El Vendrell

El Vendrell és un topònim procedent del llatí "Venrellus", diminutiu de Veneris o Venus. A l'Edat Mitjana és freqüent com a nom de persona.

Municipi i cap de comarca del Baix Penedès, situat a la façana costanera, estès a la plana del Penedès i accidentat al sector oriental pels darrers contraforts del massís de Garraf (132 m alt) i a l’occidental pels contraforts marítims del bloc del Gaià (313 m alt) (36 km2; 19 010 h [1996]). La costa (uns 7 km de longitud) és baixa i rectilínia, formada per platges de sorra fina (platges del Francàs, de Coma-ruga, de Sant Salvador). Drena el terme la riera de la Bisbal (o riera del Vendrell), que desguassa a la mar a la platja de Sant Salvador.

La superfície inculta és ocupada per pasturatges (855 ha), bosc (323 ha) i garriga (228 ha). Els conreus (40% de la superfície) es reparteixen entre arbres fruiters (584 ha), vinya (570 ha), oliveres (125 ha), cereals (42 ha) i terres de rostoll (140 ha). El 68% de les terres són explotades pels propietaris mateix, el 29% per parcers i la resta per arrendataris. La indústria és molt diversificada i de petites dimensions: hi ha fàbriques de mobles, de gèneres de punt, de pedra artificial, de conserves vegetals, de begudes, etc, establertes de nou, que amplien el panorama tradicional de la indústria vendrellenca: fàbriques d’aiguardent i d’alcohol, de pastes de sopa i, sobretot, la indústria terrissera, que aprofita les argiles miocèniques i fabrica encara l’anomenada rajoleta catalana . El cens industrial del 1991 inclòs el ram de la construcció (1 029 treballadors), potenciat pel turisme, era de 2 368 obrers.

A partir del 1960 ha tingut una importància gran per a l’economia el desenvolupament turístic; el 1987 hi havia unes 300 places d’hotel, un gran nombre d’apartaments i 3 càmpings (1987). El centre més important és el de l’antic balneari i barri turístic de Coma-ruga, l’antic barri marítim de Sant Salvador i el veïnat del Francàs. El segon quart del s XVIII s’inicià la intensificació de les exportacions d’aiguardent per la platja de Sant Salvador, que transformà la vila en el centre mercantil vinícola del Baix Penedès i impulsà el moviment demogràfic (de 160 focs el 1718 --unes 720 persones-- hom passà a 2 300 h el 1787); aquest increment seguí amb alts i baixos fins al darrer quart del s XIX (5291h [1877]), que es deturà en desviar-se el comerç vinícola de les platges vendrellenques pels ports de Barcelona i Tarragona, especialment a partir de la inauguració del ferrocarril (1865).

Després de passar per una curta fase estacionària, la demografia entrà en un llarg període de contracció a l’arribada de la fil·loxera (ací el 1892) i es prolongà fins a mitjan s XX; des d’aleshores, i en bona part gràcies al turisme, la població ha duplicat el nombre d’habitants. La vila (vendrellencs; 47 m alt), centre del Baix Penedès, és a la confluència de les rieres de la Bisbal i de Banyeres.

El nucli urbà medieval es formà a l’entorn de l’església parroquial de Sant Salvador; l’actual edifici (s XVIII) es troba al mateix indret de la primitiva parròquia; el magnífic campanar coronat pel popular penell dit l’Àngel fou projectat el 1769 per Joan Antoni Rovira. L’expansió demogràfica del s XVIII motivà l’expansió urbana fora de l’antic nucli emmurallat (el primer raval, la França, sorgí ja al s XVI) en direcció N i E, i es formaren els barris de la Barceloneta i de les Cases Noves i al s XIX restà urbanitzada tota la zona compresa entre el carrer del Doctor Robert i el passeig de Castelar. En 1861-64 fou construït el ferrocarril de Martorell a Tarragona, amb estació al Vendrell, i aleshores hom féu el traçat de la Rambla, que la uneix amb el nucli antic. L’expansió urbana es deturà el 1926 i no tornà a reprendre fins el 1950.

Hi ha una Biblioteca Popular fundada per la Mancomunitat el 1920, un museu local i un de dedicat a Àngel Guimerà, a la casa que habità. El 1979 hi foren inhumades les despulles de Pau Casals, dutes de l’exili. L’any 1981 fou inaugurat, al barri de Sant Salvador, l’Auditori Pau Casals, on ja hi havia un museu homònim. Hi ha un institut d’ensenyament mitjà (1970) i una escola d’ensenyament professional.

En 1906-37 hom publicà al Vendrell el setmanari ‘‘Baix Penedès’’, de tendència catalanista. La manifestació folklòrica més important és la castellera, amb la prestigiosa colla dels Nens del Vendrell. El lloc és documentat per primera vegada el 1037 en una concòrdia signada per l’abat de Sant Cugat del Vallès, senyor dels veïns castells de Calders i de Santa Oliva (dins el terme dels quals es trobava). N’afavorí el desenvolupament la seva situació prop del camí ral de Tarragona a Barcelona (antiga Via Augusta) i a la fi del s XII sembla que ja hi havia una carta de poblament atorgada pel monestir de Sant Cugat (el concessionari era Bernat de Papiol). A mitjan s XIV tenia 80 focs. Ha influït en el seu desenvolupament modern, després de la crisi vinícola, a part la indústria i el turisme, la funció de centre de comunicacions. El terme comprèn, a més, el poble i antic municipi de Sant Vicenç de Calders, on hi ha un important nus ferroviari; i la moderna autopista de Barcelona a València té dins el terme l’embrancament de l’autopista de Lleida.