LA TRADICIÓ LITERÀRIA DE LA GUILLA
Des de temps immemorials, la guilla ha estat centre de moltes activitats humanes relacionades amb la literatura, tant en el vessant oral com en l'escrit. Així la guilla ha poblat amb la seva astúcia, murreria, doble moral, intel·ligència i maldat, faules, contes, apòlegs, cançons i tot tipus de creacions humanes. En l'actualitat els homes moderns l'hem perduda de bona part dels nostres referents, aniquilada per una vida urbana que l'ha relegada a un lloc antic i llunyà. La seva cua rogenca ja no dansa pel nostre imaginari…..
La tradició literària de la guilla que us presentem ha d'ésser forçosament breu, púrament indicativa i centrada només en aquelles obres "majors"o que la tradició escrita ha conservat.
Calila e Dimna
Calila i Dimna són els noms arabitzats de dos xacals, Karataka i Damanaka, que fan de protagonistes d'un tractat indi, els episodis del qual recullen diverses faules de la versió original del Panyxatântra, intitulat El llibre de Bidpai. L'original d'aquesta obra era escrit en sànscrit i fou traduït al pahlavi en el segle VI, durant el període sassànida. A partir d'aquest text pahlavi, l'autor persa Ibn al-Muqaffa` (m. c. 757), funcionari de la cort abbàssida, en va redactar una versió àrab, que esdevingué un clàssic de la literatura en aquesta llengua, tot adaptant-la al context de l'època i posant l'èmfasi sobre les relacions entre el poder i els "intel·lectuals". Giovanni da Capua traduí la versió hebrea al llatí en el segle XIII i d'ací deriven altres versions a diverses llengües europees. L'obra és un conjunt d'apòlegs d'intenció moralitzadora i didàctica, protagonitzats la majoria per animals, que simbolitzen situacions humanes. La seva influència en la literatura fabulística occidental fou importantíssima. La versió castellana, feta per encàrrec d'Alfons X el Savi el 1251, té omissions i innovacions, alhora que accentua la visió pràctica i moralitzant de l'original. Autors diversos com l'Arxiprest d'Hita i Don Juan Manuel, en la literatura castellana, Boccaccio en la italiana, i La Fontaine en la francesa, begueren en les seves fonts. En la literatura catalana en són deutors: El llibre de les bèsties, de Ramon Llull i La disputa de l'ase, d'Anselm Turmeda.
Romand de Renard
Obra anònima,
resultat de fusionar una sèrie de relats en vers, escrits en francès
entre 1174 i 1205. Tots el protagonistes són animals, amb un Renard murri
i lasciu que enganya a tothom; especialment al rei, el lleó, i al llop,
amb qui existeix una fort odi.L'obra vol satiritzar els vicis més coneguts
de la societat feudal: la hipocresia i la corrupció
Les mil i una nits
El nucli principal
de les històries sembla que prové d'un manuscrit sirià,
datat entre els segles XIII i XIV, encara que la resta de l'obra es completa
amb diverses fonts escrites i orals. Aquesta versió medieval seria la
culminació d'una amplíssima compil·lació literària,
que podria abastar des del segle VIII fins al segle XIV. La versió arribada
a occident es deu a la traducció que en fa l'orientalista francès
Jean Antoine Galland entre 1670 i 1675 a Turquia. Dins les moltes històries
que Xahrazad explica per poder salvar la seva vida, hi ha uns quants contes
d'animals, on la guilla n'és protagonista. En tots els casos destaca
per la seva murreria i intel·ligència a l'hora d'haver-se-les
amb llops o amb corbs
El llibre de les bèsties
En aquesta obra Ramon Llull és deutor del Calila i Dimna, i també en el Llibre dels Set Savis (o Sendebar), en el Roman de Renard, en les Mil i una nits, i en altres contemporanis, Llull crea aquest apòleg polític que incorpora dins del Llibre de Meravelles. Es considera que es debia escriure entre 1286 i 1294. Llull juga amb dos aspectes al mateix temps: els animals encarnen els atributs humans que tradicionalment els han estat atorgats ( L'Orifany la memòria, Na Renard la murreria,etc…) i al mateix temps obren com a animals: la voluntat final de Na Renard seria la de procurar una gran mortaldat que deixi el país ple de despulles, les quals l'alimentarien durant molt temps. Ple d'eximplis, de lluita de poders i de tocs d'humor, representa el primer autor català que introdueix la guilla en l'escriptura com a animal literari.
Jordi Farrés i Nierga
