Prince Rodgers Nelson va néixer a Minneapolis (Minnesota, EUA) el 7 de juny de 1958 . El seu pare era obrer d'una empresa electrònica, però tocava el piano en un grup de jazz i la seva mare n'era la cantant. Quan tenia 7 anys els seus pares es van divorciar i ell va haver d'anar a viure a casa una tieta primer, i uns amics després. Llavors va muntar el seu primer grup, anomenat "Grand Central", després rebatejat com a "Champagne".
Va començar tocant el piano i la bateria, després el baix i la guitarra, i així fins arribar a dominar 20 instruments.
El 1978 va firmar un contracte amb la companyia Warner Bros Records i va fer el seu primer disc, For You. Es va descobrir com un prodigi de la música negra i dos anys més tard ja era conegut arreu dels EUA. La seva música es va definir a partir de les seves influències, d'allò més variat: des de Chuck Berry i Jimi Hendrix fins a Kurt Weill i Elvis Presley. Després va editar Prince (1979)
Si hi ha alguna cosa que el defineix , com a músic i com a persona, és la provocació. Només cal escoltar el seu disc Dirty Mind (1980) o el seu disc 1999 (editat el 1992). Després va passar a formar grup com a "Prince & The Revolution".
El 1984, Prince protagonitza la pel.lícula Purple Rain, que explica els seus inicis com a cantant. La cançó que dóna títol a la cinta s'ha fet molt famosa, igual que la seva banda sonora, de la qual es van vendre moltes còpies i li va proporcionar un Òscar de Hollywood. Amb els beneficis que va obtenir, 55 milions de dòlars, va aixecar el seu estudi discogràfic-santuari , anomenat Paisley Park.
El 1985 va sortir el seu disc Around the World In a Day, d'estil psicodèlic i hippie.
Després va editar Parade (1986), un àlbum confús, dissenyat per a la pel.lícula Under the Cherry Moon , feta per Prince, i un gran fracàs. Posteriorment, Sign O'the Times (1987) i el misteriós Black Album (1988), on no apareixia el seu nom i fou editat sense segell discogràfic i de molt mala manera. Aquest mateix any va fer un disc i una gira mundial , Lovesexy, i el 1989 va fer la banda sonora de la pel.lícula Batman
La dècada dels 90 la va inaugurar canviant el nom del seu grup pel de "Prince & the New Power Generation" (npg). Va editar Graffiti Bridge, el disc d'una pel.lícula del mateix nom, on era director, guionista i protagonista.
La seva discografía dels anys noranta, inclou: Controversy (1991) , Diamonds and Pearls (1991), Love Symbol (1992), Come (1994), The Gold Experience (1995) , Chaos and Disorder (1996) i New Power Soul (1998).
El 1994 es va produir el seu trencament amb la Warner, la discogràfica de qui ell es va considerar "un esclau" (fins al punt que s'escrivia aquesta paraula, Slave, en la cara, públicament) La seva història professional és intensa: la Warner Bros. Records li va publicar els seus èxits de vendes, als anys 80 i ell es va convertir en vicepresident de l'empresa. A principis dels 90 es va queixar que l'empresa era incapaç d'absorbir la seva prolífica producció musical (Prince crea cançons contínuament) i va voler trencar el contracte amb ells.
Durant el conflicte amb la Warner, no podia usar legalment el seu nom, o sigui que va anunciar que a partir de llavors (1993) es diria un símbol impronunciable, (que reprodueixo a la dreta) . Aquest símbol era una barreja d'allò masculí i allò femení, i el representa com és ell: ambigu, seductor i sexual. Més tard, es va canviar el nom, i va demanar dir-se "l'Artista"
A partir de 1996 va començar a treballar en solitari, amb el triple CD Emancipation. Va estar més de vuit anys fent treballs independents, editant-se'ls ell mateix i fent discos cada vegada més i més personals.
Va tornar a ser un músic de primera divisió amb el disc de 1999 Rave un the joy fantastic, distribuït per la multinacional Bertelsmann. Després hi ha hagut The Rainbow Children (2001). Del 2003 és el seu disc N.E.W.S. (on cada inicial correspon a un punt cardinal:north,east, west, south) , que només es pot comprar si ets un usuari enregistrat a la seva web. En total, quatre cançons, totes instrumentals, de 14 minuts cadascuna.
El març de 2004 salta la bomba: Prince decideix obrir una web per vendre la seva música per Internet. El lloc es diu "Musicology Download Store. "
Deixa de ser un artista independent i fitxa per la discogràfica Sony, amb la qual edita el seu darrer disc, Musicology, i el juliol celebra el 20è aniversari de la seva pel.lícula Purple rain, en un concert davant 50.000 persones. També fa la seva gira mundial, la primera en sis anys.
A hores d'ara, Prince ha superat Madonna i Metallica en encapçalar la llista dels músics que més diners van guanyar el 2004. En concret, el cantant va ingressar 56,5 milions de dòlars procedents de la seva gira Musicology i de l'àlbum amb el mateix títol. I com ha arribat a aquest nivell un artista que ha passat gairebé deu anys en l'oblit comercial? Molt senzill: pels baixos costos de producció de la seva gira i pel fet que Prince es queda el 85% dels beneficis dels concerts i, per tant, pot arribar a guanyar normalment 910.000 dòlars per nit.
Amb el seu nou videoclip, "Cinnamon Girl", del seu recent àlbum Musicology , ja ha aixecat la polèmica abans d'emetre's.
Cinnamon Girl està protagonitzat per una actriu de 14 anys, que interpreta una adolescent nord-americana d'origen àrab que, després de ser testimoni de l'accident d'un avió l'11-S, s'ha d'enfrontar als prejudicis dels seus companys de classe i als d'uns pares islamistes massa estrictes.
El vídeo acaba quan la noia, desil·lusionada i rabiosa, s'imagina com fa explotar una bomba suïcida a la concorreguda terminal d'un aeroport dels Estats Units.
El cantant no pensa fer cap comentari sobre el vídeo, perquè prefereix que la gent decideixi per ella mateixa. Aquest és un exemple més de la seva manera de ser.
Aviat rebrà el premi a la Vanguardia 2005 de l'organització defensora dels drets afroestadounidencs NAACP (Associació Nacional per a l'Avenç de les Persones de Color, en anglès), que s'atorga a les persones que han treballat per a augmentar la comprensió i el coneixement dels assumptes racials i socials.
Fa poc ha rebut dos premis Grammy com el millor vocalista masculí de R&B per "Call My Name", un senzill de "Musicology", i com el millor vocalista de R&B tradicional per aquest disc.
També ha entrat al Hall de la Fama del Rock and Roll. El dia de la presentació d'aquesta distinció, la cantant Alicia Keys va dir: "Hi ha molts reis. El rei Enric VIII, el rei Salomó,el rei Jaume, King Kong i els tres reis mags. Però només hi ha un príncep".
Avui dia, com sempre, ell s'ho fa tot solet: composa, canta, arregla, toca i produeix els seus discos. Alguns el consideren el major innovador de la música dels darrers anys, i el seu estil és una barreja de rock, funk, disco, soul i R & B.
Prince està considerat el músic pop més genial, contradictori, prolífic i misteriós de la segona meitat del segle XX. La seva carrera està plena de sonors experiments, evidents fracassos, i molt talent, sensibilitat i
Aquí teniu alguns dels seus àlbums, i podeu escoltar els seus hits més importants:
 |
|
 |
Around the world in a day(1985) Escolteu Raspberry Beret |
 |
Parade (1986) Escolteu Kiss |
 |
Sign O' the times (1987) |
 |
Dirty Mind (1987) Escolteu When you were mine |
 |
Lovesexy
(1988)
|
 |
Graffitti
bridge(1990)
|
 |
Diamonds and pearls (1991) Escolteu Cream |
 |
1999 (1992) Escolteu 1999 i Little red corvette |
 |
Come (1994) Escolteu Let it go |
 |
The gold experience (1995) Escolteu Gold i The most beautiful girl in the world |
 |
Rave un 2 the joy fantastic(1999) Escolteu Nothing compares tu you |
|
I
el seu darrer disc, el 2004
|
 |
Informació extreta, majoritàriament, de :
http://www.paisleyparkstudios.net/ (estudis Paisley Park, propietat de Prince)
http://www.npgmusicclub.com/ (web oficial)
http://www.ritmes.net/pritmes/rtItem.jsp?hiItemId=174817407&hiEstil=metall&hiItemNom=noticies
http://www.rollingstone.es/04/junio/especial50/indice.html
(web realitzada durant el segon trimestre de 2005)