EL
PAPER DE LA DONA EN LA HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA.
Fullejant els llibres d’història
de la filosofia occidental, criden l’atenció tant l’absència
de reflexions sobre la dona com el fet que no hi hagi cap dona en
la llista dels pensadors. Fins a mitjan segle XX no apareix cap
nom de dona en el panorama filosòfic i així i tot,
es tracta de pensadores titllades de “menors”o de “segona
fila”. Si demanèssim a persones de formació
fiosòfica uns quants noms de filòsofes, segurament
no n’esmentarien més de quatre o cinc, i encara es
tractaria probablement de noms de pensadores contemporànies.
Tot i que al llarg de la història del pensament hi ha hagut
una presència del món femení (pel que fa a
la femineïtat, a la diferència com a temàtica
o al paper d’algunes dones filòsofes), tots aquests
vessants queden lluny d’una normalitat de reflexió,
entenent per normalitat la proporció quantitativa i qualitativa
respecte del món masculí. Podem dir, doncs, que hi
ha hagut per tradició una certa “ocultació”,
probablement involuntària, de les aportacions fetes per les
dones al món del pensament.
Per tant, hem de partir de la idea que la història de la
filosofia occidental és doblement androcéntrica,
perquè no s’ocupa (o s’ocupa poc) de la condició
femenina i perquè no hi ha hagut mai una tradició
d’equiparació acadèmica o editorial de les aportacions
del pensament generat per dones amb les dels homes.Si resseguim
sense prejudicis la història de la filosofia, podem trobar
lloables exemples de personatges femenins de primera magnitud equiparables
als grans autors.
Al món grecoromà, dins de l’escola
pitagòrica (segle VI aC), es compten dins a disset seguidores
de Pitàgores. La més coneguda d’aquestes pensadores
és Diòtima, sacerdotessa de Mantinea, famosa perquè
Plató parla d’ella i del seu pensament en el seu diàleg
socràtic Banquet.
També destaquen Aspàsia de Milet (entorn del 440 aC)
i, sobretot, Hipàrquia (415 - 370? aC), que és sens
dubte la filòsofa més important de la Grècia
antiga. Hipàrquia, que a més de filòsofa fou
matemàtica i astrònoma, pretengué unificar
el pensament matemàtic amb el pensament filosòfic
de l’escola neoplatònica. Defensà la distinció
entre filosofia i religió, postura que provocà que
uns fanàtics religiosos l’assassinessin.
Finalment, cal esmentar l’esposa de l’emperador romà
Trajà: l’epicúria Plotina (53 – 117 dC).
A l’Edat Moderna trobem la francesa Marie de Gournay
(1565 – 1645), primera editora de les obres de Montaigne i
autora del llibre De la igualtat dels homes i les dones;
l’anglesa Anne Conway (1631 – 1679), que va influir
en Leibniz; i Mary Wollstonecraft (1759 – 1797), també
anglesa, coneguda sobretot per la vindicació que va fer l’any
1792 dels drets de les dones.
Hi ha dones que van tenir un paper cabdal a l’època
de la Il.lustració, perquè van obrir salons en els
quals feien circular les idees o perquè hi van participar
de manera directa. És el cas de l’anglesa Catherine
Maccaulay i de la francesa Sophie de Grouchy, marques de Condorcet.
El segle XX ha donat una bona mostra del talent
de certes dones, les quals, en condicions d’igualtat, han
fet sentir la seva veu en discursos de caire ben diferent. A continuació
esmentem només alguns noms:Rosa Luxemburg
(1871 – 1919) Militant socialista i dirigent revolucionària
alemanya, tot i que va nèixer a Polònia. Per molts
especialistes es tracta de la millor continuadora teòrica
del pensament de Karl Marx.
Alexandra Kollontai (1872 – 1952) Filòsofa
russa que se situa dins de l’òrbita marxista. Fou una
revolucionària soviética i una feminista convençuda.
Estudia el paper de la dona en les diverses societats i defensà
que l’alliberament femení havia de passar per la fi
del model familiar autoritari i de la sexualitat repressiva.
Edith Stein (1891 – 1942) Pensadora alemanya que
estudià amb Edmund Husserl, de qui fou l’assistent.
La seva obre El problema de l’empatia (1917) tracta
de les relacions més enllà de l’àmbit
de la consciència, en l’àmbit de l’esperit.
Va morir al camp de concentració nazi d’Auschwitz.
María Zambrano (1907 – 1991) Figura destacad
del pensament espanyol contemporani. Fou deixeble de José
Ortega y Gasset. El 1939 s’exilià a Mèxic i
no va tornar a Espanya fins a l’any 1982. Les seves obres
més importants són El hombre y lo divino,
De la Aurora i Dos escritos sobre el amor.
Simone de Beauvoir (1908 – 1986) Filòsofa
francesa, companya del també filòsof Jean Paul Sartre,
va escriure filsofia, novel.la i memòries. El seu llibre
El segon sexe fou una revelació. Es mogué
en l’òrbita de la filosofia existencialista.
Simone Weil (1909 – 1943) Pensadora francesa. Fou
membre de les brigades antifeixistes. Especialista en el món
grec, derivà cap a la reflexió sobre temes religiosos.
Hannah Arendt (1906 – 1975) Nascuda a Alemanya, estudià
amb Edmund Husserl, Martin Heidegger i Karl Jaspers. Durant la segona
guerra mundial hagué de marxar als Estats Units. Investigà
el tenomen totalitari. La seva obra més coneguda és
La condició humana, on analitza el món
de la seva època i el món de la tècnica.
Àgnes Heller (1929) Filòsofa hongaresa, deixebla
de György Lukács. La seva obra va fer un tomb a partir
de 1977, quan es decantà cap l’estudi de l’ètica
de la comunicació. Les seves obres principals són
Teoria dels sentiments, El poder de la vergonya,
Assaig sobre la racionalitat i Les condicions de la
moralitat.
Luce Irigaray (1930) Nascuda a Bèlgica,
es formà com a psicoanalista a la universitat de Lovaina.
Fou professora a Vincennes i París. En la seva obra Speculum
(1974) es rebel.la contra la idea de feminitat de Sigmund Freud.
Julia Kristeva (1941) Nascuda a Bulgària, ha estat
professora a París i s’ha mogut en ambients lligats
al pensament estructuralista. Les seves obres principals són
Semiòtica (1969) i La revolució del llenguatge
poètic (1974)També a Catalunya i a la resta d’Espanya,
des de la segona meitat del segle XX, hi ha una generació
de dones que estan fent escola en filosofia, gairebé totes
exercint de professores universitàries: Victòria Camps,
Adela Cortina, Amelia Valcárcel, Celia Amorós, Esperanza
Guisán...
De fet, els departaments de filosofia han deixat de ser ocupats
majoritàriament per homes. El resultat d’aquesta presència
femenina ha estat una considerable quantitat de treballs de reflexió
filosòfica sobre la condició de les dones.
Tanmateix, aquests darrers anys s’ha registrat un creixent
interès pel pensament de les dones filosòfes, especialment
de les pensadores de la cultura occidental. Això ha fet que
proliferin els seminaris, els estudis històrics i les publicacions,
que recuperen els noms i les obres de pensadores de tots els temps,
a les quals, sovint, no s’havia prestat l’atenció
que mereixien.
IRENE DE PUIG: Filosofia 1, Batxillerat, Barcanova, Barcelona,
2002, pp. 30 – 32. |
