Les faules

Podem definir la faula com un relat breu, en prosa o en vers, amb una finalitat didàctiva (moral, exhortativa, satírica o simple asserció d'una veritat) i exposat mitjançant una acció dramàtica de caràcter al·legòric de la qual s'extreu una conclusió, explícita o implícita. Tenim també una bella definició de faula de l'antic retòric Teó d'Alexandria: "una història fictícia que diu la veritat". Aquesta definició, però, des del punt de vista actual la trobaríem insuficient.

La faula sol anar precedida d'un protimi, una màxima que resumeix el contingut moralitzant del que es contarà, i un epitimi al final, que conclou igualment l'ensenyament que cal treure'n. Segons M. Nojgaard, l'estructura més senzilla de la faula, és la que podem anomenar "faula simple" davant de les altres més complexes. Conté tres moments que en cera manera ja han estat esmentades:

1- situació, 2- actuació, i 3- avaluació de l'acció elegida.

El resultat de l'actuació permet, per si mateix, avaluar la intel·ligència o pertinença de l'actuació. És l'èxit o el fracàs el que serveix per indicar si l'elecció és la correcta.

El mot que designa el gènere no és grec, sinó llatí. En aquesta llengua, la paraula faula, (literalment "xerrada", "contalla"), no significa solament ni en primer terme les composicions de què consta en altres col·leccions.

La definició de la faula com a gènere constitueix un problema més complex i difícil de resoldre que els plantejats per la comèdia o la tragèdia, més, fins i tot, que gèneres tan vagues com l'èpica o la novel·la. Trobem a les faules una hetereogeneïtat de continguts, tot i que la majoria dels relats són protagonitzats per bèsties.

Hem de recórrer a la tradició clàssica per entendre tot el simbolisme animal que aportaran les faules. Herodot acumulà les notícies més pintoresques sobre els animals més estranys; encara que Aristòtil en va fer crítica. Plini, El Vell, i molts altres van mantenir la transmisió de coneixements sobre el món animal.

La faula fou utilitzada a Grècia per la poesia arcaica i per la poesia coral. És amb Isop quan floreix aquest gènere. Hem de situar Isop a les darreries de la primera meitat del segle VI a.C. El caràcter tardà de les notícies sobre Isop ha fet que molts crítics hagin dubtat de la seva realitat històrica, considerant-lo com una figura mítica. Avui dia se l'admet com un personatge real. La fama d'Isop determinà, sens dubte, que li fossin atribuïdes faules preexistents i plenament gregues, a més d'anècdotes o simples acudits. El mateix autor, Isop, sembla haver sorgit d'una de les seves faules.

La faula llatina és hereva de la faula grega i aquesta, al costat de la hindú, ho és de tradicions mesopotàmiques. De tot el trànsit en queda avui dia un ample dipòsit de faules (Hausrath n'inventaria més de 600), unes vegades atribuïdes a un nom (Isop, Demetri, Fedre, Babri, Avià) i altres són col·leccions anònimes, que en part són atribuïbles a un autor i, en part, són de nova creació. A l'edat mitjana les faules ajudaven a instruir i a la vegada divertien. Sant Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis van ser predicadors que van utilitzar moltes faules en els seus sermons. El gènere faulístic brindava la oportunitat per a poder instruir el gran auditori i alhora divertir-lo.

La difusió de les faules antigues continuà durant el Renaixement i, a més, n'escriviren de noves Rabelais, Corrozet, Targa, etc. En el camp de la faula la gran figura del s.XVII fou La Fontaine. Els autors del s. XVIII (Iriarte, Roberti, Pignotti, Gay, Krylov) i XIX (Samaniego, Ginguené, Henriot, Perego i Moore) continuaren conreant aquest gènere. Al s. XX els recursos formals de la faula han estat emprats per Orwell, Franc-Nohain, etc.

Als Països Catalans, com a la resta d'Europa, les faules d'Isop tingueren una gran popularitat durant l'edat mitjana. Els petits llibres de faules eren anomenats isopets. Les faules originals catalanes no experimentaren una certa vitalitat fins als segles XVII i XVIII: Vicenç Garcia (1582-1623) i Guillem Roca i Seguí (1742-1813). Ja al s. XIX, la faula, oblidada completament a la resta dels Països Catalans, es desenvolupà d'una manera especial al Rosselló: dins un estil eminentment popular, hom féu traduccions en vers de La Fontaine, Florian, Dorat, Isop, etc. Entre els fabulistes rossellonesos cal destacar Gabriel Boixeda, Pere Courtois, Francesc Rous, Albert Saisset, Pau Berga i sobretot Esteve Caseponce.

Autor: Àngel Vergés i Gifra.


Bibliografia:

Les faules d'Isop, text català i gravats reproduïts de dues edicions gòtiques del segle XVI. Biblioteca Catalana a cura de R. Miquel i Planas, Barcelona, 1908.

Calila e Dimna, edició de J. M Cacho Blecua i Maria Jesús Lacarra, Clásicos Castalia, Madrid, 1984.

Faulas latinas medievales, Colección Clásicos Latinos medievales, edición de Eustaquio Sánchez Salor, Akal, Madrid, 1992.


Tornar a la pàgina principal