El món dividit (1945-1990)
La Guerra Freda
- Introducció general
La interpretació dels fets castellano/español - Objectius
- Avaluació Inicial
- Les relacions entre els dos blocs (la interpretació dels fets)
Exercicis - Introducció general a la Guerra Freda interna (la interpretació dels fets)
Exercicis - L’evolució dels països capitalistes industrialitzats (1950-90) (la interpretació dels fets)
- L'evolució dels països comunistes de l'Europa de l'Est (l'URSS) (1950-1991)
- La descolonització i el sorgiment del Tercer Món
- Exercicis de repàs
- Examen
- Pel.lícules recomanades i enllaços
- Material d'ampliació
|
Des de 1919 s'havien assentat les bases del segle XX, d'un món dividit i enfrontat entre vencedors i vençuts, entre potències colonials i colònies o països dependents, entre capitalisme i socialisme. En 1939 assistiem a la culminació de les tensions imperialistes entre les potències capitalistes (la II Guerra Mundial), després de 1945 aquesta confrontació cedirà lloc a l'enfrontament entre capitalisme i socialisme (comunisme) que la guerra havia desplaçat momentàniament, en gran part degut a la debilitat soviètica, i en la que s'intercalarà el procés descolonitzador. La Guerra Freda entre 1945-1990 és l'enfrontament a tots els nivells, ideològic, polític, social, econòmic i militar, provocat per l'augment de la inseguretat que pateix la gran burgesia en el moment en què la força potencial del socialisme soviètic augmenta extraordinàriament. La Guerra Freda serà també interna, i aquesta lluita ferotze contra el comunisme aboca a la gran burgesia a noves estratègies per mantenir el domini, des de l'aliança amb la socialdemocràcia i, per tant, a una ampliació de drets socials (l'Estat del Benestar a Europa Occidental), al suport a forces feixistes on la revolució socialista està ja en marxa (sudamèrica). Es tracta, en tot cas, de la lluita sense embuts del capitalisme contra la força creixent del socialisme, lluita que va aterrar al món amb l'amenaça d'una Tercera Guerra Mundial. |
Per tant, la II Guerra Mundial no va suposar la pau internacional, l'hegemonia mundial dels EEUU davant la decadència i la dependència d'Europa Occidental, es trobava limitada per l'extensió del sistema socialista, el que va comportar la divisió del món en dos grans blocs polítics i militars antagònics. Aquests dos blocs, integrats per una sèrie d'Estats en defensa mútua dels interessos comuns (econòmics, polítics i ideològics), estaran dirigits per les dues superpotències: el bloc capitalista pels EEUU i el bloc comunista per l'URSS. El període 1945-1990 és, per tant, un període caracteritzat per la continuació de l'espèrit de guerra, amb totes les característiques d'una època pre-bèl.lica, de política d'armaments, d'una economia belicista permanent, de propaganda ideològica, i una actitud bel.ligerant de por i d'odi contra l'enemic, però que no va arribar a la lluita armada directament USA-URSS, precisament per la por a l'autodestrucció del planeta. Cosa que no va evitar, tanmateix, la lluita indirecta entre els dos colossos (Guerra de Corea, Guerra de Vietnam), sense oblidar que, a més, en la resta del món, el moviment descolonitzador contra les metròpolis que s'extend per Àsia i Àfrica a través de guerres independentistes, va incrementant la tensió internacional intercalàndo-se en l'enfrontament entre els dos blocs, i, en definitiva, fa que aquest període s'identifiqui decididament pel nom amb que serà conegut: La Guerra Freda.
Una època de crisi que fa trontollar les estructures capitalistes i les referències culturals després de l'horror de les guerres mundials, començant per la crisi dels valors liberals més esperançadors que s'havien mantingut mínimament en diversos estats occidentals (la llibertat individual, la fe en el progrés), mentre els nous valors provinents de l'esquerra es desenvolupen lentament (el desarme, la descolonizació i la solidaritat en un marc d'una més gran igualtat social). L'enfrontament entre aquestes forces a tots els nivells és, tal com s'ha dit, el que caracteritzarà el període que estudiem fins que, finalment, el triomf del capitalisme inagurarà un nou període històric (1990). Però no significa que la divisió del món s'hagi acabat. La globalització suposa la extensió del capitalisme per tot el món però, decididament, no en condicions d'igualtat. Ara, la divisió del món o, si volem, la desigualtat, continua i, especialment, té una sóla línia divisòria: la que separa els països rics dels països pobres.
- entendre la Guerra Freda com una guerra entre el sistema capitalista i el sistema socialista.
- estudiar les fases de la guerra Freda a nivell internacional.
- saber les característiques de la tercera fase de la revolució industrial
- analitzar la situació de guerra freda interna en cada bloc
- conèixer l'Estat del Benestar.
- analitzar l'Europa comunitària o Unió Europea, el seu paper, el treball que desenvolupa i la repercussió que té per a nosaltres pertànyer a la U.E.
- comprendre les causes del triomf del capitalisme i la fallida de la Unió Soviètica
- saber les conseqüències que va comportar en l'època actual.
- estudiar el procés de descolonització en el marc de la Guerra Freda
- comprendre les característiques del Tercer Món
Explica en dues linees el que saps sobre:
- El sistema capitalista
- El sistema socialista
- Guerra Freda
- ONU
- Pla Marshall
- COMECON
- OTAN
- Pacte de Varsòvia
- Kominform
- CIA
- Quinta columna
- El telò d'acer
- República Democràtica d'Alemanya
- Guerra de Vietnam
- Lleis d'integració racial
- hippis
- cacera de bruixes
- La Unió Europea
- Estat del Benestar
- Mariscal Tito
- Primavera de Praga
- Conferència de Bandung
- Gandhi
- Sionisme
- Apartheid
- Tercer Món
Les relacions entre els dos blocs
La IIGM havia portat una sèrie de conseqüències, entre elles, l’expansió del comunisme (socialisme) per tota l’Europa de l’Est i part d'Àsia i d'Amèrica amb moviments guerrillers i triomfs revolucionaris (Xina, al 1949). La por dels EEUU a l’extensió del comunisme per Europa Occidental (amb una economia destrossada i forta implantació del PC entre la seva població) farà que, ja abans de l’acabament de la guerra, tal com hem vist, es reunissin els dirigens d’USA i URSS per concretar l’àrea d’influència o de domini de cada potència i és així com el món va quedar dividit en dos blocs: el capitalista liderat per USA, defensor de les llibertats individuals i de la democràcia parlamentaria, i el socialista o comunista liderat per l'URSS, defensor de la igualtat i de la democràcia proletària. La política exterior que practicaven era, segons deien tots dos blocs, la garantia de la pau mundial.
Les fases de la Guerra Freda
Les relacions entre els dos blocs van travessar diverses fases: la primera fase de la guerra freda (1947-56), la de màxima tensió, la més pròpiament de pau armada, estarà presidida per l'anomenada doctrina Truman, la finalitat de la qual era la lluita contra el comunisme a tots els nivells per evitar la seva extensió ("teoria de la contenció" per la que es definia el conflicte entre capitalistes i comunistes com una lluita entre «pobles lliures» i «règims totalitaris»). La contenció de l'URSS va portar els EEUU a l'ajuda o la intervenció militar i/o econòmica a una sèrie de països, (com, per exemple, Grècia i Turquia), abandonant definitivament la política aïllacionista mantinguda fins la IIGM, ara amb la finalitat d'assegurar el capitalisme als països no controlats per l'URSS (aquesta política d'ajuts i subvencions quedava condicionada a l'expulsió dels ministres comunistes dels governs que s'havien constituït). |
L'ocupació d'Alemanya |
La política exterior dels EEUU i l'URSS va estar encaminada a contenir l’enemic; per aconseguir-lo es van fer dues grans aliances militars: els aliats dels EEUU (GB;Fr, It, Hol, Bel, Lux, Nor, Din, Port, Canadà, Islàndia, Grècia, Turquia, RFA -des de 1954-) formaran part de l’OTAN contra tota agressió provinent de l'enemic (abril de 1949), mentre que els aliats de la URSS formaran el Kominform (1947-50) entre tots els partits comunistes d'Europa oriental, i, posteriorment, en 1955, el Pacte de Varsòvia (Albània, Txecoslovàquia, Bulg, Pol, Rum, Hong, RDA) per contrarestar les aliances del capitalisme. D'igual manera, cada potència va intentar crear la seva pròpia àrea d’influència econòmica: per ajudar a la reconstrucció ràpida d’Europa Occidental, evitar la conflictivitat social, l'augment dels partits comunistes i trobar un mercat pels seus productes, els USA van donar un gran ajut econòmic a gran part de l'Europa capitalista (el Pla Marshall, 1947-52), i el mateix va fer l'URSS a l'Europa de l'est (el COMECON, 1949).
 |
El gran desenvolupament de l’armament atòmic (1949, 1ª bomba atòmica de l'URSS) va fer inviable l’enfrontament armat entre les dues potències (ja que totes dues haurien quedat destruïdes), però així i tot el perill d’una tercera guerra mundial va planejar durant tot el període de la Guerra Freda amb crisis molt greus (Guerra de Corea, Mur de Berlín, crisi de Cuba, guerra de Vietnam). En la primera fase, a partir de la pèrdua per part dels EUA del monopoli atòmic, que coincidia amb el triomf de la revolució comunista de Mao en Xina sobre el Kuomintang (que comptava amb ajuda dels EEUU), s'amplia la intervenció USA a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, amb la intenció de combatre les ideologies contràries i detenir els moviments revolucionaris, moltes vegades finançats des de l'URSS, com ocorria en el cas de les ex colònies europees del Sud-est Asiàtic. A principis de la dècada de 1950, els EEUU van formalitzar aliances militars amb Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Tailàndia i Filipines ( ANZUS i el SEATO-1954-), contra tot tipus d'agressió comunista i subversió interna, aliances que van proporcionar als Estats Units una sèrie de bases militars al llarg de la costa asiàtica del Pacífic. La CENTO (1955) va ser l'aliança de defensa mútua entre USA, GB, Iran, Pakistan i Turquia. USA tenia, a més, bases aèries en GB, Turquia, Noruega, Islàndia, Japó, Iran, Espanya i Itàlia. A partir de 1949, doncs, la Guerra Freda Nuclear havia començat (posteriorment altres països van desenvolupar també els seus propis assajos nuclears: GB en 1952, França en 1960 i Xina en 1964).
Un dels conflictes representatius de La Guerra Freda, en la que la lluita entre els dos blocs es feia a través de guerres localitzades on els exèrcits soviètic i nord-americà no s'enfrontaven directament, va ser, com dèiem, la Guerra de Corea. La península va ser annexionada pel Japó al 1915 però després de la derrota japonesa a la IIGM, el nord de la península va ser ocupat per tropes russes i els sud per nord-americans fins que es van retirar deixant governs afins. Per una sèrie d'incidents, al 1950, Corea del nord va envair el sud i Truman va enviar les seves tropes sota bandera de l'ONU (ja que l'URSS no va poder exercit el dret de vet sobre aquesta qüestió perquè estava boicotejant l'ONU perquè no acceptava la Xina comunista com membre permanent). L'enfrontament armat entre l'exèrcit comunista i les tropes sud-coranes i nord-americanes durarà fins que al 1953 la pau va establir com a definitiva la divisió de les dues Corees. La guerra d'Indo-xina, en principi una guerra anticolonialista, també va esdevenir un conflicte de guerra freda en el moment en què el Viet-minh de Ho-Chi -Minh va comptar amb el suport de l'URSS i de la Xina mentre que els nord-americans van donar suport financer a França. Després de la derrota francesa de Dien Bien Phu (1954), França va acceptar la divisió de Vietnam entre la República Democràtica del Vietnam (comunista) al nord i al sud una república nacionalista proamericana (situació que pocs anys després derivaria en la Guerra de Vietnam).
Els conflictes àrabo-israelians també presenten característiques de l'enfrontament entre els dos blocs. Després de 1945, els jueus van reclamar el dret a tornar a la seva antiga pàtria, Palestina, i la metròpoli colonial d'aquests territoris, Gran Bretanya, els va cedir el nou Estat jueu. Segons una resolució de l'ONU, Palestina quedava dividida en dues parts, una àrab i l'altra jueva (el nou Estat d'Israel, al 1948), però aquesta resolució va engendrar immediatament greus problemes entre les dues comunitats donat que molts palestins van ser expulsats de les seves terres, lliurades a Israel, i el nou Estat no va ser acceptat pels països àrabs. Des de la primera guerra àrabo-israeliana al 1948 fins la quarta al 1973, mentre Israel ha anat ocupant cada vegada més territori, el conflicte es va anat internacionalitzant ja que si els EUA donaven suport a Israel, l'URSS va ajudar a l'OAP (Organització per a l'alliberament de Palestina, dirigida per YasserArafat), Egipte i Síria. Precisament, la postura dels països àrabs de disminuir la producció de petroli, augmentar el preu i embargar el destinat als EEUU al 1973 derivarà en l'anomenada crisi del petroli que va afectar greument les economies industrialitzades.
• Si voleu ampliar la informació sobre els conflictes esmentats a la primera fase de la Guerra Freda aneu a:
http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/guerrafreda.htm apartats 9 Els conflictes de la guerra freda i 10 El conflicte de l'Orient Mitjà.•Si voleu ampliar la informació sobre l'islamisme aneu al material d'ampliació.
En aquests anys (1947-56), tal com dèiem, s'inicia una cursa armamentística entre els dos blocs desenvolupant-se la proliferació d'armes nuclears, els míssils balístics, els antimíssils i altres tipus d'armes nuclears que van arribar a tenir una potència destructiva capaç de "volatilitzar el planeta diverses vegades" segons l'expressió popular de l'època, que corresponia al principi de destrucció mútua assegurada -MAD; és a dir, va arribar un moment en que cada bloc posseïa la capacitat d'aniquilar a l'enemic per mitjà d'un atac nuclear massiu en cas de ser agredit, de tal manera que el primer que intentés destruir a l'altre tenia la seguretat de ser destruït al seu torn. Així, es van crear armes amb potències cada vegada més grans gràcies a la fusió nuclear, que imitava les reaccions energètiques dels estels. En una segona fase, en 1952, Estats Units va aconseguir fer esclatar la primera arma termonuclear o bomba d'hidrogen i, de seguida, la Unió Soviètica va construir una bomba de fusió parcial i després una de fusió completa. Després es van crear els míssils d'abast intercontinental capaços de destruir blancs remots situats en altres continents. El Coet R-7 soviètic (1959) podia llançar una bomba de 3 megatons a 8.800 km de distància, la qual cosa li permetia arribar als Estats Units continentals, Europa i la major part de l'Hemisferi Nord. Els Tità nord-americans aconseguien els 9 megatons. La destrucció mútua estava assegurada. Durant tota la Guerra Freda ambdues potències es van amenaçar amb desenes de milers d'armes nuclears preparades per disparar i en diverses ocasions van estar a punt de ser llançades, a causa d'errors o de situacions conflictives, la més coneguda de les quals va ser la Crisi dels míssils de Cuba, ja en els inicis de la segona fase de la Guerra Freda. Aquest equilibri del terror (frase atribuïda a L.Pearson, en 1955) es va convertir, paradoxalment, en un equilibri dissuasiu, en una garantia per la pau, i va ser, possiblement, el que va evitar que les dues superpotències s'enfrontessin directament durant el temps en què van conviure.
 |
La competència entre las dos superpotències també es va posar de manifest en la conquesta de l'espai, donant lloc a una cursa espacial entre 1957 i 1975 aproximadament, convertida en una part important de la rivalitat cultural i tecnològica entre USA-URSS que va tenir gran repercussió psicològica entre les dues societats i va suposar enormes despeses. Al mateix temps, i des del primer moment, la cursa espacial va tenir també finalitats militars (fotografies del territori o interceptar satèl.lits enemics, entre d'altres). Va començar amb el llançament del satèl·lit artificial Sputnik (octubre de 1957) com demostració de la capacitat científica i tècnica soviètica, de la seva recuperació poc després de la guerra devastadora, en un moment en què la població nord-americana es creia indiscutiblement superior en tots els camps (també en el de la tecnologia). I EEUU va emprendre un enorme esforç en el programa espacial (la NASA, que al 1958 disposava de quatre laboratoris i d'uns 8000 treballadors, anirà augmentant extraordinàriament el seu pressupost i el nombre de científis treballant en cada projecte), per demostrar al món que seguien sent els primers (" A los ojos del mundo, el primero en el espacio significa el primero, punto; el segundo en el espacio significa el segundo en todo", carta del vicepresident Johnson escrita a Kennedy en 1961): quatre mesos després, va llançar l'Explorer I. Els primers satèl.lits tenien finalitat científica (com mesurar la densitat atmosfèrica) i en alguns casos portaven animals a bord (com la gossa Laika en el Sputnik2, 1957). Yuri Gagarin va ser el primer cosmonauta en la nau russa Vostok 1, en 1961, un anys abans que John Glenn, el primer estadounidens en orbitar la Terra. La URSS havia enviat a l'espai el primer animal domèstic, el primer home i la primera dona (Valentina Tershkova al 1963), i va fer el primer passeig espacial. Per això els EEUU tenien especial interès en ser els primers en arribar a la lluna (programa Apollo) i ho van aconseguir amb l'Apollo 11 quan Neil Armstrong es va passejar pel nostre satel.lit al juliol de 1969 ( a partir d'aquí ambdues potències es van dedicar a projectes molt més econòmics).
Yuri Gagarin |
 |
Valentina Tershkova |
 Neil Armstrong en la lluna |
La segona fase de la Guerra Freda
A partir dels anys seixanta s’inicia un nou període de la Guerra Freda que és conegut amb el nom de la distensió o la coexistència pacífica (1957-79) en el qual es relaxen o refreden les relacions entre els dos blocs. Les causes de la distensió van ser diverses: els líders més bel·ligerants de les dues potències havien mort (Stalin) o ja no estaven al poder (McCarthy), la política armamentista era massa costosa, i la situació permanent de tensió començava a ser contestada per sectors de la població (augment del moviment pacifista i progrés del neutralisme), per altra banda, el lideratge de les dues potències començava a ser qüestionat pels seus aliats (oposició de França i desconfiança de GB envers els EEUU i de la Xina a l’URSS en alguns aspectes), i el M.C.E. (1957) necessitava ampliar les relacions comercials (amb Europa Oriental i la Xina). A més, la descolonització havia creat nombrosos nous països, el Tercer Món, la problemàtica del qual era centre d'atenció mundial i de rivalitat en l'ajuda i la captació cap al seu bàndol per part de les dues superpotències, i en molts d'aquests nous Estats predominava la tendència de la no alineació. La idea d'un món dividit en dos blocs permanents va ser progressivament acceptada i s'entra en una fase de guerra freda suavitzada.
Manifestacions de la coexistència pacífica van ser la dissolució del Kominform (1956), degut a l'acceptació per part de l'URSS de les "diverses vies al socialisme" en referència a la Iugoslàvia de Tito o a la Xina de Mao, la signatura del Tractat de l'Antàrtida (1959) segons el qual es prohibia l'instal.lació de bases militars, i tota una sèrie d'acords per limitar la perillositat de l’armament atòmic emmagatzemat, com el de la prohibició de proves nuclears en la superfície o en l’atmosfera de 1963 (no subscrit per França ni la Xina Popular), el Tractat de no proliferació nuclear de 1968 (que limitava la disponibilitat d’armament nuclear exclusivament als països que le posseïen fins llavors) i els acords Salt de 1970 que es consideren l'inici del desarme nuclear. Especialment significativa d'aquest situació de desglaç, va ser la visita de Kruschef a USA al 1959 que va tenir gran impacte en l'opinió mundial. En aquesta reunió entre Eisenhower i Kruschef a Camp David es van tractar temes relatius al desarmament nuclear i es va acordar tenir una linea telefònica directa entre els dos despatxos (el telèfon vermell). Fins i tot les dues superpotències van cooperar en una misió espacial conjunta Apolo-Soyuz al 1975. Però els moments de tensió van continuar en l'enfrontament entre Xina comunista i Formosa (recolzada pels EEUU) al 1958, la Guerra de Vietnam (1959-1973), la construcció del mur de Berlin (1961), la crisi dels missils a Cuba (1961) i la tercera guerra arabo-israeliana (1967).
• En el següent enllaç podeu trobar informació sobre tots aquests conflictes:
http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/guerrafreda.htm , apartat 11 La coexistència pacífica.
 |
La tercera fase de la Guerra Freda
A partir de 1979, assistim al que es podria considerar una revitalització de la Guerra Freda, un retrocés en la distensió del període anterior. Manifestació de aquesta nova situació crítica són la instal.lació d'euromíssils per part de l'OTAN, al 1979, que amenaçaven la interrupció de les converses SALT. Les causes d'aquesta recrudescència de la Guerra Freda a ultrança van ser, per part nord-americana i a nivell intern, l'existència d'una certa desmoralització del poble americà per la pèrdua del prestigi que va suposar el fracàs de Vietnam i l'increment de l'oposició al sistema i al domini del sector conservador per part dels defensors dels drets civils i sectors progressistes contraris a les reformes projectades (reformes contra l'abolició de la pena de mort en els Estats que l'havien establert, a favor de les restriccions a l'avortament o de la obligatorietat de les oracions en les escoles públiques). Aquest malestar o sentiment de frustració de la societat americana conservadora va ser assumit pel nou president Reagan (1980) que practicarà una política de repressió o mà dura contra "la subversió interior", i una política exterior tendent a incrementar el prestigi mundial dels EEUU, basada en el rearmament i el Programa de Iniciativa de Defensa Estratègica SDI (conegut popularment amb el nom de "Guerra de les Galàxies", 1983) contra l'amenaça comunista, perquè també va ser la resposta USA a l'ofensiva soviètica en el Tercer Món. El projecte espacial SDI (que va incrementar les despeses armamentísitiques fins a suposar més d’una quarta part del pressupost global del govern federal el 1987), tenia per objectiu eliminar definitivament l’amenaça nuclear soviètica sobre el territori nord-americà mitjançant la creació d’un sistema de defensa format per satèl·lits i plataformes espacials en òrbita al voltant de la Terra, amb capacitat per interceptar qualsevol míssil soviètic abans que pogués caure en territori dels Estats Units.
|
"Mapa del mundo en 1980, en tonos de rojo los aliados de la URSS y otros países comunistas, y en tonos de azul la OTAN y sus aliados capitalistas; los puntos rojos significan guerrillas comunistas y los puntos azules guerrillas anticomunistas"
Les causes del rebrot de la Guerra Freda per part de l'URSS venen determinades pel descens de la influència ideològica soviètica en el món, les dificultats econòmiques d'auto abastiment de productes bàsics (preludi d'una crisi econòmica profunda), el fracàs en les previsions del PCUS d'avanç cap el comunisme (es trobavan en la fase de transició del socialisme al comunisme) i d'aconseguir la primacia econòmica mundial, tots aquests factors portaran als nous dirigents (Bresnev) a practicar una política exterior de força contra el bloc capitalista a fi d'incrementar el prestigi mundial de l'URSS, com va ser la intervenció en Afganistan al 1979 en ajuda del govern de la recentment República Socialista contra els rebels islàmics mujahidins i l'augment del suport a tots els moviments revolucionaris que anaven apareixent pel Tercer Món. En conseqüència, a Àfrica (Angola, Moçambic, Etiòpia) i a l’Amèrica Llatina (Nicaragua) van aparèixer règims d’inspiració marxista que van tensar la situació entre soviètics i nord-americans. El xoc d'aquestes dues polítiques exteriors de duresa cap al rival explica la recuperació de les maneres pròpies de la primera època de la Guerra Freda. De seguida, els EEUU van adoptar un discurs obertament antisoviètic "(L'imperi del mal", segons Reagan) i van donar suport econòmic i armamentístic a tots aquells moviments o Estats que s’oposessin a l’expansionisme soviètic (com la Contra nicaraguense o la UNITA d'Angola), fins i tot a les dictadures feixistes sud-americanes, a l'igual que a les guerrilles de mujahidins que lluitaven contra les tropes soviètiques, cosa que va provocar la prolongació de la Guerra d'Afganistan (1979-89) demostrant la incapacitat soviètica per derrotar-les.
Tot això acabarà causant un gran problema econòmic i polític a l'URSS degut al malestar entre la població i l’exèrcit per l’elevat nombre de baixes de la guerra, mentre l’economia s’apropava al col·lapse pel desmesurat nombre de recursos que absorbia la política exterior i militar del país, cada vegada més incapaç de mantenir la cursa armamentística o espacial del seu rival, en un moment en què la SDI va generar un gran impacte entre els dirigents, ja que es va pensar que els Estats Units posseïen la capacitat suficient com per realitzar un atac massiu contra la Unió Soviètica.
•En el següent enllaç podeu trobar informació sobre la Guerra d'Afganistan: http://www.historiasiglo20.org/GLOS/afganistan.htm
 |
 |
• Observeu l’organigrama següent i contesteu les qüestions.
Història universal. Segle XX. Barcelona, 1991
1. Descriviu l’organigrama i situeu la fundació de l’ONU en el seu context històric. [1 punt]
2. Indiqueu quins van ser els objectius fundacionals de l’ONU i descriviu els trets bàsics del funcionament d’aquest
organisme. Hi ha hagut, en èpoques anteriors, algun organisme amb finalitats similars? [2 punts]
3. Resumiu les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. [2 punts]
Font: SÈRIE 1 PAAU. LOGSE. Curs 1999-2000 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI
• En acabar, podeu anar a la correcció.
• Llegiu el text següent:
L'aliança produïda durant la II G.M. entre els estats capitalistes i l'URSS va ser una alliança provisional. (...) Les primeres discrepàncies van aparèixer acabada la guerra a Europa, quan aquesta es trobava ocupada a l'oest pels exèrcits aliats i a l'est per l'exèrcit roig, fet que significava la seva pràctica divisió. (...) L'exèrcit soviètic, en el seu avanç espectacular de la darrera fase de la guerra, havia alliberat del domini nazi tota l'Europa de l’Est i havia ocupat també bona part d'Alemanya i Àustria. D'altra banda, els aliats s'havien assegurat el control de França, Itàlia, els Països Baixos i part d'Alemanya. Els aliats, a fi de reordenar els espais conquerits, traçar noves fronteres i establir àrees d'influència es van reunir en sengles conferències l'any 1945. (...)
Hernández, X. Poder, blocs i estats. Ed. Teide. Barcelona 1988
- Perquè diu l'autor que "L'aliança entre els estats capitalistes i l'URSS va ser provisional"?.
- Quan van aparèixer les primeres diferències?.
- Cita le nom de les conferències de l'any 1945 i explica què van establir.
- a) Quin sistema econòmic, social i polític es va establir a la zona occidental d'Europa?
b) I a la zona Oriental?.
c) Per què va ser així?.
d) Que va passar amb Finlàndia i Àustria?.
• Análisis de un documento escrito. (20 puntos)
Lee el siguiente texto y responde a las preguntas que se plantean a continuación.
Desde Stettin, en el Báltico, a Trieste, en el Adriático, ha caído sobre el continente un telón de acero. Tras él se encuentran todas las capitales de los antiguos Estados de Europa central y oriental (...), todas estas famosas ciudades y sus poblaciones y los países en torno a ellas se encuentran en lo que debo llamar la esfera soviética, y todos están sometidos, de una manera u otra, no sólo a la influencia soviética, sino a una altísima y, en muchos casos, creciente medida de control por parte de Moscú (...) Por cuanto he visto de nuestros amigos los rusos durante la guerra, estoy convencido de que nada admiran más que la fuerza y nada respetan menos que la debilidad (...) Es preciso que los pueblos de lengua inglesa se unan con urgencia para impedir a los rusos toda tentativa de codicia o aventura.
Winston Churchill. Discurso en Fulton (Estados Unidos). 1946
a. ¿A qué se refiere Churchill con la expresión telón de acero? Razona tu respuesta. (10 puntos)
b. Churchill dice: “Es preciso que los pueblos de lengua inglesa se unan con urgencia para impedir a los rusos toda tentativa de codicia o aventura”. ¿Cuál fue la actitud de Estados Unidos y Gran Bretaña frente a la Unión Soviética a partir de ese momento? Analiza el contexto histórico de los años posteriores. (10 puntos)Font: Pruebas para la obtención del título de bachiller para personas mayores de 20 años. Convocatoria 2011
• En acabar, podeu anar a la correcció.
•Llegiu detingudament el text i responeu el qüestionari que l’acompanya.
Les següents circumstàncies no poden ser oblidades. Els alemanys van poder fer la invasió de l’URSS a través de Finlàndia, Polònia, Romania, Bulgària i Hongria. Els alemanys van poder fer la invasió a través d'aquests països, perquè al mateix temps tenien governs hostils a la Unió Soviètica. (...) En altres paraules, la Unió Soviètica va perdre més vides que les que representen conjuntament les de la Gran Bretanya i els Estats Units. Possiblement, en alguns llocs hi ha una inclinació en el sentit d'oblidar aquests colossals sacrificis del poble soviètic, amb la finalitat d’assegurar
l'alliberament d'Europa del jou hitlerià. Però la Unió Soviètica no ho pot oblidar. I així és sorprenent que es critiqui el fet que la Unió Soviètica, ansiosa d’un futur segur, estigui intentant que hi hagi en aquests països governs lleials a les actituds de la Unió Soviètica. ¿Com pot, qualsevol que no hagi tingut en compte aquests sentiments, descriure aquestes aspiracions pacífiques de la Unió Soviètica com a tendències expansionistes (...)?
Resposta de Stalin al discurs de Churchill a Fulton, 13 de març de 1946.
1. Resumiu les idees principals del text.
2. Situeu el text en el marc de la situació política europea en la postguerra mundial.
3. Relacioneu el text amb la doctrina Truman.
4. Què va significar la guerra freda?
5. Expliqueu la crisi de Berlín.
Font: SÈRIE 2 Curs 1999-2000 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI
• Llegiu detingudament el text i responeu el qüestionari que l’acompanya.
En el moment actual de la història del món, gairebé totes les nacions han d’elegir entre dues formes de vida. L’elecció, massa sovint, no és lliure.
La primera forma de vida es basa en la voluntat de la majoria, i es distingeix per institucions lliures, un govern representatiu, eleccions lliures, garanties de llibertat individual, llibertat de paraula i de religió i llibertat sense opressions polítiques. La segona es basa en la voluntat de la minoria, imposada per la força a la majoria. Es recolza en el terror i en l’opressió, en el control de la premsa i de la ràdio, en eleccions preparades i en la supressió de la llibertat personal.
Crec que la política dels Estats Units ha de consistir a donar suport als pobles lliures que estan resistint l’intent de ser subjugats mitjançant minories armades o per pressions exteriors. Crec que hem d’ajudar els pobles lliures a solucionar el seu propi destí a la seva manera. Crec que la nostra ajuda s’ha de realitzar, sobretot, a través d’ajuda econòmica i financera, essencial perquè aconsegueixin tenir estabilitat econòmica i un procés polític ordenat.Harry S. TRUMAN. Missatge al Congrés, 12 de març de 1947.
1. Resumiu les idees principals del text.
2. Situeu el text en el marc de la conjuntura política internacional de la postguerra mundial.
3. Relacioneu el text amb el Pla Marshall.
4. Per què Alemanya es va convertir en un escenari clau de la guerra freda?
5. Expliqueu breument la crisi de Corea.
Font: SÈRIE 4 Curs 1998-99 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI
• Comenteu el mapa següent:
|
• Llegiu el text següent:
Després de la II G. M. el món va quedar configurat en dos blocs encapçalats pels EEUU i l'URSS. Els Estats Units, mitjançant el Pla Marshall (1947-52), van prestar capital per a la reconstrucció d'Europa Occidental, la qual cosa va contribuir que augmentés la seva influència a tota aquesta àrea. Aquesta mesura també va facilitar la ingerència nord-americana en la política interior dels països europeus i li va permetre pressionar perquè els comunistes, que havien tingut un destacat paper en la lluita contra els nazis, fossin expulsats dels governs de coalició que s'havien format després d'acabada la guerra.
Per la seva banda, l'URSS va impulsar la creació de les democràcies populars als països de l'Europa Oriental on, en tots ells el Partit Comunista esdevingué predominant. L'economia d'aquests països es va orientar cap a una economia socialista.
La fabricació d'armes atòmiques (l'URSS les tingué des de 1949) va afermar aquesta situació que podriem qualificar d'equilibri de terror. (...) La política de rearmament i la desenfrenada cursa d'armament que es va emprendre, permeten palar de pau armada en referir-nos al període que va des de la fi de la II G. Mundial fins als nostres dies.
Casanelles, T. Història de les civilitzacions. Ed. Teide, Barcelona 1989
- Nomeneu els països beneficiaris del Pla Marshall i expliqueu els motius que el van establir.
- a) On estaven els comunistes que, segons el text, van tenir un paper important en la lluita antifeixista?.
b) En quina organització van participar i actuar contra els enemics nazis?.
c) Quins objectius perseguien els comunistes en la lluita contra el feixisme?.
d) Els varen aconseguir?.Raona la resposta.
- Quin sistema polític hi havia en aquesta època a l'Europa Oriental?. Per què?.
- Expliqueu les característiques de l'economia socialista.
- L'autor parla de la "pau armada". Digueu la cronologia que correspon a aquest període segons l'autor. Es podrien distingir algunes fases?. Comenteu les seves característiques.
- Aquesta no és el primer període en la història que els historiadors qualifiquen de "pau armada" . Com va acabar la primera?, i la segona?.
• Observeu el quadre següent i responeu les qüestions:
Despeses armamentístiques dels blocs militars (any 1984/ en milions de dòlars)
OTAN Tractat de Varsòvia
USA..............................200.329 $ URSS.............................142.000 $
Altres Estats............... 121.815 $ Altres Estats................. 14.222 $
Totals....................... 322.144 $ 156.222 $ (54.709.000.000.000 pts)* (26.558.000.000.000 pts)
Font: Fundació per la Pau
* Aquest total equival al sou de 131 milions de treballadors amb el salari mínim d'Espanya.
- Feu un esquema o un quadre sinòptic de les conseqüències immediates de la IIGM.
- A què es fa referència quan es parla del "món dividit"? .
- a) Expliqueu les característiques de la política internacional dels anys 1945-1955.
b) Què és un bloc militar?.
c) Per què us sembla que van ser creats l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. - a) Què és el Plan Marshall?.
b) Qui es va benefiar d'ell?.
c) Què és el COMECON?.
d) Què és l'ONU? Quan es va fundar? Comenteu les institucions més importants i el seu funcionament . - Fixeu-vos en les xifres de les despeses armamentístiques dels blocs militars. Us semblen importants?. Creieu que queden justificades en funció de la finalitat a què anaven destinades?.
- Espanya no va ser admesa com a membre de l'ONU fins els anys 50. Expliqueu-ne les causes.
- Comenteu les institucions de l'ONU.
- Qui governava a Espanya quan es va integrar en l'OTAN?. Busca informació sobre aquest fet i explica si es va consultar a la població.
•Comenteu el text següent:
Nota de la redacción. Lo más grave del documento publicado por los partidos comunistas a raíz de su reunión secreta de Varsovia es, precisamente, su publicación.
Que los partidos comunistas de todo el mundo obran estrictamente según decisiones procedentes de Moscú era ya un secreto a voces. Pero el texto del comunicado emitido no deja lugar a dudas. Las declaraciones de Varsovia pueden resumirse en los siguientes puntos principales:
1) Se declara oficialmente, por parte comunista, la ruptura del mundo en dos bloques.
2) De dicha ruptura es culpable el imperialismo norteamericano apoyado por Inglaterra y otros países, los cuales han desvirtuado los objetivos de la última guerra, que eran derrotar al fascismo, impedir una nueva agresión alemana e implantar la democracia.
3) El imperialismo americano tiene por objetivo actual destruir la verdadera democracia existente en la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas, para restaurar el fascismo, en favor del imperialismo susodicho, mediante una guerra.
4) Los partidos socialistas de derechas se han hecho culpables de colaborar con los nefandos propósitos angloamericanos.
5) El remedio exige la cooperación de los diversos partidos comunistas, para lo cual se establece en Belgrado una Oficina de Información que luche contra la guerra y sus impulsores
La Vanguardia, 7 Octubre de 1947
- Quina és la idea fonamental del document?
- Per què es significativa la data del document?
- El tercer apartat diu: "El imperialismo americano tiene por objetivo actual destruir la verdadera democracia existente en la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas", quines diferències hi hauria entre la democràcia tal com l'entenia el bloc comunista i la democràcia tal com l'entenia el bloc capitalista?.
- Com es deien "els partits socialistes de dretes"?
- Quines diferències programàtiques hi havia entre aquests partits i els partits comunistes?
- Quina postura planteja el document envers "els partits socialistes de dretes"
- Quin organisme agruparia pels partits comunistes de què parla el document?.
• Feu un esquema sobre els conflictes de la Guerra Freda en la primera fase.
• Comenteu el text següent:
Nankin, 30. – El gobierno chino hace preparativos para la probable evacuación de Nankin. Un funcionario del Yuan ha declarado que un comité especial se ha reunido con el fin de elaborar un plan para evacuar a los legisladores (...) La atmósfera que se respira es de derrota del régimen nacionalista. (...) La situación es casi desesperada.
Diciembre de 1948
Selección R.Abella. La Vanguardia del siglo
• Comenteu el text següent:
En razón de su naturaleza antidemocrática y de su tendencia intervencionista, las actividades políticas del comunismo internacional, como los de cualquier otra ideología totalitaria, son incompatibles con el concepto de libertad defendido en América […]. La situación mundial del momento presente requiere que sean tomadas las medidas oportunas para conjurar la amenaza que pesa sobre el continente americano.
Declaración adoptada a petición de Washington, por la 9ª conferencia internacional americana que reúne a todos los países del continente, en Bogotá (Colombia), en 1948
• Observeu el mapa i contesteu les qüestions que l’acompanyen:
L’EUROPA DELS BLOCS
 |
Qüestions
1. Descriviu la informació que proporciona aquest mapa i situeu-lo en el seu context històric. [1 punt]
2. Expliqueu quins factors van provocar la formació dels dos blocs, polítics i militars, a Europa. Caracteritzeu les dues organitzacions que apareixen en el mapa. [2 punts]
3. Comenteu els trets bàsics de les relacions internacionals durant la guerra freda. Descriviu algun dels conflictes que es van produir durant aquest període. [2 punts]Font: SÈRIE 3 PAAU. LOGSE HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI 1998
• En acabar, podeu anar a la correcció.
• Comenteu el text següent:
Ethel Greenglass Rosenberg i Julius Rosenberg eren un matrimoni jueu d'Estats Units d'Amèrica que van ser executats en la cadira elèctrica acusats d'espionatge (juny de 1953). Julius Rosenberg era enginyer elèctric, mentre la seva esposa Ethel era aspirant a actriu i cantant. Ambdós van formar part de la Young Communist League, les joventuts del Partit Comunista dels Estats Units.
L'origen del judici i execució d'aquest matrimoni cal buscar-ho en les filtracions de secrets nuclears esdevingudes tant en el centre d'investigació nuclear dels Àlbers com a la Universitat de Berkeley, on existia un important sector simpatitzant de l'esquerra, especialment entre els científics.
Encara avui, es considera que el judici en que ambdós es van veure sotmesos va distar molt d'haver estat just. Certes o no les acusacions d'espionatge, van ser executats en virtut de la Llei d'Espionatge de 1917, que dictava pena de mort per a aquest tipus de delictes en temps de guerra.Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Ethel_y_Julius_Rosenberg
• Llegiu el text i responeu les qüestions:
“L’amenaça a què ens enfrontem no és de les que es dissipen fàcilment. És una amenaça que pot durar molt de temps. La nostra política ho ha de tenir en compte (...). Els territoris dels que emana aquesta amenaça són extensos. El grup de nacions sotmeses a la Unió Soviètica constitueix un vast i dens territori, la seva població assoleix els 800 milions d’habitants (...), La seva posició estratègica ofereix al bloc soviètic les vies del nord de l’Àrtic, la qual cosa posa les nostres regions industrials a l’abast d’un atac sobtat. L’amenaça que mencionem no tan sols és de caire militar. La Internacional comunista posa a disposició dels dirigents soviètics una xarxa política que s’estén per tot el món. Aquesta xarxa comprèn un nombre considerable d’agitadors experts i posseeix una poderosa organització de propaganda. Ha
esta concebuda per explotar el descontentament sota tots els seus aspectes, ja sigui el que s’oposa al colonialisme, ja sigui el que neix de precàries condicions econòmiques(...).
Per les nacions lliures, el pal de paller de la seva seguretat ha d’ésser un sistema col·lectiu de defensa (...) L’OTAN constitueix la millor demostració d’aquesta idea”.
Foster Dulles (Secretari d’Estat dels EUA) abril 1954.font: Prova d’accés a CFGS. Història del món contemporani. Convocatòria ordinària 2004
- Resumiu les idees principals del text i situeu-lo en el seu context històric. (1 punt).
- Exposeu les principals conseqüències de la segona guerra mundial (2 punts).
- Expliqueu la guerra freda i la formació dels dos blocs. (2 punts).
• En acabar, podeu anar a la correcció.
• Llegiu el text següent:
Declaración de la Conferencia Afroasiática de Bandung (1955)
La Conferencia Afroasiática (…) ha examinado con profunda preocupación el actual estado de tensión internacional con el consiguiente peligro de una guerra atómica mundial. (…)
Las naciones deberían practicar la tolerancia y vivir juntas en paz y de buenos vecinos a desarrollar una cooperación amigable sobre la base de los diez principios siguientes:
1. Respeto por los derechos fundamentales del hombre y para los fines y principios de la Carta de las Naciones Unidas.
2. Respeto para la soberanía y la integridad territorial de todas las naciones.
3. Reconocimiento de la igualdad de todas las razas y de todas las naciones, grandes y pequeñas.
4. Abstención de intervenciones o interferencia en los asuntos internos de otros países. (…).
Bandung (Indonesia) 1955
- Indiqueu el context històric del document
- Qui formava part d'aquest comferència?
- Comenteu la idea fonamental.
- Quins aspectes de la Guerra Freda queden en evidència en el document?.
- Quina és la posició del països representants en la conferència respecte a l'enfrontament existent?
- Va tenir alguna conseqüència?
- Amb quin altre fet relacioneu el document?.
• Llegiu el text següent:
La Guerra del Yom Kippur
A menos que la comunidad internacional corrija la situación forzando a Israel a abandonar los territorios ocupados y a hacer que Estados Unidos se dé cuenta del alto precio, los países industrializados europeos pagarán como resultado del continuo apoyo americano a Israel.
Y por todo ello, los ministros árabes del petróleo se han reunido en Kuwait el 17 de octubre y han decidido comenzar inmediatamente a reducir la producción de petróleo no menos de un 5 por ciento por mes desde la producción de septiembre.
El mismo porcentaje será reducido cada mes en comparación con el anterior hasta que Israel abandone completamente los territorios árabes ocupados en junio de 1967, y los derechos legales del pueblo palestino sean restaurados. (…)
Financial Times, 18 de octubre de 1973.
- A quina fase de la Guerra Freda correspon?
- Feu un esquema sobre els conflictes en aquesta fase de la Guerra Freda.
- A quina guerra es refereix el document?
- Expliqueu més ampliament el que sabeu sobre aquest conflicte.
- Resumiu el document.
- Quines conseqüències immediates comportarà l'acord de Kuwait?
• Llegiu la següent entrevista de L. Amiguet a ABRAHAM B. YEHOSUA, escriptor israelí [Tengo 69 años y saber la muerte próxima me tranquiliza. Nací en Jerusalén pero no vivo allí: demasiada religión y demasiada familia. Pienso que Israel debe retirarse de Gaza para la creación de un estado palestino. Soy un socialista de los de antes: ahora ya no sé de qué partido, pero creo más en las personas que en los mercados.]
“La muerte hace soportable vivir”
Usted vino al mundo en Jerusalén: ¿Muy cerca de Dios?
–Nací en Jerusalén, pero soy ateo.
Allí debe de costar más serlo.
–Me fui de Jerusalén precisamente por ese exceso de religión en una ciudad. Después de la guerra de los Seis Días, la ciudad tres veces santa se convirtió en demasiado santa como para ser hospitalaria.
¿La religión no es por definición hospitalaria?
–A veces, sí y otras, no. Y en el conjunto del mundo ahora mismo las religiones forman parte del problema más que de la solución.
¿Qué religiones?
–Me refiero al integrismo islámico; al judaísmo religioso ultra que bloquea la solución al problema palestino y a la derecha cristiana integrista neoconservadora que gobierna en Estados Unidos. No son religiones para la paz precisamente, y en Jerusalén es donde se evidencia el error de poner la religión por delante de la razón.
¿Jerusalén es un problema?
–Es el gran problema de Oriente Medio. Podemos crear un estado palestino con sus fronteras estables, pero, ¿cómo convertir Jerusalén en la capital de dos países?, ¿acaso podemos dividirla?, ¿cómo compartir los lugares santos de tu religión cuando están tocándose con los santos lugares de la otra? Demasiados sitios cargados de religión para mí: me fui.
¿A dónde?
–A Haifa. Supongo que también influyó en mí la necesidad de poner una saludable distancia entre tanto familiar y mi trabajo de escritor. Pero, en mis novelas, siempre está Jerusalén. Yo sueño con la ciudad cada día, pero cuando la visito, la verdad es que al salir no puedo evitar en cada ocasión un suspiro de alivio.
Su obra es una incursión hebrea en el mundo árabe: ¿Qué ha aprendido?
–Mi padre era orientalista y yo crecí con la casa llena de intelectuales árabes. Son como viejos familiares.
Pues parece que a los israelíes les cuesta convivir con ellos.
–Israel tiene siete millones y medio de habitantes, de los que un millón son árabes que viven en una situación muy delicada.
El jamón del sandwich israelí.
–Algo así. Por una parte, aprecian la democracia israelí, pero por otra temen expresar sus propias ideas.
¿Por qué?
–Tienen miedo de decir lo que piensan porque en Israel son una minoría y, además, temen el odio de los árabes no israelíes, cuyas peticiones de que sean colaboracionistas en la causa palestina deben rechazar. De hecho, no lo han sido: los árabes israelíes no han actuado nunca como quinta columna de los palestinos, que sí sufren una situación de ocupación.
Han participado en atentados.
–En contadísimas ocasiones. Casi todos casi siempre han sido leales al Estado israelí. Confío en que con el tiempo acaben plenamente integrados como ciudadanos israelíes aun con su propia religión.
¿Y los otros árabes de Palestina?
–La solución está en el sentido común y la coexistencia: no hace falta que nos amemos, sólo que no nos agredamos y eso pasa por el abandono de Israel de la franja de Gaza para crear así un imprescindible Estado palestino con fronteras estables, desde luego desmilitarizado. Con el tiempo, será posible que el Estado israelí y el palestino cooperen, pero para llegar a eso, necesitamos que nos ayude la UE y EE.UU. Solos no lo conseguiremos.
Su obra es toda una enciclopedia orientalista. ¿Años de biblioteca?
–Pues no crea: me he limitado a consultar a quienes sabían más que yo. Thomas Mann cuenta que para escribir La montaña mágica –eso sí que es una enciclopedia– entrevistó a muchos expertos que luego le seguían dando información aun cuando la novela ya estaba terminada. A mí me ha pasado lo mismo.
¿Tenía usted un equipo?
–Seleccionaba la mejor información de mis entrevistados. La información es inútil si no adquiere sentido en la trama y la tensión de la novela. Esa es la esencia de mi trabajo.
¿Qué le hace escribir cada día?
–Primero que los escritores no cobramos pensión, así que si no publico libros no como.
Buena razón.
–Después el sentimiento de la muerte: escribir me ayuda a recrearlo.
¿No teme resultar macabro?
–En absoluto. En mi casa, la muerte era una presencia cotidiana. Mi padre la citaba a diario y yo hago lo mismo. Pienso en la muerte cada día.
¿Por qué tanta muerte?
–La muerte hace soportable vivir. Me volvería loco si tuviera que vivir sin saber a ciencia cierta que esto tiene un final: sería horroroso.
¿No le preocupa el después?
–Me alegro de no saber nada de paraísos ni infiernos. Lo único que aspiro es a acabar tranquilamente sin demasiados problemas.
Espero que viva usted lo suficiente para celebrar la paz.
–Yo sólo espero no vivir demasiado.
L. AMIGUET, La Vanguardia 15/05/2005
• Comenteu el text següent:
Afganistán, con la retirada soviética en 1989, significó una victoria histórica para la "yihad". Moscú fue derrotado por los grupos islámicos apoyados por Estados Unidos, Pakistán y Arabia Saudí
X. Batalla . ¿Qué es el islamismo? La Vanguardia, 23/09/2001
• Llegiu el text i contesteu les preguntes que l'acompanyen.
EL TREBALL FEMENÍ DESPRÉS DE LA II GUERRA MUNDIAL
"L’expansiò econòmica de després de la II Guerra Mundial en tots els països capitalistes va transformar el treball assalariat de la dona i també les característiques del treball domèstic [...]. Hi hagué un descens en el percentatge de dones que treballaven en el sector agrícola, que passaren a la indústria [...]
El percentatge de treballadores es va mantenir estacionat en la indústria, encara que hi va haver una redistribució interna de les obreres en els diferents sectors industrials.
El sector terciari va experimentar un augment progressiu de treballadores, gràcies a la incorporació de les obreres industrials més qualificades, però sobretot a la incorporació de les dones de la classe mitjana [...].
En general, es podria dir que no va desaparèixer la segregació sexual en el mercat del treball; allò que es va produir fou una redefinició de la divisió deis treballs entre ihome i la dona. Treballs que abans havien estat realitzats per homes es van anar feminitzant i, amb això, van perdre el seu prestigi social. Al mateix temps es crearen professions femenines noves. Només els països socialistes van trencar amb aquest esquema de valors.
A la vida privada també es van produir importants canvis: van disminuir les taxes de natalitat i el nombre de membres de les famílies; la tecnologia es va anar introduint a les llars; de forma paral.lela a la desaparició del servei domèstic, [...] es va produir un canvi en el tipus de tasques realitzades i en el temps dedicat a cadascuna d’elles, però no una reducció global de les hores de treball."
De La Vega, Eulalia. La mujer en la historia. Biblioteca Básica de Historia. Anaya. 1992
Qüestions
1. Resumiu les idees principals del text 1 situeu-lo en el context històric. [1 punt]
2. Expliqueu les causes que van fer possible el canvi en el percentatge de dones que treballaven en els diferents sectors productius. Ouins són els sectors o les professions on es concentren les dones? Per qué? [2 punts]
3. Per què quan un sector es feminitza perd prestigi social i remuneració económica? Ouines conseqüéncies té la incorporació de la dona en el món del treball, en els àmbits polítics, en la vida quotidiana, etc.? [2 punts]
Font: SÈRíE 3 PAAU. LOGSE HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI
• Després de llegir els documents Notícies de 1999, comenteu una d'aquestes notícies seguint el guió conegut pel comentari d'un text.
NOTÍCIES DE 1990
La política de blocs, en crisi
El Pacte de Varsòvia està en plena agonia mentre l'OTAN revisa els seus pressuposts bàsics i planeja el seu futur una vegada ha desaparegut o s'ha diluït el seu enemic tradicional.
Avui, 8 de Juliol de 1990
La unificació alemanya
Mig segle després de patir les conseqüències de la II G.M., els alemanys han fet realitat els somni de la reunificació. El cost econòmic i social serà elevat, però des de la mitjanit passada l'Alemanya unida ha posat en marxa un laboriós engranatge que l'ha de convertir en la tercera potència del món. Ara, els europeus es pregunten ai la gran Alemanya abandonarà definitivament els fantasmes del passat i es convertirá en el motor d;una Europa forta i unida. (...) Els dirigents europeus expressen la seva satisfacció per la fusió dels dos Estats germànics.Avui, 3 d'octubre de 1990
Les "dues europes" firmen la pau i la reducció de forces convencionals.
Paris.- Els 22 caps d'Estat i de govern de l'OTAN i el Pacte de Varsòvia van firmar ahir matí a Paris el tractat que redueix dràsticament les armes convencinals a Europa i una declaració comuna en què els 22 declaren deixar de ser adversaris i es comprometen a no usa la força entre ells. El president soviètic, M. Gorbattxov, va proposar iniciar negociacions sobre les armes tàctiques nuclears a Europa, armes de menys de 500 quilòmetres d'abast. L'acte va durar poc més d'un quart d'hora, suficient per posar el punt final solemne a 45 anys de divisió a Europa. (...) és l'enterrament de la guerra freda.El tractat preveu la destrucció de 100.000 armes pesades que hi ha de l'Atlàntic als Urals. Els països de l'OTAN i el Pacte de Varsòvia es comprometen a no tenir, cada una de les aliances, més d'una quantitat determinada d'armes convencionals.Avui, 20 de novembre de 1990
• Després de llegir el següent document respon les qüestions:
La deconstrucción de la esperanza
Manuel Vázquez Montalbán, El País, 11/99 |
- Haz el análisis estructural del documento (o sea, escribe en el margen derecho de qué trata cada párrafo).
- Resume cada párrafo.
- Sitúa el documento en el espacio-tiempo que corresponden.
- ¿Qué se entiende por un Estado social?
- El autor afirma que "la filosofía del desarme, la descolonización y la construcción del Estado social" se están "desconstruyendo" , destruyendo. ¿Qué sector ideológico o social defendía estos ideales? . Según el autor, ¿por qué se encuentran amenazados?
- ¿Qué ideas se inculcan y defienden?. ¿Quien las impone?
- ¿Según el text, está siendo atacado o desvirtuado el sistema democrático? Razona la respuesta.
- Qué transformaciones está teniendo la socialdemocracia?
- Observa el autor una derechización de las fuerzas políticas?. Razona la respuesta.
- ¿Hay esperanza para el autor? ¿en qué consiste?
Introducció general a la Guerra Freda interna
El període 1947-1960 va ser el més intens de la Guerra Freda, però no solament a nivell internacional, La Guerra Freda va ser, també, interna. Segons la interpretació tradicional, degut a l'amenaça comunista la política interior del bloc capitalista tindrà com a objectiu prioritari evitar fissures internes, eliminant l’oposició de la esquerra considerada pro-comunista. Aquest serà el programa polític aplicat especialment a USA on es va prohibir el PC i totes les persones que eren considerades d’ideologia esquerrant van ser perseguides pel FBI -acomiadaments, llistes negres...- i, acusades d’activitats antinord-americanes, moltes van haver d’exiliar-se. A l’Europa Occidental es va pressionar per a què el PC no guanyés les eleccions. Pel mateix motiu, a l'URSS, la dictadura perseguia tots aquells pro-capitalistes o pro-occidentals i imposava governs comunistes en l’Europa de l’Est on les desviacions van ser durament reprimides (Hongria).
No obstant això, encara que fins ara hem analitzat la guerra fria internacional, o sigui l'enfrontament entre els EEUU i l'URSS, com a causa inicial de la repressió interna, alguns historiadors plantegen una altra interpretació dels fets i no dubten a presentar l'amenaça exterior no com a causa, sinó més aviat com a conseqüència, és a dir, com a explicació obligada i utilitzada per part del capitalisme per justificar el manteniment d'un sistema polític en el qual els drets estarien restringits a fi d'impedir un avanç de l'esquerra radical del propi país. En aquest sentit, la constant al·lusió a l'amenaça soviètica (que en els primers anys de la postguerra no ho era en absolut per la situació en què la guerra habia deixat l'economia soviètica), hauria servit a la classe dominant internacional, a la gran burgesia capitalista, per atacar i aniquilar tant com va ser possible les organitzacions d'esquerra tant en USA com en Europa occidental, on inicialment eren molt perilloses per la implantació que tenien entre una població que es trobava en una situació de crisi generalitzada, de fam i misèria després de la guerra, i en la qual una part de la societat -la Resistència, per exemple-, havia lluitat recentment no solament per posar fi al feixisme sinó para, una vegada acabada la guerra, dur a terme profundes reformes socials. Aquesta estratègia de por davant una nova guerra provocada per l'enemic comunista, que de seguida seria compensat per l'ajut econòmic per sortir el més aviat possible de la fam, va servir al capitalisme com a escut i justificació per a una Guerra Freda interna de lluita contra les forces progressistes i el moviment obrer en particular.
Una maniobra política que, segons aquests historiadors, tindrà un gran èxit perquè quan el capitalisme s'imposi a partir de 1990 (definitivament, segons els seus partidaris), les organitzacions d'esquerra -sindicats i partits- es trobaran o desmantellades o sense força social o, en tot cas, hauran abandonat tota perspectiva revolucionària perquè gran part de la societat occidental es beneficia en major o menor grau del statu quo de domini del món que les seves elits han aconseguit una vegada eliminada l'URSS. Mentre, l'aspiració de la població en els nous estats emergents és imitar el model de creixement capitalista que s'ha imposat com a única via possible davant el desprestigi de la via socialista. Podran les masses famolenques del Tercer Món esperar pacientment a que arribi la seva hora de creixement?, i, més encara, és possible sostenir un creixement global sense reformar el capitalisme?, es plantegen.
Exercicis
• Llegiu la següent entrevista de V. Amela a ERIC HOBSBAWM, historiador.
El Ejército Rojo, salvó a Europa
¿Podría resumirme en una frase el siglo XX?
-El siglo XX es el más terrible y extraordinario de la historia. Ha conjugado las peores crueldades y masacres sin precedentes con un progreso enorme para la humanidad.
Pues vaya paradoja: matarnos y progresar a la vez...
-El siglo XIX fue lo contrario: no hubo grandes catástrofes humanas y tampoco progreso del bienestar de los trabajadores, de las personas.
Un progreso debido a las izquierdas, me dirá usted, supongo...
-Sí: el bienestar de Europa se debe a que el capitalismo fue limitado por medidas sociales, benéficas para los trabajadores. Y esa limitación respondía a la vecindad de los regímenes comunistas. Resultado: el Estado de Bienestar. ¡La edad de oro del sigloXX se dio después de la Segunda Guerra Mundial, gracias a ese equilibrio!
Pero ahora ya no existen esos regímenes comunistas...
-Y esa ausencia espolea a Washington, que pone en peligro el Estado del Bienestar en Occidente y la estabilidad mundial.
Pero no sé si los ciudadanos del Este desearían recuperar aquellos regímenes... ¿Cómo explica el fracaso del comunismo?
-Se intentó en esos países una modernización demasiado rápida, cuando no había todavía bases para ello... ¡Rusia era un país terriblemente atrasado! En fin, se impuso un Estado autoritario demasiado centralizado en el que la fuerza sustituyó a la lógica del desarrollo económico-social.
El estalinismo...
-Sí, pero más allá de sus excesos, el hecho es que, a diferencia de las grandes religiones de masas, el comunismo no convirtió a la población: la hizo obedecer, y se confió a unas vanguardias que prometían un mundo mejor. Y cuando la gente ve que otros sistemas logran resultados mejores..., esas vanguardias se quedan sin argumentos.
O sea, que el comunismo no conquistó las mentes...
- No arraigó en la mentalidad de los pueblos.
¿Qué ha aportado el comunismo a la historia, pues?
-La presencia de la clase obrera, de los pobres, en la política. La organización
de los obreros. Y ha ayudado a la emancipación del Tercer Mundo. La revolución de octubre despertó el miedo entre los ricos, el miedo a una revolución social, ¡y eso les empujó a aceptar muchas reformas sociales en el capitalismo, para evitar una revolución!
¿El estado de bienestar que antes mencionaba?
-Sí. Pero ahora los ricos ya no tienen miedo. Por eso está creciendo extraordinariamente la desigualdad...
Pero la democracia y el libre mercado son hoy los menos malos de los sistemas conocidos...
-No vincule ambas cosas. El Chile de Pinochet tenía libre mercado sin
democracia... Y un libre mercado sin correcciones genera desigualdades.
Y, en fin, la democracia, dígame, ¿qué es? ¿Elecciones multipartidistas?
-Si es sólo eso, ¡no basta! Deberíamos velar por que las mayorías
no aplasten a las minorías, ¿no? Es imprescindible el imperio de la ley, el respeto a los derechos...
Claro que sí, pero... ¿preferiría una economía planificada?
-De hecho, todas las economías combinan lo privado y lo público. ¡Conviene
algún control social de ciertos sectores de la economía o de lo contario el resultado es intolerable!
Lo que parece que sigue como siempre son las guerras...
-Las del siglo XX fueron guerras de religión, entre grandes ideologías. A vida o muerte: o una u otra. No había posibilidad mental de compromiso entre ellas. Eso distorsionó el trabajo de los historiadores, que se identificaron con una u otra. ¡Mal asunto!
¡También usted lo hizo!
-Sí, yo me identifiqué con una ideología, es verdad, pero en el momento de hacer análisis históricos he pugnado siempre por intentar tomar un poco de distancia.
Pero... ¿es posible la objetividad en un historiador?
-No. Objetividad total no, claro que no. Cada generación tiene sus perspectivas.
Pero hay que diferenciar siempre de forma muy clara los hechos de las interpretaciones.
¿Qué perspectivas detecta entre los historiadores actuales?
-Detecto mucha tendencia a inventarse un pasado a la medida, mítico, favorable a determinadas ideas prefijadas: eso... ¡eso es mentir!
¿Se arrepiente usted de alguna de las páginas que ha escrito?
- Reescribiría todo lo que he escrito sobre el siglo XIX y XX para añadir un análisis más específico acerca del papel de Estados Unidos. Ahora, la política de Estados Unidos está desestabilizando el oasis europeo...
-Pero no olvide que Europa es lo que es gracias a que Estados Unidos la salvó del nazismo...
-Eso es falso. Quien salvó a Europa del nazismo fue el Ejército Rojo. Sin el sacrificio de millones de rusos, Europa no hubiese tenido salvación. ¡Si los norteamericanos vinieron a Europa fue precisamente por temor al avance del “peligro rojo”!
Pero luego aplicaron el benéfico Plan Marshall.
-Contribuyeron a la reconstrucción económica de Europa, a su estabilización, sí, pero... ¿hasta qué punto la reconstrucción económica se hubiese hecho igual sin Estados Unidos?. No se sabe, hay debate... (…)
¿Qué es hoy ser de izquierdas?
- Ayudar a los más pobres, estar de su lado, hacer hincapié en la igualdad. Yo critico el capitalismo porque se basa –estructuralmente– en convertir en víctimas a los más débiles.
Así lo ve usted... (…) Señor Hobsbawm, ¿qué enseñanza del siglo XX puede sernos más útil para el siglo XXI?
- La de que es necesario emanciparnos de la retórica perversa, del nuevo lenguaje. Por desgracia, no hacemos caso, y hablamos de eje del mal, de guerra preventiva, a la conquista se la llama liberación... ¡Continúan las perversiones del lenguaje!…V. Amela, La Vanguardia, 01 junio 2003
L’evolució dels països capitalistes industrialitzats (1950-90)
Introducció
Els països industrialitzats liberals entren en aquest període en la tercera fase de la revolució industrial caracteritzada per la prompta aplicació dels invents científics en innovacions tecnològiques aplicades a la creació de béns i serveis, en una unió cada vegada més intensa entre ciència i tècnica; així, es difonen ràpidament la nova font d'energia termonuclear, els nous sectors industrials com l'electrònica i l'aplicació a la informàtica (1973, primer Personal Computer), o s’incrementen d’altres gràcies als nous invents com és el cas de la indústria química (fibres sintètiques, plàstics...); tot això va acompanyat de canvis en el procés de producció per l’automatització, és a dir, la substitució de tasques humanes per operacions programades mecànicament, que va permetre una productivitat més elevada i reduir els costos de producció (fàbriques sense quasi obrers). Aquests canvis comporten nous papers en la divisió del treball internacional, ara, els països o les empreses líders es dediquen a la producció tecnològica i la venda de royalties o patents deixant el procés de fabricació en cadena a d’altres, el que significa una progressiva deslocalització industrial. En els països més avançats el sector serveis, doncs, s’imposa paulatinament al sector industrial en una economia dominada per les grans companyies monopolistes que tenen filials a tot el món (multinacionals).
 |
Gràcies al baix preu de les fonts d’energia i de les matèries primeres, a la renovació tecnològica constant i a la intervenció de l’Estat, els països industrialitzats del bloc capitalista van conèixer un espectacular creixement econòmic ( i fins i tot quan va arribar l’època de recessió no va tenir greus conseqüències socials). En aquesta primera fase de creixement van ser fonamentals els acords en el sistema monetari internacional presos en Bretton Woods (creació del Fons Monetari Internacional, el 1944, per autoritzar/aconsellar a determinats països la devaluació monetària) establint tipus de canvis fixos, i les divises convertibles en dòlars (or), el que va permetre un gran increment del comerç internacional amb un clima de gran estabilitat en les transaccions. A més, l'organització Internacional del Comerç, per la seva banda, va impulsar l'abandonament de la política proteccionista i, el 1947, l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT) va rebaixar les tarifes aranzelàries.
En efecte, entre 1950-1973 l'economia dels països industrialitzats capitalistes (EEUU, Japó i Europa Occidental ) viu una "edat d'or", una expansió econòmica sense precedents caracteritzada per altes taxes de creixement degut a l'aplicació dels nous invents en l'economia, amb la quasi absència de recessions, poc índex d'atur o d'inflació, el que va permetre una reducció de les desigualtats socials i el desenvolupament de la classe mitjana. Durant aquests anys, el promig de l'augment del PIB va ser de quasi el 5%, mentre creixia la renda per càpita. Els EUA es van convertir en la primera potència econòmica mundial (la seva producció superava la meitat del total mundial), exercint el model de vida americà (american way of live) una indiscutible influència en el món capitalista i creant l'anomenada societat de consum. El Japó, que havia quedat devastat el 1945, va tenir les majors taxes de creixement econòmic de la seva història i es va convertir en una de les primeres potències mundials. A Europa Occidental els factors econòmics citats, juntament amb la pressió social de les organitzacions d'esquerra, va permetre l'Estat del Benestar i un important creixement econòmic que culminaria amb la Unió Europea. L'Estat del Benestar va estendre a tota la població una sèrie de drets socials (equiparables als que tenia l'URSS) en educació, sanitat, subsidi d'atur i malaltia, pensions de jubilació i ajudes socials als sectors més desfavorits, tanmateix, l'increment de les despeses de l'Estat va ser notable. El paper de l'Estat esdevindrà fonamental, en efecte, tant per l'increment de les despeses militars com pel finançament en les investigacions científiques, les inversions en determinats sectors econòmics o les nacionalitzacions de sectors clau (com el sector energètic o els transports). En els moments de recessió s'aplicaven polítiques keynesianes segons les quals l'increment de les despeses públiques per generar més llocs de treball permetien, mitjançant l'augment de la renda familiar, elevar la demanda i, amb ella, la producció, la qual cosa generava un augment dels impostos indirectes recaptats per l'Estat incrementant els ingressos i permetent, al final del cicle recessiu, disminuir el dèficit públic i acabar amb l'endeutament estatal.
A aquesta fase expansiva li va succeir una segona fase recessiva (1973-95) caracteritzada per l'augment de les recessions, l'atur i la inflació, generant un increment de les desigualtats socials, el descens de les despeses de l'Estat i la crisi de l'Estat del Benestar. Ja abans de l'augment dels preus de l'energia, l'increment dels aranzels duaners sobre les importacions dels EEUU al 1970 i la posterior devaluació del dòlar (1971), per la reducció de les seves reserves d'or (balança de pagaments deficitària, finançament de la Guerra de Vietnam), havien suposat la suspensió de la convertibilitat del dòlar i la flotació de les monedes (variant de preu), provocant una important inflació i el consegüent descens de les transaccions internacionals. La crisi del petroli (1973), degut a l'augment del preu del petroli provocat pels acords dels països de l'OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli), va suposar un increment dels costos de producció, més inflació, menys demanda i la disminució de la producció però amb un continu augment dels preus (1979, nou augment del preu del cru); per altra banda, la disminució dels ingressos accelerà un dèficit públic important.
La crítica a les polítiques keynesianes de lluita contra la crisi per part d'economistes com Fredman, va imposar polítiques neoliberals antiinflacionistes en alguns països (Thatcher en GB, Reagan en USA), disminuint les despeses de l'Estat a través de la privatització d'empreses estatals i reduint les prestacions socials, i, al mateix temps, amb un increment dels tipus d’interès, intentant provocar, amb la conseqüent disminució de la circulació monetària, el descens de les inversions, de l'estalvi, de la demanda i dels preus per provocar, a la llarga, un descens de la inflació (i dels impostos). A finals dels 90 s'apreciava ja una recuperació de l'economia. En altres països de l'Europa Occidental es van aplicar polítiques social-demòcrates en la lluita contra la crisis amb un intent de mantenir l'Estat del Benestar, especialment a través de la intervenció de l'Estat en una sèrie d'empreses (investigació, sanitat, educació, recursos naturals), sense fer la competència a empreses privades del mateix sector i, per tant, establint una pressió fiscal alta. També en aquests casos va arribar la recuperació econòmica a fins dels 90 encara que les bases de l'Estat del Benestar quedarien alterades.
L'evolució dels EEUU
castellano
 |
 |
Dos icones d'aquesta època que van escandalitzar, per diferents motius, les ments conservadores. Aneu a http://www.youtube.com/watch?v=dZLIhYsvoBk per veure «el Rei del rock and roll» Elvis, (el pelvis) en acció.
EEUU, líder del bloc capitalista, la primera potència econòmica mundial, després de la IIGM va incrementar la seva influència econòmica, política i cultural. La guerra va suposar una mínima destrucció i la recorvensió en una economia de pau va ser molt ràpida en el marc de la tercera fase de la revolució industrial. El continu desenvolupament del capitalisme monopolista (amb forts oligopolis que dominen el mercat i s'autofinancien amb les seves pròpies inversions), gràcies a l'increment de la demanda tant per part del mercat exterior com del potentíssim mercat interior, va convertir EEUU en el principal productor i exportador de béns i serveis a través de les seves multinacionals, i en el centre financer internacional incrementant l'exportació de capital i creant àmplies àrees d'influència econòmica al Japó, Europa Occidental, Centre i Sud-Amèrica, el Pròxim Orient, Àsia (Pak, Tai, Filip, Viet del sud, Corea del sud, Formosa...) i Àfrica. A pesar de la política contrària al dirigisme, el paper de l'Estat es va anar incrementant especialment per la lluita contra la inflació i les crisis de sobreproducció, intervenint a través del sistema creditici (tipus d'interés bancari), ajustos fiscals, despeses estatals -militars- (forta demanda), obres públiques i subvencions.
La població USA va augmentar en aquesta època degut a l'increment de les taxes de natalitat i el descens de les de mortalitat, permetent que l'esperança de vida passés dels 63 anys (1940) als 70 (1970). Les classes acomodades es van traslladar del centre urbà a les perifèries urbanes, mentre la població negra es desplaçava del sud cap a les ciutats del nord i de l'oest, més industrialitzades. La població USA que en els seixanta era un 7% de la població mundial, consumia el 47% de les riqueses mundials. La propaganda publicitària, els crèdits i la millora del nivell de vida van permetre l'establiment de la societat de consum, és a dir, una societat que, més que utilitzar els béns que ha comprat, els consumeix ràpidament per reemplaçar-los per uns de nous en una espiral de comprar, usar i llançar en la que es gaudeix no tant de la utilització del producte com de la compra en sí mateixa. Del que es tracta no es de comprar el producte que necessites, sinó de donar-te la satisfacció de comprar, i de demostrar que ho pots fer, adquirint coses encara que la seva necessitat sigui més o menys secundària. Així, alguns dels béns que fins aleshores eren considerats de luxe es van convertir en una necessitat bàsica per a una part important de la població. La prosperitat econòmica va elevar les rendes de la classe dominant (rendes de 100.000 dòlars/any) i va millorar les condicions de vida de la classe mitjana (professionals liberals i assalariats qualificats) i obrera blanca (assalariats que van arribar a tenir una mitjana d'ingressos anuals d'uns 9000 dòlars/any). La millora del nivell de vida de la població obrera blanca segurament els va compensar de la restricció de drets sindicals (en USA el sindicalisme serà majoritàriament apolìtic), concretament en el sentit de les limitacions del dret de vaga segons la llei de Taft-Hartley aprobada en 1947 (que es la que regula encara els drets laborals als EEUU), amb la finalitat de desactivar el moviment sindical (obligació d'avisar amb 80 dies abans d'iniciar una vaga, dret de vet presidencial davant "vagues perillosses" per la seguretat nacional i eleccions de dirigents sindicals no afiliats a "associacions subversives" ). El que no hi hagi el dret a l'afiliació sense acomiadament, estigui prohibit el boicot per solidaritat i falti protecció del treballador davant l'acomiadament per vaga legal, fa que la tasca afiliativa hagi estat difícil (a més de la gran fragmentació sindical amb polítiques, a vegades, contraposades, i sense possibilitat d'un negociació colectiva a nivell federal), de tal manera que el nº de sindicalistes va disminuir progresivament des dels anys 40, sobre tot en el sector privat, enmig d'un desprestigi cada vegada més gran: els sindicats, a pesar del seu paper discret i limitat, no tenien (ni tenen) bona premsa, especialment entre els republicans.
Després de la guerra, l'alta burgesia nord-americana havia establit un estil propi en la seva vida privilegiada, que la resta intentava imitar; eren els waps (white anglo saxó protestant), l'ètnia blanca americana (que en molts casos es creia superior) i la principal beneficiària de la prosperity. Aquesta prosperitat va permetre un augment significatiu de la classe mitjana, amb més ingressos per la incorporació de la dona al treball remunerat, millores salarials, segurs de jubilacions (plans de pensions) i sanitat privada (assegurances mèdiques), mentre es mantenien els nivells de pobresa de la població negra (amb rendes inferiors als 6000 dòlars anuals), incrementant-se les desigualtats socials. Cap al 1960 entre el 20 i el 25% de les famílies, majoritàriament negres, eren pobres i tenien una esperança de vida inferior als blancs (el 1970, 63 anys davant el 70) perquè, també, vivien en barris marginats en els quals la delinquència i la droga, a més de la facilitat per la compra d'armes, suposaven taxes de violència i mortalitat elevades.
Estats Units era després de la guerra una República Federal amb una democràcia limitada per l'existència de lleis racistes fins els anys 60, en la que imperava el bipartidisme entre els liberals més conservadors -els republicans- i els liberals més aperturistes -els demòcrates-. El president de la República és també el president del govern i té amplis poders executius i legislatius (proposa lleis, té dret de vet envers les lleis votades en el Congrés, elegeix els ministres, dirigeix l'exèrcit i la política exterior). Els Estats Federals, que tenen la seva pròpia Constitució, posseeixen àmplies competències aplicables al seu territori. L'Estat Federal s'encarrega de la moneda i les relacions exteriors. Truman i Eisenhower van ser els presidentes durant la primera fase de la Guerra Freda i la política que van aplicar va ser de mà dura i restricció de drets (prohibició del Partit Comunista) encaminada a acabar amb el moviment obrer i totes les organitzacions sospitoses de pràctiques antinord-americanes, o sigui, amb l'oposició d'esquerres. La denominada cacera de bruixes, dirigida pel general McCarthy, consistia en la persecució i depuració de tota persona considerada simpatitzant del comunisme i va estar especialment dirigida contra els intel.lectuals i membres destacats de la cultura (novel·listes, directors i actors del cinema).
L'onada repressiva va començar a cedir terreny amb l'elecció del president demòcrata J.F.Kennedy (1960-63) i continuada després del seu assassinat per L.B. Johnson. Presentar-se davant el món com el gran defensor de la llibertat i la democràcia i mantenir en l'interior del país milions de persones amb drets civils limitats i sense dret de vot era una contradicció insostenible mentre s'enfrontaven a la cursa espacial contra l'enemic soviètic. Però, a més d'aquest factor extern, Kenney va impulsar un nou programa, denominat la Nova Frontera, que, entre d'altres, tenia com a objectiu lluitar contra la pobresa i la segregació racial per assegurar una major estabilitat social a l'interior del país en un moment en què la contestació i l'oposició al sistema augmentava. En efecte, les desigualtats socials entre pobres-rics, blancs-negres, homes-dones, juntament amb l'impacte de l'elevada mortalitat de milers de joves nord-americans en la guerra de Vietnam, havia creat un moviment social en pro d'una major igualtat i d'oposició al conservadorisme polític i ideològic que imperava en molts temes, reivindicant la legalització de certes drogues -en aquesta època no es coneixien els seus efectes aniquiladors-, el dret als anticonceptius i a l'avortament, l'abolició de la pena de mort, la lluita contra el masclisme i la segregació racial.
 |
 |
 |
 |
 |
Aquest últim tema era el problema que es considerava més important i més repercussió social va tenir ja que afectava al 12% de la població americana, la població negra, majoritàriament pobra, que al 1958 cobraven com a mitjana el 58% del salari d'un blanc, tenien un índex d'atur mol més elevat, i no gaudien dels mateixos drets civils ni polítics (dret de vot). La supressió de l’esclavitud al 1868 no havia suposat la igualtat entre negres i blancs, els negres (i altres minories no blanques) estaven segregats, és a dir, les comunitats estaven separades en els espais públics i institucionals que només podia utilitzar cada comunitaten exclusiva: escoles (amb mestres) per negres i escoles per blancs, hospitals (amb metges, infermeres....) per negres i hospitals per blancs, bars per negres i bars per blancs, seients del bus per negres i seients per blancs, fonts d'aigua "only colored" i fonts d'aigua "only white", vagons separats als trens, bancs separats en els parcs, entrades i estances diferents o exclusives per una o altra raça en comerços, restaurants, cinemes, museos, night clubs etc, etc...I la realitat era que les institucions públiques pels blancs rebien molt més diners que les destinades als negres que, sense a penes formació educativa, mantenien quotes elevades d'analfabetisme, per la qual cosa la proporció de metges negres o d'altres professions liberals era molt petita. D'aquesta manera, les desigualtats entre les dues comunitats eren, tal com s'ha indicat, abismals, especialment en els Estats del sud on les anomenades lleis de Jim Crow s'aplicaven rigurosament. Les lleis de Jim Crow eren lleis promulgades entre 1876 i 1965, que establien la segregació racial en totes les instalacions públiques segons el lema "separats però iguals" i se aplicaven als estadounidenss negres i a d'altres grups ètnics no blancs.
 |
El 1955 en Mississipí, l'assassinat del jove Emmett Till (per haver mirat provocativament o silbat una dona blanca) a mans de dos blancs que van ser jutjats i declarats innocents pel jurat format per blancs, i l'acció aquest mateix any de Rosa Parks que es va negar a aixecar-se del seient d'un autobús perquè es pogués seure un home blanc (arrestada i sentenciada per violar la llei), estan considerats els dos detonants del moviment pro drets civils contra les lleis racistes, inagurant una època especialment convulsa, de forta conflictivitat social en la història dels EEUU, mentre milers de soldats -molt d'ells negres- havien mort en defensa de la pàtria i la llibertat en la IIGM i contiuaven morint en Vietnam. L'oposició social tenia diferents vessants, va utilitzar diversos medis d'actuació i va aconseguir resultats desiguals.
El moviment contra el racisme va ser liderat per M.Luther King que pretenia acabar amb la segregació racial pacíficament, en la marxa sobre Washington (1963, concentració de més de 200.000 persones) va ser on va pronunciar el famós discurs "Jo tinc un son". És l'època de la reivindicació de la negror, d'estar orgullós de la raça negra ("lo negro es bello") i del Black Power, perquè no tots els líders eren partidaris de la no violència (en la mateixa marxa es van sentir veus molt més agressives contra la política de Kennedy); el moviment dels Black Muslins, comandat per Malcon X durant un temps, perseguia crear Estats independents en el sud dels EEUU per la població afroamericana i rebutjava la no violència, i el de les Panteres Negres (organització fundada al 1966) era encara molt més radical ja que lluitaven no solament per aconseguir la igualtat de drets sinó una igualtat de rendes (afins al marxisme), no lluitaven per igualar-se als blancs sinó contra la societat de classes, contra el domini de la classe dominant (blanca), és a dir, la revolució, utilitzant mètodes violents (la radicalització de les seves postures va comportar que la seva organització fos durament reprimida pel govern -el FBI- i això va provocar la seva desaparició). En qualsevol cas, els dos protagonistes citats d'aquesta lluita van morir en la dècada dels 60, assassinats (al igual que molts altres activistes per la igualtat de drets civils): Malcon X (en el 65) i Luther King (en el 68), però també el mateix Kennedy (en el 63) i el seu germà Robert (en el 68) van ser assassinats, demostrant la duresa de la presa de posicions en la lluita en què la societat americana es va veure immersa en aquells anys.
 |
|
 |
El moviment hippie (iniciat el 1964) preconitzava la no violència i la llibertat sexual (Fes l'amor i no la guerra), l'ús de drogues, la lluita contra el consumisme i el retorn a la natura (alguns se'n van anar de les ciutats i vivien en comunes on treballaven el camp i produïen el que necessitaven). En la foto, una dona ofereix una flor a un policia militar durant una manifestació contra la guerra de Vietnam (era el 1967) |
 |
Fotografia de l'execució d'un membre del vietcong pel cap de policía de Saigón el 1968, guardonada amb el premi Pullitzer |
Després de la Segona Guerra Mundial, nord-americans d'origen mexicà i porto-riqueny van ser objecte de discriminació a Estats Units al igual que immigrants arribats de Cuba, Mèxic i Amèrica Central, sovint sense capacitació laboral i sense saber parlar anglès. L'exemple de l'activisme afro-nord-americà, en particular, va ensenyar als chicanos la importància de la política de pressió i els hispanos van començar organitzar-se i a participar també activament en la política. També en observar el desenvolupament del nacionalisme al Tercer Món i el progrés del moviment de drets civils en la dècada de 1960, els nord-americans natius, els descendents dels indis, van adoptar una actitud més militant per defensar els seus drets. Una nova generació de dirigents va acudir als tribunals per defensar el que encara els quedava de les seves terres tribals o per recobrar les que els van ser llevades en altres èpoques, sovint en forma il·legal.
Com a resultat d'aquesta conflictivitat social es va aconseguir la fi, al menys teòrica, de la segregació racial. El nou president Johnson continuà la política integracionista de Kennedy i el 1964 es va aprovar la Llei de Drets Civils, segons la qual es prohibia la segregació racial en les escoles, en el lloc de treball i en instalacions públiques en general. L'any següent, 1965, s'aprovava la llei del dret de vot en totes les eleccions federals, estatals i municipals. També es va crear un programa d'ajuts socials als més desfavorits. En 1961 Henry B. González va ser el.legit el primer hispà representant al Congrés (Texas). I el moviment dels nord-americans nadius, els indis, va aconseguir impugnar les violacions a diversos tractats en cadascun dels estats i van conquistar la primera de les seves moltes victòries en 1967, en obtenir el reconeixement dels seus drets sobre terres i aigües que sempre els havien estat negats (el Moviment Indígena Nord-americà -AIM-, fundat en 1968, va ajudar a canalitzar fons del govern a organitzacions controlades per amerindis. Però la reacció d'una part de la societat nord-americana a l'onada de contestació de la dècada dels 60 va ser la d'accentuar el seu conservadurisme, amb la qual cosa l'aplicació de les lleis contra la segregació racial va ser molt lenta, mantenint-se en la pràctica un fort racisme. La Llei d'Ajuda a l'Educació es va promulgar al 1975 però la Llei d'Habitatge i Autodeterminació per a Nord-americans Natius no va arribar fins 1996 (el primer nord-americà natiu va obtenir un escó en el Senat -per Colorado- en 1992). La lluita feminista es ridiculitzava i condemnava (1965, aprovació dels mètodes anticonceptius -la píldora, considerada per moltes dones com un pas importantísim de l'alliberació femenina-, 1973 legalització de l'avortament). Per la seva banda, el moviment hippie era lentament absorvit i assimilat per la societat americana mercantilitzant la seva estètica (es vendrien pantalons amb forats per imitar els vaquers desgastats per l'ús dels hippies), i convertint els seus ideals en populars slogans publicitaris, perdent el seu significat ja sense conexió amb la creació d'una societat alternativa. Els grups feministes van continuar reivindicant una major igualtat davant la persistència de la discriminació de facto (entre altres reivindicacions, la de a igual treball igual salari) i el moviment hippie va anar desactivant-se a mida que els joves rebels (molts d'ells de classe alta) abandonaven els seus postulats per incorporar-se a la societat tradicional.
 |
 |
La cançó de Bob Dylan Blowing in the wind (1963) és una de les peces més representatives de l'anomenada cançó protesta, que va nèixer als seixanta. Amb aquest tipus de cançó els cantants-compositors de l'estil folk, tocant generalment una guitarra, expresaven la seva crítica envers diversos aspectes de la societat.
En la fotografia, Dylan amb Joan Baez, una altra de les grans representants de la cançó protesta, aquí durant la marxa a favor dels drets civils en Washington el 1963 |
• Si vols sentir la cançó de Bob Dylan Blowing in the wind ves a la web
http://www.e-dona.cat/Caty-Gonzalez/PRIMER%20BACHILLERAT/T6%20mundo%20dividido/1%20guerrafria.html#usa
i , en aquest mateix apartat sobre L'evolució dels EEUU, clica en Blowing in the wind.
• Llegiu el document:
La supremacia americana de la postguerra es basava en quatre puntals
Primer: el mercat americà era vuit cops més gran que el següent en I'ordre mundial. La indústria americana gaudia d'economies d'escala i que ningú més no podia aspirar a assolir. El cost per unitat de producte en indústries com la dels automòbils o l'acer estava simplement més enllà del que qualsevol productor estranger podia assolir.
Segon: en tecnologia els americans eren superiors. La Segona Guerra Mundial havia destruït la major part de les plantes científiques a la rest a del món i Europa havia donat als americans alguns dels seus millors cervells. Les empreses americanes produïen béns que les estrangeres no podien produir. El Boeing 707 volava perfectament, mentre que el Comet britànic patia problemes de fatiga dels metalls i massa sovint no volava.
Tercer: els treballadors americans eren més hàbils, de mitjana, que els de qualsevol altre país. Amèrica havia inventat la generalització de l'educació elemental i secundària. (...) Una gran part de la població americana tenia un nivell educatiu alt i era capaç d'adquirir aptituds inassolibles a d'altres parts del món. Unes habilitats majors van conduir a reduccions de costos i a la capacitat de fer servir tecnologies que a uns altres països no haurien estat compreses.
Quart: Els Estats Units eren molt més rics que qualsevol altra nació. Els americans es podien permetre fer coses que els altres no podien fer. Com que tenien una renda disponible superior, el primer mercat massiu de gairebé qualsevol producte va sorgir als Estats Units. No era tampoc una societat amb unes taxes d'estalvi i d'inversió altes, però el pais era tan ric que la modesta proporció del PNB dedicada a la inversió representava una xifra de capital per treballador superior a la dels altres paisos que estaven estalviant i invertint una part més gran de la seva renda.
I, en darrer terme: els directius empresarials americans eren els millors del món. A Amèrica el comerç i la direcció d'empreses eren el camí cap a l'èxit. Molts dels americans més intel.ligents ja havien tingut experiència en gestió empresarial abans de la guerra i, després del conflicte, la indústria va poder obtenir quadres abundants ben preparats. A l'Europa de preguerra, sovint s'orientava els més intel.ligents cap a l'exèrcit o cap a l'Administració colonial.
Si es combina un gran mercat amb una tecnologia superior, més capital, una força laboral i uns directius empresarials més preparats, és lògic que la supremacia dels Estats Units a la postguerra estigués assegurada.
Dertouzos*, M. i altres: Made in America, 1990.
*Dertouzos fue el principal impulsor del Consorcio de la World Wide Web, un foro de empresas y organizaciones que llevan el timón de la red de redes.Tim Berners-Lee, el célebre inventor de la World Wide Web, escribía hace unos días cuál fue el papel exacto de Dertouzos en el desarrollo de la primitiva Internet de los 80: «Entonces éramos pocos. Ni yo ni mi pequeño equipo podíamos resolver las preguntas que nos iban saliendo al paso. Fue entonces cuando Michael (Dertouzos) tomó el control. Nos reunió a todos en torno a una mesa durante más de ocho horas y de allí salieron la misión, los objetivos y la estructura del equipo en el futuro. De pronto todo era posible de nuevo». De aquella reunión nació la idea de crear un consorcio que controlara el desarrollo de la incontrolable Internet.
Font: http://www.elmundo.es/navegante/personajes/dertouzos.html
• Responeu el qüestionari sobre el text següent:
Si la 1ª Revol. industrial se basó en el carbón y la máquina de vapor aplicada a la siderurgia y los textiles, la segunda Revol. Industrial se basará en la utilización de las nuevas fuentes de energía, como el petróleo y la electricidad, merced la invención de nuevas máquinas, como el motor de explosión y el eléctrico o dinamo. En esta segunda fase, Francia, Alemania, Bélgica y EEUU, acortan distancias con Inglaterra, seguidos de otros países europeos, mientras se van ensanchando las diferencias con el resto del planeta, al que se lanzarán a dominar para conseguir mercados y materias primas, dando lugar al imperialismo y a su enfrentamiento, que condicionó la Gran Guerra. En este período de industrialización el crecimiento demográfico es muy alto. América será la válvula de escape para estos excedentes de población entre 1848 y 1924. Ahora se aprovecharán y aplicarán los descubrimientos científicos a la industria, apenas tenidos en cuenta en la anterior etapa, sirviendo de base a nuevos inventos. A partir de la IIGM se inicia una tercera fase de la Revol. Ind., la tecnológica, en que la interrelación entre ciencia y técnica es completa. Las bases de partida son dos: los descubrimientos sobre el átomo, que llevan a una nueva fuente de energía, la termonuclear, y la electrónica, que a partir de la válvula termoiónica y el transistor, ha propiciado una serie de inventos que han revolucionado las comunicaciones (radio, televisión, radar, etc), y sobre todo por su aplicación a la informática a través de los ordenadores. Esto ha permitido generalizar la automatización en todos los campos de la industria e incluso de la investigación. En esta etapa el cerebro humano adquiere más relevancia y, ayudado por la informática y el nuevo lenguaje matemático, inicia una estructura de investigación autosostenida en la que participan equipos de científicos y técnicos muy especializados. A partir de ahora la industria encontrará aplicación a los descubrimientos científicos con mayor rapidez cada vez. Los países que han entrado en esta tercera fase de la revolución industrial ya no tratan de crear fábricas en sus territorios, sino de dominar las tecnologías cada vez más avanzadas, suministrándolas en forma de royalties al resto de los países, dando lugar a un control tecnológico que engendra una dependencia económica. Aparecen empresas cuya misión consiste en descubrir e inventar aquello que se les pide, dejando el proceso de fabricación en cadena a otras. Sólo las naciones más desarrolladas pueden destinar grandes sumas a la creación de los centros de enseñanza y de los laboratorios necesarios para la moderna investigación, con lo cual cada vez es mayor la distancia que separará éstos de los países subdesarrollados, pues sus productos y tecnología siempre estarán muy por encima de los rezagados.
- Defineix el concepte de Revolució Industrial.
- Estableix la cronologia de les tres fases.
- Explica les característiques de la 3ª fase de la Revol Industrial.
• Responeu el qüestionari sobre el text següent:
La “edad de oro” (1945 - 1973)
Dos guerras marcaron el principio y el fin de las tres décadas más prósperas de la historia del mundo, la llamada “edad de oro” entre 1945 y 1973. La Segunda Guerra Mundial y Vietnam. Entre 1950 y 1973 la economía mundial registró un crecimiento medio anual de casi el 5% y tasas de inflación que raramente rebasaban el 2%.
En esos momentos (1945) se llevaba a cabo la transición de economía de guerra a economía de paz. Los soldados volvieron a casa al son de Glen Miller y General Motors sustituyó las cadenas de producción de tanques por Oldsmobiles. Pero, luego, mientras el senador Joe McCarthy dirigía la caza de brujas comunistas en Hollywood, apareció el espectro del “enemigo permanente”, el inicio de la guerra fría. En 1950 estalló la guerra de Corea y Harry Truman, ante las protestas de las grandes empresas manufactureras de que los constantes cambios de producción de militar a civil y viceversa amenazaban su productividad y beneficios, les garantizó un presupuesto de defensa para siempre. El gasto militar se disparó al 70% del gasto público total tras caer al 30% entre 1945 y 1950. Se mantendría por encima del 30% hasta mediados de los años setenta. “Corea fue el punto de inflexión, el principio de la economía permanente de armamentos “, dice Lloyd Dumas, de la Universidad de Texas.
Quizás ese fue el principio del fin para la edad de oro. Siete años despues del término de la guerra de Corea, EE.UU. ya libraba otra guerra contra el enemigo comunista en Indochina. Cada vez más recursos se dedicaron a la fabricación de armas, helicópteros, bombarderos B52 y la tasa de inflación repuntó hasta alcanzar el 6% en 1970.
El presidente Johnston, reacio a dar más municiones al movimiento en contra de la guerra, “se negó a subir los impuestos o abandonar sus programas sociales”, destaca Lawrence Freeddam de King's College (Londres). A la vez, la balanza comercial, en superávit desde 1894, se acercaba a los números rojos a medida que las importaciones se dispararon en una recalentada economía de guerra.
En 1971, el nuevo presidente Richard Nixon dejó flotar el dólar y abandonó el sistema de Bretton Woods abriendo paso a décadas de turbulencia en los mercados de divisas y una fuerte desaceleración de la economía mundial. Dos años después tiraría la toalla también en Vietnam.
La Vanguardia 30/09/2000
- Feu un resum del text anterior.
- Es considera la Guerra de Corea representativa de la Guerra Freda?. Raona la resposta.
- Creus que la ind´sutria armamentística generava grans beneficis econòmics?. Raona la resposta.
- Explica què s'enten per "sistema de Bretton Woods"
- Comenta la Guerra de Vietnam.
• Llegiu el text següent i contesteu les qüestions que hi ha a continuació.
La xifra de consum de televisors va créixer espectacularment (als EUA). El 1947, una mica més de 10.000 persones tenien unitats amb les quals podien veure programes unes poques hores al dia; el 1953, el 47 % de les famílies ja en tenien; el 1960, el 87 %, i el 1965, el 95 % dels nord-americans tenien aparell de televisió, amb centenars d’audicions al dia. [...] Sens dubte, la televisió oferia àmplies possibilitats d’elevar el nivell cultural de l’audiència, i això es presentava com a molt viable en la societat més rica del món. No obstant això, sociòlegs i especialistes en diversos rams coincidien a opinar que el gruix dels programes tenia un contingut molt superficial.
L’eficàcia de la publicitat en la televisió per oferir al públic el que aquest vol, per crear noves «necessitats» i exhortar a consumir més productes, va generar guanys milionaris a les firmes que van utilitzar els seus serveis. [...] Per fi, la publicitat va uniformar els costums. Si bé de marques diferents, tots els ciutadans de les diverses ciutats nord-americanes van vestir i van fer servir productes similars. Les grans cadenes i supermercats se’n van encarregar, i una societat que defensava amb fermesa el liberalisme i la individualitat finalment va acceptar els valors que van uniformar la vida quotidiana.
MARTÍNEZ, N., La sociedad de la opulencia
- Resumiu les idees principals del text i indiqueu el context històric al qual fa referència. [1,5 punts]
- Expliqueu les característiques de l’economia dels països capitalistes durant la dècada del anys seixanta del segle XX. Quin paper va desenvolupar l’estat en l’activitat econòmica? [2 punts]
- Quines conseqüències socials va comportar la prolongada expansió econòmica? Què s’entén, a partir de 1945, per estat del benestar? [1,5 punts]
Font: SÈRIE 1 PAAU. LOGSE. Curs 1999-2000 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI
• En acabar, podeu anar a la correcció.
• Llegiu l'entrevista següent:
El futuro de la Historia
Una entrevista con Howard Zinn* por David Barsamian (fragmento).
*
Howard Zinn, profesor emérito de la Universidad de Boston, es uno de los historiadores más distinguidos de los Estados Unidos. Fue un participante activo de los movimientos por los derechos civiles y en contra de la Guerra del Vietnam. Su último libro es The Zinn Reader.
-David Barsamian, el entrevistador: Charlie Chaplin es una de las grandes personalidades culturales del siglo XX. También fue investigado durante la caza de brujas de Washington. ¿Fue por razones políticas? ¿No fue deportado?
Chaplin no era un ciudadano estadounidense, y no le permitieron quedarse en el país. No cabe duda de que fue por razones políticas, ya que había apoyado diferentes causas progresistas y de izquierdas, y también por las películas que hizo. Aunque no querían declarar sus películas subversivas, no cabe duda que lo eran. Tiempos Modernos era una devastadora crítica al sistema industrial capitalista. Por supuesto, no querían admitir que su película El Gran Dictador era una película vigorosamente antifascista en un momento en que muchos líderes del gobierno eran tolerantes con el fascismo. El resto de sus comedias, las comedias mudas, estaban permeadas de conciencia de clase con sutiles, y no tan sutiles, críticas de la policía y de un sistema que condenaba a la gente a la pobreza: el vagabundo, el inmigrante. Todo esto no le hizo ganarse la simpatía de los defensores del establishment estadounidense.
-David Barsamian, el entrevistador: Las obras de Chaplin no eran adustas polémicas, sino que eran enormemente entretenidas y divertidas.
Precisamente eso es lo que las hacía especialmente peligrosas. El sistema es capaz de hacer frente a críticas del sistema dogmáticas, arduas y aburridas. Pero le enfurece que las películas de alguien crítico y de izquierdas sean vistas por cientos de millones de personas en todo el mundo porque son divertidas y entretenidas. Hubo veces en que la HUAC deliberadamente no llamó a testificar a ciertas personas porque eran demasiado populares. Tengo un amigo, un estudiante activista, que es hijo de Robert Ryan, el actor. Me dijo, y no creo que le importe que lo diga, que su padre, que era un progresista que había apoyado causas antifascistas y que tenía una verdadera conciencia sobre el sistema estadounidense, no fue citado ante la HUAC, al contrario de mucha otra gente, porque era una figura muy popular. Era, un héroe, un tipo duro, 100% americano. Demasiados estadounidenses se identificaban con Robert Ryan en esa manera heroica. Era anglosajón, guapo, heroico, no cuadraba con el estereotipo del subversivo. Se podría decir que prefirieron citar para testificar a escritores judíos para ejemplificar el comunismo, haciendo que el fanatismo se convirtiera en una característica del anticomunismo.
David Barsamian es fundador y director de Alternative Radio en Boulder, Colorado. Entrevista completa en: http://www.elortiba.org/urss.html#La_desaparición_de_la_URSS
• Comenteu el següent document:
Washington, 23. - La Comisión de Actividades Antiamericanas de la Cámara estadounidense ha proseguido con sus investigaciones. En la sesión de hoy ha interrogado al actor Robert Taylor, quien declaró que "Hollywood está lleno de comunistas y estos deben ser enviados a Rusia o a otro lugar desagradable". El también actor Robert Montgomery declaró que la Corporación de Actores tiene una reducida minoría comunista, pero que está muy organizada y es muy activa, y que el comunismo debe ser declarado fuera de la ley. El actor Ronald Reagan declaró en términos parecidos a sus colegas.
Los testimonios coincidieron en que la Corporación de Actores era la avanzada de los comunistas en Hollywood, cuya influencia era muy fuerte en 1936 pero que ha habido un movimiento moderado para neutralizarlaLa Vanguardia, 24 octubre 1947.
• Llegiu el textos següents:
Text 1
6 de febrero1956 - Se registran protestas en EE.UU. por la entrada de la primera estudiante negra en la Universidad de Alabama.Text 2
El presidente Eisenhower asume el mando de la Guardia Nacional de Arkansas y envía tropas federales a Little Rock para restaurar el orden y proteger el derecho de los estudiantes de color a entrar en la Escuela Superior de esta ciudad
La eleccion de Eisenhower en 1952, y el final de la guerra de Corea un año mas tarde, marcaron el fin de una era en materia de derechos civiles y el comienzo de otra. En 1954, el Tribunal Supremo proclamó que la segregación en las escuelas públicas era anticonstitucional. Un año despues ordenaba que la integración había de efectuarse con la mayor rapidez posible. Pero a pesar de este apoyo legal, el presidente ha tenido que intervenir en Little Rock. El gobernador del Estado, Oxsal Faubus, desafió la Orden del Tribunal Federal, y a la Guardia Nacional, al negar el acceso de nueve niños negros a la Escuela Superior. Ante tal desafío a las leyes y a los tribunales Federales, la respuesta de Eisenhower ha sido rotunda. Sin embargo, esto no ha impedido a la población blanca de Arkansas reelegir a Faubus, permitiéndole así proseguir su política segregacionista.
Little Rock (Arkansas), 24 de septiembre de 1957
- Amb quin fet relaciones aquests textos?
- Explica què era la segregació i "las tropas federales" .
- Qui era Oxsal Faubus?. Qui l'havia elegit? Què va fer?
- Per què Eisenhower va enviar tropes a Little Rock?.
- Comenta la postura del govern central davant la segregació i explica les seves causes.
- Quina ideologia tenia la mayoria de la població blanca d'Arkansas?.
• Comenta la imatge següent:
 |
Little Rock, 1959
 |
Marcha sobre Whashington, 1963
• Comenteu el següent document (no oblideu analitzar la intencionalitat de l'autor i les seves possibles causes)
Fin de la segregación escolar en el del racista «sur» de los Estados Unidos
El Gobierno de Kennedy ha conseguido ya visibles éxitos en su lucha contra la discriminación racial
Nueva York, 18. (Por Bernad C. Hesslein.) — En Atlanta, la capital del Estado «racista» de Georgia, se está viendo cómo escolares negros comparten sus pupitres con muchachos blancos de su edad, sin que las clases se desarrollen con alteraciones. Seis jovenzuelos que trataron de armar escándalo, fueron detenidos, y una reducida manifestación que abogaba por la discriminación racial fue abucheada a su paso por las calles de Atlanta. Fue necesario que el jefe de la Policía de la ciudad equipara a sus fuerzas con helicópteros, coches blindados y perros policías, cuyo objetivo era sofocar de raíz posibles desórdenes.
Este jefe de Policía actuó de esa manera porque nunca han estado las autoridades de los Estados con un apoyo tan grande por parte del Gobierno Federal como ahora con la Administración Kennedy. Resultado: en Georgia —después
de cerca de un siglo de discriminación racial— el negro está conviviendo con el blanco. En las escuelas no hay separación.
Otro exponente de la discriminación eran los autobuses. Los negros no podían viajar en los autobuses de los blancos. El ministro de Justicia, Robert Kennedy, hermano del Presidente, ha dispuesto la prohibición de separación de razas a !a Comisión Comercial Interestatal, entidad responsable del mantenimiento de restaurantes, salas de espera y paradas de autobuses en las carreteras federales. De hecho, la legislación estaba en vigor desde 1955, pero sólo ahora se está aplicando con energía. En los vehículos de esta entidad marchan ya juntos blancos y negros. Exactamente igual que en los de la compañía privada «Greyhound Bus Line».
Sin estridencias, pero con energía, la Administración norteamericana está llevando a cabo la gran tarea de poner fin a uno de los problemas más delicados que tenia Norteamérica. — EFE.
La Vanguardia. 19 octubre 1961
• Observeu el mapa següent i contesteu les qüestions:
LA GUERRA DEL VIETNAM
Joe SCOTT, The world since 1914, Oxford, 1989
(cliqueu per veure un mapa ampliat d'aquest conflicte)
- Descriviu el mapa, i situeu-lo en el seu context històric. [1,5 punts]
- El territori del Vietnam va viure dues guerres consecutives, la primera contra els francesos i la segona contra els americans. Expliqueu breument les característiques principals d’aquests conflictes i situeu-los dins el context de la
descolonització i de la guerra freda. [1,5 punts]
- Expliqueu el concepte de guerra freda i situeu-lo en el seu context històric. Descriviu altres conflictes de la guerra freda. [2 punts]
Font: SÈRIE 2 PAAU. LOGSE. Curs 1998-99 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI
• Llegiu i compareu els textos següents:
Text 1 Décadas de cambio: 1960-1980 LA CONTRACULTURA
La agitación a favor de la igualdad de oportunidades despertó también otras formas de descontento. Los jóvenes en particular rechazaron las pautas estables de la vida de clase media forjadas por sus padres en los decenios siguientes a la Segunda Guerra Mundial. Algunos optaron por el activismo político radical, pero fue mucho mayor el número de los que adoptaron un nuevo estilo en el modo de vestir y en la conducta sexual a fines de los años 60 y a principios de los 70. El cabello largo y las barbas se volvieron muy comunes. Los pantalones de mezclilla [tejanos] y las camisetas deportivas reemplazaron a los pantalones anchos, las chaquetas y las corbatas. El consumo de drogas ilegales se incrementó. El rock and roll se impuso, proliferó y dio lugar a muchas variantes musicales y las canciones con mensaje político o social, como las del cantante y autor Bob Dylan, se oían por doquier. La contracultura juvenil culminó en agosto de 1969 en Woodstock, un festival musical realizado en el medio rural del estado de Nueva York, que se prolongó tres días y al que asistió casi medio millón de personas. El festival se convirtió en mito gracias al cine y a muchas grabaciones y le dio nombre a toda esa época, conocida como "la generación de Woodstock".
Una manifestación paralela de la nueva sensibilidad de los jóvenes fue el surgimiento de la Nueva Izquierda, un grupo de jóvenes radicales en edad universitaria. (…) Los miembros de la Nueva Izquierda participaron en el movimiento de derechos civiles y en la lucha contra la pobreza. Su mayor éxito — y el tema en que lograron reunir una multitud de seguidores — fue su oposición a la Guerra de Vietnam, un asunto de interés emotivo para sus coetáneos en edad de reclutamiento. A fines de la década de 1970, la Nueva Izquierda Estudiantil ya había desaparecido, pero muchos de sus activistas se abrían paso en la política.
Departamento de estado de EEUU (Publicado en febrero de 2007)
en http://photos.state.gov/libraries/argentina/8513/ushistory/RHEUCap13.pdf
 |
MARCUSE, H.: La fi de la utopia |
• Llegiu el document següent , cerqueu informació sobre Angela Davis i feu un breu resum.
Programa de los Diez Puntos
|
Angela Davis |
| QUEREMOS EL FIN INMEDIATO DE LAS GUERRAS DE AGRESIÓN Nosotros creemos que los distintos conflictos que existen en todo el mundo son producto del agresivo deseo del círculo dominante de los Estados Unidos de forzar la dominación de los oprimidos del mundo. (…) QUEREMOS JUICIOS CON JURADOS PARES PARA TODAS LAS PERSONAS ACUSADAS DE CRÍMENES BAJO LA LEY DE ESTE PAÍS Creemos que muchos de los negros y pobres oprimidos actualmente retenidos en prisiones y cárceles de los Estados Unidos no han recibido un juicio justo e imparcial bajo este sistema judicial racista y fascista, por lo que deben ser liberados de su encarcelamiento. (…) Creemos que cuando las personas son enjuiciadas, los Estados Unidos deberían garantizarles jurados pares, abogados de su elección y libertad de encarcelamiento mientras esperan el juicio.
http://es.wikipedia.org/wiki/Partido_Pantera_Negra |
 |
 |
 |
 |
 |
• Llegiu el text següent:
Mohamed Ali dijo no a Vietnam
En el centro de entrenamiento de las Fuerzas Armadas en Houston, Texas, el 28 de abril de 1967, el campeón del mundo de los pesos pesados rehusó dar un paso al frente cuando por tres veces lo emplazaron a enrolarse en el ejército estadounidense
Mohamed Ali, nacido Cassius Marcellus Clay, ha sido uno de los grandes boxeadores de la historia. Medalla de oro en la categoría de los semipesados en los Juegos Olímpicos de Roma en 1960, campeón del mundo de los grandes pesos en 1964 –el mismo año en que abrazó la fe musulmana, se cambió el nombre y se adhirió a la Nación del Islam-; desposeído del título en 1967 por negarse a prestar el servicio militar en el ejército estadounidense. Recuperó la corona mundial en 1974 en un combate legendario contra George Foreman en Kinshasa, Zaire; aún tuvo tiempo de perderlo ante Leo Spinks y volver a conquistarlo frente al mismo rival por tercera vez, antes de su tardía retirada en 1981, ya aquejado de Parkinson, la enfermedad contra la que sigue combatiendo.
Pero Ali no solo fue uno de los grandes del cuadrilátero sino un deportista que sacudió la conservadora sociedad estadounidense de los años sesenta, espantada por la oposición a la guerra de Vietnam, la reivindicación de los derechos civiles de la minoría negra y la rebeldía juvenil que caracterizó la década.
La Vanguardia, Hemeroteca | 28/04/2012
Si voleu, podeu continuar llegint tot l'article en el material d'ampliació
• Observeu la imatge i llegiu el text. Expliqueu què és "l'american way of life" .
“Había nacido en menos de dos décadas una generación de camas separadas y living-room con heladeras eléctricas, lavarropas, plancha y otros cientos de aparatos deslumbrantes. Los plásticos imitaban lujos y viceversa… La mayoría de los niños estadounidenses nacidos en los cincuentas amaron a su baby sitter tanto o más que a sus padres, que resultaron ser eternos frecuentadores de fiestas nocturnas. Cuando aquellos niños se levantaban, desayunaban corn flakes y zumo de bote (‘jugos naturales’). Salían a la escuela en desordenada formación como los sobrinos de Donald, mientras una madre ‘rubio platino revlon’ se descolgaba hasta el Shopping center (supermercado) a la caza de más plásticos, más leche y más dicha a plazos. Un 34% de los esposos de las rubias platinos meditaba con pies encima del escritorio cómo habían llegado a white collar (oficinista) sin sentirlo, así como que su Chevrolet le aguardase apilado en aquellos prodigios de hormigón clasificadores de símbolos del progreso sobre ruedas… Vives Azancort, “EE.UU. 1945-1963: de la ansiedad a la abundancia”, 1987, Ed. Siglo XX, Bs. As. |
• Llegiu l'entrevista d'Ima Sanchís a RICHARD CONNIFF, que ha publicado
"Historia natural de los ricos"
-¿Los ricos son distintos?
-"Lo malo de ser rico es que uno no ve más que a otros ricos", me dijo un multimillonario. Así nace una subespecie cultural. La dinámica de ser rico aísla a las personas del resto de la población fomentando la diferencia, que es el primer paso de cualquier proceso evolutivo. Entran a formar parte de una comunidad cerrada y endogámica, con sus propias conductas, códigos y hábitats. Veranean juntos, van a los mismos locales, se visten igual y se casan entre ellos. Aunque casi todos los ricos digan que el dinero, en sí mismo, no les interesa demasiado.
-¿Qué quieren?
-Uno puede acumular a su alrededor signos y símbolos, pero todo se reduce a lo mismo que el trasero colorado de los monos, es decir: "Préstame atención".
-Pero no todos los ricos son ostentosos.
-A los nuevos ricos les encanta mostrar su poderío. Pero los ricos de toda la vida son menos ostentosos. En los años 80 en Nueva York a los millonarios les dio por conducir un Lancia nada prepotente que era en realidad un Ferrari disimulado fabricado por la familia Agnelli. Estos signos externos son a menudo demasiado sutiles para que los extraños los perciban, que es de lo que se trata.
-¿Qué es lo que más les define?
-La capacidad de sentir que son los jefes bajo cualquier circunstancia y eso está en su actitud y en su manera de mirar a los demás.
-¿Por qué soportamos su arrogancia?
-Porque, se diga lo que se diga, todos queremos ser como ellos. Prestamos tanta atención a los ricos como un grupo de gorilas de espalda plateada sigue a su líder dominante, y como ellos avanzamos a través de la jerarquía. "La riqueza no cambia a las personas, cambia la manera en que la gente te trata", dijo Henry Nicholas.
-¿Sus necesidades nos hacen avanzar?
-Así es, en su búsqueda por el estatus que se expresa a través de símbolos crean objetos que luego pasan al uso corriente, como la alfarería, los libros o los zapatos de cuero.
-¿Los ricos son más promiscuos?
-Sexualmente, los machos alfa tienen muchas más oportunidades que los otros, por no decir todas. El multimillonario Jack Welch, gran ejecutivo de General Electric, bajo, calvo y feo, escribió: "Ser rico es como ser alto y con una gran melena rubia". El dinero es un gran afrodisiaco que convierte a las hembras de los ricos en "mujeres trofeo", lo que tiene para ellas espantosas repercusiones.
-¿Ah, sí?
-Una mujer vestida de alta costura y llena de joyas sirve de publicidad sexual a su marido. Los machos dominantes, ya sean elefantes marinos o gente como Gordon Getty o Donald Trump, atraen a más mujeres exhibiendo su poderío. Cuando preguntaron a Peggy Guggenheim cuántos maridos había tenido, respondió: "¿Míos o de otras?".
-Parece que lo tienen todo. ¿Por qué se juegan la vida en ridículas aventuras?
-Cuando un hombre ha conseguido mil millones de dólares, conseguir más dinero no es un desafío. Las acciones arriesgadas son una manera de decir lo intrépido y apto que es.
LA VANGUARDIA 25/11/2002
• Comenteu el text següent:
"En este artículo Joseph Epstein se pone sentimental acerca de los buenos tiempos en que los WASP controlaban América. Uno de mis amigos objetaron que los WASP eran en gran medida anti-judios . Es cierto, y yo lo viví.(…). Considero a Joseph Epstein como uno de los grandes escritores de ficción y comentaristas de nuestro tiempo. Yo no leo ficción, excepto en raras ocasiones. Leo cuentos de Epstein . |
 |
|
font del text i de la fotografia:
http://phillips.blogs.com/goc/2014/01/joseph-epstein-on-wasps.html?utm_source=feedburner&utm_medium=
feed&utm_campaign=Feed%3A+blogs%2FpdNz+(Pro+Commerce)
Anar a:
L'evolució de l'Europa Occidental
Exercicis
L'evolució dels països comunistes de l'Europa de l'Est (l'URSS) (1950-1991)
exercicis sobre l'evolució de l'URSS
La descolonització i el sorgiment del Tercer Món
Exercicis de repàs
Examen
Pel.lícules recomanades i enllaços