Francesc Vicent Garcia va néixer
a Tortosa entre 1579 i 1582. Va estudiar a la Unviersitat de Lleida
i fou ordenat sacerdot a Vic el 1605. Dos anys més tard se li
concedí la rectoria de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb,
on moriria el 1623 . La seva àmplia producció poètica,
sota el nom de Rector de Vallfogona, li permeté tractar els temes
característiques de l'època barroca: la soledat, el desengany,
el pas del temps, la mort...
El conjunt de la seva obra no es
va imprimir fins l'any 1703, quan l'Acadèmia dels Desconfiats
de Barcelona, precedent de l'Acadèmia de Bones Lletres, publicà
un llibre seu amb el títol L'harmonia del Parnàs,
amb les composicions que suposadament havia escrit ell: sonets, dècimes,
romanços i "letrillas".
L'estil dels seus poemes alterna
l'estètica culterana (metàfores complexes, llatinismes,
al.lusions mitològiques, hipèrbatons) amb l'estètica
conceptista (hipèrboles, comparacions iròniques, metàfores,
antítesis, jocs de paraules, polisèmies...). Així,
alguns versos són d'una elegància artificiosa, floralesca
i sensual, com és el cas del primer poema ; i en altres versos
practica la sàtira barroca, descarnada fins a l'obscenitat i
l'escatologia ("No serà persona cuerda/ni manco estimada
en res/ni tampoc bon portuguès/qui dirà mal de la merda").
Com que també era un entusiasta dels autors del Siglo de Oro
castellà, incorpora cultismes, refranys, modismes i jocs de paraules
calcats directament del castellà, el que avui anomenaríem
"barbarismes".
La seva obra escatològica
va entusiasmar al poble, que copiava , divulgava i aprenia de memòria
les seves poesies, tot i que sembla que moltes d'elles no són
pas seves. Fins i tot van circular algunes llegendes sobre la seva persona.
Els dos poemes que tot seguit comentarem
són un exemple del seu estil més refinat (el primer és
d'estètica culterana) i del seu estil ("monja corcada, bresca
sense mel, trepada celosia, formatge ullat, cruel fisonomia" )
més groller (el segon és d'estètica conceptista),
tot i que estan basats en certes similituds estilístiques.
El primer és un elogi de
la bellesa d'una dama on, amb l'excusa de "no gastar paraules",
fa servir la mateixa retòrica que en tot poema de semblant objectiu,
fins i tot relacionant-lo amb els mites clàssics i els tòpics
més banals de la poesia amorosa. El segon, en canvi, és
un atac ferotge a la lletjor d'una altra dona, jove, que ha patit la
verola i li ha quedat tota la cara marcada. El primer exalça
la bellesa, i el segon maleeix la lletjor i la relaciona directament
amb la mort. Dos poemes antitètics. El pitjor de tot és
la diferència de to que trobem entre ells: el primer és
d'admiració màxima i el segon és insultant, superb,
fatxenda, sarcàstic...
Pel que fa a l'estructura, sí
que podem assenyalar diferències: mentre, en el primer, les tres
primeres estrofes tenen, com a motiu temàtic, la quarta (on dóna
el perquè de no gastar retòrica en la descripció
d'ella) i podríem dir que té dues parts (estrofes 1-2-3,
i 4ª) ; en el segon poema, comença acomiadant la noia lletja,
continua comparant-la amb diversos elements fastigosos i acaba, en la
darrera estrofa, tornant a acomiadar-la (estrofa 1- 2/3 i 4ª).
Quant a la mètrica, ens trobem
molt paral.lelisme: són dos sonets, decasíl.labs, amb
rima consonant, creuada, femenina i només una petita diferència
en l'estructura de rima: ABBA ABBA CDE CDE (el primer) i ABBA ABBA ACD
ACD (el segon).
Però el que destaca més
en els dos poemes és el treball retòric extrem que s'hi
realitza: enumeracions -algunes, asindètiques- ("alabastre,
coral i perles fines") ("Roses, lliris, jasmins i clavellines")
("cabells, front, nas, ulls, boca") ("monja
corcada, bresca sense mel, trepada celosia, formatge ullat, cruel fisonomia");
paral.lelismes sintàctics ("que abreviar piruns i empobrir
mines") ("monja corcada, bresca sense mel, trepada
celosia, formatge ullat, cruel fisonomia"); preguntes retòriques
("Per què cansar lo Sol i blanca Aurora, volent sempre
tenir ses llums moïnes?") ("Què té
que fer......paciència?") epítets ("blanca
Aurora", "pintada Flora", "perles fines")
("trepada celosia") hipèrbatons ("que
sou, de les hermoses, quinta essència") ("D'alguna
fossa us han desenterrada") ("i estava ja de cucs mig
rosegada"). S'ha de destacar l'al.legoria de la "morta
desenterrada" que impera en les estrofes 2,3, i 4 del segon
poema: la imatge d'una morta desenterrada de la seva fossa, perquè
ni els morts l'aguanten, amb la cara mig rosegada pels cucs, que s'ha
escapat dels verms per ser menjar dels corbs, i que fa que el mateix
poeta se senti transformat en un corb que pica carn morta, és
una imatge terrible, obscena, i una hipèrbole insofrible pels
esperits sensibles. Encomanar la noia lletja a Déu, dos cops
(vers 1 i vers 13) és com dir que ningú més la
voldrà, després del llistat de metàfores horribles
del primer quartet ("monja corcada, bresca sense mel, trepada
celosia, formatge ullat, cruel fisonomia, amb més puntes i grops
que té l'arada"), metàfores totes elles relacionades
amb coses foradades o amb grops . Els dos colors que s'escampen en el
primer poema (blanc transparent en l'alabastre, les perles, l'Aurora,
els llirins i els jasmins; i vermell en el coral, de les roses, de les
clavellines i la boca ) es tornen color negre de mort -un
altre dels temes preferits del barroc - en el segon poema (monja,
fossa, cucales, negra burullada, corb...)
Per últim, notem la presència
de castellanismes en els dos textos: coral (corall), abreviar (abreujar),
lo (el), jasmins (gessamins), vagen (vagin), té que (ha de),
alabant (lloant), hermoses (belles), quinta essència (cinquena
essència), celosia (gelosia), fisonomia (fesomia). Són,
com ja hem dit, producte de l'admiració que l'autor sentia per
poetes castellans com Quevedo, Góngora o Lope de Vega, a qui
sembla que va conèixer en una estada a Madrid. Ens imaginem al
rector de Vallfogona llegint l'obra d'aquests autors amb molta admiració,
tot i que això no el porta pas a renunciar a la pròpia
llengua, que també conté certs mots dialectals, la majoria
verbals, propis segurament del lloc de naixement del poeta (Tortosa):
vaja, moïnes, puix, eixa, siau, mantinga, par, naixen,pic.
En resum, hem comentat dues mostres
típiques de la literatura barroca, en els seus dos estils més
conreats, culteranisme i conceptisme: el primer s'omple d'elements elegants,
sensuals i també tòpics, i el segon, es torna dur, groller
i sarcàstic, i tots dos ens descriuen físicament a dues
dames, el primer amb admiració i el segon amb un to marcadament
ofensiu. Tot i això, l'objectiu del Rector de Vallfogona és
fer un exercici d'estil, i per tant , s'aboca al conreu de la forma
mètrica i de les figures retòriques, per a mostrar-nos
el seu virtuosisme.