EL MARC HISTÒRIC I LITERARI

Als anys 60, hi hagué un fort creixement econòmic a tota Espanya, es consolidà l'oposició democràtica al franquisme, i es reactivà la vida cultural catalana, amb revistes i editorials com Serra d'Or o Ed. 62. També van aparèixer la Nova Cançó i els Setze Jutges. L'atemptat contra Carrero Blanco, president del govern aleshores (1973) i la mort de Francisco Franco (1975) van canviar la dictadura espanyola en una democràcia parlamentària.

A nivell internacional, es liquidà la Guerra Freda entre els EUA i la URSS i aparegueren líders com Martin Luther King (que lluità contra la discriminació dels negres als EUA) , J.F.Kennedy (president dels Estats Units, assassinat a Dallas), Fidel Castro (que dugué a terme la revolució comunista a Cuba) , el papa Joan XXIII (que aplicà importants reformes a l'Església) o el Che Guevara (foto superior de la dreta, que participà també en la revolució cubana i fou assassinat) ). Els joves seguien els Beatles, s'enrolaven en moviments contraculturals (hippies) i a París i als EUA esclatà la revolta universitària de 1968 (foto inferior de la dreta), que pretenia canviar el món burgès per un món més just.

Són els anys d'infantesa i adolescència de Quim Monzó.

PERFIL BIOGRÀFIC DE QUIM MONZÓ

Joaquim Monzó i Gómez va néixer el 24 de març de 1952 a Sants, Barcelona. Va estudiar en centres privats i a l'institut Ausiàs March. Dibuixava i escrivia des de petit, i llegia còmics. Als 14 anys va entrar a l'Escola Massana i després, a treballar en un estudi com a aprenent de dibuixant. També va ser dibuixant de còmics i dissenyador gràfic, autor de lletres de cançons, etc.

No va passar, doncs, per la universitat. Va ser un lector voraç i anàrquic, de Sartre, Kafka, la narrativa llatinoamericana, els americans Wolfe, Coover i Barthelme, els francesos Queneau i Vian, i els italians Buzzatti i Manganelli.

No va descobrir els escriptors catalans fins tard, i es dedicà especialment a llegir a Pere Calders i Francesc Trabal.

A més de llegir, als 18 anys va començar a viatjar per tot el món: Vietnam, Cambodja, Tailàndia, Moçambic, Kènya, Tanzània, Irlanda del Nord, Brasil...Hi anava com a reporter del diari Tele-exprés i les revistes Ajoblanco i Oriflama i sempre cercava on hi hagués una guerra. Va néixer així la seva vocacióde periodista.

Als 29 anys va deixar l'estudi gràfic i se'n va anar amb una beca a Nova York, per estudiar literatura nord-americana.

Quan en va tornar, es va dedicar al periodisme i la literatura, i a molts i diverses ocupacions: ha traduït els autors nord-americans, ha escrit lletres de cançons, ha fet guions de cinema, ha fet televisió i ràdio...i aquí és on s'ha fet famós, amb el seu humor i l'art d'ensarronar el personal explicant obvietats amb esperit crític.

A Catalunya Ràdio ha fet , entre 1984 i 1990, els programes : El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, El mínim esforç, La crítica literària, i Sang bruta . A TV3 és recordat pel seu pas per Persones humanes, amb Mikimoto (1993-94)

LA NARRATIVA DE MONZÓ

Monzó és un dels narradors de més impacte dels darrers 30 anys. Ha begut de la "modernitat" dels anys 70 i 80. És urbà, popular i divertit, però també un creador rigorós, que ha trobat l'equilibri entre literatura de qualitat i literatura d'èxit. El gènere que li ha donat més èxits és el conte.

Procés d'escriptura

El seu secret és haver estripat molts papers i haver-se guiat d'una idea que es va desenvolupant sense saber on et portarà. I també en la reescriptura dels esborranys que sí que que funcionen. El mateix autor ens ho explica : "Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l'escrius." (Eva Piquer: "Quim Monzó periodista", Revue... , 1998). Potser a causa d'aquest procés, triga un promig de quatre anys a acabar un llibre.

Influències

Entre els autors amb més ascendent reconegut per Monzó sobre la seva obra se situen Robert Coover, John Barth, Donald Barthelme, Guillermo Cabrera Infante, Julio Cortázar, Adolfo Bioy Casares, Raymond Queneau... Això a més d'influències no literàries , com ara els videojocs, els còmics de Massimo Mattioli, o els dibuixos animats de Tex Avery.

El seu estil.

Ha après de Cortázar que el conte és un artefacte rodó,tancat, precís, una tensió. Usa els incisos entre parèntesis com un mecanisme d'ironia , i els interrogants com un mecanisme d'assetjament del sentit dels fets . També sol desdoblar les veus. Tots tres mecanismes són una constant en la textura de la prosa monzoniana. Quim Monzó fa metaficció: utilitza en alguns casos, com a primera matèria dels seus relats, ficcions prèvies i de sobres conegudes pels lectors, per tal d'invertir-les, deformar-les pervertint-ne la lògica interna. Contes tradicionals, notícies de la premsa...Els inicis idíl·lics o, si més no, convencionals, ben aviat es converteixen en inferns particulars. Michèle Gazier ha dit: "Darrera del pilot automàtic al qual abandonem les nostres vides, roden, segons Monzó, els fantasmes cruels". (Télérama, 16-III-1994).

Per a ell, és més important l'estil que no l'argument. La sintaxi de Monzó és ajustada i juganera, el lèxic ,tant és ortodox com tira pel dret, amb barbarismes (nòvio,guapa,quadro), col.loquialismes (pendre, digue'm, coneixe'l) o mots sense equivalent en català (nomeolvides, horterisme, despilfarro). Fa com Rodoreda, Sagarra o Pla, en el seu moment: no es deixen encotillar per la norma. En els seus contes, hi van millor els "nòvios" que els "promesos", els "guapos" que els "formosos".

"Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l’altre, fantàstic i grotesc. Com Nabòkov, Monzó té una virtuositat que li permet jugar desesperadament amb les paraules, i una dolorosa llança d’acer que perfora la màscara de les seves brillants plasenteries."

LE MONDE, París.

LA SEVES PRIMERES NOVEL.LES

Als 24 anys va guanyar el premi Prudenci Bertrana (1976) per L'udol del griso al caire de les clavegueres, "una empanada mental", segons diu l'autor. Després no l'ha volgut tornar a editar. Hi barrejava experiències personals, la seva generació i el cosmopolitisme de Barcelona, Londres (cultura pop i música rock) i París (maig del 68) . Els personatges viuen el present amb decepció. fan el que els agrada, però no han canviat res de la societat, i la seva vida està plena de molta rutina , tot i el sexe i l'alcohol.

El segon llibre, Self -service (1977) està escrit ados mans, amb Biel Mesquida. Quim hi posa 8 textos i Biel en posa 10, de tota mena: espots, contes, guions, manifestos, insults, índexs bibliogràfics... Monzó hi qüestiona unes realitats i en mitifica d'altres.

ELS CONTES DE QUIM MONZÓ

Monzó és un mestre del conte. Fins ara ha publicat set volums: Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1985), El pequè de tot plegat (1993), Guadalajara (1996) i El millor dels móns (2002), Tres Nadals (2003). Els cinc primers reculls han estat editats junts a Vuitanta-sis contes(1999) que ha estat Premi Nacional de Literatura 2000 i Premi Lletra d'Or 2000 .

Els seus contes són peces d'orfebreria on treballa amb el llenguatge, les ficcions i imatges compartides pels lectors i explica les històries, però també les analitza.

ELS PRIMERS RECULLS DE CONTES

En els dos primers llibres, els contes poden sortir d'un acudit o idea i acaben en una situació absurda. Hi sovintegen els antiherois frustrats dins la grisa vida quotidiana : coits ininterromputs, revoltes d'electrodomèstics, etc. presenten l'oposició entre desig i realitat, entre passat i present, la pèrdua del sentit d'aventura, el trencament de codis, la frustració sexual, l'alienació domèstica, el joc i l'humor, en una geografia preferentment urbana .Tot és com una síntesi desenganyada dels somnis revolucionaris dels anys 60 i 70: l'alienació i anihilació burgeses. Els dos llibres tenen, per tant, un rerefons ideològic polític.

L'illa de Maians deixa de poder interpretar-se en clau política i passa a ser un llibre més lúdic. Maians fou una illa de debò, que hi hagué al port de Barcelona fins al segle XIV. Aquest llibre canvia l'estil dels contes anteriors fins assolit el gir insòlit "marca de la casa Monzó": misteris que es resolen a mitges, jocs de polisèmia, etc.

Ell diu en una entrevista:

"No sé si semblaré una mica cursi o llepadet, però l'aire està ple de contes. Vas pel carrer i són a tot arreu. Ara bé, per tal de trobar on és el conte, certament has d'anar esculpint, treure tot el que és accessori, reduir l'aire fins al punt necessari. La meva obsessió és anar despullant, i per això la meva fascinació per la forma del conte." (El Punt, 17-X-1996).

ELS CONTES DE LA MADURESA

El perquè de tot plegat parla de la incertesa humana , del desig i de les relacions home-dona. S'hi ensenya la incomunicació domèstica, es capgiren els tòpics dels contes tradicionals, també es mostren moltes vacil.lacions vitals... Més que no pas les històries, allò que compta és la manera com estan narrades , un treball d'alta precisió, i nuesa, sense brodats ni farbalans.

A Guadalajara tenim contes que parteixen d'ambientacions històriques (Troia, Guillem Tell, Robin Hood) però també tenim un altre conjunt de contes sobre l'estètica del desconcert, on es capgira l'ordre lògic de les coses: un polític que vol donar el vot al candicat contrari, el profeta que no recorda quin era el mandat ..."Guadalajara és un seguit de carrerons sense sortida. A mi em sembla que és més angoixant, més de "lluita contra el destí", de gent que s'avorreix de fer el que sempre està fent..." (El País, 17-X-1996). Segons l'autor:

"Els personatges de Guadalajara viuen immersos en una profunda amargura individual. Des d'una consideració que faig a posteriori, els veig com individus en un laberint, que no veuen sortida, amb moltes ganes de dimitir." (Diari de Balears, 17-X-1996).

El millor dels móns estan plena dels inferns privats de l'autor, de personatges i històries cruels, obsessives i sarcàstiques, que ho tenyeixen tot de negre. Sembla, com diu Manel Ollé, que l'autor ens convida a quedar "sempre atrapats a les petites màquines de segregar angoixa i estupefacció que són els seus contes", no per fer-nos patir, sinó per arribar a la catarsi de qui veu el sofriment des de la distància justa.

Anna M.Moix, en un article publicat a “El País” el 27/04/02 , ens diu que aquest llibre permet descobrir :

(...) algo, por lo general, desconcertante, ya sea atroz (como los cuentos titulados "Mi hermano", cuyo protagonista carga a diario con el trabajo de vestir y mover el cadáver de su hermano para que los padres no adviertan su muerte ni acusen tan penosa pérdida, y "La vida perdurable", donde se narra los avatares de familia cuyos miembros van sucumbiendo al cáncer) o brutal ("El accidente", en el que un hombre es bestialmente linchado, masacrado, tras un accidente de coche, por viandantes aparentemente civilizados que, de pronto, descargan en él toda la agresividad de su condición animal) o insospechado (el devastador efecto capaz de provocar determinados usos del lenguaje, en "Mamá") o cruel ("El niño" que tenía que morir, visión desmitificadora de la dulce infancia). (...) sus criaturas,(...són) protagonistas abocados a destinos terribles, vividos en absoluta soledad. Con una fuerte carga de humor excelentemente dosificado, (...), Monzó convierte la realidad cotidiana de sus personajes en un ámbito más peligroso, incierto, inseguro, amenazante y desconocido que la delirante irrealidad. (...)

Empar Moliner, en un article aparegut a “El País” el 16/02/02 , ens explica el perquè d'aquest llibre, en paraules del propi autor, que diu :

" 'De todos mis libros es el que contiene más humor negro', (...) 'y esto tiene que ver con las circunstancias. Cuando hice El porqué de las cosas me pasaba el día de juerga, en los bares; ahora estoy a punto de cumplir 50 años, algunos amigos han muerto y empiezas a pasar más tiempo en los tanatorios que en las discotecas'.

Heus aquí un dels comentaris que han suscitat els seus contes arreu del món:

“Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó... i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l’amenaça en coses aparentment habituals... com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària.”

THE NEW YORK TIMES, Nova York

 

LES NOVEL.LES

Benzina (1983) va ser escrita l'any d'estada a Nova York,i s'ambienta en el món de la creació artística. Parla de la buidor de l'art modern, a través de dos pintors que no pinten . La narració és un collage que fon ficció i realitat, fragmenta el fil de l'acció .És una novel.la tancada, amb principi i final , i va tenir bona acollida de públic, però no tant de la crítica, que preferí el Monzó dels contes.

La magnitud de la tragèdia (1989) era esperada amb expectació per la crítica i no defraudà: és una obra sorprenent, divertida, dramàtica, violenta i intel.ligent. Una mena d'acudit es transforma en un drama ple d'angoixa: el protagonista, després d'una nit d'alcohol i sexe, es troba amb una erecció continuada, sense dolor ni minva del desig sexual. Això li permet continuar amb la seva activitat sexual en una marató de sexe en ambients festius, fins que al capítol 8, el joc desapareix sota el fet del diagnòstic d'una malaltia que el durà a la mort al cap de set setmanes . L'obra es carrega d'una violència i un dramatisme soterrats, que esclaten al final. La solitud i la incomunicació del desenllaç (la fillastra del protagonista, lasciva i reprimida alhora, se li enfronta) acaba transformant la novel.la en un esperpent que mostra les característiques del nostre temps.

Monzó mateix diu, sobre la idea de l'erecció permanent:

"Me parecía que esta imagen tiene algo detrás suyo, que era en cierto modo metafórica, un emblema de la condición humana, de la sed de vivir. " (Diario 16, 29-IX-1990).

L'OBRA PERIODÍSTICA

Actualment, és col·laborador habitual del diari La Vanguardia.

L'obra periodística de Quim Monzó són els llibres que recullen alguns dels articles que ha anat publicant durant molts anys a La Vanguardia :

• El dia del senyor (1984)
• Zzzzzzzz..... (1987)
• La maleta turca (1990)
• Hotel Intercontinental (1993)
• No plantaré cap arbre (1994)
• Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998)
• Tot és mentida (2000)
• El tema del tema (2003)
• Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (2004)

La (seva) literatura periodística (és) (...) una escriptura ràpida i implacable, que redueix a l'absurd tota mena de discursos públics(..): Fecsa, la Telefònica, l'espanyolisme tronat, el subnacionalisme català, els fonamentalismes més o menys propers i més o menys disfressats de progressismes, la faramalla olímpica, l'altivesa de les institucions, les trampes del bilingüisme, la publicitat institucional i la no institucional, el periodisme inflat i el desinformat i en general tota mena de discursos disfressats, mitges veritats i entabanades troben un interlocutor bel·ligerant i despert en els seus articles. Així, Oriol Malló ha parlat del "Monzó Ombusdman, flagell de cambrers porcs, taxistes neofeixistes, porters macarres, mestres de Rosa Sensat, fanàtics de David Lynch, dissenyadors mediterranistes o ciclomotoristes suïcides" (El Temps, 14-X-1991).

Sobre l'evolució i sobre les constants de la seva literatura periodística, el mateix Quim Monzó es defineix en aquests termes: "Cada vegada hi ha menys candidesa, potser. En qualsevol cas, però, l'eix dels articles continua sent el mateix: la lluita contra el tòpic, contra el lloc comú, contra la banalitat, contra el blablablà. I la idea de les qualitats que ha de tenir un article també: claredat expositiva, un estil directe, entenedor, ple d'ironia; i una conclusió estudiada. La inspiració no existeix en cap gènere literari. I, doncs, tampoc no existeix en el columnisme." (El Temps, 23-IV-1990).

TRADUCCIONS , PREMIS I ALTRES OCUPACIONS

La seva obra ha estat traduïda a aquests idiomes: alemany, anglès, basc, danès, eslovè, espanyol, finès, francès, gallec, hebreu, hongarès, italià, japonès, neerlandès, noruec, portuguès, romanès, rus, serbi, suec i txec.

I ell també ha estat traductor de l'anglès. Els autors que ha traduït són: Truman Capote, JD Salinger, Ray Bradbury, Thomas Hardy, Harvey Fierstein, Ernest Hemingway, John Barth, Roald Dahl, Mary Shelley, Howard Barker, Arthur Miller...

Ha escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de la pel.lícula Jamón, jamón de Bigas Luna, protagonitzada per Javier Bardem i Penélope Cruz. També ha escrit una obra de teatre, El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary.

Ha guanyat el premi Nacional de literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d'Or al millor llibre de l'any, el dels Escriptors Catalans i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d'Or.

OLIVETTI, MOULINEX , CHAFFOTEAUX ET MAURY

Aquest recull de contes fou Premi de la Crítica de Serra d'Or el 1981. S'ha traduït a l'anglès amb el títol de O'clock . El llibre consta de 15 contes:

• "Redacció": un nen escriu una redacció sobre el que va fer diumenge i entre línies s'hi escola la història de l'assassinat de sa mare per part del seu pare, i posterior enterrament al jardí del cadàver.
• "Thomson, Braun, Corberó, Philishave": Un aprenent d'escriptor es troba, de sobte, a casa seva, que tots els petits electrodomèstics se li espatllen alhora. L'últim en espatllar-se és precisament la seva màquina d'escriure.
• "Préssec de poma": Un home es va trobant la mateixa dona, calcada, en diferents llocs i situacions i arriba al punt que es troba amb ell mateix, al seu davant, i pensa a clavar-se un ganivet.
• "La dama salmó": Un home té una petita història de seducció amb una dona estrangera en un tren, que és frustrada per una altra noia, que se'ls interposa en el moment de màxima atracció sexual.
• "Cacofonia": A. i B. tenen una cita i van en un cotxe, pels carrers de Barcelona. Mentre ell només pensa a saltar-se els semàfors, ella va parlant de la gent que coneix, sense parar. Al final, ell puja Balmes contradirecció, però fa trampa, perquè és molt tard i no es troben cotxes de cara .
• "Globus": Un home ha passat 20 anys al circ, 20 anys treballant en una oficina i 20 anys viatjant per tot arreu. Llavors, quan torna a la ciutat on va néixer, Parma, ja no recorda res de res, ni sap què significa tot el que veu, ni que un tren és un tren. Fins i tot s'ha oblidat de tenir por.
• "El nord del sud". Un home,N., vol tallar la seva relació sentimental amb una dona,S., i quan arriba, s'adona que ella ve a fer el mateix i llavors no ho fan cap dels dos.
• "Trucs": una parella té una relació estable. Un dia, mentre es dutxen, sona el telèfon, i una veu de dona li fa a ell un munt de proposicions eròtiques. Primer s'ho pren de broma, però després espera les trucades, que són sempre a la mateixa hora. Es torna boig i la família li fan tallar el telèfon.
• "Nines russes": Un home està al cinema i la pel.lícula que veu no pot finalitzar,perquè han perdut el rotllo del desenllaç . Se'n va a casa, s'adorm , es lleva, va al rodatge del film, acaba la pel.lícula amb la seva mort i al mateix temps que es visiona el desenllaç , mor un espectador del cinema.
• "To choose": Un home està angoixat . Decideix matar algú que no conegui. Acaba entrant a la casa d'un home que no coneix de res, que es pensa que el vol robar i li demana que s'ho endugui tot i no li faci mal. El mata i acaba robant-li els seus béns. I ho troba fàcil.
• "La carta": Un home se suïcida. Llavors arriba una carta de la seva parella on l'abandona i li explica que ja en té un altre i les seves experiències sexuals amb ell. I acaba dient que no es creu les seves amenaces de suïcidi.
• "Quatre quarts": Un home, l'Hilari, és extremadament puntual i s'ha presentat a les 6 de la tarda a una cita de les 7 , amb l'Hortènsia, que no arriba. Tres hores més tard, que continua esperant, es troba l'Helena, amb qui havia sortit feia un any, i ella li explica que està sortint l'Hipòlit, que també l'ha plantada en una cita anterior. Proven de quedar ells dos per l'endemà. L'Helena no es presenta i ell es troba l'Hortènsia per casualitat. Queden per l'endemà, ella no es presenta...i així en una espiral estranya d'incompareixences. L'Hilari acaba trobant-se amb l'Hipòlit i quedant per l'endemà, per venjar-se d'elles. I ara és l'Hilari qui no es presenta.
• "Un cinema": Un home entra a un cinema rònec i vell, se les té amb una parella del seu darrere, que no para de fer sorolls. Mentre, a la pel.lícula, l'argument no té ni solta ni volta.I a la sala passen coses: es trenquen llums, cadires, la taquillera se li asseu al costat. Acaba marxant, però ha perdut les claus i hi ha de tornar. Les troba pel carrer, però, tot i així, s'hi afanya.
• "El regne vegetal": El protagonista és un depravat, però coneix una vegetariana i es troba que no pot entrar en ella, perquè només accepta vegetals, perquè és dona de conviccions fortes. Ell ho accepta, fan l'amor amb vegetals, i mentre, la convenç de les seves perversions. Però acaba dubtant que això, a la llarga, el perjudiqui a ell.
• "Oldeberkoop": Hi ha una nevada enorme. Una parella està atrapada per la nevada. Ella no para de parlar, i ell , que és escriptor, escriu tot el que ella diu, fins que ella s'enfada i li diu que no escriurà més.

COMENTARIS SOBRE L'OBRA

Tot seguit presentem uns quants fragments d'articles periodístics que van fer la ressenya de l'obra en el moment de la seva publicació. Comencem per una ressenya francesa:

"Els personatges, buits de tota psicologia, obeeixen la lògica d'un destí que se'ls escapa i del qual són pobres peons. D'un fet ordinari i banal (encendre l'escalfador d'aigua, anar a una cita) Monzó ens porta a una bogeria violenta. L'estil hi compta poc, és l'estructura, la construcció arquitectònica, la que dóna la força a allò escrit, on se senten, de vegades les veus fantasmals de Kafka i Borges."

Le Matricule des Anges, Paris

QUIM MONZÓ, LA CIUTAT I ELS HOMES,

per Maria Campillo

(...) Darrerament, però, comprovo amb l'aparició d'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, que Quim Monzó interessa un públic forca ample i variat i per motius ben diversos, entre els quals no són pas secundaris l'humor, la ironia o la bona dosi de refinat escepticisme que traspua la seva escriptura. (...) cosa la qual és com ara anar a veure el Woody Allen de Manhattan, o de Stardust Memories per tal de fer-se, simplement, un tip de riure. Perquè Quim Monzó és, a hores d'ara, un dels esperits més critics de les nostres —a voltes massa barretinades— lletres. I els seus contes constitueixen una reflexió prou lúcida sobre la vida urbana i les relacions humanes que s'hi produeixen, des del punt de vista d'un home plenament asfàltic, com algú l'ha definit molt encertadament, que manté amb Barcelona la dicotomia amor-odi pròpia de les passions serenes, que saben veure-hi les tares. Així, comprovem que, malgrat el filtre de la fantasia, l'absurd, i el màgic que compleixen les funcions distanciadora, poetitzadora, i des/mitificadora en les quals està la intencionalitat primera dels contes, aquests prenen la realitat com a referència bàsica. Una realiltat que és la nostra: la determinada Barcelona d'una determinada generació. La trajectòria de carrers i de bars a "Cacofonia" ens és decididament pròxima (...) els seus personatges actuen com a metonímia d'un jo generacional i personifiquen les obsesions col·lectives —les neures corrents, si em permeteu— a través d'una dialèctica realitat-somni i desig-frustració constant. Perquè el que interessa, fonamentalment, és la descripció de les barreres que l'individu troba per tal de realitzar els seus propòsits, siguin de la mena que siguin. La barrera de les màquines i els aparells, que envolten l'home d'un confort que de tan necessari esdevé imprescindible i, per tant, converteixen l'alliberació en dependència, com a "Thomson, Braun..." o a "Trucs", on el telèfon esdevé una via de creació de desitjos que impedeix, a la vegada, el seu acompliment. Aquesta dependència pot arribar a identificació en el cas de la imatge, del cine: a "Nines russes" el protagonista i un espectador moren al mateix moment; a "Un cinema" el desconcert és general per a tothom: el foraster del film no sap què fer a l'escena, ni el director amb la pel·lícula, ni l'espectador al cinema; a "To choose" el protagonista es vol convertir, i es vesteix, com un assassí de pel·lícula. Val a dir que el cinema, com a creador d'uns patrons da comportament, és un motiu constant en els contes, i també els patrons per ells mateixos. A "Cacofonia" un personatge s'atreveix a dir que "cadascun de nosaltres ha esdevingut un petit amo d'una petita veritat", per acabar enumerant —i l'autor s'hi rabeja— tota la sèrie de veritats possibles que no són sinó l'intent d'adequació a uns nous comportaments prèviament establerts que no fan sinó convertir l'individu en un candidat afegible a la sèrie de poetes, possibilistes o avantguardes de la classe obrera. En aquest sentit, la personalitat repetida és una altra constant temàtica. Ho veiem a "Bessonada", un cas de personalitat doble-invertida i, sobretot, a "Préssec de poma", on una noia es xerocopia infinitament en totes les noies i el mateix protagonista troba un altre jo idèntic, que mata amb el desig d'acabar amb "tots els que fossin jo sense ser jo", sense saber, encara, si no s'està matant ell mateix. Així, l'absurd de les relacions humanes —sempre casuals, incertes, depenents de mil factors incontrolables i circumstancials— es potencia encara a través de la repetició d'hàbits i gestos que fan impossible l'harmonia dels homes amb els altres homes i amb les coses, com a "Quatre quarts", on els personatges construeixen una xarxa de cites on ningú no s'arriba a trobar mai amb qui s'ha citat. Naturalment, aquesta impossibilitat d'arribar als desitjos més elementals (que veiem tambe a "La dama salmó", entre d'altres) té el seu paral·lelisme pel que fa a les possibilitats de rebel·lió: d'anar contra corrent ("Cacofonia"); de combinar aventura i memòria/identitat ("Globus"); de fugir de l'estabilitat ("El nord del sud"); i fins i tot de mantenir la puresa en les decisions més transgressores. A "To choose" el protagonista és incapaç d'assassinar sense motiu i aquest —el robatori— li ve proporcionat per la mateixa víctima: a "El regne vegetal", un depravat per convicció que, significativament, menysté les "noves fornades de contestataris (ecologistes, macrobiòtics i objectors)", acaba cedint a la comprensió per la seva vegetariana víctima. ¿Què resta, doncs, per fer en aquesta habitació tancada envoltada de neu? El que fa el protagonista-autor d'"Oldeberkoop": queda la possibilitat de cronicar-la, fantasiejar-la, metamorfosejar-la, des/mitificar-la. Escriure, en definitiva. (...) Donem, doncs, la benvinguda al nou llibre de Monzó, aquesta espècie d'anti-Emili Vilanova que ens ha sortit de trascantó per tal de recordar-nos, ara veieu si no és cortesia, que, quan ens vàrem asseure damunt dels pedestals d'ídols només parcialment defenestrats a esperar que dos i dos no fossin quatre, érem uns ingenus, perquè, tanmateix, havíem dit de pujar Balmes en direcció contrària per tal de provocar un caos universal i vàrem fer trampa: ho vam fer de matinada, amb molts pocs cotxes, i no s'hi valia.

EL CORREO CATALÁN, Barcelona

QUIM MONZÓ, CRONISTA DE LA NEUROSI COL.LECTIVA,

per Joan Melcion

Un hom, que té el vici de llegir, se sent reconfortat (...) quan, (...)li cau a les mans un llibre estimulant, fresc, divertit i alhora i sobretot pertorbador, com és ara el cas d'aquest Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury,(...) No sembla gaire arriscat voler veure-hi, en una intenció deliberadament provocativa i en una inquieta recerca d'un llenguatge narratiu viu, àgil i cada vegada més ajustat a les seves pròpies necessitats expressives, els dos carrils damunt dels quals Quim Monzó s'ha proposat fer rodar la seva producció literària. I que una cosa tan elemental per a fer bona literatura com pot ser la combinació d'aquests dos elements (provocació i domini de la tècnica) sigui ja causa d'admiració, no pot estranyar ningú (...)
Perque Monzó se situa davant la realitat (...) assumint-ne (i aquesta és ja una primera actitud provocadora) tota la seva patologia: la submissió de la vida quotidiana a la mecanització ("Redacció", "Thomson, Braun, Corberó, Philishave"), la pèrdua gradual d'identitat individual ("Préssec de poma", "Quatre quarts"), la incomunicacio ("La dama salmó", "Trucs", "Oldeberkoop"), l'angoixa ambiental ("Nines russes", "Un cinema"), o una obsessiva frustració sexual ("La dama salmó", "Trucs", "El regne vegetal"). El món reflectit en aquests contes és, doncs, un món neurotitzat davant el qual els personatges només troben dues sortides possibles: o bé l'immobilisme (el desenllaç del "Globus" és la representació extrema d'aquesta solució, latent, però, en d'altres contes com "Bessonada", "El nord del sud", "Quatre quarts''...), o bé la "depravació" reivindicada com a única reacció davant la pressió de l'absurd ambiental. En aquest darrer sentit, "To choose" i "El regne vegetal" són gairebé programàtics: el primer s'encapçala amb una citació de A Clockwork Orange que ens situa al centre de la qüestió: "Quan un home no pot triar, deixa de ser home (...) Un home que tria el mal, pot ésser d'alguna manera millor que un home que té la bondat imposada al damunt?". En un altre conte, "El regne vegetal", hi trobem: "Assenyadament (i aquest mot pren, per primera vegada, el sentit que li escau) vam entendre que heterodoxia i depravació eren sinònims no recopilats per cap diccionari". L'elecció proposada és, doncs, entre la sublevació violenta de la pròpia opressió moral i la submissió a aquesta moral obreptícia.
(...) I és que Quim Monzó ha sabut entendre que per a reflectir un món neuròtic és indispensable no escriure neuròticament, sinó, ans al contrari, amb total clarividència, per tal de donar el màxim rendiment al significat. Com en el conte que obre el recull, "Redacció", on amb un estil calculadament infantil i rodoredià ens narra, amb estremidora naturalitat, un parricidi.
Aquesta és, doncs, una lectura recomanable, no tan sols des d'un punt de vista literari, sinó, àdhuc, higiènic.

L'HORA, Barcelona

EL MODIGLIANI O LA VIDA ,

per Anne Diatkine

Una frase prohibida, "He de matar algú", repeteix el narrador de "To Choose", que sent un "buit corporal, com una pilota" que no s'arriba a empassar. És un home normal que no aprova pas particularment els assassinats i que no espera cometre pas el crim. Però el mateix fet d'argumentar contra aquesta possibilitat prova que ja s'hi ha embarcat, a somiar en l'assassinat perfecte, aquell on l'assassí no té cap mòbil ni coneix la seva víctima , i al final accedeix a la demanda del futur cadàver, que li robi els Modigliani, i els altres quadres de la casa , etc.

Els contes es basteixen sovint sobre un mort, com "La Carta". És una carta plena d'insults, perquè el mort ha tingut la indecència de fer un xantatge amb el seu suïcidi, sense tenir prou "dallonses" per fer-lo...segons, és clar, l'autora de la carta.

Altres cops, els contes acaben bé, perquè l'escalfador que s'espatlla a "Thomson, Braun..." resulta ser un inici per al llibre del protagonista del conte , tot i que la màquina d'escriure també s'espatlli. I és un bon final perquè no sabem si l'escriptor té talent.

Monzó no explicita mai la moral dels seus acudits. La violència del que es narra contrasta amb la seva escriptura calmada, elegant i equilibrada.

LIBÉRATION, Paris (extractes)

"NO HE ESCRIT MAI PERQUÈ SOMIÉS SER UN ESCRIPTOR"
per Guillem Miralles

(...)
Aquesta entrevista es va realitzar enviant un formulari de preguntes a Quim Monzó.
(...)
(sobre periodisme)
Per què llegint el llibre d'articles El dia del senyor (1984) es pot tenir la sensació que la vigència de molts escrits és absoluta?
Diu Joan de Sagarra que, passat un determinat temps hauríem de tenir dret a publicar els mateixos
articles que vam escriure anys enrere. I té raó. Perquè, si les circumstàncies --polítiques, culturals,
socials-- es repeteixen cíclicament ¿per què no hauríem d’opinar exactament igual anys després i
tornar-ho a escriure amb els mateixos ets i uts? Per aquest mateix motiu, sovint llegeixes articles de
Josep Maria de Sagarra, Julio Camba o Fruttero & Lucentini i són de plena vigència.
(...)

(sobre el seu llenguatge)

A El perquè de tot plegat, el llenguatge que es fa servir per escriure els relats és molt depurat,eliminant qualsevol element barroc i excessivament descriptiu. En els primers llibres no era tant així, i es recorria més a l’ús de frases subordinades i a unes cadències més llargues per escriure. En els últims llibres que vostè ha escrit, com El millor dels mons, hi ha una voluntat de tornar a aquesta
cadència més llarga?
Em sembla que sí. Després d’El perquè de tot plegat ja no podia continuar sent més concís. Crec que a
partir de Guadalajara el que escric torna a ser més dens, amb frases volgudament llargues i
alambinades. A El millor dels mons aquest procés es fa encara més clar. I els relats que escric ara veig
que vaig pel mateix camí.

(sobre els seus temes)

Per què El millor dels mons (l’últim llibre de narrativa publicat) de Quim Monzó és un món amb una persona que transporta un nen cadàver en una bossa, la reiteració de càncers, personatges grotescos que volen guanyar el Nobel, etc?
Si hi ha cap resposta és al mateix llibre. Jo no la sé, conscientment. Però imagino que, un cop més, el
que fa l’escriptor és descriure el món que l’envolta, i el món que m’envolta aquests últims anys és ple
de decrepitud, malalties i personatges grotescos. N’hi ha que volen guanyar el Nobel i n’hi ha que no.

(...)

(sobre la creació literària)

En un recent article a El País Semanal, Javier Cercas escrivia que vostè tenia una molt bona col·lecció de títols al calaix, esperant trobar escrits adients. És cert això?
Tinc un arxiu amb dotzenes de títols, això és cert. Títols ridículs (per fer-los servir com a títols de
llibres de personatges escriptors ridículs) i títols que realment m’agraden. Vaig obrir aquest arxiu fa
molts anys, quan vaig saber que Joan Brossa en tenia un.

(sobre els clixés)

Recentment, l'escriptor anglès Martin Amis ha aplegat els seus articles i ressenyes sobre literatura en un volum amb el títol The war against cliché. Si hagués de posar un títol a un hipotètic recull de tots els seus articles creu que s'hi adequaria aquest de " La guerra contra el clixé"?
M’agrada molt aquest títol d’Amis. És de tota lògica que, perduda bona part dels referents i dubtant
com dubtem gairebé de tot, un dels pocs pilars que no trontolla és el de la lluita contra els clixés i el
gregarisme.

(sobre el desencís)

El desencís expressat en els seus articles perquè les coses en aquest país i en la seva ciutat no han anat com vostè imaginava o voldria, no és propi de qualsevol persona que imagina i construeix en la joventut i que quan té cinquanta anys veu que no tot s’ha acomplert? O el moment d’ara convida a ser especialment pessimista?
A veure si ho sé explicar. A Catalunya, a cada bugada perdem un llençol. Això és tan evident que fins i tot els optimistes semblen estar-hi d’acord. Doncs bé, la gent té tendència a recordar només l’última bugada, de manera que li sembla que, total, només hem perdut un llençol... Jo, potser perquè sóc obsessiu, tinc tendència a recordar totes les bugades, no només l’última, i per això m’entristeix veure que, sumats un a un tots els llençols que hem perdut bugada rere bugada, n’hem perdut tantíssims que ens en queden ben pocs.

(sobre el fet d'escriure)

Hi ha la possibilitat que deixi d’escriure algun dia perquè cregui que ja no té res més a dir?
No he escrit mai pensant que tingués res a dir, ni he escrit mai perquè somiés ser un escriptor. Vull
dir: un escriptor que, més que escriure, el que vol és viure la vida d’“un escriptor que té coses a dir i
un paper social que complir”. Escric perquè m’agrada escriure. M’agrada molt escriure. Jo diria que és
el que més m’agrada fer. Si algun dia deixés d’escriure no seria, doncs, perquè no tingués res a dir
sinó perquè escriure m’hauria deixat d’agradar.

"Quim Monzó: El borreguisme cultural d'aquest país m'ha atribuït molts fills que no reconec", per Eva Piquer

(...)

(sobre Tres Nadals)

E.P. Amb quins problemes s'ha trobat a l'hora de traduir-los (els contes de Tres Nadals) ?

Q.M. Més que traduir-los, els he refet, n'he canviat moltes coses. És un procés que no s'acaba, perquè les modificacions que hi faig en una llengua surten rebotades cap a l'altra versió. Em passa sempre, també quan no tradueixo. Quan escric una història, la planxo i la replanxo, constantment hi canvio coses. Fins i tot he modificat el conte que ja vaig publicar, i això que ja estava fixat. Una coma que va fora, una paraula canviada... No és res nou. Ho fan molts escriptors. I cada vegada que un músic grava una cançó hi introdueix petites modificacions, tant en el text com en la melodia.

E.P. ¿Hauria escrit contes de Nadal si no hagués rebut l'encàrrec de fer-ho?

Q.M. Crec que no. Suposo. Vaig créixer en un ambient fervorosament ateu i la suposada felicitat d'aquests dies se m'escapa. Si se celebrava el Nadal era perquè jo era nen i no em volien treure les alegries que els altres nens tenien. Però a casa el Nadal se celebrava amb el fre de mà posat, perquè no m'ho cregués gaire. Aquests sentiments ambigus els he arrossegat sempre. El gregarisme nadalenc m'horroritza, però trobo que és una localització excepcional. Hi ha pel·lícules que passen durant el Nadal i aquesta datació fa estalviar al director de cinema molta palla, li permet anar al gra. Narrativament, el Nadal i el seu punt de falsedat té molta gràcia.

E.P. El Nadal és un paradís de tòpics. Vostè en fuig sempre, dels tòpics.

Q.M. Justament en aquests tres contes jugo amb els tòpics nadalencs. La felicitat, la germanor, la solidaritat, la bondat humana... L'Església catòlica ens ha venut durant segles tota una sèrie d'hipocresies i ara, com que molta gent s'ha tornat descreguda, fins i tot per Nadal n'han pres el relleu aquestes noves religions de l'oenagenisme i la solidaritat.

E.P. En el conte 'La comissió' es fica per enèsima vegada amb l'obsessió per la correcció política, en aquest cas aplicada als ciutadans que fan de Reis d'Orient a la cavalcada. Com és que li resulta tan inspiradora, la hipocresia políticament correcta?

Q.M. La primera vegada que en vaig fer un article, deu fer quinze o vint anys, la correcció política era un dogma de fe que ningú no s'atrevia a qüestionar. En canvi, la correcció política és una font inacabable de possibilitats perquè és la hipocresia en estat pur, la perpetuació, per altres sectes, de la hipocresia de la bondat religiosa. Ens volen fer creure que canviant les paraules o els tants per cent de quota de cada sector discriminat de la societat se soluciona el problema. Això no és veritat, el problema no se soluciona en absolut, fins i tot s'empitjora perquè se l'emmascara. Què guanyen els polítics dient "bon dia a tots i a totes"? Podrien ben bé dir "bon dia a tothom". Aquest punt de bogeria en què tot ha de ser correcte només serveix per emmascarar una realitat: que les dones continuen cobrant menys per fer feines equivalents i que tenen més problemes per trobar feina.

(sobre els contes)

E.P. ¿El conte és, definitivament, el gènere en què se sent més còmode?

Q.M. Tot depèn de com et va la vida, de la situació en què et trobes. També em sento molt còmode amb el periodisme. A El millor dels mons hi havia tretze relats i una novel·la. Vaig fent una cosa i l'altra, el que em sembla. Llegeixo més contes que novel·les, això sí. És molt difícil que una novel·la aconsegueixi mantenir-me l'atenció fins al final, ha de ser una obra excepcional, o jo he d'estar en les circumstàncies excepcionals que em permetin seguir-ne el fil amb continuïtat. A una novel·la li has de dedicar moltes hores al dia per polir-te-la en dos o tres dies. És evident que escrivint contes em sento molt bé. Però quan tinc prou temps i veig que la idea es va allargant, en faig una novel·la.

(...)

(sobre temes polítics i el fet d'escriure en català)

E.P. ¿Opina de debò que l'eutanàsia és la millor solució per no prolongar l'agonia de la llengua catalana, o ho va dir com a provocació?

Q.M. No tinc ni ganes de parlar-ne, perquè cada vegada que obres la boca i no segueixes fidelment les pautes que marquen els polítics, se't tiren al damunt. Els polítics creuen que hi ha coses que no s'han de dir ni que siguin veritat. No penso dir mai més el que penso, que facin el que vulguin.

E.P. Si ja podem tirar la tovallola, tindria lògica que passés a escriure tots els contes directament en castellà.

Q.M. Em fa ràbia tirar la tovallola, no vull tirar-la. Però em fa ràbia veure com molts dels que no l'hem tirada som criticats pels que ja l'han tirada fa temps. Els primers que la tiren són els polítics, a casa, al carrer, en les empreses de les quals xuclen; i després, quan es posen la carota de polítics, van donant lliçons als altres. És, un cop més, la hipocresia oficial.

E.P. Ho deia Pilar Rahola en un article: "Avui, més que mai, fer creació en català és un gest de militància, un gest que es castiga amb la indiferència, el menyspreu dels propis -televisions públiques catalanes incloses...-, i sovint la pura inanició". Hi està d'acord?

Q.M. Sí. Una cosa és la televisió que volia que féssim Alfonso Guerra, aquella tele antropològica amb sardanes i amb el pa amb tomàquet reconsagrat i portat al límit. Però una altra cosa és que, per anar de cosmopolites i demostrar que som més oberts que ningú, qualsevol escriptor de fora tingui la porta més oberta a TV3 i a Catalunya Ràdio, i als diaris catalans, que no pas els escriptors catalans. Això és així, i ho hem vist tots els que ens dediquem a aquest ofici. I te'n parlo jo que no me'n puc queixar. Vist com va tot, tinc una situació bastant privilegiada. Però és insultant que un escriptor de Lleida que sigui mitjanament conegut ho tingui molt més cardat que un escriptor de Valladolid per sortir a TV3 o al diari tal. Suposant que tots dos tinguin el mateix nivell de qualitat i reconeixement públic, al de Valladolid se li obren les portes de TV3 o del diari tal al cap de cinc minuts. Es dóna prioritat sempre a allò que els fa quedar cosmopolites. De tant perdre el cul per demostrar que són cosmopolites demostren que no són més que provincians.

(sobre el fet de ser fenomen de masses)

E.P. Li agradi o no, vostè és un referent dins la literatura catalana. Li agrada?

Q.M. Jo vaig començar a escriure per intentar posar una paraula rere una altra i explicar unes històries que a mi m'agradava narrar. I això és el que faig: jugo a muntar frases, com els nois d'ara es distreuen amb jocs d'ordinador. Anar muntant les peces fins que en surt una història perfectament estructurada és apassionant. En canvi, ser un punt de referència té molts problemes i pocs beneficis. Hauria estat molt més agradable que no hagués calgut ser cap punt de referència, ser un escriptor i prou. Però això tu ja no ho domines, ja no ets capaç de controlar-ho.

E.P. En què l'ha condicionat com a escriptor el fet d'haver esdevingut un fenomen de masses?

Q.M. Jo no sabria renunciar a fer ràdio, ni a fer televisió, si un dia en torno a tenir ganes, que potser començo a tenir-ne. Crec que formen part d'un mateix pack . Els relats, les novel·les, els articles de premsa i les intervencions radiofòniques o televisives formen un tot, no sabria per on he de tallar. ¿He d'amputar una part d'aquest tot per una certa idea decimonònica segons la qual la literatura és allò escrit? També hi ha literatura oral, i avui la literatura oral pot ser la que es fa en segons quins moments per tele i per ràdio. Quan vaig començar a col·laborar a Catalunya Ràdio, em reconeixien els taxistes per la veu. Després vaig passar a publicar articles i m'hi posaven la foto i em van començar a reconèixer per la cara. Va tot lligat, és una bola que no hi ha qui l'aturi. Com a escriptor m'ha condicionat més aviat poc; en la vida privada sí, perquè vaig pel carrer i la gent em mira. Seria interessant viure en un anonimat total. Si vaig a fer cròniques, que em coneguin en part m'és negatiu i en part m'és positiu. Si no és en certs ambients on realment puc passar desapercebudíssim, el fet de ser conegut perverteix una mica el meu punt de voyeur . Quan vaig anar a Israel, o a Nova York tres dies després de l'11-S, vaig tornar a la vella normalitat. No em coneixia ni Déu, podia respirar tranquil·lament i barallar-me amb els policies que no em deixaven entrar als llocs.

(sobre periodisme i narració)

E.P. ¿La feina periodística és per a vostè tan important com la de narrador? No me l'imagino abandonant els mitjans de comunicació per dedicar-se exclusivament a la narrativa, quan deu ser un dels pocs escriptors que s'ho podrien permetre.

Q.M. Afortunadament, a la vida pots compaginar les dues coses. Tampoc faig de tot: no escric teatre ni poesia. Em puc permetre el luxe de fer articles, disfruto moltíssim fent-los i no hi voldria renunciar. Durant la passada campanya electoral vaig treballar molt, molts dies vaig acabar cansat per les incongruències d'un polític o d'un altre, però va ser apassionant seguir-los i fer-ne el retrat, veure com són i com funcionen, com parlen, quines paraules fan servir i quins gestos utilitzen per remarcar les paraules. Ja m'està bé mantenir les dues coses; no em veig amputat ni de la ficció ni de la crònica periodística.

(sobre els clixés)

E.P. ¿El pànic que té de no caure en cap clixé, ni formal ni de contingut, pot arribar a ser castrador?

Q.M. El perill de ser hipercrític amb un mateix és que pot dur-te a la paràlisi, a la immobilitat. No es tracta tant de ser molt original com de no caure en el que és cursi. Te'n poso un exemple. En una època determinada, tenia gràcia quan en una entrevista algú et deia: "M'agrada que em facis aquesta pregunta". Era una paròdia d'un clixé que feien servir certs sectors o certs polítics. Però va arribar un punt que això mateix ja es va convertir en clixé. Ara el clixé és dir que és un clixé parodiar la frase "M'agrada que em facis aquesta pregunta". I així fins a l'infinit. És inevitable que qualsevol frase que es digui fent burla d'un tòpic, si té molt d'èxit, perdi la força i acabi convertint-se també en clixé. Tots els clixés neixen en un moment determinat d'una frase que era bona. Si una cosa que dius en un moment funciona i s'escampa molt, dita vint anys després fa feredat.

E.P. S'ha dit de vostè que practica una literatura desmitificadora. De què?

Q.M. Sabent que és impossible fugir-ne del tot, intento fugir del lloc comú. Potser faig una literatura reactiva; no m'acabo de creure res. Però jo no en diria així, perquè em sembla que això mateix (la idea que jo faig una literatura desmitificadora) també s'hauria de desmitificar.

(sobre els seus lectors)

E.P. ¿Ha tingut mai la sensació d'estar sobredimensionat i, en conseqüència, la por de decebre uns seguidors que potser esperem massa de cada nou llibre de Quim Monzó?

Q.M. Això és inevitable. En un moment determinat jo mateix puc descobrir un cantant ics, que conec jo i mitja dotzena de persones més, m'entusiasma i trobo que és boníssim, excepcional. Em converteixo en un fervorós seguidor seu. Com que aquest músic realment funciona, comença a agradar a vint, trenta, cinquanta, cent persones. La cosa comença a mosquejar-me, perquè era un músic meu , l'havíem descobert jo i els meus sis amiguets. Quan en comptes de ser-ne sis, o cent, ja som un milió de persones, començo a sentir-me rebotat i indignat. La gent se sent ofesa quan aquell músic tan de culte es converteix en un individu valorat per molts. Això crea en els primers seguidors una sensació entre la gelosia i la ràbia.

E.P. Per qui prefereix ser valorat, per la minoria que crea opinió o per la massa?

Q.M. Jo només espero quedar satisfet del que escric, muntar una construcció que em satisfaci. Les crítiques que se'm puguin fer les tindré en compte, però si jo n'estic satisfet, n'estic satisfet. Tu escrius el que et surt de dins, si no és que estàs fent una novel·la prefabricada. Si tens un contracte amb una editorial per fer un best seller que ha de vendre cinc milions d'exemplars, el fas i et cenyeixes a determinades normes, però aleshores per a tu escriure llibres és com muntar prestatgeries de mecano. Ja no ets un escriptor dels que segreguen les seves misèries o alegries.

(sobre la seva obra)

E.P. Vistos en perspectiva, ¿creu que els seus llibres dibuixen una trajectòria literària cada cop millor?

Q.M. Dibuixen la trajectòria de la meva vida. A vegades rellegeixo un llibre perquè se n'ha de fer una edició nova, o una traducció, i al·lucino: m'adono que els contes i les novel·les presagien situacions posteriors de la meva vida. D'això en vaig fer un conte titulat, crec, La literatura , publicat dins Guadalajara . Quan escric em deixo anar, desfreno la repressió i veig coses que, en el fons, ja sóc conscient que passaran. És el mateix mecanisme que es posa en marxa quan dorms: els somnis no endevinen el futur, però de nit, sense la repressió de la diürnitat, el cervell queda lliure i els fantasmes i les neures es conformen d'una manera que et permeten veure fets futurs.

E.P. ¿Pensa que ha assolit la maduresa com a escriptor?

Q.M. La maduresa no existeix: és aquell horitzó que sempre veus al lluny; camines cap a ell però mai no hi arribes, perquè quan arribes al lloc on abans veies l'horitzó, l'horitzó és més enllà. Hi ha dos llibres meus que no reedito. El primer dels que ja reedito és Uf, va dir ell . Des d'aquell llibre fins a l'últim hi ha una progressió evident. Cada vegada et treus coses del damunt, però també n'agafes d'altres. Estic convençut que El perquè de tot plegat és el llibre més eixut que he escrit mai, el més despullat. A Guadalajara ja hi ha una recuperació de frases subordinades, d'anar-me'n per les branques, que és una cosa que cada cop m'apassiona més. Sobretot des que tinc parents d'edat avançada, em fascina el mètode que tenen de repetir-se, de fer un rull que es va tancant i no hi ha manera de sortir-ne. Aquesta demència és fascinant des del punt de vista narratiu. M'agradaria, algun dia, ser capaç d'aplicar a un relat els mètodes de narració senil. (...)

Avui, 03/12/03

'El cuento es una pasión rápida' , per Javier Rodríguez Marcos

(...)

(sobre El millor dels mons)

¿Cuál es el mejor de los mundos?
Éste. El problema es que no hay otro. Con toda la tristeza que hay y con todo el humor que hay que ponerle.

Baroja decía que el ideal sería un lugar sin curas, sin moscas y sin carabineros. ¿Qué le sobra al suyo?
Nada. Le sobra maldad, si nos ponemos sentimentales. Podría decir cosas de éstas, pero... Hay gente con la voluntad de cambiarlo. Para mí lo terrible, y lo apasionante, es intentar describirlo. Ése es mi trabajo.

¿La literatura no puede cambiarlo?
No. Puede ayudar a entenderlo.

(sobre el desencís)

Esa actitud es casi la de sus personajes: parece gente que no sabe decir que no.
Eso es un autorretrato involuntario. Aquí, en Cataluña, hubo un tipo de literatura muy combativo en los sesenta, de resistencia, antifranquista. Los valores de la literatura residían en que estuviera cargada de contenido, revolucionario, nacional, feminista... En la transición vimos cómo todos los ideales eran traicionados.

¿Ya no hay héroes?
No puede haberlos. El único héroe en mis libros es el de La magnitud de la tragedia, que consigue una erección permanente. Eso le lleva a la desgracia. Es la sátira del héroe, del súperman.

¿Se resigna?
Soy pesimista. Mis padres envejecen, amigos míos empiezan a morir. Hace 15 años ni me lo planteaba. Cuando escribí El porqué de las cosas todo era: ¡a divertirse, a follar sin parar!

(sobre l'estil)

¿Se considera un escritor realista?
En este último libro, el relato del hombre con el feto de su hijo recién nacido muerto en el frigorífico es verídico. Después de publicarlo he sabido de varios casos más. Si la fantasía no forma parte de la realidad no se la cree nadie. Tiene que ser verosímil.

(...)

(sobre la diferent lectura de novel.la i conte)

¿Por qué cree que tiene más prestigio la novela que el cuento?
R. Manganelli decía: 'Una novela son 40 líneas y dos metros cúbicos de aire'. A veces el trabajo del escritor consiste en quitar ese aire. Los editores dicen que los cuentos no se venden.

¿No es cierto?
Hay lectores que prefieren la novela, supongo que por lo mismo que prefieren el pescado gordo. La novela es un amor que dura. El cuento es una pasión rápida que se acaba a las 30 páginas.

(...)

El País, 27/04/02