Discurs sobre el Senderi
[Cap. 5è]
"L'home, ésser freturós"
(fragment)
Gerard VILAR (U.A.B.)
Si la pregunta general pel món
(què és l'ésser?) no pot ser contestada
"de debò"" ("de una vez por todas",
diriem en castellà), més pessimista és
encara la modernitat pel que fa a les possibilitats de dir
quelcom de ferm com a resposta a la pregunta per l'home.
Aquí valdrien encara aquells famosos versos del cor
de l'Antígona sofoclea que diuen:
"De prodigis molts n'hi ha;
però no res és
més prodigiós que l'home".
Com a "prodigi" l'home
té quelcom de miraculós, d'extraordinari,
quelcom que ultrapassa els límits del que és
natural i ens obre a un vertigen, fins i tot a una paor.
I això perquè preguntar per l'home no sols
implica preguntar per una inexistent "substància"
o "naturalesa", sinó també per un
"fer" i una "orientació" d'aquest
"fer". Com havia escrit Kant, és preguntar,
ni més ni menys, pel que:
"en tant que ens activament
lliure, fa de si mateix, o pot i ha de fer" (WW., XII,
399).
Com s'ha repetit des del Renaixement
amb escreix, l'home és un ésser pràxic,
un ésser que actua, tracta, comercia i té
un metabolisme amb el seu entorn; però aquest comerç
i aquest metabilisme no estan en absolut fixats per la naturalesa.
El que és decisiu, tanmateix, és que l'home
té no sols un comportament en relació amb
el món, sinó que té també un
comportament en relació amb ell mateix, cosa que
no fa cap altre animal. En aquest sentit hom podria dir
que l'home no sols viu, sinó que aquest viure consisteix
més aviat en "guiar" la seva vida. En l'home
la physis no està pas donada en ferm, sinó
que esdevé per a ell una "tasca", una tasca
rica i dilatada en la qual els elements racionals tenen
tanta importància com els irracionals. Aquest és,
emperò, un coneixement que, com apuntàvem,
ja té una història que es compta per segles.
A les acaballes del segle XV, un
gran humanista, filòsof i teòleg italià,
Giovanni Pico della Mirandola, posava en boca de Déu,
en seva cèlebre "Oratio de hominis dignitate",
aquestes paraules profundes i memorables:
"No t'he donat ni cap lloc que
sigui pròpiament teu, ni tampoc cap do que et sigui
peculiar, oh, Adam!, a fi que el teu rostre, el teu lloc
i els teus dons siguis tu qui els desitgi, els conquereixi
i d'aquesta manera els posseeixis per tu mateix. La Naturalesa
subsumeix les altres espècies sota unes lleis prescrites
per mi. Però tu, a qui res no limita, pel teu propi
arbitri, en mans del qual et vaig posar, et defineixes per
tu mateix. Et vaig col.locar enmig del món per tal
que poguessis contemplar millor el que el món conté.
No t'he fet ni celeste ni terrestre, ni moridor ni immortal,
per tal que tu mateix, lliurement, a la manera d'un bon
pintor o d'un hàbil escultor, et plasmis i t'esculpeixis
en la forma que prefeeixis. Podràs degenerar en les
coses inferiorr que són les bèsties; Podràs
regenerar-te, segons el decret del teu esperit, en les coses
que et són divines" (paràg. 2)
Pico descobria i proclamava la plasticitat
conscient de l'ésser humà i, doncs, la responsabilitat
que li confereix la seva llibertat. Puix que l'home no és
res determinat, ¿pot, com un Proteu, ésser
qualsevol cosa o totes les coses? Per una banda, sembla
que efectivament sigui així quan escriu: "El
Pare ha plantat en l'home naixent llavors de tota espècie
i gèrmens de tot gènere de vida; les quals,
segons com les cultivi cadascú, creixeran i portaran
en ell els seus fruits" (paràg. 3). Però
això, o almenys certa interpretació d'aquestes
paraules, es contradiu amb aquelles de l'Artesà:
"Medium te mundi posui ... nec caelestem neque terrenum,
neque mortalem, neque immoralem". El que vol dir o
d'on se segueix que l'home, "artífex de si mateix"
perquè està mancat de naturalesa, d'essència,
serà sempre, per obra seva, un lloc relatiu en i
al món, un centre o un lloc excèntric, però
sempre un "entre" (Heidegger), ni àngel
ni bèstia (Pascal).
Durant els cinc segles transcorreguts
des que Pico féu imprimir el seu discurs, aquesta
noció de la plasticitat de l'ésser humà
i de la llibertat que el fonamenta ha estat el nucli de
gairebé totes les reflexions al voltant de la pregunta
sobre l'home. I el que ha separat les distintes concepcions
antropològiques és, precisament, la qüestió
de quina és la índole o les modalitats possibles
d'aquest "entre", la qüestió dels
límits i del lloc que l'home ocupa i/o ha d'ocupar
en relació al sistema de coordenades, per dir-ho
així, de la seva existència. D'aquí
dimana i aquí troba el seu fonament i la seva justificació
la preocupació ètica dels moderns. L'Oratio
de Pico és, per això, abans que tot, un discurs
ètic. Amb l'acompliment de les esperances petrarquianes
d'una superació de "l'edat obscura", les
imperibles preguntes sobre qui som?, d'on venim? i a on
anem? Varen adquirir una dimensió abismal. La majoria
dels pensadors moderns s'han barallat amb el vertigen que
provoca aquesta dimensió tot fent mans i mànigues
per defugir-la: invocant la Natura, la Història o
la Providència. Uns quants, a l'altre extrem, l'han
pres com a nèctar extasiant i únic vivificador.
GERARD VILAR: DISCURS SOBRE EL SENDERI. Edicions 62, BARCELONA,
1986, pp. 29-31.
Article
per guardar o imprimir 
