Capítol 1, línies 121 a 437 (Ed. Barcanova, 1990, Col. Biblioteca Didàctica de la Lit. Catalana, n. 10)

 

Aquest fragment de la novel.la pertany al primer capítol, és a dir, a l´inici. En aquest capítol se´ns presenten dos elements fonamentals en el desenvolupament de la trama: l´espai (la catedral de Girona) i el protagonista masculí, Josafat, el campaner. Justament, les línies que comentarem ens aportaran informació molt valuosa sobre la història i el tarannà de Josafat.

El tema del fragment és, com hem dit, la descripció de Josafat. Es fa a diversos nivells: per la descripció física i psicològica pròpiament dita, per la seva història personal (d´on prové i com arriba a ser campaner) i a través d´alguns fets o anècdotes que protagonitza. L´estructura, doncs,és molt complexa, atès el llarg fragment que comentem i és la següent:

A-l. 121 a 157 : descripció física, psicològica i descripció del lloc on viu , sumària (resumida).
B-l. 158 a 208 : història de Josafat, és a dir, procedència rural, arribada a la ciutat, primeres feines a l´església.
C-l. 209 a 242: anècdota del Viàtic i atac d´ira de Josafat.
D-l. 243 a 286 : decisió del clergat de fer-lo campaner i història dels campaners anteriors.
E-l. 287 a 322: feines diverses que realitza dins del seu ofici. Soledat absoluta.
F-l. 323 a 367 : la seva luxúria el duu al "voyeurisme" de la casa de mala nota que hi ha vora l´església.
G-l. 368 a 398: el somni de la pastora, que es barreja amb la repressió religiosa que pateix.
H-l. 399 a 437 : somnis de casament i evasió amb el flabiol.

APARTAT A : Presentació del personatge.

L´autor ens descriu Josafat amb molts trets animalitzadors : "nas d´aligot", "pèl aspre", "sol estar arraulit", "o bé ajagut", "un gruny feréstec i agressiu", "insociable"... També ens remarca, amb un minuciós treball de tonalitats, que tot ell (en realitat, la seva roba) té el mateix color de les parets, no se´l pot diferenciar, i el lector el veu com una "cosa", com una pedra més de l´església: "El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la muralla que no és pas fàcil de distingir-lo a primera vista" (l. 131...)"Els objectes que té a l´entorn són tots coberts d´una capa de tartrà, secreció de les seves manasses" (l. 143, notem el llenguatge mascle modernista en l´ús dels augmentatius i despectius). També cal assenyalar l´abundància del camp semàntic relatiu a la soledat: "malalt de soledat", "no ha volgut mai ajudant", "branda sol la Maria", " i ell sol dorm", "tan isolada"... Ara bé, hi ha una frase, dura i colpidora, que resum d´un sol cop la imatge que ens dóna Bertrana de Josafat: "el seu cos rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de soledat, silenci i penombra", amb una enumeració de sintagmes nominals, formats per complements del nom, del tot usual en aquesta obra. La descripció és detallada, segurament per influència de la novel.la realista i naturalista.

APARTAT B: La història de Josafat

De sobte, Prudenci Bertrana passa del present al passat. Els crítics solen remarcar aquest fet perquè sembla una badada de l´autor. Haurem de contextualitzar-lo: la novel.la s´obre en present intemporal, amb la descripció del lloc des del punt de vista d´un hipotètic visitant. Per ser coherent, la descripció de Josafat manté el mateix present, com si el visitant estigués contemplant el seu feinejar. De sobte, cal fer saber que el que s´explicarà d´ell és una història passada. D´aquí ve la frase de presentació : "Aquest home es deia Josafat" (l. 158) .

Josafat prové de les Guilleries (entre Osona i la Selva), és a dir, del camp. Era analfabet, com diu la novel.la ,"no sabia de lletra" (expressió típica catalana de principis de segle, per dir que no havia après a llegir i escriure). Se´ns dóna també la primera espurna del seu caràcter irascible : "era tossut i tenia mal geni" (169), però, com qualsevol "babau de poble", és objecte de les burles i els riures dels capellans i clergues. El fragment acaba amb una nova pinzellada descriptiva: "era un brau, cap vici no havia debilitat la seva naturalesa" (197-8), que ens remet al mite del monstre i el laberint, és a dir, del Minotaure, mig brau i mig home. Aquest fragment inclou una referència al temps narratiu i una de les poques intervencions d´opinió del narrador: "Oh! En el present segle, tan abundós en mofes anticlericals, Josafat era un joiell" (204-6). Cal situar l´acció, doncs, entre 1900 i 1906 (any de publicació), en el "present segle" de l´autor .

APARTAT C: L´episodi del Viàtic

Com qualsevol bon novel.lista, Bertrana abandona, alguna vegada, la narració general de grans trets, per donar-nos pinzellades, petites escenes,que defineixen el personatge. Això s´esdevé amb la història del Viàtic, que acompanyava Josafat ,per dur-lo a un malalt, quan un home foraster ("de parla forastera": castellà, francès o un dialecte català) no es tregué la boina per saludar el pas del cos de Crist, i Josafat li saltà a sobre , li trencà el cap i encara el pataquejà quan era a terra, en un atac de fúria incomprensible. Aquest foraster és titllat de "republicà" i refusa descobrir-se davant Déu, amb la qual cosa deduïm que és agnòstic o quelcom semblant. A més, esmenta el seu "capitost" o cap de partit polític. Tot plegat representa , per a Josafat, allò més modern, més allunyat a allò en què ell creu (creences religioses, bàsicament) i reacciona amb el seu instint més violent.

Descobrim doncs un home dominat per la passió de la ira, capaç de tot per defensar el seu modus vivendi, les seves creences, la mà que li dóna el menjar. Cal destacar la narració de la darrera part, ràpida, esgarrifadora: "un doll de sang brollà de la testa esberlada del foraster. Josafat, mossegant l´espai, caigué junt amb el vençut , i sobre d ell, roent de follia, seguí pataquejant-li la nafra amb precisió d´hàbil llenyater" (235 a 240). A remarcar també la darrera exclamació, més pròpia de l´estil indirecte lliure, com si fos dita per Josafat, però posada enmig de la narració: "Ah, púrria descreguda, gitada indesitjable de l´infern!" (240-242).

APARTAT D: Josafat es fa campaner.

El clergat decideix que aquest home salvatge no pot estar en contacte amb la gent, ple de "rabeig, feresa, mala entranya" (250-51).El tanquen, com a un animal, d´aquí es desprèn molta culpa del que passarà: la ciutat -els capellans- no el tracten bé i l´aïllen , i ell actuarà com una fera engabiada i arribarà a l´assassinat. El fragment s´inicia amb una sèrie de paral.lelismes sintàctics sobre les seves actituds disculpables: "bo era que fes sortir del temple els galantejadors de devotes; bo era que, en les manifestacions religioses allunyés els mofetes atrevits, solament amb el seu tètric esguard; bo era que obligués a descobrir-se els descarats". L´església tenia dos campaners: un era molt vellet ja i l´altre s´havia tornat boig i inventava "tocs de campana nous" i hagué de renunciar al seu càrrec, "convençut que l´enveja persegueix sempre els artistes genials"(270-71), en una mena d´imatge mofeta de la bohèmia modernista, capaç d´inventar campanades per celebrar "el color de la casulla que havia de posar-se el sacerdot" (l. 265-6) . Josafat doncs, entrà al seu lloc i aprengué l´ofici del vellet, que aviat morí. Josafat queda sol per voluntat pròpia i per no compartir aquells llocs "que tan hamonitzaven amb el seu esperit ombrívol" (285-286).

APARTAT E: Les feines que fa, com a campaner de la Catedral.

Bertrana continua parlant de la seva soledat i la penombra on viu i retornen les referències a animals, com sempre que descriu el personatge: "com una fera engabiada"(293).
De tota aquesta part cal destacar, a banda de l´enumeració de les seves feines, la informació sobre quina mena de fe il.lumina Josafat: "Conservà, però, una gran por als turments infernals i una gran veneració a les severes i majestuoses barbes del Pare Etern. Sobretot l´inquietava l´esbrinadora fixesa d´aquell ull divinal que, dins un triangle resplendent, havia vist, de petit, en alguna estampeta" (315-322). Josafat creu per por, Josafat tem Déu i els càstigs divins, Josafat creu perquè té por de l´Infern. Déu es converteix en el gran jutge dels humans, i Bertrana, fins i tot, ho ha reflectit en el mateix nom del protagonista: Josafat significa "Déu jutja" en hebreu,i és un dels profetes de l´Antic Testament.

APARTAT F: El voyeurisme luxuriós.

L´altra gran passió que dominarà Josafat al llarg de l´obra, a banda de la ira al servei de la religió, és la luxúria, com el mateix autor s´encarrega de dir-nos a la línia 324. Com a bon aspirant a seminarista (aspiració avortada de Josafat per "no saber de lletra"), podem considerar que és un home verge, que s´autoimposa la castedat per motius externs a ell, ideològics, un animal que encara no ha conegut femella i que pateix les èpoques o estones de zel, com els altres animals, sense poder sortir de l´autorepressió que ell mateix s´imposa, com a bon creient. Recordem que Bertrana havia previst, en un principi, que el seu protagonista seria sacerdot, i més tard canvià d´opinió.

Josafat, des de la seva brutal innocència coneix l´existència de dones "perdudes, que carregaven elles soles amb el pecat i el càstig"(334-5, cita que sembla una anticipació del paper que desenvoluparà la Fineta al llarg de la novel.la). Sota mateix del campanar té una casa de cites, que ell espia, com un voyeur, quan "la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis" (344). Així, el campanar fa d´observatori privilegiat del seu entorn . Mai, en tota la descripció del trafiqueig, anades i tornades, de les prostitutes, que ens fa l´autor, s´aprecia cap cos despullat, només "figureta minúscula, lleugera de roba", "braços nus, una cabellera deixada anar, un confús remolí de roba blanca", "ombres incertes", "càntics i gatzara, notes rogalloses de piano de maneta ,barrejades amb xiscles de bacants". Només els adjectius qualificatius de l´autor poden donar certa luxúria a aquestes escenes, com passa amb la paraula " bacant" , que prové del món de la mitologia greco-llatina i que remet a les famoses bacanals romanes.

APARTAT G: El somni de la pastora

El somni de la pastora, amb petits indicis o detalls més fruit de la imaginació d´ell que de la realitat ( "mostrà la seva carn blanca i cobejosa" l. 373; "quan la veia, quan ella, obrint-li els braços, se li oferia impúdica" l. 380-1) representa la sexualitat lliure i primitiva, natural, i es presenta barrejada amb la repressió religiosa, perquè acaba amb la presència dels capellans en processó, amb el bisbe que el pega i el fa fora, amb tothom escopint-lo i insultant-lo, amb una gran gentada fora que vol esquarterar-lo i cantar La Marsellesa (himne revolucionari i nacional francès, amb connotacions anticlericals).És a dir, el somni acaba essent llençat enmig de la realitat, enmig del progrés industrial i científic de principis del segle XIX, del qual ell s´ha separat gràcies al seu ofici i al lloc on viu, símbol d´immobilisme i conservadurisme (l´Església).

La frase que tanca el final del somni és "això mai! Tot perdut pel bes impur d´una donota" (396-7), és a dir, entre la lascívia del somni apareix l´autorepressió altre cop i la por de perdre-ho tot, amb una escena imaginada que recorda les lapidacions i martiris dels sants cristians. Josafat és incapaç de ser lliure, de ser home en plenitud de facultats i de dominar la seva vida: viu insegur per la por de ser expulsat de l´església i de ser condemnat al terror de l´infern. És un fanàtic religiós, però més que actuar per ideologia, actua per encobrir les seves deficiències, sexuals, personals i professionals, i les seves inseguretats, amb el dogmatisme i la intransigència (com en l´episodi del Viàtic).

APARTAT H: El desig de casament i el flabiol que l´evadeix.

El fragment finalitza amb la disjuntiva que pateix el pobre Josafat, sotmès a la tirania del seu sexe insatisfet: anar a veure les prostitutes o casar-se amb la pastora del somni que, ara sí, ens és presentada molt més detalladament i lasciva : "el seu cos vital, tot gambant pels prats amb les galtes enceses d´impuresa i cridant-lo amb l´esguard deshonest dintre les solituds de les muntanyes" (410-415). Josafat "es penedia de no haver collit aquell capoll de dona (...) Si ara fos!".

I un rampell romàntic el duu de l´enyor dels seus orígens fins a tocar el flabiol. El primer capítol es clou amb "el refilar groller d´un flabiol que imitava l´enjogassament d´una camperola. Josafat tenia llevat de faune en la seva naturalesa; com el déu Pan, enamorat d´una nimfa esvaïda, tocava melangiosament la flauta" (431-37), de la mateixa manera que el darrer capítol es clourà també amb el so del flabiol, i amb Josafat embogit. I si abans es parlava de bacants, ara apareix Pan, mig home ,mig cabra, déu dels pastors i ramats, amb corona de pi, bastó, arrugat, que persegueix homes i nimfes, i si no els pot atrapar, ell mateix se satisfà.

 

***************************

Pel que fa a la llengua usada, veiem que Bertrana utilitza molt les construccions nominals o adjectives i les oracions simples, coordinades o juxtaposades, preferentment. És una llengua fàcil d´entendre -tot i que té un lèxic molt ric- que prefereix incidir en els aspectes més sensorials, suggestius i mentals que no pas en la simple narració d´accions. No hi trobem cap mena de diàleg - a banda de les poques incursions en estil indirecte lliure, que ens acostaria al monòleg interior de Josafat- perquè durant tota l´obra ens presentarà un personatge més proper als animals que a l´home, que prescindeix de la paraula -primer element diferenciador de l´home respecte dels animals- primitiu i sol, sorrut, dominat pels instints i les baixes passions ... però amb una tendència marcada, provinent de l´educació i entorn, a l´autorepressió amb fons religiós, motivada pel temor visceral al càstig diví i a perdre la posició guanyada a ciutat, un cop abandonat el terrer nadiu.

Tot el fragment ve dominat per les antítesis: antítesi entre la ciutat i el camp, entre els seus somnis eròtics i la realitat, entre la ira i la luxúria,entre el Bé (l´Esperit i la Religió) i el Mal (el cos i el sexe no sacramentat, és a dir, fora del matrimoni), entre el protagonista i la resta de la societat, que l´aïlla i condemna abans de provar de canviar-lo, dins d´una atmosfera general decadentista, on predomina una certa morbositat, una certa corrupció d´idees, amb la noció de pecat flotant per tot arreu, cert primitivisme i irracionalisme i també, per què no, la representació de la bellesa del cantó obscur.

No oblidem, però, la funció de l´escenari, de l´espai de l´acció, en tot plegat. Josafat viu sol però encauat, com si la catedral, en comptes de l´ascensió cap a la llum que representen el campanar, els murs, els vitralls gòtics, fos una cova, una gruta,un sepulcre en vida,un subterrani, fosc, en penombra, sense aire, asfixiant i claustrofòbic.És un cronotop: imatge espacio-temporal on s´esdevé, en la seva totalitat, l´acció de la novel.la. Un ésser humà deixat de la mà de Déu, lliurat als seus propis pensaments, malaltissament sol, però d´origen natural, camperol, de l´aire lliure i el sol, somiador de pastores i músic de flabiol. És evident que el desastre s´intueix , i que una de les seves dues passions, o bé la ira, o bé la luxúria, farà de desencadenant. El final de la lluita entre els contraris que hem esmentat abans, en la novel.la modernista, és el fracàs: la mort, la follia, la fugida. Josafat triarà la follia i s´escindirà definitivament de la realitat .

ANNA M.