LA MORT
Des del punt de vista estrictament
físic la mort representa l'acompliment del segon
principi de la termodinàmica ("principi de l'entropia")
segons el qual l'energia tendeix a dissipar-se, és
a dir, a perdre's de forma espontània, mentre que
és extremament difícil acumular-la. Viure
és acumular energia però això no pot
fer-se de forma indefinida i finalment hom mor.
Si la considerem des del punt de
vista biològic, la mort és el preu a pagar
per la reproducció sexual. En la reproducció
asexual (paramecis, estrelles de mar, meduses etc.,) els
individus simplement es reprodueixen o copien a si mateixos
sempre idèntics. En la reproducció sexual,
en canvi, hom recull una mena de "loteria genètica"
barrejant al 50% els gens del pare i de la mare. La reproducció
sexual dóna grans avantatges en la supervivència
de les espècies però obliga a morir per tal
de preservar la diversitat. Estrictament parlant, els humans
som l'instrument que usen els gens per a traspassar el temps.
Són en concret les hormones els instruments qui produeixen
l'impuls sexual a la reproducció.
Morir és un procés
i, de fet, ja en el ventre matern determinades cèl·lules
del nostre cos reben l'ordre de morir per a permetre el
creixement del fetus. Al llarg de la nostra vida tots els
ossos i teixits moren i neixen diverses vegades. El procés
previ a la mort s'anomena "agonia" (del grec "agon":
lluita) però tota la vida és una lluita per
la supervivència. Tècnicament la mort dóna
quan s'ha aturat el cor, s'ha aturat el cervell conscient
i s'ha aturat també el bulb raquidi o base del cervell.
La consciència pot comparar-se a la música
que interpreta una orquestra: no la fa el director, ni la
secció de vent o la secció de fusta sinó
tot el conjunt de músics, instruments i solfes. En
definitiva, el cervell no té un "centre"
sinó xarxes relacionals: quan aquestes xarxes deixen
de funcionar s'esdevé la mort.
El biòleg Jacques Monod (1910-1976)
va definir la vida com un "fenomen complex" que
es produïa per interrelació de tres elements:
1.- Teleonomia: capacitat per a estar
dotat d'un projecte o d'una "finalitat" (en grec:
"telos").
2.- Morfogènesi autònoma:
capacitat per a construir-se, donar-se forma ("morfé")
o desenvolupar-se a si mateixos sense intervenció
d'un subjecte exterior.
3.- Invariància reproductiva:
capacitat per a trametre la seva informació genètica.
La mort seria, doncs, la pèrdua
d'aquesta triple capacitat i, per tant, no consistiria en
un "moment" concret sinó que estaria entrellaçada
a la vida: l'una atorga la condició de possibilitat
de l'altra.
La mort és una qüestió
extensament debatuda al llarg de la història de la
filosofia en la mesura que constitueix un "escàndol
de la raó", és a dir, que situa la raó
davant la seva impotència última. Per a Plató
"filosofar és aprendre a morir" però
la frase no vol dir que el filòsof hagi de ser un
pessimista obsessionat pel "més enllà"
sinó que el filòsof ha d'aprendre a viure
d'una manera tan moral que la mort ja no li faci por. En
definitiva, pensar en la mort és un exercici intel·lectual
ajuda a viure d'una manera més plena.
Per la seva banda Epicur va negar
que ningú pugui tenir cap "experiència
de la mort": morir és, estrictament, deixar
de tenir sensacions i, en conseqüència, no patir
cap experiència. La imaginació de la mort
seria així una experiència absurda car l'única
mort a la qual mai no assistirem és la nostra pròpia.
En el sistema epicuri, els humans (com tota la naturalesa
en el seu conjunt) no és altra cosa que un conjunt
d'àtoms i la mort consisteix en un canvi en la forma
d'aquests àtoms que en ells mateixos són eterns.
En una línia similar -tot i les seves òbvies
diferències en aspectes ètics-, el filòsof
Immanuel Kant considera que no puc ni tan sols pensar "jo
estic mort" sense caure en contradicció perquè
aquesta frase un mort no pot dir-la.
En la tradició cristiana,
la mort ha estat considerada un "novíssim":
un fet del qual res no pot dir-se per la raó i que
depèn plenament de Déu. La mort de Crist no
és sinó un moment que fa possible la resurrecció
i, tot i que per al pensador cristià Pascal: "l'home
és una canya que pensa", la resurrecció
ens obre la vida a l'esperança que és l'eternitat.
En la filosofia moderna Sigmund Freud
(1856-1939) i Martin Heidegger (1889-1976) han reflexionat
extensament sobre la mort i han obert un extens camp a l'antropologia
filosòfica:
1.- Per a Freud en l'inconscient
humà lluiten dues forces o "pulsions":
Eros (principi de vida) i Tànatos (principi de mort).
Tànatos no és un principi suïcida sinó
el desig que s'aturin les tensions i els desigs, de manera
que hom pugui assolir la pau i el repòs. Les tendències
tanàtiques s'expressen en formes com l'ascetisme,
la submissió al poder, el treball, etc. Mentre Eros
és un principi de desordre i d'expansió vital,
Tànatos expressa el desig d'ordre i porta a la negació
del desig.
2.- Per a Heidegger la mort ens revela
l'home afectat radicalment per la seva finitud. La mort
es revela que no tenim poder per a tot, sinó que
estem limitats, respecte al temps, és a dir, que
som "éssers històrics". En aquest
sentit l'home és un "ésser per a la mort".
Jean-Paul Sartre, en polèmica amb Heidegger, va insistir
a diferenciar entre "mortalitat" i "finitud"
assenyalant que encara que fóssim immortals no deixaríem,
però, de ser finits. És perquè som
"finits" que cadascuna de les nostres decisions,
en la mesura que triar ens limita, fa possible la nostra
llibertat.
Una existència infinita seria,
doncs, una existència irresponsable en què
res tindria sentit. L'existència de la llibertat
és, paradoxalment, una conseqüència inesperada
del fet de ser mortals i de saber que cada acte és
en ell mateix irreparable.