Fa gairebé 20 anys, vaig adonar-me de la meravella de la veu cantada i des de el inici d’aquest camí una neoiorquina de personalitat única m’acompanya: “Babs”, la artista completa, la noia primeta i sorprenent que començà a fer-se una carrera des de adolescent, cantant per pubs y bars per poder pagar-se els estudis de actriu... la dona que arriba a tenir la seva pròpia productora de cinema, Barwood Films, treballadora incansable, lluitadora -amb l’arma amable de les seves pel·lícules- pels drets dels que ténen menys drets. És la artista més fascinant que conec: tot el que fa, ho fa amb elegància i bon gust.
Si Babs és la Artista, Madonna és la Fama: ambdues ténen dos característiques que lligades amb saviesa són decisives: ambició i confiança plena en sí mateixes. La més jove, cantant mediocre, ha tingut l’admirable capacitat de crear-ne un personatge camaleònic segons una visió força astuta del món musical: negoci, espectacle, provocació, imatge, espiritualitat, sexe... la mestra del oportunisme. La política, només com guarniment; tanmateix la religió.
Madonna creix gràcies al seu desig de renovació, a saber envoltar-se dels millors músics i productors.
© yaf