Alidé
s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i,
més menus i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara
que són al llit, els besa el solellet.
Plora
Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh
petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh
Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i
sempre sec, i envejo les nores treballant,
i
quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I
no et sabria péixer com en el temps florit
ni
fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i
tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i
em parles d'unes coses on m'ha caigut l'oblit.
Lamon
fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,
mos
peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i
et tinc a vora meu com la poma escollida
que
es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al
nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el
fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden
els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què
hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?