EL CONCEPTE DE CULTURA: CARACTERÍSTIQUES,
CULTURA I CIVILITZACIÓ
La paraula cultura comença
a utilitzar-se a partir del Renaixement. Els humanistes
afirmen que així com hi ha un conreu dels camps ("cultura")
hi ha d'haver també un conreu de l'esperit que és
el que amb tota propietat s'anomenarà CULTURA. Possiblement
qui primer va usar el mot cultura en el seu sentit actual
fou Francesco Petrarca.
Etimològicament, cultura prové
del radical llatí "cult-" que té
una doble significació. Per una banda vol dir "conreu"
(cultus - cultivo, en castellà) i per l'altre significa
"culte religiós" (cultus). Els romans clàssics
no utilitzaven la paraula "cultura" en el sentit
que nosaltres li donem actualment. Empraven en canvi la
paraula "civilitatio", que prové de cives
(= ciutat). Per als romans hi havia dues menes d'homes.
Els qui habitaven la ciutat, considerats com a superiors
i els qui habitaven el camp que per a ells eren inferiors.
Etimològicament és fàcil veure en els
següents exemples que el camp era un lloc degradat,
que la cultura romana veia com quelcom endarrerit i groller.
De cives (= ciutat): civilització
De rus (= camp): rústic
De pagus (=camp): pagà, pagès
De vicus (= camp): viciós, Vic, Vichy
En la cultura llatina, la ciutat
és un àmbit superior perquè només
allí hi ha homes lliures. El camp és un lloc
d'esclaus o d'exiliats, foragitats de la ciutat.
La definició més clàssica
de cultura és la que donà Tylor al seu llibre
La ciència de la cultura (1871), La cultura o civilització
... és tot aquella totalitat complexa [comple whole]
que inclou el coneixement, les creençes, la moral,
el dret, els costums i qualsevol altres hàbits i
capacitats adquirits per l'home com a membre de la societat.
També es dóna sovint
la definició de Kluckhohn: cultura és la manera
de viure d'un grup, el llegat social que un individu rep
del seu grup.
Per la seva banda l'antropòleg
materialista Marvin Harris dóna la següent definició
a la seva Introducció a l'Antropologia general: Quan
els antropòlegs parlen d'una cultura humana normalment
es refereixen a l'estil de vida total, socialment adquirit,
d'un grup de persones, que inclou les maneres pautades i
recurrents de pensar, sentir i actuar.
En general hom pot distingir dos
aspectes en tota cultura:
· Cultura material: (eines,
estris, tècniques)
· Cultura espiritual: (símbols, llenguatge,
religió)
De vegades la cultura espiritual
s'anomena també civilització. Cal tenir present
que els dos nivells de cultura no són necessàriament
homogenis. Poden tenir ritmes diferents. Així , per
exemple, hom pot tenir un nivell tecnològic cibernètic
i idees sobre les dones o sobre la política que pertanyin
a un nivell de desenvolupament espiritual inferior.
Tota cultura té tres característiques:
· És adaptativa (permet
que una població sobrevisqui en el seu medi físic,
clima...)
· És apresa (hi ha
una transmissió de valors, tècniques i formes
simbòliques [llengua, religió, tradicions,
normes de conducta]a través del temps). Aprenem de
la família, de l'escola, del carrer... i sobretot
aprenem a categoritzar a través del llenguatge)
· És arbitrària
(cada cultura té els seus propis costums i normes;
per exemple eructar després de menjar és signe
de mala educació per als occidentals i no fer-h era
signe de mala educació en els pobles nord-africans).
Creure que les nostres normes culturals són sempre
"naturals, bones i belles" i que els qui actuen
d'una altra manera són "salvatges, inhumans,
repugnants o irracionals, és caure en l'etnocentrisme.
Un element fonamental en la cultura
és la història, però la història
és sempre reinterpretada a partir de les necessitats
de present i de futur que té el grup. Totes les cultures
reivindiquen una tradició, uns costums (arrels històriques),
que s'expressen en el folklore, en els contes i llegendes,
en la mentalitat popular...
La cultura té dues dimensions:
1.- Dimensió horitzontal:
són els elements comuns a tots els membres d'una
cultura: llengua, símbols, valors, creences compartides.
Són elements en què hi ha un consens compartit
per tota -o per la gran, immensa majoria- de membres d'una
cultura.
2.- Dimensió vertical: són
els elements en què hi ha desacords més o
menys importants entre membres d'una cultura: (pugnes pel
poder polític, per l'economia...).
La dimensió horitzontal iguala
els membres d'una cultura i la dimensió vertical
els separa. Però ambdues són necessàries
en totes les societats. Per això es parla de dinàmica
cultural, fent referència als canvis que tota transformació
en el nivell vertical provoca en les societats complexes.
Es parla d'aculturació quan un grup perd la cultura
i les tradicions pròpies en benefici d'una altra
(p. ex. quan els indis americans són obligats a convertir-se
al cristianisme pels
En general hi ha un consens a definir
cultura com l'àmbit pròpiament humà.
La definició més elemental de cultura,però,
és de caire negatiu: cultura és -primàriament-
el que no és natura. Amb tot aquesta definició
és excessivament elemental per dues raons:
· A partir dels descobriments
de Sabater Pi (anys 1950-1960) sabem que en el ximpanzé
hi ha petites engrunes de comportament cultural (fabricació
d'estris i divisió del treball)
· Tampoc no és tan elemental diferenciar cultura
i natura com si fossin dos termes contraposats. La cultura
humana no és quelcom "no natural" sinó
que en definitiva el desenvolupament de la cultura va ser
una necessitat de l'home per sobreviure en la natura.
La contraposició natura-cultura
arranca d'una hipòtesi que actualment està
essent molt criticada pel pensament ecologista. La cultura
no pot viure d'esquenes -o contra- la natura perquè
això significaria la destrucció de l'hàbitat
i de les condicions de possibilitat de la cultura mateixa.
Un altre intent de discutir
el tema de què és cultura ens porta a definir
la cultura com: cultura és tot el que singularitza
un grup (tot el que ens fa diferents). Actualment hom tendeix
a considerar que aquesta definició no és tampoc
correcta perquè en la cultura hi ha elements comuns
a diversos grups (p. ex. la tècnica és universal)
i elements propis (folklore, p. ex.)
Segons Claude Lévi Strauss
hi ha dos elements mínims que permeten establir que
existeix culturalment un grup humà: tots els grups
humans coneguts respecten com a mínim dues lleis:
1. la prohibició de l'incest
(és a dir la prohibició de relacions sexuals
entre consanguinis -però de fet també es dona
en els grans simis)
2. la divisió del treball
(en els grups més primitius és divisió
sexual del treball i en els més desenvolupats és
divisió social del treball: treball manual/treball
intel.lectual).
Els qui defensen la hipòtesi
de la singularitat cultural afirmen, generalment que hi
ha una diferència important entre dos conceptes:
cultura i civilització.
Cultura: és l'aspecte material
(tècniques, oficis) i, específicament, el
conjunt de coses que fa el poble en sentit ampli.
Civilització: és l'aspecte
espiritual (religió, art, literatura) i, específicament,
el conjunt d'activitats més complexes que fa una
élite [grup dirigent]. Així la civilització
vindria a ser l'aspecte sofisticat, complex, de la cultura,
que seria l'elemental o el popular.
P. ex: una casa feta per un mestre
d'obres és cultura, una catedral és civilització.
Una cançó popular és cultura, una simfonia
és civilització.
Però aquesta distinció
és poc pràctica perquè sovint elements
de la cultura popular són obra culta, p. ex. la major
part de poesia popular avui anònima té en
realitat un autor culte. La distinció entre cultura
i civilització té molt de subjectiu. Valorar
la civilització com tot el complicat, envitricollat
i artificiós resulta poc pràctic i en general
"cultura" i "civilització" són
conceptes usats com a sinònims.
Una manera de resoldre el problema
és considerar, com fa Samuel P. Huntington que: "una
civilització és l'agrupació cultural
més englobadora, el nivell d'identitat cultural més
ampli que pot distingir un ésser humà d'un
altre". La civilització seria, doncs, l'aspecte
més global de la cultura i, per exemple, nosaltres
som de cultura catalana i de civilització occidental
(en el sentit més ampli).
Només hi ha un autor que diferencia
cultura i civilització d'una manera radical: Oswald
Spengler autor del llibre La decadència d'Occident
(1918) que va tenir una gran influència entre els
historiadors conservadors del segle passat. En la seva concepció:
· Cultura és el producte
del poble jove. Quan un poble es comença a definir
com a tal és optimista, ingenu, creatiu, resulta
poc capaç de fer grans teories, però té
una gran capacitat de treball, molta confiança en
si mateix i en el seu futur. Els pobles joves tenen fe:
creuen que són dipositaris d'una missió històrica
i que el futur els pertany. Són militaristes (creuen
en la força dels fets i no en la força de
les idees) són expansius i de raonament elemental.
Sempre tenen un líder que els aglutina
· Civilització és
el producte del poble vell. La civilització és
la decadència de la cultura. Quan una cultura ja
ha assolit les fites que es proposava, comença la
seva decadència. En general el moment de les primeres
desfetes militars coincideix amb el de la civilització
(art, literatura...) més sofisticada i més
complexa. Els fills i els néts dels qui van fer gran
un país creuen que això ja és definitiu
i que sempre serà així. Esdevenen "tous",
(pacifistes), augmenta el nivell cultural però disminueix
la confiança en ells mateixos, en els seus objectius
i en els seus valors. La civilització és sempre
confusa, decadent, mancada d'esperit
Amb aquesta diferenciació
entre cultura i civilització Spengler volia explicar
la decadència d'Alemanya que hauria estat la causa
de la seva derrota a la 1ª G. M. , però va elaborar,
a més, tota una teoria cíclica de la història
en la qual hi hauria períodes de cultura: fase ascendent,
creativa, i de civilització: fase descendent, barroca
i mancada de valors.