Notes sobre l'ésser humà com a animal simbòlic.

Pere MONTANER

Se sol dir que l'ésser humà és un animal racional o pensant. Amb aquesta definició es vol expressar que l'ésser humà està dotat de raó, és a dir, de la facultat que li permet conèixer i pensar, aprendre una llengua i exercir-la, jutjar i actuar segons uns principis determinats. Aquesta seria la característica específica de l'ésser humà, aquella que el distingeix dels altres animals. La racionalitat humana es convertia així en una manera de descriure el que som i, alhora, assenyalaria el que l'ésser humà té de més valuós: la raó. Si som animals racionals, es dedueix que hem de viure racionalment.

1.- Plantejament històric

Entre els filòsofs del passat, n'hi va haver molts que van defensar la teoria de l'home racional. Hi trobem sant Tomàs d'Aquino i Descartes, que es va enfrontar al problema de trobar un lloc per a la raó humana i un origen per a l'activitat racional. Però: què és la raó i on és? Quin és el seu origen? Per què som animals racionals?

Sant Tomàs (1225-1274), seguint Aristòtil, va pensar que l'ésser humà, com tots els ésser vius, està compost de matèria i forma substancial, és a dir, de cos i ànima. L'ànima humana és la seu de la raó i, per tant, en l'ànima humana, que és racional, es troba la diferència específica amb els animals, que només tenen ànima vegetativa i sensitiva. A més de l'intel·lecte, l'altre aspecte fonamental de l'ànima humana és la voluntat. Així, l'ésser humà es caracteritza també perquè la seva ànima li permet prendre decisions, però sant Tomàs considera que l'intel·lecte, la raó, està per damunt de la voluntat. Respecte del seu origen, l'ànima humana és una creació de Déu, que va fer la persona a imatge i semblança seva.

Descartes (1596-1650) també és partidari del dualisme cos i ànima, i fa pivotar la condició humana sobre aquesta última. Si som alguna cosa, diu, som éssers pensants. El cos és secundari i mecànic (tot i que sense ell no hi hauria sensació ni vivència del món). Tant el cos com l'ànima són creacions de Déu, que és la garantia última que, en aquesta mena de complicat mecanisme que és el món, tot funcioni.

En la història de la filosofia predominen els filòsofs racionalistes, però també hi va haver qui va criticar aquesta visió de l'home per considerar-la unilateral, i va defensar que el que és específic de l'ésser humà resideix en el sentiment, en la voluntat o en la llibertat. Per a Sant Agustí (354-430), per exemple, allò que compta vertaderament a l'hora de definir l'home és l'amor ("Estima i fes el que vulguis", deia). També per a Pascal "el cor té raons que la raó no comprèn"". En la mateixa línia l'escriptor suís Henri Frédéric Amiel considerava a mitjan segle XIX que: "l'home s'eleva per la intel·ligència, però no és home més que pel cor". Tota l'antropologia filosòfica clàssica està mediatitzada pel debat entre racionalisme i emotivisme com a posicions contrapuntades a l'hora de definir l'humà.

Però el pensament del segle XX està dominat per la crítica que Marx, Nietzsche i Freud (i posteriorment l'existencialisme de Sartre) van fer a la pretesa naturalesa racional de l'ésser humà.

· Per a Marx (1818-1883), l'ésser humà es defineix per la seva activitat productiva (el treball) i les seves idees, si és que alguna cosa tenen de racionals, estan determinades per la pressió que exerceix la classe dominant.

· Des del punt de vista de Nietzsche (1844-1900), l'ésser humà és fonamentalment voluntat de poder i en el procés d'expandir la seva vitalitat la raó (nihilista) pot ser-li un entrebanc.

· Per a Freud (1856-1939), l'ésser humà és un camp de batalla entre els instints i la cultura, de manera que el que domina la ment i la conducta humana són, més que els pensaments racionals, els desitjos inconscients.

· Finalment el moviment existencialista, i especialment Sartre (1905-1980), no tan sols va posar en qüestió la racionalitat, sinó que va criticar la noció mateixa de "naturalesa humana". Per a l'existencialisme, l'ésser humà no té naturalesa (no té essència universal, sinó existència individual) i la seva existència està marcada per un decidir constant i angoixat en què viu com a "passió inútil". L'ésser humà, quan decideix i actua, es construeix a si mateix. Per això l'existencialisme copsa la persona com a fruit de la seva (auto-) activitat, sigui racional o no. La persona és allò que hom fa de si mateixa.

Cassirer i l'ésser humà com a animal simbòlic

A més del debat sobre raó i passió (emoció) en la definició de l'home i de la crítica de la filosofia de la sospita i de l'existencialisme a la noció de "naturalesa humana", l'antropologia filosòfica tradicional [l'anterior a Foucault i a Sloterdijk, Nota de l'Ed.], va plantejar també el tema de l'home com a animal simbòlic. L'ésser humà pot ser descrit com a animal simbòlic, un ésser capaç de crear símbols amb els quals representa la realitat i es comunica amb els altres. Un símbol és quelcom destinat a suscitar la imatge o a representar la idea d'alguna cosa amb la qual no té cap relació objectiva: la bandera, per exemple, simbolitza o representa la pàtria, la paraula "cercle" simbolitza o representa la idea de cercle. Però la pàtria podria ser simbolitzada per uns altres colors o per qualsevol altre objecte, i el cercle es podria anomenar de qualsevol altra manera.

El llenguatge és un sistema de símbols. Per mitjà de les paraules representem la realitat, pensem les coses i les comuniquem. Això és una cosa que no succeeix entre els animals no lingüístics, de manera que el llenguatge i, en general, la capacitat simbòlica, constitueix un tret específic de l'ésser humà.

Per a Ernst Cassirer (1874-1945) la capacitat simbòlica defineix i singularitza l'ésser humà. Segons Cassirer, els humans no podem comprendre o reproduir de manera immediata el món real; sempre necessitarem la mediació d'un sistema de símbols, mitjançant els quals podrem "traduir" la realitat als nostres esquemes mentals.

Mentre que l'animal viu adaptat al seu medi i respon de manera directa als estímuls que rep, els humans es relacionen indirectament amb el món per mitjà del llenguatge o mitjançant altres creacions simbòliques que també formen part de la cultura com ara l'art, la religió, la ciència, la política, la història o, fins i tot, la filosofia. En tots els llocs i èpoques, l'ésser humà ha construït símbols, amb els quals es pot relacionar amb la realitat. Es tracta d'artificis culturals, que funcionen com a intermediaris entre el món i la resposta humana, de manera que qualsevol acció humana depèn d'aquestes mediacions simbòliques. Ernst Cassirer va anomenar aquesta mediació cultural, "l'univers simbòlic" dels humans.

Els humans, doncs, no habitem només en un pur univers físic, sinó en l'univers simbòlic que hem bastit. L'ésser humà no s'enfronta al món directament, sinó mitjançant les seves pròpies creacions. I està tan immers en aquestes creacions que no percep res sinó és a través d'elles.

En opinió de Cassirer, una antropologia de les formes simbòliques corregeix i amplia la definició clàssica de l'ésser humà. La racionalitat segueix sent un tret inherent de moltes activitats humanes, però no és capaç d'abastar tot tipus de realitzacions, algunes d'elles de caràcter netament irracional. Al costat del llenguatge científic o lògic -que podríem considerar exemplars pel que fa a racionalitat- existeix també un llenguatge emotiu o un llenguatge poètic que no s'ajusta a les exigències de la raó en sentit estricte.

Tampoc l'art o la religió no són sempre productes de la racionalitat. Aleshores, per què cal continuar caracteritzant l'ésser humà com a animal racional? Tal vegada moltes realitzacions humanes no són racionals; però totes elles són simbòliques.

Per tant, conclou Cassirer:

"... en lloc de definir l'ésser humà com a animal racional, el definirem com a animal simbòlic. D'aquesta manera podem designar la seva diferència específica i podem comprendre el nou camí obert a l'home: el camí de la civilització".

I en aquest projecte s'inclou l'estudi posterior de tota antropologia filosòfica que pretén dir quelcom significatiu de l'home en tant que animal simbòlic.

Text recollit de FILOSOFIA, L. Martínez, P. Montaner i J. Sanllehí, Ed. Castellnou, 2002. Barcelona.

Article per guardar o imprimir