbida) que ja incorpora una pinzellada de sensualitat.

-La seu és descrita de forma claustrofòbica: llum de colors grisos i esmorteïts, efluvi resclosit d´aigua beneïda, sons absents, fredor de pedra que esgarrifa...i així se'ns mostren els efectes de la desmesura arquitectònica en l´individu.

-El capítol 2 dóna dades sobre la vida d´ell i l´anècdota que permet l´enllaç amb el cap. 3, que dóna versemblança als fets que s´esdevindran.

-El cap. 3 descriu el lloc on es desenvoluparà l´acció de la novel.la com el decorat d´una escena teatral. L´atmosfera s´atapeeix amb molt lèxic de sons (remor, refrec, ressò, rialles) i quan entra la figura femenina , comencen les olors.

-Apareix Pepona, la pastora dels seus somnis, i Fineta, la prostituta que donarà el clima creixent d´erotisme a partir d´aquí, atraient-lo de forma gairebé vampírica. L´aparició de la testa riallera de Fineta recorda l´episodi de la temptació de l´ermità Sant Antoni pel diable, enmig del desert, quan apareix la serp bíblica.

-Pepona és la sexualitat natural, la carn voluptuosa, amb capacitat de domini i destrucció de l´home (trets satànics) i Fineta és la sexualitat perversa i antinatural, no pas voluptuosa i bella perquè és petita i malaltissa, sinó una sensualitat en el moviment i l´artifici, amb una cabellera roja, onejant, carregada de força magnètica.

-Hauria semblat que el protagonisme havia de ser de Pepona però Fineta és qui actua i converteix Josafat en objecte de desig.

-Al tombant del segle XIX, la dona era vista en l´art i la literatura com a ésser primitiu, lligada a la terra, sotmesa als instints, l´instrument amb què la natura sotmet l´home i l´esclavitza al servei de la perpetuació de l´espècie.

-Josafat acceptarà l´amor i la sexualitat dins del marc del sentit de culpa. La religió s´havia interposat entre ell i Pepona, quan la tenia al camp i va fugir "enfortit per les prèdiques del sant rector".

-Bertrana s´acull al vitalisme nietzschià contra l´església: l´acusava d´exalçar la mort per negar la vida. Tota l´obra estarà plena de mort (sentor de tomba a l´escala, altar del sacrifici sobre l´antic campanar romànic, espoliarium dels esparvers amb restes d´ocells, la campana Brandamorts, les sortides per portar el viàtic als moribunds...).

-Fineta és malaltissa i lassa, com aquelles dones que pintava Anglada Camarassa i que Casellas descrivia com a "dones -fantasmes i cadàvers-ballarines que tenen la mort marcada en la llangor dels cossos, en la pal.lidesa dels semblants, en l´obertura desmesurada i horrible d´aquells ulls, on s´hi reflexen l´insomni, la febre, l´alcohol i la morfina". Fineta és el sexe i la mort, i això explicarà els seus instints sadomasoquistes.Es clou amb la descripció de l´espai premonitòria: "semblava el fons d´un pou sense sortida, lluny dels homes, apartat de tot auxili, de tota esperança".

-El conflicte central d´aquests tres capítols és la luxúria i, encara més, la incapacitat de Josafat de ser lliure, de ser home i dominar la seva vida: viu insegur enmig de la por de ser expulsat de l´església i de ser condemnat a l'infern tota l'eternitat. I tot i que l'atreu Pepona (la vida natural), acabarà amb Fineta (la mort)

3.2. NUS

-Els tres capítols centrals presenten la relació entre els dos, amb el mèrit del narrador de fer versemblant el fet que un gegant fanàtic i una meuca acabin fent l´amor dins un temple.

-Fineta és un personatge lineal, immutable, amb furor sexual patològic i Josafat oscil.la entre els dos pols (ira i luxúria) fins que acaba, lentament, conduït a l´estil dels herois tràgics torturats per un dilema, a una situació límit, un punt sense retorn, el detonant de la tragèdia.

-Al final del cap. 7 es produeix el penediment i la confessió d´ell: la religió ha vençut sobre el sexe profanador, perquè el seu gran pecat, per ell, no és el sexe, sinó el sacrilegi del sexe dins l´església. Fora de la catedral, aquest conflicte no hauria estat tan greu.

-El Cap. 4 s´obre amb una nova descripció de l´església i l´altar dels esparvers, plens de restes d´ocells sacrificats, símbol de la mort futura de Fineta. Es va dessacralitzant l´espai: ell se sent com un gnom i converteix les prostitutes en nimfes, els testos de clavellines donen un contrapunt innocent, tot tenyit de bucolisme pagà, poètic i natural, fins acabar en el perill del càstig i la por.

-Ell ha pres la decisió de casar-se amb Pepona, perdonant-li el seu passat, però no per escapar amb ella de la seva vida, sinó per interès, per sacralitzar el sexe dins dels seus paràmetres vitals: la religió. Mentre, es desencadena l´atracció entre ell i Fineta, excitada per la violència que ell representa.

El que resta de la segona visita és la contaminació dels espais sagrats amb la luxúria i la llavor d´erotisme que Fineta ha deixat en ell. Es desencadena el mite de LA BELLA I LA BÈSTIA: ella s´ha presentat de negre i amb mantellina, però el que vol la seva feminitat feble és dominar i doblegar el mascle violent, en contra de la seva esperança d´aconseguir Pepona. Més endavant el farà fer d´orangutan i ella actuarà de dona robada.

-El cap. 5 parla del contrast entre el sexe primitiu i bestial d´ell i el refinat d´ella (eròtic, de seducció, de fantasies eròtiques, masoquisme, perversions). Ella troba plaer en la vexació i submissió, com si estigués cansada d´esperar els homes, quan li provoquen excitació. En l´espai sag

-El procés de seducció que presenta l´autor és una subtilitat absoluta: dubtes, atracció i rebuig , més culpa (cap al sexe per part d´ell), la dimensió social de l´aventura secreta, les sensacions contradictòries quan ella se li presenta vestida de beata.

-Bertrana és agosarat: presenta relacions eròtiques explícites literàriament, sadomasoquistes i en marc sagrat (tot i que quedi limitat a quan fan hòsties i ella canta una cançó bàquica...és llavors quan es frega el sacríleg, si exceptuem el marc sagrat). Bertrana no persegueix l´escàndol més enllà del que li és útil per al tema. Josafat serà el simi que rapta la dona indefensa que ella juga a ser.

-L´episodi previ al seu primer acte carnal està fet d´un joc de fera que atrapa la víctima, i ella té passió roja als llavis (sagnosos, ardents, botits), tot s´animalitza amb fortes olors biològiques, els crits de desig esdevenen udols fins que ella queda com una hiena , digerint el seu macabre festí, enmig de la penombra i en contacte amb les pedres fredes.

-Al cap.6 continuen les relacions sexuals i ella passa de dur mantellina a ser una dona fatal ,que converteix Josafat en el seu esclau, mestra de l´art de l´amor pervers i botxí d´ell. Per poder passar la nit amb ell , ha de passar per llocs sinistres, però ella gaudeix de tots aquests terrors, l´alè de necrofília excita el seu pensament quan ell marxa.

- I quan torna, sonen les campanes com un advertiment als homes i un record de la justícia de Déu. L´endemà ella l´ajuda a fer hòsties i Josafat ho veu com un acte profanador, símbol de la hipocresia clerical (al cap. 8 ella diu que la visiten els clergues al bordell).

-Hi ha premonicions, com quan ella mira l´horitzó com si prengués comiat de la llum. Torna a veure el campaner , i és llavors quan es produeix l'acte de violència final: la tira contra els graons de l´hèlix de l´escala després d´una discussió. La ira ha vençut la seva luxúria.
El darrer capítol acaba amb la seva confessió, que provocarà el desenllaç.

3. 3. DESENLLAÇ

-Als tres darrers capítols, Josafat mata Fineta (7), la remata (8) en un ambient ple d´introspecció i al.lucinació, que presagia el desenllaç del protagonista, i llança el cadàver fora el temple (9).

-Al capítol 7, el centre temàtic és la mort, el terror, les visions fantasmagòriques, la por que el cadàver sigui descobert, el tragí continu amunt i avall amb el sac a l´esquena. Per voler evitar el pecat ha esdevingut un criminal i intueix que haurà de pagar el delicte i té por que ella, criatura diabòlica, ressusciti o se li aparegui en forma d´espectre, per això vol deslliurar-se definitivament de la morta.

- Però fins i tot després de matar-la se sent atret per ella (ella li havia dit que "morta i tot seguiré desitjant-te" en una escena necrofílica)i la mort no li ha resolt cap dels seus problemes: ni la por a ser descobert ni la seva inquietud vital.

-El recorregut el porta pels quatre elements: l´aire (ponentada), terra (prova d´enterrar-la), foc (prova de cremar-la) i aigua (pluja) com un retorn a allò més fonamental de la natura.

-Si entràvem a l´obra per la capella baptismal, ara en sortim pel baptisme redemptor de l´aigua, que cau sobre la morta. L´extenuació i la tensió de tants dies expliquen la follia final, magníficament suggerida amb la descripció visual dels sons del flabiol.

-El narrador presenta, al cap. 8 , una raó per la violència d´ell: les paraules fredes, severes i deshumanitzades del confessor. Preguntes sense resposta passen pel cap de Josafat, enfeinat a amagar el cos.

-Es descriu l´exterior de forma bonhomiosa (llum crepuscular, placeta, herba tendra i humida, velleta que s´allunya) que contrasta fortament amb la violència esdevinguda a dins la seu. La cruesa descarnada envolta l´agonia i mort de la noia, amb verbs i adjectius que tant podrien usar-se per al plaer sexual com per a l´agonia macabra.

-En el darrer capítol hi ha un somni d´estètica plenament decadentista, amb una cruesa sense matisos, quan ella li obre el cos, li exprem el cor, li xucla la sang ...com un vampir.

-Regna la calma, apareix la felicitat quotidiana dels escolanets, vellets devots... Josafat es torna a adonar de les petites coses de la naturalesa, pensa en les muntanyes, però el ritme angoixós de la narració retorna, l´ambient es va fent pesat, les olors putrefactes, el silenci malèfic. La Natura es torna irada : ponentada, sons de gemecs i queixes, notes planyívoles... La pluja acabarà purificant el cos d´ella, nu, entre les males herbes d´escardots i ortigues.

-Ell acaba sense vergonya ni por, fent sonar el flabiol. davant la sorpresa de clergues i curiosos, de forma infantil i maldestre: el flabiol, l´instrument més senzill, és l´únic que li queda i el trasllada al paisatge enyorat, i la follia és l´únic camí per tornar-hi, l´alliberament definitiu.

-Ell acaba convertit en una melodia, una força natural ,incontralada per la raó, deixa de ser home. El flabiol li dóna una llibertat que la religió i el fanatisme no li han permès assolir.

 

3.4. ELEMENTS PREMONITORIS

-L´obra està plena d´elements premonitoris, episodis o simples frases que anticipen el que passarà: l´ oncle anuncia que Pepona anirà a veure Josafat, Fineta present la seva mort abans d´entrar al temple per última vegada; Josafat somia que és jutjat, etc. Surten especialment al final de cada bloc (capítols 3 i 6). El cap. 7 s´inicia amb abundants premonicions del desastre -la tossuderia de la noia davant les negatives d´ell, per exemple-, que acceleren el clima final.

 

4. SIMBOLISME

- El símbol és un element que fa el seu significat a partir de l´ambigüetat i la polivalència.

-L´argument de Josafat és el símbol de la destrucció de l´individu: el guardià del temple o el monstre del laberint acaba anihilant la criatura diabòlica, l´intrús amenaçador, com el mite de la bella i la bèstia (que pertany a l´imaginari de la Fineta), o del pecat original (home sol, dona, pecat, baptisme).

-Hi ha molts elements carregats de significacions ocultes,irracionals:

1. El flabiol: lligam amb la natura i el passat de Josafat, evocador d´imatges pastorils, nostàlgic, al.ludit al cap. 1 i al darrer.

2. El campanar, lloc on fa el seu ofici sacre, de forma fàl.lica, simbolitza la seva potència sexual (l´escala és l´escenari de l´amor) i la mort i el no-res (té "fetor de tomba" i al peu de l´escala la mata a ella).

3. El temple: claustrofòbic i amb dimensions metafísiques en alguns episodis.

4. La ponentada: monstre malèfic que vol venjar Fineta i lluita contra la mola de la catedral, que sembla protegir Josafat. El conflicte entre els dos protagonistes, ampliat d´aquesta manera, té ressonàncies còsmiques.

5. Els esparvers i el seu altar de sacrificis, com una àcida burla de la missa.

6. I molts més : els ulls de Déu, la capella del Santísim, les hòsties profanades, els contrapesos del campanar, els laberints, la pluja baptismal, els anells de Fineta,el mateix nom de Josafat (que significa "Déu jutja") etc.

7. La "femme fatale" que representa Fineta ja apareix en versos de Charles Baudelaire, Les flors del mal, com , per exemple, al poema XXV que descriu la dona com a "instrument salutífer que es beu la sang humana". També surt a Rosa d´infern, de Jeroni Zanné (poeta modernista). Aquesta ressurrecció de la imatgeria bíblica i religiosa de la feminitat, eròticament explícita i amb signes negatius (EVA) és contemporània al naixement del feminisme i la conquesta del dret de votar de les dones.

Podria ser una demonització de la feminitat per por de l´home de perdre el seu predomini social?

8. Josafat és un fanàtic religiós: més que actuar per ideologia, encobreix les seves deficiències (sexuals, personals, professionals) i i inseguretats, amb el dogmatisme i la intransigència. Un gegant amb peus de fang. Bertrana havia pensat, al principi, que el protagonista, fos un sacerdot, però a l´hora de la veritat, no va gosar fer-ho.

5. MORFOLOGIA I LÈXIC

-La novel.la aparegué el 1906, abans de les normes de Pompeu Fabra, però posteriorment Bertrana revisà el text i l´adequà, de manera que es cenyeix al català normatiu noucentista.

-Hi ha un gran tractament poètic del llenguatge, a través d' adjectius, ritme, figures literàries...El llenguatge és molt ric.

5.1. ADJECTIUS

-Hi ha molts adjectius : per conformar un ambient misteriós i sinistre (adjectius ambientals) i per intensificar l´atmosfera eròtica (adjectius sensuals). Amb els primers dóna foscor, misteri, sordidesa, aïllament, solen anar davant del nom , aparellats, o amb grups de tres i quatre adjectius : aclaparadores muralles, tràgica quietud, feixugues pedres arrodonides i foradades...Amb els sensuals, intensifica els aspectes malaltissos i perversos: curiositat voluptuosa, carn blanca i cobejosa, gorja flexible i excitant...

5.2. VERBS

-Verbs: al principi de la novel.la són en present, però bruscament canvien al passat i a partir d´aquí tot està en passat (és com una incongruència curiosa de l´autor). L´estil de descripció inicial, com a càmera subjectiva, exigeix el present, però no és lògic que tenint en compte el final de la història, que és passada, comenci en present.

-Els temps de passat que predominen són l´imperfet i el pretèrit perfet simple.. Solen ser verbs d´acció. Trobem grups de verbs repetits a l´àmbit sinistre (espaordir, esfereir, esborronar, horroritzar) i sensual (estremir-se, defallir, refregar-se, petonejar, serpejar...),com passa amb els adjectius.

5.3. NOMS

-Noms: hi ha molt noms d´arquitectura i d´objectes ambientals, en freqüents enumeracions, acompanyats sovint d´adjectius, en les múltiples descripcions de la novel.la (absis, nau, campanar, trifori, capella, gàrgola, llànties...) també els que al.ludeixen al sexe (luxúria, aberració, bagassa, sentor...) i els abstractes, col.locats en enumeració (pau, serenitat, calma, soledat, silenci, penombra...)

 

 

6. NIVELLS DE LLENGUATGE

-La llengua és estàndard, hi ha pocs dialectalismes (i alguns arcaismes: aprés, nin, amar), la majoria en els diàlegs, en boca de Josafat, Pepona i el seu oncle, és a dir, els personatges que provenen de la muntanya i la ruralia: frases fetes com Déu te gord, S´és trasmudada, Jo pla t´hauria coneguda, Fóscara; l´adverbi ací i el demostratiu aqueixa.

-Hi ha augmentatius per intensificar la grandesa de la relació entre ell i l´entorn: manasses, jovenàs, homenàs. També hi ha superlatius (altíssima obertura) o adjectius com enorme, colossal, ciclopi... El nom de Pepona és un augmentatiu-despectiu.

-Altres personatges reben diminutius: vellet, escolanet, jovenets, capellanet, especialment la Fineta: caparró, nasset, peuets.

-El contrast entre augmentatius i diminutius és tècnicament eficaç i serveix per singularitzar i aïllar Josafat.

-Joc de noms, perquè tots tres deriven de JOSEP: Josafat té ressonàncies bíbliques: la Vall de Josafat, dins la Bíblia, és la Vall dels Morts, Fineta és el diminutiu de Josefina (ressonàncies ciutadanes), i Pepona n´és l´augmentatiu (ressonàncies rurals).

 

-Els vulgarismes es barregen amb els cultismes en un contrast fort. Els vulgarismes pertanyen al "català mascle" (ensumar, fetor, bagassa, masegar, rebregar, carnassa, gitada, matxucar, bravades, amorrar...) i els cultismes a l´estil noucentista (avenir, romandre, àdhuc, esdevenir, eixir, llur, remembrances ,cercar, parèixer...)

-Les locucions i frases fetes col.loquials no són gaire abundants, perquè de diàlegs, que és on solen aparèixer més, no n´hi ha massa: De lluny en lluny, de bona refè, malviatge Judes, a plens pulmons, de cop i volta, com si tal cosa...Tira peixet!, Xafar falgueres (fer l´amor al bosc), Llamp me mati o llamp t´esquerdi, conserveu-vos-hi bo, si ara fos!.

 

7. ESTIL SINTÀCTIC

-El text presenta moltes exclamacions per l´estat d´ànim dels personatges i els seus conflictes emocionals: interjeccions com oh!, uf!, Oh, no!, Mai!, Exclamacions per expressar ira, desig, passió, penediment.

-Frases interrogatives enmig de la narració, en 3ª persona, per remarcar incertesa, neguit, confusió interna. Què havia passat? Què havia fet?.

-Punts suspensius per frases inacabades en estil directe, per expressar engany, ironia, burla, confusió i nerviosisme, insinuació i súplica.

-En general, hi ha frases normals, d´extensió mitjana, ni molt simples ni molt complexes. Poques vegades són successions d´oracions simples. La majoria dels cops són dues o més oracions juxtaposades . Com a millor exemple del que diem, cal llegir el darrer paràgraf de la novel.la, un dels fragments més elaborats i suggestius.

-Coordinació copulativa i adversativa sobretot, de dos en dos. No solen haver polisíndetons o coordinacions múltiples amb i.

8. RECURSOS LITERARIS

-Escriptura poètica:

8.1. Comparacions, el recurs més usat en la novel.la, amb els nexes "com" i "sembla", " igual que", "talment" i "apar" (arcaisme)
No són semblances precises, busca crear un estat d´ànim i transmetre sensacions: Els sons del rellotge se senten com el pas feixuc del temps dins les tenebres del no-res.

8.2. Comparacions de Josafat . Serveixen per bastir una complexa trama d´equivalències, referències, al.lusions i símbols. Ell és com el brau, la fera, el lleó, la salvatgina, el simi, l´orangutan, el porc espí,... en comparacions que accentuen la seva bestialitat, força, aïllament, potència sexual. Josafat ronca de desig i udola de plaer, balbuceja més que parla, és una bèstia solitària, esquerpa i reprimida. Se´l compara al déu Pan , un faune enamorat d´una nimfa, a un gnom, a un sàtir, a un gegant fanàtic (personatges mitològics).

A banda d´aquestes similituds explícites, n´hi has d´altres d´implícites: Quasimodo, el campaner monstruós i geperut de Notre Dame de Paris, la novel.la de Victor Hugo; el mite del monstre i el laberint (comparació d´ell amb el brau i la insistència de l´adjectiu laberíntic: laberíntiques tenebres, estretors laberíntiques).

8.3. Comparacions de Fineta. També de bestialitat però malèfica, astuta, verinosa, diabòlica. S´associa al gat (flexible, indolent, de pupil.les clares, es contorsiona i vincla contínuament, quan s´excita els cabells de la nuca se li ericen i ronca) a la serp (les seves mirades són fiblades horribles, i quan ell la vol matar vol esclafar "aquell cap d´escurçó") , la hiena (després del desig s´aquieta com una hiena farta de carnassa...) i també hi ha al.lusions a la criatura infernal: terrible cabellesa rossa, crespa i onejant com ples flames d´una foguera, xuclava l´esguard com un abisme de deshonestedat, era subtil com un mal esperit...

8.4. Anàfora, paral.lelisme i enumeració, usats sistemàticament en la composició dels paràgrafs : repeticions dels mots inicials de cada frase, successió de frases amb la mateixa estructura sintàctica, juxtaposició d´elements formant sèries (moltes enumeracions arquitectòniques als cap. I i 4)

 

 

8.5. sinèresis i associacions insòlites de mots : el seu cos rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de soledat...
una glopada d´alba entrà subtil i flairosa.

8.6 metàfores: era tan violent el desig que serpejava a les seves entranyes!

8.7.personificacions: el pany gemegà, l´església llançava melangioses queixes.

8.8.al.literació: laberint de tenebres / plena de fetor de tomba/ el glu-glu de les gàrgoles.

8.9.ritmes poètics que podrien ser versos perfectes, com els decasíl.labs de "glopades de grisor esmorteïda, tot un deliri d´amor inhumà, i el cos fou engolit pel negre espai.

8.10.Concentració de recursos en una sola expressió: "El ponent bruelava com una fera irada i venjadora" (comparació, personificació, hipèrbole, decasíl.lab...tot junt)

9. LA CRÍTICA

-Pere Farrés va escriure, en un llibre dedicat només a Josafat, el 1985:
"L´ambient és un condicionant absolut de l´actuació de Josafat (i recordem encara el precedent del campaner a qui substitueix)".
"Josafat encarna l´individu incapaç de prendre un determini, el que es tanca en el seu món i rebutja la resta perquè no s´hi vol adaptar/sotmetre; però aquest tancament no resol el problema, sinó que l´agreuja perquè el converteix en obsessiu. D´aquí, una altra via
de sortida: la follia, una follia precedida pel somni, per l´enyor, no tant d´una felicitat que va ser -que de fet no va ser- sinó de la que hauria de ser: és la via de l´impossible".
"Es tracta d´un cas d´erotisme perfectament corrent i normal. El que potser el complica és l´escenari on l´acció transcorre, no menys que la catedral de Girona. Aquest escenari pren un relleu impressionant en l´obra de Bertrana. La Catedral esdevé el primer personatge de la novel.la".

-Alan Yates parla d´Una generació sense novel.la , el 1975, on explica la novel.la modernista. Explica que la barreja del sagrat i l´eròtic és consustancial al romanticisme, perquè el sacrilegi expressa soledat anguniejada. També diu que "Fineta busca en Josafat i en l´ambient horripilant de la catedral gòtica, la satisfacció que el bordell ja no pot proporcionar a la seva sensualitat sadollada".

-Jordi Castellanos és qui parla del fanatisme religiós de Josafat perquè diu que és un "home incapaç de controlar-se, joguina dels seus propis impulsos instintius i, al capdavall, autèntica amenaça per a la societat". Diu que va escriure un llibre polèmic que "apunta directament contra determinades concepcions de la religió i la moral"

Aquest llibre fou transformat en un guió televisiu el 1976 per Josep Mª Benet i Jornet, amb el títol "Dins la catedral(Josafat)".