EDAT MITJANA

Durant l'època medieval hi ha una gran abundància de drames litúrgics (sobre la Bíblia) a Catalunya, ja des del s. IX . A Mallorca, s'ha conservat El Cant de la Sibil.la.

 

Portada del disc del Cant de la Sibil.la

Escena de El Misteri d'Elx

RENAIXEMENT

Els primers textos teatrals són sobre la Passió de Crist i conjuguen música, dansa, escenografia, mim, etc. El Misteri d'Elx és una obra molt important, amb una escenografia molt treballada, amb àngels que pugen i baixen del cel.

Pel que fa al teatre profà, es representen FARSES, d'ambient burgès o universitari, com La Vesita, de Joan Ferrandis d'Herèdia o La Farsa d'en Cornei, molt més popular.

BARROC

Es comencen a representar entremesos burlescos i sainets satírics, peces breus i còmiques, hereves de les farses, intercalades en els entreactes, inicis o cloendes de les grans representacions en castellà. Segueixen estrictament la regla de les tres unitats de lloc, temps i acció.

NEOCLASSICISME

El neoclassicisme entra a Catalunya a través del Rosselló i de Menorca, ocupada aleshores pels anglesos i que passava un moment de gran prosperitat. Joan Ramis i Ramis traduïa autors del moment i feia tragèdies com Lucrècia (1769). A la segona meitat del segle XVIII el teatre religiós aconseguí una audiència nombrosa fins que l'autoritat eclesiàstica va fer tancar alguns teatres i llavors foren les sales d'alguns aristocràtics que acolliren representacions de caire privat, tant a València com a Barcelona, fins a finals del segle. En aquests moments van cobrant importància els sainets.

ROMANTICISME

A inicis del s. XIX, es fan molts sainets i l'autor principal és Josep Robrenyo, que escrivia sainets de costums i polítics, amb idees liberals i revolucionàries. El primer Romanticisme arriba en castellà al teatre. A Catalunya, els trets del Romanticisme s'adapten perfectament a la recuperació de la dignitat de la llengua i de la cultura pròpies. Per això, aviat arriba la primera obra en català: La Verge de les Mercès, de Manuel Angelon (1856)

A la segona meitat del segle s'inauguren molts teatres a Barcelona: Olimpo, Odeón, Romea, Tívoli, Novetats, que se sumen als que ja existien: teatre del Carme, teatre de la Mercè, Principal i Gran Teatre del Liceu (per a l'òpera).

També hi havia els tallers: pisos llogats per joves que hi feien art i teatre.

Frederic Soler, amb el pseudònim de Pitarra, funda una empresa teatral anomenada La Gata, i escriu les "gatades" que se'n riuen el romanticisme, com ara El castell dels Tres Dragons , amb una llengua plena de barbarismes i molt popular. Però a partir de 1866 comença a fer drames romàntics, com Les joies de la Roser i inicia una nova empresa, Teatre Català, amb seu al teatre Romea.

També hi ha Víctor Balaguer (que escriu tragèdies) i Emili Vilanova (que fa teatre costumista), el valencià Eduard Escalante i el mallorquí Pere d'Alcàntara.
Però el millor autor teatral d'aquest període a Catalunya, és Àngel Guimerà, que escriu tragèdies en vers de tema històric , seguint el model francès de Victor Hugo, i després fa drames històrics romàntics per acabar fent drames realistes, centrats en temes contemporanis, com Terra Baixa, Mar i Cel, La filla del mar o Maria Rosa.

Josep Robrenyo

Pitarra

Guimerà

Adrià Gual

REALISME

A Catalunya es crea el Teatre Íntim d'Adrià Gual a Barcelona, que significa un avenç important com a renovador de l'escena teatral catalana del moment i posa en escena obres de Goethe, Molière, Ibsen, Èsquil, Shakespeare, Maragall, Guimerà,Pérez Galdós, etc.

MODERNISME

Els modernistes prenen a Enric Ibsen com a model per al seu teatre, sobretot el de caire ideològic. Ignasi Iglésias i Joan Puig i Ferreter (Aigües encantades, 1907) o Juli Vallmitjana (fent teatre sobre els gitanos) en són els màxims representants

També hi ha un altre tipus de teatre, seguidor del belga Maurice Maeterlinck, de filiació decandentista o simbolista. El principal seguidor és Adrià Gual amb el seu Teatre Íntim i obres com Silenci (1898) o Santiago Rusiñol, amb obres com Cigales i formigues.

A finals del s. XIX, la imitació de Richard Wagner condueix a la creació d'una òpera catalana, del Teatre Líric Català (1901) i autors com Apel.les Mestres hi treballen.

També hi ha un altre tipus de teatre, més clàssic, seguidor de D'Annunzio i Shakespeare, que produeix obres com Nausica, de Joan Maragall, en versos decasíl.labs.

Carles Soldevila

Josep M. de Sagarra

Joan Oliver

EL TEATRE AL SEGLE XX FINS LA GUERRA CIVIL

El teatre noucentista és escàs però Josep Carner fa El giravolt de maig (1928).

Carles Soldevila procura difondre uns ideals de civilitat i cultura, i refinar la burgesia barcelonina: Civilitzats tanmateix (1922) o Bola de neu (1927)

Josep M. de Sagarra fa un teatre al marge de modernistes i noucentistes: són poemes dramàtics en vers, amb imatges mítiques de Catalunya i trames basades en el triangle amorós: L'Hostal de la Glòria (1931) i El Cafè de la Marina (1933)

Joan Oliver fa comèdia de costums, amb humor i sarcasme, per vehicular elements de denúncia.

Escena de El Cafè de la Marina

TEATRE DURANT EL FRANQUISME

El teatre en català desapareix: per la prohibició franquista de representar-lo, per l'exili d'autors i actors, per la prohibició de traduir obres estrangeres, per la desarticulació del teatre popular del Paral.lel... Només estrenen Sagarra (teatre dramàtic en prosa, com La ferida lluminosa, 1954), Josep M. Espinàs (teatre realista i existencialista) i Llorenç Villalonga.

El 1955 un grup d'intel.lectuals crea l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) per tornar a connectar el teatre catalá als corrents estrangers . Tradueixen Ionesco,Brecht,Anouilh i també clàssics com Shakespeare, Txèkhov, Goldoni,etc.

Joan Oliver hi estrena, a l'ADB, una versió lliure del Pigmalió de Bernard Shaw (1957) Espriu estrena Antígona i Primera història d'Esther i Joan Brossa, Or i sal (1961).

Precisament, Brossa és qui fa un teatre més avantguardista, amb obres parateatrals basades en l'acció i la implicació de l'espectador, com Quiriquibú (1945) o Postteatre (1946-62)

Després també tenim les reflexions filosòfiques de Manuel de Pedrolo, sobre la llibertat i l'absurditat de la vida, a obres com Homes i No (1957) o criticant la burgesia a Darrera versió per ara (1958).

L'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual neix el 1960 i continua la tasca de l'ADB (desapareguda el 1963), juntament amb el teatre independent.

Francesc Nel.lo

Albert Boadella, director de Els Joglars

Els Comediants

El Mikado, de Dagoll Dagom

Antaviana, de Dagoll Dagom

Glups!, de Dagoll Dagom

Flor de nit

La Cubana

El Tricicle

Entretrès, de El Tricicle

TEATRE DES DELS ANYS 60 FINS A L'ACTUALITAT

 

La majoria de les iniciatives teatrals comencen amb l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, fundada per Ricard Salvat i M. Aurèlia Capmany, i pel Grup de Teatre Independent, de Francesc Nel.lo, on es van formar Feliu Formosa i Albert Boadella.

 

Per tot Catalunya neixen grups de teatre independent com ara Els Joglars (d'Albert Boadella, creats el 1962), els Comediants (creats per Joan Font, el 1972), que fan un teatre basat en les festes populars i usa jocs de carrer, orquestrines, tècniques de revetlla, foc, dansa, mitologia mediterrània, etc. (Plou i fa sol,1976)

 

La Companyia Dagoll-Dagom neix el 1974, dirigida per Joan Ollé primer i Joan Lluís Bozzo després,juntament amb Anna Rosa Cisquella. Antaviana (1978) és una obra importantíssima per al teatre català posterior, però també ha fet molts espectacles musicals (Glups! 1983), Flor de nit (1992) etc.

 

La Fura dels Baus neix el 1984 i és teatre sense text, amb imatgeria agressiva, experimental i avantguardista, amb incorporació de les noves tecnologies i espas escènics no tradicionals. Suz/oSuz (1985) o la cerimònica inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, són obra seva.

 

La Cubana també és un grup basat en la sàtira, amb intel.ligents transgressions de l'espai escènic, nascut el 1981 i amb obres tan famoses com Cómeme el coco, negro (1989) o Cegada de amor (1994)

El grup de mim El Tricicle, fundat el 1979, ha aconseguit també molt èxit amb obres com Manicòmic (1982), Exit (1984), Slastic (1986) o Entretrès (1996).

El grup femení T de teatre també ha aconseguit molt èxit, tant a l'escena (Homes) com a la televisió (Jet Lag)

El 1976 es va fundar el Teatre Lliure, dirigit per l'escenògraf Fabià Puigserver i Lluís Pasqual, que representa un teatre modern, compromès i de qualitat, que presenta els clàssics com Genet, Brecht, Benet i Jornet, Rusiñol, i també els autors més nous, etc.

Pel que fa als autors, Josep Maria Benet i Jornet es va iniciar el 1964 amb Una vella,coneguda olor (1940).Les seves primeres obres són realistes (Revolta de bruixes, 1976) però després s¡'inclina pel mite i la imaginació. Cap els noranta fa obres de tema amorós (Desig, 1991) i actualment es dedica a les telenovel.les de TV3 (Poble Nou, 1994)

Jordi Teixidor va estrenar El retaule del flautista (1970) amb gran èxit. A València destaquen Rodolf i Lluís Sirera.

I als 90 apareixen nous escriptors joves, com Sergi Belbel (que també és director, i ha escrit Carícies, 1992; Després de la pluja, 1993, Morir, 1998), Jordi Sánchez (Kràmpak i telesèries a TV3, com Plats bruts ), Jordi Galceran (Paraules encadenades), Sergi Pompermayer (Zowie), que parlen de relacions humanes amb ironia i sentit crític...

També s'ha estrenat el Teatre Nacional de Catalunya, que programa tota mena de gèneres i autors.