5.- Opinió personal

 

Un cop acabat el treball, m'adono del què he disfrutat fent-lo. Ja fos a l'estiu fent entrevistes a l'escola o un cop aquí estudiant els vídeos, gravacions de veu, i recollint informació sobre Nicaragua. Anar fent el meu estudi no m'ha suposat cap disgust, sinó ben bé al contrari. Mentre m'anava endinsant cada cop més en aquell món, més em sentia atreta per ell. La part amb la qual he disfrutat més ha estat, evidentment, amb el treball de camp; parlant amb els nens i nenes de l'escola, el barri i l'institut. Des del primer moment i fruit del contacte directe amb ells em vaig poder fer una idea de com eren les seves vides. Això em va donar empenta a seguir buscant informació des d'aquí. Les dificultats amb les que m'he trobat han estat, en primer lloc, l'excés d'informació i material d'estudi que tenia; vaig estar molt de temps fent els buidats dels qüestionaris, els seus diagnòstic, etc... tenia tanta informació que em va costar centralitzar-la. El llenguatge també m'ha dificultat l'estudi. En els qüestionaris moltes locucions o frases fetes, així com oficis, menjars, etc.. no els entenia i vaig haver de preguntar-ho a professors de l'escola de Chichigalpa. A més, durant la meva estada a Nicaragua s'em va fer dur preguntar segons quines coses als nens i escoltar-ne les respostes; no em va resultar fàcil parlar amb un nen maltractat, o un que menjava tan sols un cop al dia.... em va costar deixar totes aquelles vides allà.
Per altra banda, fer les conclusions no m'ha suposat cap problema perquè es deduïen amb força evidència del diagnòstic.
A part de disfrutar fent el treball, el seu vessant humanitari m'ha fet reflexionar molts cops. Crec que l'única solució que té Nicaragua per seguir endavant és deslligar-se del monopoli que exerceixen els EUA, i optar per una política més humanitària i social. Per dur-la a terme calen persones .culturalitzades que defugin de la corrupció i treguin al país endavant pensant en la seva gent.

Nicaragua té un encant especial gràcies a les seva gent i sobretot al somriure dels seus infants.

 

Cartel (Mario Cajina Vega)

La revolución es el vestido,
es el estreno de los pobres en domingo
y el pantalón y la camisa limpia para cada día.

La revolución es la comida,
es una mesa servida con su pichel de agua
y el tenedor y el cuchillo
sobre el mantel a cuadros
teniendo además otro cubierto listo
por si acaso se aparece una visita.

La revolución es la tierra,
son los arados surcando los maizales
y una familia de azadones cultivando hortalizas.

La revolución es el trabajador
(es un obrero con una flor).

La revolución es el hombre,
es el amigo que no piensa lo mismo
y vota en contra, y sigue siendo el mismo amigo.

La revolución es el indio.

La revolución es un libro
y el hombre libre