La guilla medieval


Hem de remuntar-nos als bestiaris medievals per a comprendre bé la simbologia de la guilla a les faules. El precedent dels bestiaris medievals és el Phisiologus: una obra anònima del segle II escrita en grec i sorgida d'aquesta cruïlla de cultures que fou Alexandria; Phisiologus voldria dir "naturalista", i el que l´autor d'aquesta obra fa és descriure físicament tot un repertori d´animals i assignar-los atributs morals, tot un joc d´adscripcions simbòliques que afecten l´home, l´església, la Trinitat, Crist, el dimoni, etc.

Els primers bestiaris medievals coneguts són els francesos: els de Philippe de Thaon, cap al 112O, els de Guillaume Le Clerc i Gervaise, i el més conegut i més pròxim al Physiologus, el de Pierre de Beauvais de 1217.

En les faules i bestiaris la guilla encarna l´astúcia i se´n surt de situacions compromeses fent servir el seu enginy. Altres vegades, quan l´exemple moral ho requereix, la rabosa és vençuda o la mateixa artimanya se li gira en contra seva.

La guilla astuta i seductora és comparada moltes vegades amb la figura del diable. A l´Edat Mitjana es creia que el diable era molt astut i que podia agafar diverses formes per tal de poder temptar els humans. A les Revelacions de Santa Brígida la guilla representa la hipocresia del dimoni. El Bestiari d´Oxford trobem també una semblança del nostre animal amb el Maligne:

"La guilla simbolitza el diable perque aquest últim fingeix ser mort per enganyar millor els que viuen dominats per la carn. Així els agafa i els castiga; però en canvi, pels homes que viuen sobre l´espíritu i la fe de Déu, el diable és verdaderament mort."

Vicent Ferrer recorda que Jesucrist anomenà "guilla" el jueu que volia seguir-lo per enriquir-se.

El Physiologus grec, publicat a Roma al 158, mostra la guilla com un animal molt astut.

"La zorra es un animal astuto. Cuando tiene hambre y carece de comida, se dirige a un lugar soleado, y tendida en el suelo y conteniendo la respiración, simulando estar muerta, yace boca arriba con los ojos abiertos y las patas en alto. Bajan las aves para comérsela, pero ella las apresa por sorpresa y las devora a placer.
No obra de otra manera el diablo cuando quiere atrapar al hombre; le tienta para que se comporte lo más negligentemente en su vida de oración y así és seducido con toda facilidad."

L´argúcia per caçar ocells ja ens la presenta Apiano, encara que amb un sentit naturalista. La Bíblia també es fa ressó de l´astúcia de l´animal i al Cantar de los Cantares (2, 15) la menciona amb una referència al diable.
A l´Edat Mitjana va ser definitiu el text de Sant Isidre que defineix la guilla com un animal que no va mai recte caminant, enganyós i trampós. El text va ser reelaborat per Pierre de Beauvais en el seu Bestiari:

"Es de natura tal que quan té fam i no troba es revolca a la terra vermella de tal manera que semblar estar ensagonada. Llavors s´estira al terra com si estigues morta."

 

Autor: Àngel Vergés i Gifra


Tornar a la pàgina principal


Bibliografia:

Faules Isòpiques, De Aviano, Alfonso, Poggio i altres autors. Nova Biblioteca Catalana a cura de R. MIquel i Planas. Barcelona, 1908.

Bestiaris, volum II, Barcino, Barcelona 1964. pàg.100, "XLI De la guineu."

Diccionario de símbolos, Cirlot, Juan Eduardo,Editorial Labor, Barcelona 1994.

Bestiario de Oxford, 27. Mc Culloch.

Francesc Eiximenis, Racconti e Favole dal Crestià, dal Regiment de la cosa pública, dal Llibre de les dones, Introduzione di Gabriella Zanoletti. ECIG, Edizioni Culturali Internazionali, Gènova, 1988.

El Fisiólogo atribuido a San Epifanio seguido de El Bestiario Toscano, Ediciones Tuero, Madrid.