La població esclava d’Amèrica s’origina en una gran regió de l’Àfrica Occidental. En el segle XVIII comença el tràfic d’esclaus cap a Amèrica i en el segle XIX els negres americans ja tenen una cultura molt diferent a la dels seus avantpassats. A les zones del sud-est dels EEUU els esclaus negres comencen a fer cants en els llocs de treball: les worksongs.

Les worksongs eren cançons que els esclaus negres cantaven mentre treballaven en els camps de cotó i de sucre durant la recol·lecció, en els treballs per a la construcció de les vies del tren i carreteres i en els camps de treballs forçats dels penitenciaris.

La línia melòdica d'aquests cants tenia caràcter trist i melancòlic, però rítmic, es cantava independentment del ritme, que es marcava amb les eines de treball. S'utilitzava com a forma l'estil responsorial ("call and response") on un treballador començava i els altres responien coralment amb murmuris, crits o repetint els mateixos versos.

Els espirituals són cançons de tema religiós que les comunitats negres cantaven a les esglésies en les seves celebracions litúrgiques. Aquestes comunitats van acceptar fàcilment el cristianisme integrant-se en les esglésies protestants, ja que això els permetia lloar a Déu amb més llibertat i seguint la seva pròpia inspiració.

Cantaven els cants religiosos seguint el seu estil habitual amb accentuacions rítmiques, afegint percussions de palmes en les celebracions i transformant la melodia. Posteriorment es començaren a fer versions polifòniques i amb solistes, en què s'establia un diàleg musical entre el predicador i tots els assistents ("call and response") que elevava progressivament el to i el ritme. En aquestes celebracions litúrgiques s'arribava a graus d'autèntic èxtasi i exaltació.

Els gospels songs es consideren una evolució dels cants espirituals negres amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre i extravertit. La paraula gospel prové de God Spell (Paraula de Déu o Evangeli).

Es una forma musical que sorgeix a finals del segle XIX. És una de les principals fonts que van contribuir al naixement del jazz i després també del rock and roll. Són cançons cantades pels negres i deriven evolutivament de les worksongs . En aquest tipus de música, l'esclau expressava la tristesa de la seva situació acceptant amb resignació el seu destí.

El clima del blues és lent, trist, tens i amb una certa dosi d’ironia. Eren peces per ser interpretades al principi com a solista però aviat es va acompanyar amb l'harmònica, la guitarra o el piano.

Com a forma musical adopta molt sovint una estructura de dotze compassos per cada estrofa , dividida en tres versos de quatre compassos musicals cada un. No sempre el vers ocupa els quatre compassos sinó que molt sovint només n'ocupa tres i es deixa el quart per a la improvisació , comentari o contestació instrumental. El més típic és la seqüència d'acords anomenada "roda de blues" que acompanya a l'estrofa.

El caràcter del blues també el donen les anomenades blue notes, que són la 3ª, 5º i 7ª de l’escala major, rebaixades un semitò.

Els artistes més representatius són els guitarristes B.B. King, Robert Johnson o Muddy Waters, les cantants Bessie Smith (que canta les realitats de la misèria, la presó i els amors impossibles.) , o Ma Rainey, o les harmòniques de Little Walter o Sonny Boy Wiliamson. També John Lee Hooker,

És una música composta essencialment per al piano, sense improvisació, que té elements de la música romàntica per a piano del segle XIX, de les marxes (desfilades festives i militars ) i de la polka.

Escolteu "The entertainer" o "Maple leaf rag" de Scott Joplin

Tot i que té moltes característiques del jazz, com la utilització constant de síncopes i la utilització del model de "call and response", no es considera pròpiament jazz, precisament per aquesta falta d'improvisació. Tot i això moltes de les seves melodies han servit més tard per improvisar-hi jazz.

El que té d'essencial és el contrast entre una línia de baix de ritme simple i enèrgic (mà esquerra del pianista) i una línia melòdica sincopada (mà dreta del pianista).

El seu principal representant és Scott Joplin. James Price Johnson serà qui farà evolucionar el ragtime fins el jazz

La paraula jazz sembla ser que prové del mot "jass" i s'associa amb vitalitat i sexualitat. Aquesta música va aparèixer al sud-est dels EEUU. No es pot precisar una data exacta d'inici, però és a començaments del s XX i en una ciutat concreta: New Orleans. La comunitat negra posa en contacte formes musicals pròpiament negres (influides per la música africana, pel que fa al ritme i el fraseig) amb la tradició musical popular occidental , pel que fa als elements melòdics i harmònics (Hongria, Escòcia, França, Espanya, etc.).

Concretament, de la música africana es detecten les següents característiques:

• gran importància del ritme (també polirítmies)

• la forma responsorial "call and response" o repetició d'una frase musical acabada de fer, a manera de "crida i resposta".

• la associació entre la música i la dansa (fins els 40 la música de jazz era una música per ser ballada, més que no pas escoltada).

• Gran importància de la improvisació en l'execució musical que converteix cada interpretació en única i irrepetible (sense improvisació no es pot parlar de jazz).

• Una relació especial amb el tempo que moltes vegades es defineix com a swing i que consisteix entre d'altres coses en no recolzar el fraseig en els temps principals del compàs sinó més aviat al seu entorn.

• La tendència a utilitzar síncopes i l'accentuació dels temps febles del compàs.

• La sonoritat personal dels seus intèrprets vocals i instrumentals. Aquests últims intenten imitar el so, el color, les inflexions i els laments de la veu negra cantada.

Després de la guerra de Secessió (1861-65) s'aboleix l'esclavitud (1865) i els negres arriben a les grans ciutats, com la de New Orleans, per a treballar-hi. Amb ells porten també la seva música (blues, worksongs i espirituals). Els esclaus alliberats poden adquirir instruments musicals en subhastes populars (basicament instruments de vent-metall) i els aprenen a tocar amb una tècnica pròpia ,intentant imitar el que fan amb la veu quan canten, doncs desconeixen el solfeig. Organitzen les seves pròpies bandes i toquen en els barris baixos de New Orleans . Els negres escolten les bandes militars, la música sacre de les esglésies i hi afegeixen les palmes i batiment de peus, blues i espirituals: neix el jazz.

Hi ha qui afirma, però, que el jazz comença amb els funerals doncs les societats benèfiques contractaven bandes de música i els enterraments es feien acompanyats de bandes de música: a l'anada cap el cementiri es tocaven músiques lentes i tristes i a la tornada marxes ràpides i alegres.

Del 1900 al 1917 hi ha 3 llocs on es toca música de jazz:

- Barri d’Storyville a New Orleans

- Vaixells de vapor del Mississipi ,que difonen el jazz cap el nord.

- Desfilades pels carrers (street parades)

El jazz s’esten com a música de ball i entreteniment. Cada local disposava o d’una orquestra o només d’un pianista o animador (entertainer).

Característiques de l'estil New Orleans

1. Formació de la banda: de 6 a 9 músics

2. Secció rítmica: piano, banjo, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.

3. Secció melòdica: trompeta (melodia principal), clarinet (contrapunt improvisat), trombó (glissandos) .

4. Improvisació col·lectiva.

5. Accents en temps fort i ús de formules sincopades, harmonies elementals i ús del blues.

Bandes famoses: Banda de Buddy Bolden, Banda de Joe King Oliver (Louis Armstrong n'era el cornetista)

L'estil Dixieland

L'estil dixieland és la imitació que de l'estil New Orleans en feien els blancs. El terme Dixieland prové de "terra de Dixie" i així anomenaven als estats situats al sud dels EEUU on era New Orleans. Es va agafar aquest nom perquè la primera orquestra que va enregistrar música de jazz d'aquest estil va ser la Original Dixieland Jazz Band, una orquestra de joves blancs i també perquè aquest gènere va ser practicat sobretot per músics blancs a partir dels anys 50.

ELS ANYS 20: L' ESTIL CHICAGO
El 1917, per greus incidents, es tanquen els locals de jazz nocturns i els músics inicien un èxode, seguint el riu Mississipi cap els estats del nord i les ciutats de Chicago, Kansas City i NewYork . La 1ª guerra mundial havia començat i les ciutats del nord necessitaven mà d’obra. Tot i que l’esclavitud estava abolida, els negres vivien separats en barris: South Side, a Chicago , i Harlem, a Nueva York.

Als locals de Chicago es pot escoltar el veritable estil New Orleans. Hi actuen els seus representants: King Oliver i la Creole Jazz Band , Louis Armstrong i els Hot Five (després Hot Seven)

Aquesta és l’època dels primers grans solistes: Louis Armstrong i Duke Ellington.

En aquest moment també surten al mercat els Race Records, discos enregistrats especialment per a la comunitat negra i que ajuden a difondre el jazz i el blues per tot el territori nord-americà: és l’edat d’or del jazz.

Característiques de l’Estil Chicago :

- Conjunt de 6 a 9 músics, tot i que algunes orquestres sobrepassen els 10.

- Secció rítmica: piano, banjo o guitarra, tuba o contrabaix i bateria.

- Secció melòdica: trompeta, clarinet, trombó i, per primera vegada, incorporació del saxòfon.

- Improvisació individual: predomini dels solistes per damunt del conjunt en les improvisacions.

Els anys 30 portarien el swing i els anys 40 el be-bop, que tractem per separat més endavant.

Louis Armstrong Louis Arsmtrong es converteix en la gran figura del jazz d'aquesta època, aportant expressió emotiva, tècnica musical , sentit del swing, vibratos, ornaments i l’scat en l’estil vocal. Ha estat el músic amb més influència en el desenvolupament de la música de jazz fins als nostres dies.

Escolteu What a wonderful world, de L. Armstrong

 

 

EL JAZZ A PARTIR DELS ANYS 50

Cap el 1950 la comunitat negra vivia segregada de la resta del país, fins que el sistema consumista la va absorbir per crear un mercat encara més nombrós. El jazz es diversifica entre: els innovadors, seguidors del be-bop i que derivaran en estils diferents del jazz i els nous clàssics del jazz, que retornen als orígens i donen lloc a altres estils més senzills i comercials: rock, soul, funk, etc. Els innovadors derivaran en els següents estils:

COOL JAZZ Apareix cap el 1950 i el practicaran els seguidors de Dizzy Gillespie. És una música fresca, gens apasionada o emotiva i amb una pulsació mecànica. Els millors representants són Miles Davis i Stan Getz. Té un estil sobri, autolimitat, lleuger, relaxat i cerebral a vegades . Les sonoritats són més lleus i tènues i s'imprimeix una atmosfera fresca (cool)

 

THIRD STREAM Traduït com a "tercer corrent", és un moviment d’aproximació a la música contemporània culta europea. És més important la composició que la improvisació i l'estil té arranjadors importants: Gil Evans arranja el Concert d’Aranjuez per Miles Davis. El Modern Jazz Quartet és el conjunt més representatiu d’aquest corrent i el músic més famós és Dave Brubeck, excel·lent compositor.

 

HARD BOP Apareix com a reacció a la degradació dels dos estils anteriors. RetornA a les formes del be-bop inicial però de forma més agressiva. És una repetició històrica de l’enfrontament entre negres i blancs. S’inspira en els valors més autèntics de la cultura afro-americana. Desapareix l’atmosfera "cool" i s’utilitzen les del gospel, blues i altres típiques dels negres. El conjunt més representaciu és el dels Jazz Messengers organitzat pel bateria Art Blaquey

 

FREE JAZZ O NOVA ONA Eleva al punt màxim la llibertat dels músics per improvisar, fugint de la tonalitat i tornant als inicis en què els músics tocaven de forma espontànea. Tenen improvisacions contínues sobre pocs elements bàsics. No hi ha un model rítmic fix, tot val. També és l’expressió més radical dels moviments dels negres americans en lluita per la consecució dels drets civils. Ornette Coleman és el líder d’aquest moviment .

JAZZ FUSIÓ Des dels anys 40 el jazz havia ja incorporat elements de música cubana. Durant els 60 apareixen intents de renovar el jazz amb elements d’altres llenguatges musicals, principalment de la música brasilera, amb el ritme de la bossanova, de la llatinoamericana i el rock (jazz-rock). Aquesta tendència, discutida pels puristes, ha anat perdurant fins ara. Un dels seus representants és Miles Davis. Un altre, Chick Corea

 

ACID JAZZ Nascut al 1987 al Regne Unit, es defineix com una barreja entre funky , jazz, hip-hop, soul i ritmes llatins. És posa més èmfasi en la música que en les lletres. El seu representant més important, i fundador de la marca Acid Jazz Records, és el DJ Gilles Peterson, però el seu intèrpret més famós és Jamiroquai.

ELS ANYS 30: NOVA YORK I EL SWING

Entre el 1929 i el 1934 Amèrica pateix una forta crisi econòmica amb la conseqüent davallada de les borses. Es produeix la segona gran migració de músics, aquesta vegada cap a New York . El barri de Harlem, a l’illa de Manhattan, es converteix en un barri per a gent de color, després de haver estat una zona residencial blanca i , per tant, en una zona d'activitat musical jazzística amb nombrosos clubs de jazz, entre ells el conegut "Cotton Club."

El jazz passa a mans de músics blancs. És l’època del swing i de les grans orquestres, iniciada abans per Duke Ellington i Louis Armstrong. La gent , després de la crisi , necessita ballar i disfrutar i ho fan amb aquest nou estil ballable i lleuger.

Característiques principals del SWING

- El toquen Big Bands, conjunts de 12 a 16 musics amb una gran importància dels solistes en contrast amb el conjunt. És la formació més gran i complexa del jazz, i marcarà una època. Són famoses les de Benny Goodman, la de Glenn Miller, la de Duke Ellington, la de Count Basie...

- Secció rítmica: piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.

- Secció melòdica: dues seccions de vent-metall: trompetes i trombons.Una secció de vent-fusta (saxofons alts, saxofons tenors i clarinets). Els instrumentistes es posen drets quan han de fer "solos". Les melodies estan molt més elaborades.

- Estil riff: frases de pregunta- resposta dins de la orquestra.

- Pulsació rítmica marcada en 4 temps. Es guanya en complexitat orquestral i es perd en espontaneitat i improvisació. Es necessita fer molts arranjaments. Un dels arranjadors més coneguts és Glenn Miller , que aconsegueix una sonoritat especial amb la seva Big Band i fa una música més comercial.

- És una època de grans solistes: les cantants Billie Holiday i Ella Fitzgerald; els clarinetistes com Benny Goodman proclamat "Rey del Swing". Ell fou el primer blanc que desafia la segregació racial integrant diversos músics de color en la seva orquestra. També cal citar pianistes com Count Basie.

ELS ANYS 40: EL BE-BOP (1943-53)

El be-bop va ser la primera gran revolució estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint. La crisi que segueix a la Segona Guerra Mundial (1939-1945) fa que les grans orquestres desapareguin i es formin grups més reduïts: els combos.

El be-bop és un rebuig del comercial swing, que intentarà buscar noves sonoritats i noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura amb el jazz. Sorgeix també com a protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del jazz.

Característiques del BE-BOP

- Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria, que es converteix en un instrument autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar. Els instruments toquen les frases a una velocitat tan ràpida que s’elimina qualsevol comparació amb la veu negra. Així es demostra la gran habilitat tècnica dels intèrprets. I també requereix més esforç intel.lectual per part de l'oient.

- Les improvisacions vénen emmarcades pel tema principal, presentat a l’uníson a l’inici i final de la peça, generalment tocat per trompeta i saxofon.

Els representants més importants: Charlie Parker, ( de sobrenom, "bird") amb el seu saxo , Dizzy Gillespie amb la seva trompeta, Thelonius Monk i el seu piano.

El "Rythm and Blues" (R&B) és una paraula creada pel món del màrqueting (la revista Billboard) , el 1949, per substituir l'expressió "race music" (Música Racial), que era pejorativa i designava la música feta per negres i per a engres.

 

Se'l considera el predecessor del rock and roll, i està influït pel jazz, el blues, el boogie, la música jump i el gospel. El terme passa de moda als anys 60 i és reemplaçat per la paraula SOUL per la Motown, però ha reaparegut recentment per a englobar la música negra popular americana, el soul, el hip-hop, el pop i el funk.

Alguns dels intèrprets de R&B han estat The Who, Roy Brown, Fats Domino, Chuck Berry i Little Richard.

El R&B de mitjans dels anys 90 va portar una nova generació de joves talents, que han renovat l'estil: Lauryn Hill, Macy Gray, o Angie Stone són alguns d'ells. Beuen del soul clàssic però el barregen amb el hip-hop.

Nascut als anys 50, el soul va regnar als anys 60 de forma incontestable i es va atrevir a entrar a les llistes de números 1 del pop. Fou el primer tipus de música negra consumida massivament per públic blanc.

Les seves arrrels són el R & B i el gospel clàssics, però el soul és més comercial i melòdic, posant de relleu especialment la veu dels i les cantants, i el seu sentiment, ja que això precisament vol dir "soul": ànima.

Dintre de les seves variants, hi havia el "so Motown" (segell discogràfic de soul fundat el 1960 per l'exboxejador i compositor musical Berry Gordy Jr), de Detroit, més pop, i el "so Memphis" més metàl.lic i aspre. Els seus artistes principals són: Ray Charles (considerat el pioner) Otis Redding, Aretha Franklin, Wilson Pickett, Sam Cooke, Al Greene , The Temptations, o el primer James Brown. , Lionel Ritchie, Barry White...

Als 70 tenim Curtis Mayfield, Isaac Hayes , The Chi-Lites, , Harold Melvin & The Blue Notes, Chic , Donna Summer ,Bee Gees , Sister Sledge, o Gloria Gaynor.

El QUIET STORM o tormenta tranquil.la són cançons soul de temps lents i relaxats, balades sedoses i xiuxiuejants, ideals per a parelles. El terme prové d'un disc de Smokey Robinson , de 1975, titulat igual. El propi Robinson ha seguit cultivant aquesta modalitat fins avui, igual que hi va fer en el seu dia Marvin Gaye ("Sexual healing" és un altre bon exemple). Continuadors d'ambdós han sigut Luther Vandross, Anita Baker o Grover Washington Jr.

Als 80 apareix l'URBAN SOUL en els nuclis negres dels centres de les grans ciutats. Barreja el soul de Filadèlfia, R&B, pop i té un so polit i refinat, amb produccions sofisticades que capten bé el públic blanc i on les balades hi juguen un paper molt important. Els principals representants són : Toni Braxton, Anita Baker, Janet Jackson, Babyface i Whitney Houston.

Una de les seves variants és el NEW JACK SWING, que creua l'URBAN SOUL amb el HIP HOP i produeix artistes com Bobby Brown, Boyz II Men, Babyface, En Vogue o Tevin Campbell.

Avui es parla d'un NEW SOUL amb les cantants de Destiny's Child, Anastacia, Alicia Keys o Sade.

A finals dels anys 60, el soul va anar derivant cap a terrenys de més potència rítmica i es va nomenar FUNK. La seva trilogia d'artistes fonamentals és James Brown (amb la seva cèlebre cançó "Sex Machine", com a a paradigma del gènere), Sly & The Family Stone i George Clinton.

El Funk es basa en ritmes sincopats, baixos profunds, potents metalls, la guitarra elèctrica... o sigui, l'estil del rock, però deixa un ampli espai a la improvisació, a l'estil del blues o el jazz, sense basar-ho tot en l'estructura estrofa + tornada, típica de les cançons clàssiques.

Als anys 70 el funk va viure els seus millors anys amb artistes com Isley Brothers, Curtis Mayfield, Earth, Wind & Fire o Chic. Ja en els 80, Prince es va erigir en el millor representant del gènere, seguit de Kool & the Gang; Earth, Wind & Fire, o KC & the Sunshine Band.

El rap apareix a finals dels anys 70 als carrers dels barris negres de Nova York. Primer eren només recitats sobre els scratchings dels disc-joqueis i una caixa de ritmes.

Amb el pas del temps i la massificació comercial, el hip-hop es va convertir en una cultura i una forma de vida, la darrera revolució musical del s. XX.

Els primers foren gent com Sugarhill Gang, Grandmaster Flash o Afrika Bambaataa. Després va arribar l'èxit massiu gràcies a Run DMC, Beastie Boys o LL Cool J, el hip-hop insurgent de Public Enemy, els innovadors De La Soul, i ja en els anys 90, el gangsta rap i les noves superestrelles multimilionàries:Wu-Tang Clan, 2Pac, Snoop Doggy Dogg, Puff Daddy, Eminem i un llarg etcètera.