L'individu i la comunitat: maneres de
pensar la pertinença
Manuel CRUZ
Catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona
L'expresident uruguaià Julio
Maria Sanguinetti constatava amb sorpresa que ens ha tocat
viure un segle en què es corre tan de pressa i es
pensa tan lentament. Probablement no es pensa més
a poc a poc que en altres èpoques, però els
canvis en tots els àmbits semblen produir-se a tanta
velocitat que la sensació que acaba per penetrar
en la consciència col·lectiva és la
que mai no aconseguim atrapar el nostre objecte i que, quan
per fi l'anem a pensar, en realitat ha esdevingut una altra
cosa. Aquesta labilitat persistent ja no admet la mera constatació,
més o menys estetitzant, entre altres raons perquè
ens hi juguem massa en aquest fracàs sistemàtic
de la nostra comprensió. Tal vegada estaríem
acceptant una derrota greu de l'esperit si ens acontentéssim
a repetir, sense més ni més, com si el temps
pogués transcórrer debades, que no sabem el
que ens passa i és això el que ens passa.
Hom subratlla això perquè,
en el fons, una de les pitjors conseqüències
d'insistir massa en les nostres perplexitats i estupors
seria que ens deixés abandonats en una ubicació
impossible i paralitzant, a mig camí entre la consciència
adolorida i impotent davant un món nou que ens amenaça
amb el fet d'esclafar-nos, i la nostàlgia irremeiable
de les velles certeses perdudes. Encara ens són permeses,
però, algunes afirmacions. Sense anar més
lluny, aquella que afirma que una de les més grans
amenaces per a les societats occidentals desenvolupades,
al mateix temps que un dels trets més característics
del nostres temps, ve donada pel que podríem anomenar
"concepció apolítica de la democràcia".
I encara que no és fàcil trobar autors que
d'una faiçó explícita defensin una
tal concepció, no costa gens localitzar a aquells
que assumeixen tesis que, al cap i a la fi, van a parar
al mateix lloc.
Tal vegada un bon exemple de l'esmentada
concepció vindria representat pel discurs nacionalista,
satanitzat amb tanta freqüència en els temps
com l'origen de tots els nostres mals. El pitjor nacionalisme,
val a dir, aquell que intenta acabar amb qualsevol debat
sobre la millor manera d'organitzar la vida en comú,
substituint-la per un essencialisme identitari que no accepta
altre vincle de l'individu amb el grup que el de l'adhesió
emotiva i incondicional -no ha desplaçat la política:
simplement ha ocupat el lloc que aquesta ha deixat vacant.
Fins i tot aquest nacionalisme no és causa sinó
efecte. Després n'hi ha un altre: aquell que, tot
fugint de perills com l'etnicisme més o menys tel·lúric
(l'etnicisme es deixa veure la cua en formulacions com "som
un poble, som un territori") , intenta tematitzar la
pertinença a una comunitat com a mecanisme constituent
de l'individu en la societat. La qual cosa vol dir entendre
aquest mecanisme com un instrument, tan vàlid com
necessari, de la socialització. Se'n dóna
molt d'aquesta cosa, sens dubte. La qüestió
és, però, si una constatació d'aquesta
mena -d'ordre socioantropològic- pot substituir el
discurs polític. O, des d'una altra perspectiva,
què cal fer perquè d'una major solidesa o
antiguitat en els vincles històrics, culturals, lingüístics...
no se'n derivi una jerarquia entre els individus. Perquè
no doni lloc, en definitiva, a cap forma, per velada que
sigui, d'exclusió.
Però la democràcia
no és la comunitat dels idèntics: la democràcia
és, més aviat, com deia Giacomo Marramao tot
evocant Bataille, "la comunitat d'aquells que no tenen
comunitat"; l'espai públic compartit on les
diferències són possibles, on la igualtat
és la formalitat necessària per tal que l'heterogeneïtat
emergeixi. En conseqüència, no es tractaria
tant de negar la pertinença com d'edificar-la sobre
noves bases. La qual cosa equival a proposar que la identitat
es construeixi d'una altra manera. Òbviament, si
plantegem la identitat en la clau complexa -heterogènia
i multiforme- a la qual ens mena el món d'avui, la
pretensió de prioritzar els vincles més particulars,
específics, locals, va perdent consistència.
Sembla evident que si a alguna pertinença estem abocats
és a una pertinença cada cop més abstracta,
universal, i que en tot cas serà sobre aquesta base
sobre la qual hauran d'establir-se uns vincles fraternals,
renovats, solidaris, etc.
Malgrat tot, això encara està
sense fer, i està sense fer en el món real.
La qual cosa significa, per començar, que cal explicitar
la proposta política, el model de societat i de convivència
que hom defensa i al qual hom aspira. El recordatori -convé
destacar-ho- assenyala en una doble direcció. Perquè
de la mateixa manera que convé arrossegar una part
considerable de discursos nacionalistes cap al territori
de la política (i que sigui aquí on expliquin
com i de quina manera proposen defensar els interessos comuns
d'aquells que ocupen un territori), a la inversa també
s'ha d'evitar la fugida de la política per part d'aquells
que estan més obligats a defensar-la. Això
últim sembla que ho volen fer els qui estan de vegades
disposats a les aliances més increïbles amb
la finalitat de frenar els suposats perills del nacionalisme.
No es tracta de discutir la legitimitat de les aliances,
sinó únicament la d'aquelles que es plantegen
sense un contingut polític clar. I és que
en aitals casos hom corre el perill seriós de donar
la raó a aquells que sostenen que sempre es parla
d'algun nacionalisme amb l'única diferència
que aquells que disposen d'un Estat des de fa temps acaben
fent ús d'una mena de nacionalisme invisible.
Aquell que està convençut
de la necessitat de combatre el nacionalisme, no té
més remei que enfrontar-lo amb la política.
Dit amb altres paraules: el no nacionalisme (i ja no diguem
l'antinacionalisme) mai no pot ser espontani, natural, obvi.
Prepolític, en definitiva. Perquè aleshores
sí que tenim tot el dret del món a sospitar
que allò que en realitat aquest presumpte no nacionalisme
està ocultant és un nacionalisme que es desconeix
a sí mateix. Incapaç de reconèixer-se
en la seva pròpia condició si és que
no és un nacionalisme que s'avergonyeix de sí
mateix.
Allò que sembla evidentment
indiscutible és que difícilment podran entaular
aquesta batalla aquells qui assumeixen premisses com aquelles
segons les quals s'han acabat les diferències entre
dretes i esquerres o tòpics similars del pensament
conservador, últimament redescoberts per un o altre
socialdemòcrata convers. Entre altres raons perquè
precisament aquesta renúncia ha estat una de les
causes que amb més eficàcia ha contribuït
a l'auge actual d'aquells que argumenten que -justament
perquè han caducat les certeses heretades -únicament
ens resta l'agradable aixopluc de les velles pàtries,
constituïdes a l'escalf d'una llengua, una ètnia
o una religió ancestrals.
Ara bé, no n'hi ha prou amb
la sola i pura reivindicació d'allò polític.
És necessària, naturalment, però insuficient.
Es requereix especificar, endemés, les noves formes
que la imprescindible carnadura política d'allò
social ha d'adoptar. Introduïm aquesta metafòrica
expressió perquè seria greu que les anteriors
reserves sobre determinades propostes B -d'inspiració
fonamentalment comunitarista- fessin possible arribar a
entendre una contraposició tan rígida com
excloent entre una concepció càlida i una
concepció freda de la qüestió, caracteritzades
pel seu èmfasi en la dimensió emotiva o racional
respectivament. Tal vegada sigui cert que propostes com
aquella del "gèlid patriotisme constitucional"
de Habermas (segons l'expressió de Javier Pradera)
difícilment poden funcionar com un model atractiu
capaç de concitar al seu voltant amplis consensos
col·lectius. Però no ho és menys que
la qüestió de la cohesió social s'ha
convertit en una qüestió primordial per a unes
societats com les nostres, amenaçades per diverses
formes de desagregació, exclusió i marginalitat.
Aquest vincle cordial que els individus
han de mantenir amb la comunitat en què viuen ha
de trobar les seves formes específiques d'articulació
amb un projecte susceptible de ser debatut a la plaça
pública. Al cap i a la fi, allò que ens caracteritza
no és que estiguem mancats d'emocions, sinó
que siguem capaços de quiratar-les. L'universal no
constitueix una condemna, sinó un horitzó
clarificador. Que ens permeti de comprovar, per exemple,
que la relació sentimental que mantenim amb allò
més pròxim, la mantenim així mateix
i amb un fonament idèntic (o amb la seva absència)
amb quasi tots el individus, onsevulla que estiguin. Sense
aquest correctiu, l'amor a allò propi acaba desembocant
en exclusió i odi a l'aliè. En pocs àmbits
com aquest es fa necessària amb tanta urgència
una pedagogia dels sentiments, una educació que ens
serveixi per a marcar distància pel que fa a tanta
pressuposada evidència. Perquè si alguna cosa
tenen en comú el fanàtic i el dogmàtic,
no és tant la intensitat de les seves actituds com
la immediatesa de les seves vivències, el caràcter
obvi, donat, inqüestionable de tot allò que
senten i creuen. No són dolents: simplement ho tenen
tot massa clar. És això el que els fa temibles.
Publicat al text col·lectiu:
L'Individu davant el Tercer Mil·leni. La Busca ed.,
Barcelona, 2002; pp. 9 a 15. Traducció de Lluís
Alegret
Article
per guardar o imprimir 
