El pla de les Bruixes

Il·lustració d'Elvira Elias

Es veu que a les comarques gironines hi havia hagut en altres temps moltes bruixes, perquè és cosa freqüent trobar indrets que encara enca en duen el nom. A la Miana hi ha el clot de la Bruixa, a Rocacorba el pla de les Bruixes, entre Mieres i Falgons el prat de les Bruixes, i no acabaríem mai.

Però hi ha sobretot un altre pla de les Bruixes dalt de la carena de muntanya que separa les parròquies de Sant Andreu del Torn i Sant Miquel de la Miana. Es veu que era allà dalt on les bruixes es reunien els dissabtes a mitjanit per fer de les seves.

És un planell sense arbres ni herbes de cap classe, que tindrà dues centes passes de llarg per cent d'ample, tot voltat de bosc espès; com és al cim de la muntanya, des d'allí es divisa tota la comarca. Diu que al bell mig d'aquell planell s'obria en altre temps una clivella estreta, tan fonda, que pel cor de roca de la muntanya arribava fins al mateix infern.

Al punt que el sol es colgava i es començava a fer de nit, anaven sortint de dins d'aquella clivella estols de ratpenats, potser cents, potser mils; eren uns ratpenats molt més grossos que els que tots coneixem. Quan s'acabaven els ratpenats, començaven a sortir uns diables petits i lletjos, que es posaven a ballar i saltar com si els hagués picat la taràntula, tot fent unes ganyotes molt fastigoses. S'enfilaven per les roques i pels arbres, i posant-se la mà sobre els ulls sotjaven l'horitzó en totes direccions fins a pèrdua de vista.

És que de totes direccions anaven arribant, volant pels aires a cavall de les seves escombres, les bruixes de les comarques veïnes. De l'Empordà, de la Selva i de la Garrotxa hi anaven la Barraca, la Trinquis, la Tana, la Xibeca; no hi faltava pas la Callera de Ribelles, com tampoc la Gerom de les Planes; però si haguéssim d'anomenar una per una totes les bruixes de Llers que s'hi reunien, no acabaríem mai; perquè n'hi havia tantes de Llers tot sol, com de tots els altres pobles.

Un cop tots allí, diablets i bruixes esbravaven la seva ferotge alegria amb una dansa que ballaven agafats de les mans. Donaven vertiginosos giravolts entre contorsions epilèptiques, tot cantant una cançó plena de blasfèmies que no us vull pas repetir- Jesús, Josep, Maria!

Quan tenien els ossos cruixits de tant ballar la dansa infernal, s'asseien per terra, i a la claror esblaimada de la lluna que començava a sortir hauríeu vist quines cares feien aquelles bruixes fetilleres: esdentegades, escabellades, geperudes i amb el nas tan encorbat que la punta es tocava amb la barbeta.

Aleshores cada una d'elles explicava les seves malifetes, i com més gruixuda era la malifeta, més reien els diablets. L'una havia calat foc a un camp de blat; quin tip de riure! La de més enllà havia espantat una parella de bous, per fer-los estimbar d'un cingle. Riure i més riure! Aquella havia fet fonedís l'anell de bodes d'una núvia que s'havia de casar l'endemà. Aquesta acabava d'emmetzinar la bassa on uns masovers abeuraven les mules. Però el que els feia riure més que res, és quan alguna d'elles explicava que venia d'ofegar un nadó. Llavors elsl diablets, de tant riure, s'havien d'aguantar la panxa, es recargolaven, queien d'esquena i alçaven les cames enlaire! És que, com ja haureu comprès, tots plegats tenien molt mals instints.

De vegades hi acudien les bruixes del Canigó, i si ballaven la sardana en aquell pla de les Bruixes, es congriava una tempesta i queia una pedregada seca que assolava els conreus del Torn i de la Miana.

Però no totes les bruixes venien de tan lluny, ni eren totes velles i esdentegades. Perquè vegeu que tinc raó, us explicaré un cas com un cabàs.

En el poble del Torn hi ha una casa de pagès coneguda per cal Fuster. Qui sap quantes centúries fa, l'hereu de la casa era un fadrí alt com un pi i cepat com un roure, i amb tot tan gentil i de bon veure que les pubilles més riques de tots aquells contorns s'hi haurien casat a mans besades.

Però - el que pot l'amor-, ell no volia cap rica pubilla, perquè s'havia enamorat d'una pastora de vaques; una noieta sense pare ni mare ni ningú al món, que s'havia presentat un bon dia al mas Canyelles demanant que la lloguessin per caritat. Anava molt pobrament vestida, d'una sarja de color de sac, i calçava un parell d'esclops de fusta que li venien balders. És per això que quan caminava se sentia cloc-cloc. A l'hivern, per tenir els peus calentons- ja que no duia mitges-, s'omplia els esclops de palla.

Jo no sé què tenia aquella noieta, que a pesar d'anar tan mal vestida i tan mal calçada, i entomant sols i pluges a muntanya darrera les vaques, quan ella passava feia girar tothom. Potser eren aquells ulls tan blaus, d'una mirada tota misteriosa, com si sempre miressin molt al lluny; o potser aquelles galtes, que a cada una hi tenia una rossa; o potser el seu cabell sedós, ros com la palla madura, que el duia en dues trenes que li venien sobre el pit, i sovint hi perlejaven les gotes de la rosada que havia entomat a la muntanya. Encara hi havia una cosa ben estranya, i és que en comptes de flairar a vaques i estable, darrera seu deixava un rastre de perfum molt delicat, com el que es posen les grans dames de la Cort els dies de festa més solemne.

I heu de saber que ella no mirava mai a ningú de fit a fit, sinó que sempre mirava al lluny; però quan s'esqueia que trobés l'hereu Fuster, a ell sí que se'l mirava de fit a fit, i d'una manera tan dolça i tan fonda, que per això l'hereu se n'havia enamorat tant i tant, i estava com malalt.

La mare de l'hereu no li callava mai, dient-li:

-Treu-te aquesta noia del cap. Una noia que no li sabem ni pare ni mare ni ningú al món, ni d'on ha vingut, ni com se diu, no pot ser cosa bona.

L'hereu escoltava aquests sermons en silenci, i deixava anar uns sospirs que li sortien del més endins del cor. ¿Com se la podia treure del cap, si sabia del cert que no podria estimar cap altra noia en tota la seva vida?

En això un dia es va decidir a declarar-li el seu amor. Es va amagar vora el riu Juvinyell, en un lloc que el riu fa un gual per on la pastora havia de passar amb les seves vaques. I això d'amagar se ho va fer en part per dar-li una sorpresa, en part perquè era vergonyós i el declarar-se li venia costa amunt, que no sabia pas com posar-s'hi.

Amagat com estava, va veure arribar la pastoreta del mas Canyelles, més rossa i galta-rosada que mai, sempre mirant al lluny amb els seus ulls de color de cel. Les vaques van començar a passar pel gual, però ella va fer una cosa ben estranya: es treu els esclops i es cabussa al riu per la part més fonda, i en sortir de l'aigua per l'altra banda... ja no era la pastoreta, sinó una guineu, que es va escapar de pressa cap al bosc!

El noi Fuster, revingut del seu astorament, recull els esclops i es torna a amagar per veure què passaria.

Al cap de poca estona ja veu venir la guineu, que es tira de cap al riu i surt per l'altra banda tornada altre cop pastoreta, com si res no hagués passat. Però encontinent va arrufar les celles, no veient enlloc els esclops.

-On són els meus esclops?

-Ah, guineu!- li va dir en Fuster-. Els esclops els tinc jo, i si no em dius on has estat, no te'ls donaré mai de la vida.

-Doncs sàpigues que sóc una bruixa i he anat a la Cademont a embruixar una covada d'ous.

Dites aquestes paraules, la vaquera va desaparèixer i no se n'ha cantat mai més ni gall ni gallina.

La Cademont és una casa pairal del poble de Ventatjol, a solixent del Collell; i tan antiga, que ja consta la seva existència en pergamins del segle XIII.

Ara penseu la sorpresa de la mestresa quan, acabats els dies de la covada, de dins de cada ou va sortir un dragonet; i conforme anaven sortint els dragonets, fugien rabent boscos amunt cap al pla de les Bruixes.

Adaptació de Joan Sales d'una llegenda recollida per l'autor banyolí Lluís G. Constans