|
L'obra i la fàbrica dels retaules |
||
|
qui els construïa, com ho feia?
Un retaule és una peça d’art religiós que podríem definir amb els termes sempre arriscats, per imprecisos, de meitat arquitectura meitat escultura. En sentit estricte, hom defineix un retaule com un conjunt de taules pintades o bé frontals de marbre, pedra, fusta o altres materials, que generalment representen escenes religioses, col.locat darrera l’altar. Originàriament anaven destinats a ornamentar, amb pintures gairebé sempre, els frontals dels altars (per això se’ls coneix amb el nom de pal.lis) i solien consistir en teles brodades. Amb el temps, aquestes pintures o teles brodades van canviar la seva situació per passar a presidir la part posterior de l’altar, com a teló de fons per dignificar, sobretot, el moment central de la celebració eucarística, la consagració: el suport típic de l’època serà, doncs, el retrotabula altaris, la taula darrera l’altar, és a dir, el retaule. Així, els retaules havien de mostrar imatges que induïssin a l’oració i a la meditació dels fidels i per això fou costum que es dediquessin a Déu, la Verge o a sants específics. L’ús
dels retaules s’inicia sobretot en època gòtica, a finals de l’edat
mitjana, entre els segles XIII i XIV.
Les pintures murals de l’època anterior (art romànic) fetes al
fresc i aplicades directament sobre els murs perimetrals de l’absis de
les esglésies, són substituïdes per pintures fetes sobre suport de
fusta, en desaparèixer progressivament les parets per donar lloc a
l’obertura de finestrals cada vegada més grans i lluminosos.
El canvi de suport en època gòtica suposa de retruc el canvi de tècnica:
del fresc es passa al tremp, una pintura a base de pigments de color de procedència
diversa (terres, minerals, vegetals...) que s’aglutinen amb ou o coles
animals. L’estructura
i composició dels retaules es va anar complicant amb el temps i així es
va passar dels anomenats díptics,
o retaules formats per dos panells de fusta units amb claus
o travesses de fusta , als tríptics,
que constaven ja de tres panells que s’obrien generalment només durant
la missa. Les dues ales del tríptic tapaven i protegien la imatge central
i la part posterior s’aprofitava per a representar els escuts d’armes
del mecenes que havia manat construir la peça; i finalment als políptics,
retaules d’estructura molt més complexa. A diferència dels anteriors,
el políptic no es podia transportar i el canvi de la litúrgia en el
segle XVI va fer que finalment desapareguessin i molts d’ells van ser
mutilats o destruïts completament. Normalment, un retaule està format per diverses taules o parts que, en el seu conjunt, configuren el retaule en sentit estricte i cada una d’elles, per separat, deixa de tenir el significat i la importància que adquireix en formar part del conjunt de l’obra. Un retaule es divideix doncs en les parts següents: ¬ En sentit vertical cada una de les columnes que configuren les imatges del retaule s’anomenen carrers. N’hi ha normalment un de principal, el del centre, i d’altres de secundaris, situats als laterals. Aquests carrers laterals poden multiplicar-se en funció de la sumptuositat del retaule. En sentit horitzontal cada un dels cossos o andanes que configuren les imatges del retaule reben noms diferents. La part inferior del retaule s’anomena el sòcol o pedestal i en època del Barroc sol estar ocupada en el carrer central per la mesa de l’altar i en els laterals per escuts al.lusius a la dignitat del personatge que ha pagat el retaule. Més
amunt se situa el bancal o predel.la
que sol anar dividit en cases o departaments en sentit horitzonal, que
s’aprofiten per representar escenes secundàries, pintades o en relleu,
que tenen relació amb les de la part superior del retaule.
Sovint, la casa del carrer central, situada al damunt de la mesa de
l’altar, sol estar ocupada pel sagrari.
No podem oblidar que la
litúrgia d’aquests segles no era, ni de bon tros, la litúrgia d’avui.
Les celebracions eucarístiques es feien d’esquenes a la comunitat
cristiana i, en conseqüència, l’altar anava adossat al retaule com a
part integrant de tot el conjunt; el sagrari doncs presidia aquesta
parafernàlia religiosa en una posició central de privilegi, destacant
per damunt dels altres elements. Per
sobre del bancal se situa l’anomenat cos
principal del retaule,
que és el lloc més significatiu per la importància de les escenes que
hi ha representades. En el
carrer central d’aquest cos principal es representa normalment la figura
del sant sota l’advocació del qual es dedica el retaule, i en els
carrers laterals, a banda i banda del sant principal, les figures d’altres
sants o d’escenes que hi tenen relació.
Si aquest cos principal apareix subdividit en registres diferents
es parla de primer cos i de segon cos,
per ordre d’importància de les escenes. L’extrem superior del retaule rep el nom d’àtic, coronament o cimal i es tracta d’un acabament per mitjà d’elements secundaris; en el gòtic aquest acabament superior del retaule se sol fer amb taules anomenades cumbreres o cimeres que s’alternen amb pinacles o punxes que imiten les agulles dels campanars. Solen ser espais dedicats també a sants o a àngels, a excepció de les vegades que el carrer central d’aquest àtic és aprofitat per presentar, en la part més alta del retaule, la crucifixió de Crist. La part més alta del cimal en època Barroca sol estar ocupada per una representació del Pare Etern. La figura sol seguir fidelment la tradició iconogràfica i el presenta beneint amb la mà dreta i sostenint amb l’esquerra la bola del món coronada amb una creu. En últim lloc farem esment de dos elements del retaule que en podríem anomenar menors per la seva importància secundària: són els anomenats entrecarrers, taules o relleus situats en els espais que hi ha entre cada un dels carrers, i que s’aprofiten sovint per a situar-hi decoracions de tipus vegetal; i per últim l’anomenat guardapols, llistó exterior que recorre el tot o part del retaule i que té la funció d’enriquir-lo ornamentalment i de protegir-lo. En fer-nos aquesta pregunta el que volem plantejar sobretot és qui prenia la iniciativa de construir un retaule, qui el pagava i qui era el client habitual dels artistes pintors, escultors, dauradors... L’obra de construcció d’un retaule se solia fer per encàrrec i era costejada per personatges influents (nobles, canonges, burgesos enriquits). Si en època medieval el principal client dels artistes era la mateixa Església, que llavors era gairebé omnipotent i omnipresent en el control i la difusió de l’art a Europa (només cal recordar la temàtica religiosa dels estils romànic i gòtic), a mesura que van anar passant els segles i que aquest poder de l’Església es va anar afeblint, van aparèixer nous clients potencials entre els estaments aristocràtic i nobiliar i burgès; s’amplia així un espectre clientel.lar que encarrega obres artístiques per a magnificar-se a sí mateix. Això no vol, evidentment, que l’Església deixi d’exercir el seu rol de principal client artístic, perquè en els segles XVII i XVIII la difusió de les idees contrarreformistes del Concili de Trento faran que novament el component religiós sigui molt important en el camp de l’art. Així doncs, aquesta religiositat imperant en els segles XVII i XVIII portarà a la multiplicació de retaules en temples, esglesioles i capelles tot i no ser massa importants. En aquests segles la retaulística es converteix, sens dubte, en “la tipologia artística embemàtica de la història de l’art de Catalunya de l’època moderna”. La prova d’això és que, malgrat les grans destruccions de patrimoni artístic sofertes al llarg dels conflictius segles XIX i XX, encara les nostres esglésies i capelles conserven una bona mostra, fins i tot en pobles petits, de l’ostentació religiosa d’aquests mobles litúrgics, o si més no el seu record gràfic ha quedat impressionat per la càmera d’un fotògraf que no va deixar passar l’oportunitat de documentar tan singular obra. La relació entre el client (el qui encarregava i pagava l’obra), anomenat també comitent, i l’artista es basava en un contracte, document escrit on quedaven registrades totes les condicions de l’encàrrec (clàusules contractuals): com havia de ser l’obra que s’encarregava, quin preu es volia pagar, quan de temps era previst que durés el treball, a qui es dedicaria l’obra, com es faria la composició i amb quins acabats s’arrodoniria l’obra, que es faria en cas d’incompliment del contracte, etc. Per deixar més clar els pactes que quedaven recollits en un contracte establert entre un comitent i un artista ens servirem del document original on s’estableixen les capitulacions per a construir la fàbrica del retaule de l’altar major de l’església parroquial de Llagostera. El document està datat el dia 16 d’agost de l’any 1681 i el contracte fou signat en presència del notari de Llagostera Jaume Axandri. Les parts contractants són: d’una banda, l’escultor Miquel Llavina, veí de Barcelona, i de l’altra, els preveres, Miquel Llobat, sacristà, Miquel Valldejuli i Joan Pau Perpinyà, domers, els jurats de la vila, Jeroni Bofill, Jaume Pla i Salvi Codolar, i els obrers de la parròquia encarregats de l’administració de l’obra del retaule, de nom Joan Prats i Jeroni Mateu. Després de la fórmula introductòria, on s’establien les dues parts contractants, es fixaven les condicions o pactes del contracte (“són estats fets pactats, lloats, firmats y jurats los pactes y capítols devall scrits y següents”, diuen els documents). És segurament la part més interessant per la informació històrica i artística que ens ofereix: es deixa constància escrita amb tot luxe de detall de com es volia que fos el retaule, amb quins materials s’havia de construir, quin preu s’estipulava i amb quines condicions es pagaria, quins plaços d’inici i acabament de l’obra s’havien de complir, com es traslladaria i qui s’encarregaria de muntar-lo en el lloc de destinació... Calia que no quedés res per escriure perquè si fos així una de les parts sempre podria al.legar que no estava obligat a complir dit compromís en no constar en el contracte. La seriositat dels pactes i la importància de l’obra encarregada queden afermades en acudir a un document públic subscrit notarialment. En el cas que ens ocupa, el retaule major de l’església de Llagostera, els pactes que estableixen les dues parts tenen en compte: ¬ l’acceptació per part de l’escultor de l’encàrrec de fer el retaule “és estat pactat, avingut y concordat per y entre ditas parts, e lo dit senyor Miquel Llavina (...) y en bona fe promet (...) que ell farà y fabricarà, eo fer y fabricar farà lo dit rataulo major en lo dit altar major de la dita isglésia de Llagostera del modo y forma que està trassat y dibuxat en la trassa o dibuix de dit rataulo que lo die present lo dit senyor Llavina ha ensenyat y té de present en un pergamí”, en un dels exemples que es coneixen. Estipulació dels materials i de les figures. Es fixava el tipus de fusta que caldria utilitzar i el número de figures i la disposició, segons el dibuix presentat, que haurien de guardar en el retaule: “lo qual retaulo ha de estar fet tot a mig relleu de fusta de albre blanch, bona y rebedora segons stil de bon official y segons requerirà la obra y ab lo sacrari al mig y ab las figuras següents”. ® Reconeixement de la facultat que té l’escultor de modificar alguns aspectes secundaris si és necessari a mesura que es va avançant en la fàbrica del retaule. ¯ Estipulació del preu fet. Contempla els materials que s’usaran, les feines que caldrà executar: “prometen an al dit senyor Miquel Llavina assí present y als seus que per tot lo dit preu fet y concert de dit rataulo, tant és a saber per lo gasto o valor de la fusta y demés pertrets y bestrets necessaris per dita obra, qualsevols que sian, fer posar y assentar a son punt lo dit retaulo del modo y forma que dalt se conté, com també per sas mans y treballs”. També s’acorda la quantitat que es pagarà: “si donaran y pagaran dos mil sinch-centas setanta-sinch lliures moneda barcelonesa”; i finalment les condicions amb què s’amortitzarà el preu estipulat: “pagadores en lo modo y forma següents: ço és, quatre-centas lliures per la primera paga per de así al die y festa de Nadal pròxim vinent y axí consiqutivament concemblants quatre-centes lliuras quiscun any en concemblant termini o antes, si tenen diner ajustat antes”. ° Fixació dels plaços de treball de l’obra: “és pactat que la primera andana de dit retaulo la tinga de tenir feta, lo dit senyor Llavina, posada y assentada a son punt en lo dit altar major de dita isglésia de Llagostera del die y festa de Pasqua de Resurrectió propvinent a un any aleshores pròxim y axí anirà treballant y pagant-lo ab los terminis y pagas dalt mentionadas”; i també l’entrega final: “y que tinga sis anys de temps per fer y assentar a son punt tota la dita obra y retaulo comptadors dits sis anys del die present en havant”. ± Acceptació per part de l’escultor d’una bestreta o diners avançats per la qual haurà de respondre amb els seus béns. ² Forma d’entrega de l’obra. En un cas concret, l’escultor l’entregarà als clients a la vila de Sant Feliu de Guíxols: “que lo dit senyor Llavina tinga de entregar tota la dita obra després de feta en la vila de sant Feliu de Guíxols a sos arriscos y perills”, i aquests es faran càrrec del transport de l’obra des de Sant Feliu fins a Llagostera: “y de allí la aniran a rèbrer dits honorables jurats y obrers y la aportaran a llurs gastos en la dita isglésia de la present vila”. L’escultor a canvi es farà càrrec del muntatge de l’obra en el presbiteri de l’església parroquial: “dit senyor Llavina tinga de posar y assentar a son punt tota la dita obra com dalt és dit a sos gastos”. En un document apart es contractava l’obra de daurar el retaule en termes bastant semblants a l’anterior. En un cas de Llagostera el contracte de daurat del retaule major se signa sota la presència del notari de Llagostera Francesc Moragues i Gironí el dia 29 d’agost de l’any 1729. Els comitents encarreguen l’obra al daurador gironí Fèlix Pi per un preu estipular de dues mil set-centes lliures. D’entre les clàusules del contracte citarem només les que fan referència a les feines que ha de fer el daurador i que consisteixen en: “daurarà eo daurar farà lo dit rataula en lo dit altar major de dita iglésia de Llagostera posant or en tot lo que sie visible en dit retaula y sobre lo or posarà y donarà lo color als sants y demés històrias se trobaran en dit rataula conforme lo requirirà y serà menester y axís mateix daurarà los candaleros grans de fusta se troban en lo presbiteri y devant de dit altar ben entès enperò y declarant que des del remato de sobre del sant Christo a fins baix a la corniza sobre las armas, y axís bé ditas armas y las figuras de sant Pere y sant Pau y demés relleu de dit altar que sia visible, sie tot daurat y sobre lo or lo color necessitarà conforme està ja sobre dit lo peu enperò de dit rataula deurà ser de color de pedra gespeat estant tot bé y conforme de la manera millor aparexerà dega estar”. qui
els construïa, com ho feia ? Com en d’altres camps de les arts plàstiques, el treball de fer retaules anava a càrrec dels gremis artesans; era per tant una obra de taller que implicava no pas un sol ofici: escultors i dauradors, entalladors i fusters, pintors, estofadors encarregats de donar una capa de blanc a la fusta per daurar-la més tard. L’elaboració d’un retaule no era pas gens fàcil i a la multiplicitat d’artesans que hi intervenien s’afegia també sovint una altra complexitat generada per les disposicions monetàries de la institució que havia encarregat l’obra. I això es veu molt clar en casos concrets en els quals la feina d’acabar una peça ha d’anar a càrrec d’un fill o d’un aprenent del mestre, per defunció o incapacitat d’aquest últim per continuar l’obra, donat el dilatat període de temps que solia passar entre l’encàrrec i l’acabament i pagament de l’última quantitat estipulada en el preu. Des de la baixa edat mitjana, i sobretot a partir de la construcció de les grans catedrals i esglésies gòtiques, han desaparegut els grups itinerants d’artistes (pintors i escultors) que es desplaçaven de poble en poble per ser llogats en l’obra d’alguna petita església romànica o monestir. El Gòtic i, encara més, les grans obres del Barroc deixaran pas a grups d’artesans que treballen en l’àmbit d’un taller i que són coneguts amb noms i cognoms; els primers artistes coneguts són d’aquesta època, en canvi coneixem poc els pintors i escultors o arquitectes d’èpoques anteriors. Les condicions del treball encarregat quedaven estipulades amb tot detall en el document de contracte que signaven el qui encarregava l’obra i l’artesà o artesans que l’havien d’executar. En època Barroca, el suport material de l’obra era de fusta, sovint d’arbres diversos en funció del lloc i de les necessitats escultòriques del retaule. Aquesta impressionant mole de fusta, de pes considerable, solia descansar directament sobre el terra del presbiteri i el seu sosteniment s’ajudava a través d’uns puntals situats en la part posterior i que no eren visibles des del davant, que tenien com a objectiu impedir que el retaule es balancegés i acabés cedint. Les etapes en la construcció del retaule es podrien resumir en: ¬ Obra de disseny. Es tracta del dibuix preliminar del retaule, que solia fer l’escultor i que presentava en el moment de signar el contracte d’encàrrec de l’obra. Solia fer-se en pergamí. Obra de fusta. Consisteix en l’execució material dels elements arquitectònics del retaule, la seva composició i construcció dels suports. Anava a càrrec dels escultors pròpiament dits, i dels entalladors, treballadors de tall de la fusta per tal d’obtenir figures. ® Obra en guix. Consisteix en aplicar una capa de preparació o enguixat que es feia a la fusta per allisar la seva superfície i fer-la més receptible a la capa pictòrica. Solia anar a càrrec del gremi dels estofadors. ¯ Obra pictòrica. Consistia en el daurat amb or fi, els llamats realitzats damunt seu o les rosades pintures de les carnacions. El llamat és una tècnica que consisteix en aplicar una pintura al tremp damunt l’or ja brunyit, pintura que quan està seca es rasca amb un boixet realitzant unes ratlletes que fan aparèixer l’or de sota i crea uns dibuixos i sanefes molt lluminosos. Un cop acabat el retaule venia la responsabilitat de mantenir el culte. Les reparacions i modificacions necessàries que calia anar fent costaven diners i això volia dir que les despeses de cost d’un retaule no s’acabaven en el moment de pagar l’últim plaç del sou convingut amb l’escultor i el daurador, sinó que s’havien de dedicar quantitats periòdiques a mantenir -lo. Aquests diners se solien recaptar de donatius que es rebien de particulars (fidels particularment devots amb el Sant al qual estava dedicada la capella i el retaule) i que administraven els obrers de la confraria del Sant. Aquestes confraries eren associacions de fidels que es constituïen per a l’exercici d’obres de pietat i de caritat i per a incrementar el culte públic del patró sota l’advocació de les quals s’havien creat. La popularitat d’aquesta forma de pietat popular va fer que en època moderna, sobretot en els segles XVII i XVIII, no hi hagués altar o capella que no tingués la seva confraria pròpia. D’entre totes, en aquesta època la que tenia més sol.licitud popular era la confraria del Roser, que també va tenir presència a Llagostera perquè un dels retaules, que apareix esmentat en l’estudi que es presenta avui, és el que la confraria de la Verge del Roser va fer construir l’any 1671 per honorar la seva patrona en una de les capelles de l’església parroquial. Però de confraries n’hi havia d’altres: de la Minerva, de la Puríssima Sang de Jesucrist, de la Verge Immaculada, de la Verge dels Dolors, del Sant Nom de Jesús, de Sant Jaume, de Sant Joan, de Sant Llorenç i de Sant Isidre... i el llistat seria gairebé tan llarg com sants i santes hi ha al Santoral; això sí, alguns amb més predicament i popularitat que d’altres per qüestions de religiositat i devoció popular que van confiar en la intercessió del sant durant una mala collita, una fam, una malaltia, una pesta, una epidèmia, un aiguat... No cal dir que els retaules exercien una doble funció religiosa: d’una banda podríem considerar que els retaules eren instruments litúrgics perquè tenien l’objectiu de dignificar l’àmbit de l’altar; sobretot a partir del Barroc quan el retaule arribarà literalment a menjar-se l’altar, a ocupar la major part del presbiteri, sense oblidar tampoc que aquesta funció litúrgica expressa també l’actitud de l’home davant el fenomen religiós i la voluntat d’aquest home religiós d’acostar-se a Déu; per a expressar això res millor que les paraules de l’historiador Josep Galobart que en referir-se als retaules i a la funció que fan diu: “els retaules ens són, com a l’inici, expressió de fe, ens parlen i ens porten a Déu, i ens han ofert sorpreses de pietat, de devoció, a mesura que ens hi hem apropat. I formen part de la nostra vida; amb ells hem après a viure i celebrar la fe que hem rebut”; i de l’altra banda, eren també instruments pedagògics o d’adoctrinament, perquè no podem oblidar que les escenes que es representen en un retaule catequitzen el poble, els fan conscients de la religiositat que ha de presidir la vida quotidiana, en una època marcada, sobretot a partir del Concili de Trento i de la Contrarreforma, pel zel eclesiàstic en mantenir l’ortodòxia enfront de les veleïtats herètiques dels reformats o protestants. És per això, que en aquesta època els retaules abandonen cada vegada més les temàtiques hagiogràfiques (vides de sants) per dedicar la seva atenció, almenys les escenes principals, a la figura de Crist (retaules cristològics) o la Verge (retaules mariològics). L’impacte d’aquest missatge s’aconsegueix amb la força de les figures representades i possiblement sigui aquesta una de les raons que expliqui el progressiu abandonament de les imatges pintades en benefici de les imatges escultòriques, siguin en relleu o en escultura exempta. En definitiva, el retaule del Barroc és l’expressió d’una època difícil, marcada per una forta crisi econòmica, i per una societat ancorada en la rigorositat d’una religiositat que té por de les noves idees reformistes que vénen d’Europa. Una societat, doncs, que avui ens queda molt lluny, sens dubte, però que podem evocar en contemplar les imatges d’aquests grans mobles litúrgics que veiem en les nostres esglésies, sempre i quan la barbàrie que genera destrucció no ens ho hagi impedit per sempre. |