VOCABULARI

ABRIGALLA: Cosa o forma que serveix per protegir de les inclemències del temps.

ABSIDIOLA: Absis petit o absis obertes a l'absis principal.

ABSIS: Prolongació de la nau de l'església a la part posterior i de planta circular o poligonal.

AMPIT: Mur de protecció que arriba a l'alçària del pit. Es troba a la vora d'un pont, terrat, balcó, etc.

ANYADA: Període d'un any.

ARC: Estructura arquitectònica que mitjançant l'ús de formes corbades serveix per a cobrir un espai.
Arc boterell: sinònim d'Arcbotant.
Arc carpanell: Arc format per un nombre senar de segments d'arcs de circumferència, la suma d'ells és 180º.
Arc conopial: veure Conopial.
Arc de ferradura: Arc d'una circumferència superior als 180º amb el centre situat per sobre de la línia d'arrencada. És típic de l'arquitectura àrab.
Arc de mig punt: Arc semicircular (180º) que té el centre en la línia d'arrancada. També és conegut com a arc rodó
Arc toral: Arc que és col·loca en sentit transversal amb relació a la llargària de la nau.

ARCADA: Obertura feta amb un arc que descarrega sobre pilars o columnes. Acostuma a servir de pas.

ARCBOTANT: Element constructiu de reforç característic de les voltes gòtiques. Consisteix en un arc més alt d'un cap que d'un altre.

ARQUITRAU: Carreu tallat en forma de paral·lelepípede que descansa directament sobre el capitell d'una columna. Fa la funció d'una biga i suporta el fris i la cornisa.

ARQUIVOLTA: Motllura esculpida a les dovelles que formen un arc seguint la curvatura.

BALCONADA: Balcó gran.

BALUSTRADA: Barana ornamental o de protecció d'un terrat, balcó, etc., en el qual el passamà descansa sobre balustres.

BALUSTRE: Cada una de les columnetes tornejades d'una balustrada (barana) de terrat, escala, balcó, etc.

BARROC: Estil artístic que es dóna a Europa entre el renaixement i el neoclassicisme, entre el segle XVII i la primera meitat del segle XVIII. Té excés d'ornamentació.

BASÍLICA: Església cristiana de planta rectangular que per la seva estructura arquitectònica recorda la basílica romana. Títol que concedeix el Papa a algunes esglésies privilegiades, independentment de la seva estructura arquitectònica.

CAIRE: Aresta que formen dues cares contigües d'un cos polièdric.

CAMPANAR D'ESPADANYA, DE PARET O DE CADIRETA: Prolongació per sobre de la teulada d'una de les parets d'una església que presenta una o vàries obertures on s'allotgen les campanes.

CAPITELL: Element arquitectònic que corona generalment la part superior d'una columna i està destinat a rebre el pes de l'arquitrau o el començament d'un arc.

CARASSA: Cara grossa. Màscara, carota.

CARENA: Biga situada al llarg de l'aresta superior d'algunes teulades en la qual descansen les bigues situades en pendent.

CARREU: Pedra tallada en forma de paral·lelepípede rectangular i amb caires vius que s'empra en la construcció, principalment de murs i pilars.

CEIP: Centre d'Ensenyament Infantil i Primària.

CLAU DE VOLTA: Clau central. Dovella central d'un arc o d'una volta que dóna estabilitat al conjunt.

CONOPIAL: Arc format per quatre d'un quart de cercle tangent entre ells. Còncaus a l'inici i convexos a la part superior. Utilitzat en l'art gòtic dels segles XIV al XVI.

CONTRAFORT: Pilar que fa cos amb un mur i li serveix de reforç, perquè resisteixi a l'empenta d'un arc o d'una volta.

CORNISA: Element horitzontal i motllurat que corona i sobresurt de la façana.

CORONELLA: Finestra dividida en dos o tres parts per una columneta.

DOVELLA: Bloc de pedra en forma de tascó per formar arcs, voltes, etc. Veure "clau de volta".

ESGRAFIAT: Traçar dibuixos en un mur o paret, revestit de dues capes d'estuc de diferents colors, fen saltar la capa superior allà a on convingui, deixan al descobert la part inferior. El resultat és un dibuix amb relleu.

FASSINA: Destil·leria d'aiguardent.

FERRO FORJAT: Ferro treballat en calent i amb un martell per variar la seva forma.

FORNÍCULA: Buit deixat en la paret per col·locar-hi una estàtua, altar, etc.

FRIS: Part de l'entaulament d'un edifici compres entre l'arquitrau i la cornisa.

GÀRGOLA: Canal de voladura per a on vessa l'aigua de pluja d'una teulada, coberta, font, etc. Sovint té la forma o està acabat en figura grotesca o fantasiosa.

GÒTIC: Estil arquitectònic desenvolupat entre el romànic i el renaixement, entre els segles XIII i XV. Es caracteritza per l'ogiva i el contrafort.

GRAFITI: Inscripció o dibuix realitzat a la superfície d'una paret, monument, mitjà de transport, etc.

HOMÒNIMA: Que té el mateix nom.

IMPOSTA: Faixa horitzontal, avançada amb relació a la paret en què es troba, situada en la línia d'arrencada d'un arc o d'una volta. També pot trencar la planor d'un parament i marcar una separació entre pisos.

LLINDA: Fusta, ferro o pedra travessera que clou la part superior d'una porta o una finestra i rep el pes de la paret i que descansa sobre els muntants. Conjunt de tres pedres o més, sempre en nombre imparell, que clouen un arc pla.

MÈNSULA: Element arquitectònic que sobresurt del parament d'un pla vertical, paret o mur, i serveix per a sostenir alguna cosa.

MODERNISME: Moviment arquitectònic que sorgí al final del segle XIX. Es caracteritza pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per l'asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.

MONÒLIT: Monument de pedra format per una sola peça.

NEOGÒTIC: Moviment artístic que començà a mitjan segle XVIII a Anglaterra, caracteritzat per un retorn a les formes gòtiques.

NOUCENTISME: Moviment cultural i polític iniciat a Catalunya a l'inici del segle XX.

OGIVA: Sinònim d'arc ogival. Arc acabat en punta en què els costats són dos arcs de cercle còncau i simètrics que s'uneixen formant un angle curvilini.

PÈRGOLA: Entramat de petites bigues metàl·liques o de fusta en forma de sostre i sostingut per pilastres a l'aire lliure. Per ella s'enfilen parres, rosers, etc.

PORXADA: Conjunt de porxos o de pòrtics. Part superior d'una casa, galeria o cobert amb arcades sostingudes per columnes o pilars.

RÀFEC: Part externa de la teulada que sobresurt del pla d'una façana.

TASCÓ: Peça de fusta, de ferro, pedra o d'un altre material que es fa servir per reforçar una cosa a l'interior d'una altra fent-la entrar en un interstici o per esberlar pedra, fusta, etc.

TIMPÀ: Frontó de l'arquitectura clàssica.
En les portalades romàniques i gòtiques, zona semicircular de la part superior decorada amb escultures.
En el Renaixement i el Barroc apareix sense ornamentació escultòrica a la part superior de les portalades i finestres.

ROMÀNIC: Art que es desenvolupà a l'Europa occidental als segles XI i XIII.

ROSASSA: Obertura circular, o part circular d'una gran obertura, a les parets de les esglésies. Està subdividida per elements decoratius de construcció i generalment proveïda de vitralls.

ROSETÓ: Rosassa.

SOBREPORTA: Ornamentació pintada o esculpida que és feta o posada a la part superior d'una porta.

SOBREPORTAL: Sobreporta.

TORRATXA: Torre petita que serveix ordinàriament de mirador.

TREVOLAT: Que té la forma de trèvol.

TRINITARI: Relatiu o pertanyent a la Trinitat o als ordres i les congregacions trinitàries.
L'ordre religiosa fou fundada per Joan de Mata i Fèlix de Valois el 1198 per rescatar els cristians fets presoners.

VITRALL: Vidriera de colors translúcids situada en obertures d'edificis unides mitjançant tires de plom i una carcassa de ferro o ciment, i que serveix per tancar una obertura o crear una paret lluminosa i decorativa.

VOLTA: Obra corbada formant un sostre. Volta de canó: Volta de secció semicircular, la forma bàsica de la qual és un cilindre tallat per la meitat.

última actualització: 13/05/2006