EL
COTÓ
Fibra
tèxtil natural procedent de les llavors del cotoner. N'hi ha diverses
varietats, segons les espècies de cotoner d'on procedeixen.
Gossypium barbadense forneix el millor cotó, amb una longitud mitjana
de fibra de 34-42 mm i un diàmetre de 15 microns; G. hirsutum produeix
fibres de 24-34 mm de longitud mitjana i d'un diàmetre de 20-25
microns; G. herbaceum dóna fibres amb una longitud mitjana inferior
a 23 mm i amb un diàmetre de 25 microns. Aquestes classes de cotó
són anomenades també, respectivament, cotó egipci
(de fibra llarga), cotó americà (de fibra mitjana) i cotó
indi (de fibra curta). La denominació comercial de cada cotó
es basa principalment en els noms de procedència; hi ha, però,
a més,
una complexa classificació basada en l'aspecte, la regularitat,
la netedat, el color, etc. La fibra envolta la llavor del cotoner. Hom
en fa la collita, a mà o a màquina, quan ja ha caigut la
flor i ha madurat la càpsula, que s'obre espontàniament,
dins la qual hi ha les llavors. En el conreu mecanitzat hom separa la
fibra de la llavor mitjançant les màquines desgranadores.
La fibra de cotó té la forma d'un tub aplanat, amb les vores
un pèl més gruixudes. Presenta una lleugera torsió
natural, el sentit de la qual va alternant. Interiorment té un
canal de dimensió variable, segons la procedència i la maduresa.
Hom anomena cotó mort el que no ha arribat a madurar i és
completament aplanat com una cinta. El pes específic va d'1,45
a 1,65. La resistència a la tracció oscil·la entre
2,9 g/denier i 3,2 g/denier. El color varia entre el blanc pur i el blanc
groguenc i unes tonalitats força brutes i àdhuc rogenques.
L'allargament a la ruptura és de 8-12%, i l'elasticitat, del 20
al 50% de l'allargament a la ruptura. La taxa legal d'humitat (represa)
és del 8,5%. La composició química mitjana de la
fibra és del 94% de cel·lulosa, de l'1,23% de proteïnes,
de l'1,2% de substàncies pèctiques, de l'1,2% de matèries
minerals (cendra), del 0,6% de cera, del 0,3% de sucre, i la resta,
d'altres elements. El cotó aguanta bé temperatures fins
a 125°C; amb temperatures més altes grogueja, i a 240°C
experimenta ja una carbonització. Per millorar-ne les propietats
(més brillantor, afinitat més bona per als colorants i augment
de la resistència) hom li aplica el merceritzatge, tractament amb
lleixiu de sosa càustica concentrada. La
cocció del cotó amb àlcalis diluïts en autoclaus
a pressió permet de dissoldre'n la cera, el greix i l'albúmina
que poden recobrir-lo (descruatge del cotó). Els hipoclorits i
el peròxid de sodi n'eliminen el to groguenc (blanqueig) i li donen
un caràcter hidròfil que en facilita la tintura. El cotó
pot ésser degradat químicament i es transforma en òxid
de
cel·lulosa o bé en hidrocel·lulosa, amb pèrdua
d'una part de la seva resistència. El reactiu de Schweitzer (òxid
cuproamoniacal) infla la cel·lulosa del cotó i arriba a
dissoldre-la, fenomen que és la base de la fabricació del
raió cuproamoniacal. El conreu del cotó és conegut
des de l'antiguitat, en especial a les terres regades d'Egipte i de l'Àsia
meridional; fou introduït a Europa pels àrabs, a l'àrea
mediterrània. La seva gran expansió s'esdevingué
amb
la introducció de les indianes, que féu estendre'n el conreu
a les plantacions americanes, les quals, emprant mà d'obra esclava,
n'abaratien els costs. L'any 1946, acabada la Segona Guerra Mundial, la
producció total fou de 5 365 milions de t de fibra. La Primera
Guerra Mundial havia malmès àrees productores importants
(la Xina, Egipte) i àrees industrials
consumidores (Europa, el Japó i l'URSS). Això explica que
la producció de fibra del 1946 fos només el 70,2% de la
de preguerra. La recuperació fou molt ràpida: en nou anys
l'increment fou del 82,7%. Després ha tendit a estabilitzar-se:
+9,2% en onze anys. L'any 1970 la producció mundial de cotó
era d'11 525 000 t i el 1983 de 14 692000 t. Per parts del món,
el cotó procedeix bàsicament de les més extenses.
El trienni 1969-71 l'Àsia obtingué cap al 38% de la collita
mundial, l'Amèrica del Nord i del Centre el 23,3%, l'URSS el 17,7%,
Àfrica l'11%, i l'Amèrica del Sud el 8,25%. El
1983 la participació asiàtica superava les altres juntes
(50,6%). Seguiren la soviètica (18,8%), la nord-americana (11,45%),
la llatinoamericana (Amèrica del Centre i del Sud: cap al 9%),
i l'africana (8,2%). La majoria de països han reduït els conreus
de cotó, de manera que l'increment de producció respon a
un increment de productivitat notable. A més de la Unió
Soviètica (segon productor mundial des que en el període
1967-71 fou superada per la Xina) i dels EUA (amb fortes intermitències
degudes a les fluctuacions dels preus), en són productors importants
alguns estats
asiàtics com l'Índia, el Pakistan i Turquia, i alguns de
llatinoamericans com el Brasil, i d'africans com Egipte. Les exportacions
mundials han passat de 3,164 milions de t el 1966 a 4,395 el 1982, prova
de la tendència del ram tèxtil, estimulada per la crisi
mundial, a instal·lar-se en els estats productors de les fibres.
El 1982 fou important als EUA
(31,2% de l'exportació mundial), l'URSS (21,6%), Àsia (Pakistan,
Turquia, etc, amb el 16,7%), Àfrica (Egipte i Sudan en forneixen
gairebé la meitat, amb el 13,3%), i l'Amèrica Llatina (Mèxic,
Paraguai, etc, amb el 13%). Les importacions procediren sobretot d'Àsia
(la Xina, el Japó, la Corea del Sud, Hong Kong, amb el 51,7%),
i d'Europa (ambdues Alemanyes, Itàlia, França, Polònia,
etc, amb el 38%). A l'edat mitjana, la producció de teixits de
cotó era feta d'una manera dispersa i artesana, i es destacaven
només Itàlia i els Països Baixos. Fou a mitjan s XVIII
que es produïren els milloraments tècnics que en permeteren
la industrialització; el 1771 Arkwright bastia a Gromford la primera
fàbrica moderna. La Gran Bretanya importava el cotó de Malta
i d'Espanya, però amb l'entrada del cotó americà
pel port de Liverpool i la seva manufactura a Manchester, el Lancashire
es convertí en la primera regió industrial del món;
quan els altres estats volgueren tenir-ne producció pròpia
hagueren d'importar màquines angleses. El predomini britànic
arribà fins al començ del s XX, que la competència
dels EUA, primerament, i, més tard, dels estats en camí
de desenvolupament, com l'Índia, Egipte, o el Pakistan, i darrerament,
la Xina i la Corea del Sud, amb una més gran racionalitat i amb
uns costs més baixos, capgiraren del tot el mercat del cotó.
L'emplaçament de la indústria és variada; a Europa
predominen les raons històriques, que de vegades la fan inadaptada;
el cas britànic és exemplar. A partir de l'informe Platt
del 1945 començà una reconversió amb concentració
d'empreses i modernització de maquinària; entre el 1951
i el 1960 en foren tancades 550 empreses, de les quals 380 foren reconvertides
a uns altres usos. Avui, bé que manté el prestigi en
alguns acabats i en la maquinària tèxtil, la indústria
britànica de filats ja no figura entre les primeres d'Europa, i
el seu lloc ha estat ocupat per França, Romania, l'Alemanya Federal,
Polònia, Itàlia, etc. En els altres casos, però,
hom la troba prop de la matèria primera: els estats de sud dels
EUA en produeixen el 90% del total nord-americà; igualment
s'esdevé a l'Índia, el Pakistan, la Xina i Egipte; a l'URSS
es conserva el centre tradicional entorn de Moscou, mentre que hom ha
creat unes grans fàbriques a les àrees productores de l'Àsia
central. La producció de filats i teixits de cotó és
una de les branques més importants de la indústria tèxtil;
el consum mundial de cotó era d'11 690 000 t l'any 1970,
i de 14 900 000 el 1983. Pel que fa als filats, on les estadístiques
no són tan heterogènies, els primers productors són
els mateixos, però l'ordre és (1982-83): la Xina, a una
certa distància l'URSS; més enrere els EUA i l'Índia;
i, per sota la meitat d'aquests, el Pakistan i el Japó. Però
l'avaluació estadística és difícil de fer
per les diferències entre la quantitat i el preu dels productes,
que són en funció de la qualitat i del gust dels consumidors.
Els EUA, l'URSS, la Xina, l'Índia, el Japó i el Pakistan
són els principals productors de teixit. A Catalunya el cotó
fou treballat almenys des del s XIII. La fibra en floca o filada era importada
de la Mediterrània oriental, primerament, i, des de mitjan s XIV,
de Sicília i de Malta en proporció creixent. Hom l'utilitzava
per a teixir cotonines primes per a llenceria, fustanys per a folres,
cobrellits, peces de vestir senzilles, etc, i veles per a la flota. Tant
en les veles com en els fustanys el cotó era teixit barrejat
amb lli o cànem, segons les qualitats (ordit de lli o cànem
i trama de cotó). Els oficis dels treballadors del cotó
(cotoners, fustanyers i velers) foren reglamentats a Barcelona des del
s XIII. Durant l'edat mitjana i els ss XVI i XVII, la indústria
del cotó, malgrat la seva importància, no aconseguí
mai, ni en capitals emprats ni en consideració social, l'alt nivell
assolit pel sector de la llana. Les prohibicions d'importar teixits de
cotó, promulgades per Felip V (1718, 1728), que pretenien d'evitar
la competència de les indianes, afavoriren la ntroducció
de la manufactura cotonera al Principat. L'estampació era feta
damunt empeses importades. El 1738 Esteve Canals i Bonaventura Canet establiren
a Barcelona la primera fàbrica d'indianes a la Península
Ibèrica; el 1760 ja funcionaven telers cotoners, i la primitiva
filatura menestral s'inicià el 1765. Les fonts d'abastament de
la floca eren el Llevant mediterrani, Malta i la zona andalusa de Motril;
hom importava
també filats, en quantitats àdhuc superiors a la floca.
El 1772 els manufacturers crearen la Companyia de Filats de Cotó
per a la defensa de llurs interessos. La indústria cotonera moderna,
però, no s'inicià al Principat fins a la introducció
de les primitives màquines de filar inventades a Anglaterra. Així
la spinning-jenny, de James Hargreaves (1767), moguda manualment, arribà
vers el 1780 i derivà en berguedana, versió autòctona
notablement millorada; la water-frame de Richard Arkwright (1769), que
ja emprà l'energia hidràulica, fou introduïda el 1791;
i finalment la mule-frame, moguda per aigua o per vapor, perfeccionament
de les dues anteriors per Samuel Crompton (1775), arribà vers 1803-04.
L'ús de l'energia hidràulica féu que s'establís
la filatura al llarg dels rius, sobretot del Llobregat i del Cardener,
fet que fou
característic de la filatura catalana. La guerra del Francès
pertorbà profundament la indústria catalana, que no es redreçà
fins pels voltants del 1830; entre el 1835 i el 1861 hi hagué una
màxima expansió de la indústria cotonera al Principat.
El 1861 tota la filatura i el 44,6% dels telers eren mecanitzats. S'estengué
la utilització del vapor, iniciada (1832) per la fàbrica
barcelonina de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia, destruïda
en els avalots del 1835. L'emplaçament de les
fàbriques canvià i adoptà la forma actual: les mogudes
per vapor s'instal·laren al litoral. La puixança de Vilanova
i la Geltrú coincidí gualada. El 1860 les filatures catalanes
transformaven anualment unes vint mil tones de floca, deu vegades més
que el 1820. La descoberta de la desgranadora mecànica (1794),
als EUA, els donà el domini del mercat europeu vers el 1850, però
la guerra de Secessió (1861-65) provocà una aguda penúria
de cotó, que a Catalunya produí una greu crisi industrial
amb alternatives de prosperitat i de depressió. Des del 1868 la
lluita entre partidaris del proteccionisme i del lliure canvi esdevingué
aferrissada. Els interessos catalans foren defensats pel Foment del Treball
Nacional. D'altra banda, la primera manifestació de les lluites
socials fou la destrucció (1835) de la fàbrica Bonaplata.
El 1854 es produí el conflicte de les màquines selfactines,
i el 1855, la primera vaga general. Però fou al darrer terç
del s XIX quan la lluita social s'endurí: les societats obreres,
com Les Tres Classes de Vapor, prengueren volada i es definiren les ideologies
reivindicatives. La crisi produïda per la pèrdua dels mercats
colonials coincidí amb l'inici del s XX. Amb la
Primera Guerra Mundial (1914-18) començà l'electrificació,
que alliberà les fàbriques de la dependència dels
corrents d'aigua i del carbó. Les demandes dels estats bel·ligerants
produïren una eufòria i l'agudització de les tensions
socials. La producció de fibres artificials, iniciada a Barcelona
el 1906, competí amb el cotó en el decenni 1921-30. La producció
cotonera fou desorganitzada per la guerra civil de 1936-39 i per la Segona
Guerra Mundial (1939-45), per la dificultat d'obtenir primeres matèries
i de modernitzar l'utillatge; la situació millorà després
del 1950. No ha estat resolt, però, el forniment del cotó
a la indústria, hipotecat pel proteccionisme oficial a la producció
cotonera de la meitat meridional de
l'estat espanyol (des del 1924). Després de la guerra civil fou
creat l'Instituto de Fomento de las Plantas Textiles per tal d'estendre'n
el conreu. En 1952-53 la collita fou, a l'estat espanyol, de 16 188 t
de cotó; el màxim fou assolit en 1962-63, amb 112 294 t.
Després, la producció minvà (1971-72, unes 40 000
t, i 26 000 t el 1983). La importació de cotó oscil·lava
entorn de les 100 000 t anuals abans de la guerra civil i era, amb els
cereals, la fusta, el carbó i els minerals
metal·lífers, una de les grans partides del total d'entrades
al port de Barcelona. Després de la inflexió causada pel
conflicte, el 1945 arribà a les 115 503 t, però la manca
de divises i la producció interior reduïren les xifres a 4
390 t el 1963. El 1970 la importació fou de 45 684 t. Els EUA,
principal proveïdor el 1945 (76 074 t), ha estat suplantat per Mèxic,
Síria, Turquia, Grècia i el Brasil. Iniciada al Principat,
la indústria tèxtil s'hi ha mantingut majoritàriament,
malgrat les implantacions fabrils, moltes de les quals afavorides oficialment,
a unes altres zones de l'estat espanyol des del 1940. El 80% del sector
és al Principat, bàsicament a la Catalunya Vella. Entre
el 1958 i el 1970 el nombre total dels treballadors de la indústria,
a l'estat espanyol, passà de 138 427 persones a 96 196, és
a dir, una reducció del 30%. El nombre de pues minvà de
2 644 000 l'any 1958 a 1 992 000 el 1970, i el de telers, de 67 054 a
51 012 (el 25%]. Una major productivitat compensà aquesta minva
amb escreix: els filats passaren de 77 335 t (1953) a 145 140 (1970),
i els
teixits, de 68 676 (1956) a 121 056 (1970). L'any 1978 la producció
de filats havia davallat a 93 600 t. També ha augmentat l'ús
de fibres químiques per a la filatura i el tissatge de tipus cotoner.
La indústria cotonera ja no exerceix el predomini decisiu en l'economia
catalana, però manté un lloc important entre els sectors
manufacturers del Principat.
Arbre
del coneixement
tecnologia >Tecnologia tèxtil i de la indumentària >indústria
tèxtil
>Branques de la indústria tèxtil > >cotó
cotó de Filipines
jumel
linters*
olis
cotó fluix
cotó hidròfil
cotó jumel
cotó merceritzat
Obtenció del cotóAltres
ubicacions
cotoner
Fibres vegetalsA
la Hiperenciclopèdia
Alabama
|