El món dividit (1945-1990)
La Guerra Freda (continuació)

1. Introducció general
   La interpretació dels fets                                                                                                                          castellano/español
2. Objectius
3. Avaluació Inicial
   
4. Les relacions entre els dos blocs (la interpretació dels fets)  
   Exercicis
5. Introducció general a la Guerra Freda interna (la interpretació dels fets)
   Exercicis
6. L’evolució dels països capitalistes industrialitzats (1950-90)  (la interpretació dels fets)                             castellano
   1. L'evolució dels EEUU
      
   2. L'evolució de l'Europa Occidental
      1. exercicis sobre l'evolució d'Europa Occidental
      2. exercicis sobre la Unió Europea
      3. exercicis sobre la crisi del petroli
7. L’evolució dels països comunistes de  l’Europa de l’Est (l'URSS) (1950-91)
   1. exercicis sobre l'evolució de l'URSS
8. La descolonització i el sorgiment del Tercer Món
   1. exercicis
   2. Dossier: Kenya 
9. Exercicis de repàs
10. Examen
11. Pel.lícules recomanades i enllaços
12. Material d'ampliació

L'evolució d'Europa Occidental

castellano                  

                     Recordem l'evolució econòmica dels països capitalistes industrialitzats, com és el cas de l'Europa Occidental, on, després de la crisi de la postguerra (1945-50) va haver una recuperació ràpida (al contrari que la postguerra de la IGM) i de seguida es va iniciar la fase expansiva (1950-73) degut al Pla Marshall (12.992 milions de dòlars, el 8,7% en prèstams i la resta donacions), l'aplicació de la tercera fase de la industrialització i la intervenció creixent de l'Estat en l'economia (nacionalitzacions i plans de desenvolupament). El creixement econòmic, degut, fonamentalment, a l'augment de la productivitat, va permetre que l'estructura econòmica dels països més desenvolupats d'Europa s'aproximés a la dels EEUU, amb la disminució de les activitats agrícoles i l'augment del sector industrial i de serveis. La prosperitat econòmica i la pressió d'un actiu moviment obrer en mig del clímax de la Guerra Freda, conduirien a l'Estat del Benestar, amb l'extensió a tota la ciutadania de subsidis d'atur, per llarga malaltia i pensionsde jubilació, una sanitat i educació pública i gratuïta i vivendes socials o ajuts a l'adquisició d'habitatge. En els anys setanta, la crisi del petroli, que inaugura la fase recessiva (1973-95), va incrementar el Dèficit Públic i iniciaria la crisi de l'Estat del Benestar amb retallades progressives de tots aquells beneficis socials.

L'expansió econòmica va anar acompanyada d'un fort creixement demogràfic fins els anys 70, degut a l'augment de les taxes de natalitat (el baby boom), a partir de llavors, s'inicia un estancament demogràfic caracteritzat pel descens de les taxes de natalitat fisn arribar a nivells molt semblants als de les taxes de mortalitat. El moviment de població més significatiu dels anys 60-70 corresponia a les migracions internes entre diferents països europeus, principalment l'emigració dels estats del mediterrani, menys desenvolupats, cap a als països més industrialitzats(Alemanya, Suïssa, Holanda, França).
En els anys 50-70, la millora de les condicions de vida va permetre disminuir les desigualtats socials entre el proletariat i les classes mitjanes (que van augmentar) encara que es mantenia una llarga distància amb l'alta burgesia (la jet set), i encara quedaven bosses de pobresa. De tota manera, la societat de consum arrivaba a Europa.

                 Els Estats de l'Europa Occidental capitalista (excepte les dictadures militars de Grècia, Espanya i Portugal) són democràcies liberals parlamentàries i pluripartidistes, encara que amb dos forces polítiques fonamentals que al llarg d'aquests anys es van tornar en el poder: els liberals demòcrata-cristians, conservadors (els Populars), impulsors del creixement econòmic, i els reformistes social-demòcrates (els Socialistes) impulsors de l'Estat del Benestar; aquestes dues forces polítiques van estar fortament enfrontades als comunistes fins els anys seixanta (amb un pes polític diferent segons els països, important en el cas de França i Itàlia). En els primers anys de la postguerra es van constituir en molts països governs social-comunistes, però van ser expulsats del poder com a condició per l'ajuda nord-americana i van ser substituïts per governs conservadors de marcat caràcter anticomunista en la primera fase de la Guerra Freda. Quan en la dècada dels 60 els partits comunistes occidentals, des de la crítica al stalinisme i el distanciament amb l'URSS, van abandonar els postulats marxistes i revolucionaris de la dictadura del proletariat i es van convertir en partits reformistes -l'eurocomunisme-, es van aproximar als partits socialistes. Amb el seu suport i el clima internacional de la distensió o coexistència pacífica, els socialistes pugen al poder en molts governs europeus i es mantenen durant gran part de la dècada dels seixanta. En aquest anys, coincidint amb els moviments contestataris dels USA, a Europa Occidental sorgeixen moviments de protesta (i també grups d'extrema esquerra revolucionària, trostkistes o maoistes), contra la societat de consum, conformista i conservadora, i, encara que tenien poc suport social, van tenir forta influència cultural en el comportament de la joventut (llibertat sexual, cançó protesta, nova indumentària -minifaldilla-, ecologisme...).

La revolta francesa de maig del 68 serà el moment culminant del moviment contracultural europeu
font de les imatges: http://www.taringa.net/posts/apuntes-y-monografias/16823060/Frases-y-informacion-del-Mayo-Frances.html

• Si voleu saber més sobre el maig del 68, consulteu el material d'ampliació.

Tot i que l'ajuda dels EEUU va ser ben acceptada pels governs occidentals, la influència-ingerència nord-americana aviat va despertar dessitgos d'independència contra la competència econòmica i el domini polític dels EEUU, a més de l'interés en recuperar un paper més significatiu en les relacions internacionals. Per altra banda, francesos i alemanys eren conscientes que barallar-se en guerres per disputant-se l'hegemonia continental solament havia beneficiat als EEUU que eren ara la potencia mundial indiscutible. D'aquesta manera, en la segona meitat de la dècada dels cinquanta, va sorgir el projecte de crear un nou Estat, resultat d'una Europa occidental unida: la Unió Europea. Aquesta va ser una proposta , en principi sorprenent, per part dels que fins feia pocs anys abans eren encarnissats enemics, i que per això esdevindrà forçosament lenta (encara estem immersos en la

integració política): uns Estats Units d'Europa amb tot el que suposa de pèrdua d'independència nacional i de creació d'un nou sentiment nacional comunitari que es presentava a uns pobles que tenien ferides molt recents i que acumulaven un odi que difícilment olvidarien en poc temps.

El procés es va anat fent a través d'una sèrie de tractats: el primer pas de cessió de certa sobirania a un organisme supranacional va ser la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA, 1951) entre França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg que renunciaven a la soberania de gestió sobre aquests sectors i posaven la producció del carbó i l'acer sota una autoritat comú. El segon, la signatura del Tractat de Roma (1957), segons el qual es constituïa la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l'objectiu del qual era, un cop establert un mercat comú entre els estats membres, anar cap a la constitució dels Estats Units d'Europa amb institucions polítiques comuns. El Regne Unit no va voler participar-hi per preservar la seva independència i va impulsar la creació de l'Associació Europea de Lliure comerç (EFTA) amb Portugal, els Països Escandinaus, Suïssa i Àustria, sense objectius d'unió política, però davant un creixement econòmic molt més gran del CEE, al 1967 es produeix la unió de les dues organitzacions donant lloc a la Comunitat Europea a la que es van adherir Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca el 1973. Quan ho van fer Grècia (el 1981) i Espanya i Portugal (el 1986), l'Europa dels Quinze quedava constituïda (anys després s'afegirien altre sèrie de països fins arribar a 28). El 1986 es signa l'Acta Única Europea, tractat destinat a eliminar les traves a la lliure circulació de persones, capitals, mercaderies  i serveis  dins les fronteres de la UE a partir de 1993, que dóna  lloc al mercat únic: el MCE. El Tractat de Maastrich de 1992 estableix, entre altres, la moneda única, que entrarà en vigor el 2002 (excepte en G.B., Dinamarca i Suècia), la creació d'un banc central europeu per 1999, i una política exterior i de seguretat comú  (també es va cordar el concepte de ciutadania europea), per la qual cosa es va donar un gran impuls al projecte de la unió monetària, econòmica i política en l'ampli territori supranacional que constitueix la UE, un espai capitalista regulat per la intervenció de l'Estat, amb una societat classista on predomina la classe mitjana, i un sistema de democràcia liberal amb domini de partits centristes (liberals de centre-dreta i reformistes de centre-esquerra).

Fins ara, però, ha estat la integració econòmica la que ha aconseguit els èxits més grans, segurament perquè és el terreny en què era més fàcil que els Estats renunciessin a parcel·les de la seva sobirania i on la susceptibilitat dels europeus (de la generació que va viure la guerra) vers els veïns era menor. La unió política ha estat, per tant, molt més lenta i encara està en ple procés d'implantació, ha travessat grans dificultats, s’enfronta a una greu oposició (els euroescèptics) i encara ha de resoldre problemes organitzatius de gran rellevància : la qüestió de les regions, un marc constitucional ¿federal, confederal, més unitari?, l'exèrcit europeu, centralització de la política exterior, i la principal: les reticències, pors, preferències i  interessos de cada Estat, sense oblidar la falta d'entusiame que en la població europea, en general, desperta el projecte. El procés polític s'ha basat en la creació d'una sèrie d'institucions que s'han anant perfilant com les d'una Confederació d'Estats, i  que s'han creat i s'han reformat segons els acords i les necessitats. En oposició a aquest procés d'integració política, es troben partits neoliberals i, especialment, l'extrema dreta, contrària a la immigració i a augmentar la cessió de poder polític a la Comunitat Europea (i que ha anat guanyant possicions), i  també partits d'esquerra perquè consideren que les institucions de la UE responen als interesos del capital (i, a més, el seu funcionament, fins l'època que estudiem, no ha estat gaire democràtic donat que el poder legislatiu no estava en mans dels representants dels ciutadans, és a dir, del Parlament, que tenia tan sols caràcter consultiu o d'assessorament).

Si voleu ampliar la informació sobre França i Gran Bretanya podeu consultar la web:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/18-el-mon-bipolar-els-paisos-del-bloc-capitalista/ 

Exercicis sobre l'evolució d'Europa Occidental

• Llegiu el text següent:
                                                                                   El hambre en Europa

Londres 5. - Herbert Hoover, ex presidente de EE.UU., ha pronunciado su anunciado discurso sobre la creación de una organización general alimenticia, para hacer frente al periodo de mayor crisis de víveres que se ha conocido en toda la historia moderna. "El futuro de Europa -dijo- depende de un programa mundial, organizado para atender a 20 millones de niños que sufren graves deficiencias de nutrición." El ex presidente afirmó que sólo 40 de los trescientos millones de personas que viven entre la frontera rusa y el canal de la Mancha tienen abastecimientos asegurados hasta la próxima recolección de las cosechas. La primera manifestación de hambre se encuentra en la mortalidad infantil. No será un cálculo inmoderado el decir que, de la frontera rusa hasta el extremo occidental del continente europeo, hay hoy 20 millones de niños que no sólo están desnutridos, sino que se pueden calificar de pretuberculosos, raquíticos, anémicos y víctimas de otras dolencias causadas por mala alimentación. Mr. Hoover, terminó reclamando la urgencia de tomar medidas para salvar a estos niños.
                                                                                                                           La Vanguardia. 6 de abril de 1946

1. On situeu el text?
2. Expliqueu les causes d'aquesta situació.
3. Comenta la postura de Hoover, analitzant les seves raons.
4. Quines conseqüències va comportar?

• Llegiu els textos següents i responeu les qüestions:

Text1                                                                                         
París, 26. – La crisis provocada por la dimisión del general De Gaulle ha quedado resuelta al formar nuevo Gobierno, el socialista Félix Gouin. El ministerio está formado por siete socialistas, siete comunistas, siete del MRP (Movimiento Republicano Popular) y un independiente.
                                                                                                                        (27 de enero 1946)            
Text 2                                                                                  
París, 14. - El último recuento de puestos para la Asamblea Nacional arroja las siguientes cifras: M.R.P. (Movimiento Republicano Popular, demócrata cristiano), 163 puestos; Comunistas, 144; Socialistas, 125; Unión Republicana y otros partidos de izquierda, 45; Partido Republicano de la Libertad, 30; argelinos, 11; coloniales, 4. Faltan los datos respecto a otros 24 puestos coloniales.
                                                                                                                             (15 Junio 1946).   

                                                                                            Selección de RAFAEL ABELLA La Vanguardia del siglo

1. ¿Quines forces polítiques integraven el nou govern?.
2. Es corresponen les forces polítiques de juny amb les del govern de gener?
3. Quines forces predominen en l'Assemblea?
4. Explica les causes d'aquesta situació.

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions.        
                                                                                Amnistía en Alemania

Berlín, 2. - El Gobierno militar de la zona de ocupación americana en Alemania ha decretado una amnistía para los menores de 27 años. El deseo del Gobierno militar es tratar de animar a la juventud alemana a desarrollar una forma democrática de vivir, que se les negaba bajo el régimen nazi. Se calcula en un millón el número de jóvenes que serán puestos en libertad por la orden de amnistía. Serán perdonados por los americanos los miembros de las Juventudes Hitlerianas que no hayan desempeñado otros cargos políticos fuera de la organización.
Los jefes serán sometidos a un detenido examen antes de ser liberados. No ha habido discusión sobre la amnistía entre las cuatro potencias. La acción del general Clay se aplicará tan sólo en la zona americana.

                                                                                                                               La Vanguardia, 3 julio 1946

1. Expliqueu la situació econòmica i política en el territori on situeu el text
2. Quina relació té aquest document amb la Guerra Freda?

• Llegiu els següents documents i responeu les qüestions.

Document 1
Puesto que la demanda mundial sobrepasa nuestras posibilidades de satisfacerla, concentraremos nuestra asistencia en los países donde sea más eficaz para construir un mundo estable política y económicamente, favoreciendo la libertad humana y las instituciones democráticas, estimulando las políticas de comercio liberal y reforzando la autoridad de las Naciones Unidas. Es una medida de simple sentido común […]. Los pueblos libres que buscan preservar su independencia, sus instituciones democráticas y las libertades humanas contra las presiones totalitarias interiores o exteriores recibirán prioritariamente la ayuda americana.
 
                                            Declaración de Dean Acheson, consejero de Truman, al Congreso. Mayo de 1947 

Document 2
“La verdad de la cuestión es que las necesidades de Europa para los próximos tres o cuatro años en alimentos y otros productos esenciales procedentes del exterior, principalmente de América, son tan superiores a su presente capacidad de pago, que tienen que recibir una ayuda adicional sustancial o enfrentarse con un deterioro económico, social y político de un carácter muy grave.
[…] Es lógico que los Estados Unidos hagan cuanto esté en su poder para ayudar a volver a una salud económica normal en el mundo, sin la cual no cabe estabilidad política ni paz segura. Nuestra política no va dirigida contra ningún país, ni ninguna doctrina, sino contra el hambre, la pobreza, la desesperación y el caos. Su objetivo debe ser la vuelta a la vida de una economía operante en el mundo, de forma que permita la aparición de condiciones políticas y sociales en las que puedan existir instituciones libres. […]
Cualquier gobierno que esté dispuesto a ayudar en la tarea de la recuperación, encontrará, estoy seguro de ello, plena cooperación por parte del Gobierno de los Estados Unidos. Cualquier gobierno que maniobre para bloquear la recuperación de otros países no puede esperar apoyo de nosotros. Más aún, los gobiernos, partidos políticos o grupos que traten de perpetuar la miseria humana al objeto de aprovecharse de ella políticamente o de otra manera, encontrarán la oposición de los Estados Unidos.”

                                                   Discurso de George Marshall. Universidad de Harvard. 6 de Junio de 1947

Quadre 1                                                      Plan Marshall, 1948-1952

País beneficiado	% créditos recibidos
Reino Unido	24,4
Francia	20,2
Italia	11
RFA	10,1
Países Bajos	8,3
Austria	5
Grecia	4,8
Bélgica-Luxemburgo	4,2
Dinamarca	2,1
Noruega	1,9
Otros países (Suecia, Portugal, Islandia, Irlanda, Turquía, Suiza)	3,9

                                Font: http://licese.blogspot.com.es/p/los-caminos-de-la-poteencia-los.html

Qüestions: De què tracten els dos textos? Amb quin nom es coneix l'ajuda nord-americana d'aquests anys? Quins objectius econòmics i polítics immediats perseguia? Detectes algun tipus d'amenaça en els documents? Quin països van ser els principals beneficiaris segons el quadre 1? Per què creus que va ser així? Com interpretes el cartell anterior?. Comenta les conseqüències de l'ajuda nord-americana.

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions.

"Es distingeixen quatre idees a l'origen de l'Estat-providència.
Primerament l'assistència mútua.(…) El caràcter impersonal de la vida urbana ha quasi destruït totalment les relacions socials de veïnat.
Segon, la seguretat social. En aquest cas la intenció era millorar les condicions de vida prenent mesures per remediar les dificultats que pateixen els individus i famílies. Una família pot viure en la pobresa perquè el pare beu i juga? S'acorda per als infants menjar i una assignació.
Tercera idea, la justícia social (…) S'intenta omplir el fossar empobrint els rics i enriquint els pobres a costa dels diners. Així els apartaments es construeixen a benefici dels pobres mentre que la gent benestant ha de resoldre per ella mateixa els problemes d'allotjament. La recerca de la justícia social posa el dit en la quarta aspiració: l'esperança que la societat es podrà reformar sense canvis realment profunds."
                                                                                                   N.A.SMITH, The Welfare State,1967
                                                                                                        L'Estat del Benestar,1967
1. Resumiu el text amb paraules vostres i situeu-lo en el seu context històric.(1 punt)
2. Citeu quatre drets que la democràcia liberal ha procurat ,especialment des de les
polítiques socialdemòcrates. (1,5 punts)
3. Relaciona l'Estat del Benestar amb una revifada del pensament liberal més extrem:
el neoliberalisme (2,5 punts)

Font: PROVES D’ACCÉS A CFGS. PART ESPECÍFICA. HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI. CONVOCATÒRIA ORDINÀRIA. 2001.

• En acabar, podeu anar a la correcció.

• Llegiu el text següent:

Desde el siglo XIX hasta bien entrado el XX, las sociedades industriales capitalistas establecieron fuertes desigualdades de ingresos entre las clases sociales. Tras la Segunda Guerra Mundial, se desarrolló en Europa Occidental el llamado Estado del Bienestar, impulsado por el pacto  entre el movimiento obrero y los grandes partidos social-demócratas (izquierda moderada) y demócrata-cristianos (derecha moderada). Los diversos estados de bienestar de los paises europeos englobaban un abanico de leyes basadas en un triple objetivo: permitir el acceso universal a servicios educativos y sanitarios; garantizar un cierto nivel de ingresos en situaciones de desocupación o inactividad laboral (indemnizacions en caso de despido, subsidios de desempleo, pensiones de jubilación) y proteger a la población empleada a través de leyes  (reglamentación de la jornada laboral, salario mínimo, seguro de enfermedad). Todo ello suponía el reconocimiento de los nuevos derechos: los derechos sociales, que se añadían a los derechos individuales  y a los derechos políticos de la democracia.
Hasta bien entrada la década de los setenta, el esquema anterior, en sus trazos básicos, funcionó. Pero desde entonces casi todo cambia y de forma cada vez más acelerada: el Estado del Bienestar está en peligro.

                                                    R. GOMÀ, profesor de Ciencia Política de la UAB La Vanguardia 09/05/2001

1. Quin sistema polític hi havia a Europa Occidental  després de la II GM?.   Raona en quines idees et bases. 
2. a) Digues quin sistema econòmic, social i polític defensaven els demòcrates-cristians. Digues en què t'has basat
        per deduir-lo. 
   b) Estaven d'acord els social-demòcrates?. Raona la resposta.
3. Explica què significa l'Estat del Benestar i on, quan, i per què es va  establir.
4. Fes el resum del text.
5. Què va passar en la dècada dels setanta?

• Analitzeu les dades següents i contesteu les preguntes subsegüents:

EL CREIXEMENT ECONÒMIC DELS ANYS SEIXANTA
TAXA DE CREIXEMENT DEL PIB (en tant per cent)

      Països                1913-1915      1950-1960        1960-1970
Bèlgica                       1,0                   2,9                   5,0
Dinamarca                  2,1                   3,3                   5,4
França                         0,7                   4,4                   5,8
Alemanya                   1,2                   7,6                   4,9
Itàlia                           1,3                   5,9                   5,6
Regne Unit                 1,7                  2,6                   2,8
Estat Units                 2,9                  3,2                   4,0

Qüestions
1. Descriviu i comenteu l’evolució de les dades de la taula estadística i situeu-les en el seu context històric. [1 punt]
2. Definiu què és el PIB. Quins són els factors que van influir en el creixement econòmic de l’Europa Occidental durant la dècada dels anys seixanta? Quin va ser el model predominant de política econòmica en la majoria dels estats? [2 p]
3. Expliqueu les conseqüències principals que va tenir per a la població aquest període de creixement econòmic. Existeix alguna relació entre l’expansió econòmica i el denominat «estat de benestar»? [2 p]

Font: SÈRIE 3 PAAU. LOGSE HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

• En acabar, podeu anar a la correcció

• Comenteu el gràfic següent:

Despeses per les prestacions socials

• Comenteu el text següent:

Si por un lado, hay quien afirma que la discusión sobre la bondad o maldad de la sociedad de consumo es más de carácter ético o ideológico que estrictamente económico, en cuanto que la sociedad de consumo no sería sino un estadio avanzado de las sociedades industrializadas con el objeto de cubrir las necesidades y deseos de los consumidores; por otro hay quien señala que si la economía es la ciencia encargada de satisfacer las necesidades humanas con los recursos disponibles, es un problema económico de primer orden plantear en qué medida la sociedad de consumo cubre nuestras necesidades, o bien destina muchos recursos valiosos a satisfacer deseos fútiles, y a stocks invendibles, mientras deja sin cubrir necesidades fundamentales.
Una de las críticas más comunes sobre la sociedad de consumo es la que afirma que se trata de un tipo de sociedad que se ha "rendido" frente a las fuerzas del sistema capitalista y que, por tanto, sus criterios y bases culturales están sometidos a las creaciones puestas al alcance del consumidor. En este sentido, los consumidores finales perderían las características de ser personas humanas e individuales para pasar a ser considerados como una masa de consumidores a quienes se puede influir a través de técnicas de marketing, incluso llegando a la creación de "falsas" necesidades entre ellos.
Desde el campo ambientalista, la sociedad de consumo se ve como insostenible, puesto que implica un aumento constante de la extracción de recursos naturales, y del vertido de residuos, hasta el punto de amenazar la capacidad de regeneración por la naturaleza de esos mismos recursos imprescindibles para la supervivencia humana.
Desde el punto de vista de la desigualdad de riqueza internacional, se ha señalado también que el modelo consumista ha conducido a que las economías de los países pobres se vuelquen en la satisfacción del enorme consumo de las sociedades más industrializadas, mientras pueden dejar de satisfacer necesidades tan fundamentales como la alimentación de sus propias poblaciones, pues el mercado hace que se destinen los recursos a satisfacer a quienes pagan más dinero.
Los dos enfoques anteriores se combinan a la hora de señalar que, si la mayoría de la población mundial alcanzara un nivel de consumo similar al de los países industrializados, recursos de primer orden se agotarían en poco tiempo, lo que plantea serios problemas económicos, éticos y políticos.
La sociedad de consumo no sólo se refiere al consumo de bienes sino también al de servicios, dado que cada vez tiene más importancia en las sociedades desarrolladas el consumo de servicios; fruto, fundamentalmente, de la mayor disponibilidad de renta y tiempo libre. En este sentido, la crítica a este tipo de sociedades viene dada por el efecto de manipulación de la información, al objeto de "moldear" al consumidor para convertirlo en el "consumidor ideal" que pretenden las empresas que tienen el poder de hacerlo.
Por último, una de las mayores críticas a la sociedad de consumo viene de quienes afirman que ésta convierte a las personas en simples consumidores y que el sistema lo que propicia no es un intercambio de dinero por placer, sino que el placer se encontraría en el mero hecho del consumo en sí mismo.

Font: http://15consumismo.blogspot.com.es/

Exercicis sobre la Unió Europea •Feu l'activitat d'avaluació inicial a l'estudi de la Unió Europea: Avaluació inicial Ens trobem a la sala d'Estudi de l'escola "Pompeu Fabra" on hi ha dos nois i dues noies amb cara d'amoïnats. Ens hi acostem a escoltar la seva conversa: Núria: Vinga ja, va, que tenim molta feina. Enric: Moltíssima. No cal que m'ho recordis. Maria: Però, Enric, ¿tu saps com s'ha de fer el treball?. T'ha quedat clar? Enric: Mira no..., però és qüestió de posar-nos. Núria: Però com vols que ens hi posem, si no sabem exactament ni què  hem de fer?. Enric: Si, dona, alguna cosa en sabem, com, per exemple, que hem de fer un treball en equip que tracti sobre Europa!. Maria:  El primer que hauríem de fer és decidir quin tema, relacionat amb Europa, triem i després d'on treiem la informació. Joan: El meu oncle Quim va treballar molts anys a Alemania.Voleu que li demani si me'n pot fer cinc cèntims? Núria: A quina Alemania va ser el teu oncle?. Joan: Doncs, a Alemanya. Què vols dir amb quina Alemanya? Núria: Però no ho saps, ruc, que Alemanya ha estat sempre dividida en dues nacions, l'Alemanya Occidental i l'Alemanya Oriental? Maria: Si, és cert. Però em sembla que no ha estat sempre així, Perquè.... Alemanya no existia al segle passat!. Núria: Però, vejem, si hem de fer un treball sobre Europa, per què no parlem dels països que la formen i no només d'un sol país?. Per exemple, dels països de la Comunitat Econòmica Europea. Joan: Ep, noia, Si fem el treball sobre la  C.E.E. tampoc tractem de tots els països d'Europa. Enric: Però sí de la majoria. Al menys són 18 o 20. Estaria bé. Per cert, que hi és Espanya? Maria: No n'estic segura. Però hem sembla que he sentit que des del 92. Per cert, tu et   refereixes a la Unió Europea. La Comunitat Econòmica Europea és altra cosa. Núria: A mi, de tota manera, el que em sembla un tema molt important relacionat amb Europa és tot això que ha passat en els darrers temps als països de l'Est. Joan: Als països de què...?. Quins països són aquests?. Núria: Noi, em treus de pollaguera!. Se t'ha d'explicar tot, eh!. Els països de l'Est son aquests que fins ara no pertanyien a Europa, pertenyien a Rússia... o era a l'URSS?. Em sembla que també es deien països del Teló d'Acer. Joan: Pot ser sí que tens raó. tot el que estigui relacionat amb Rússia, segur que li interessa molt a la profe, perquè va dir que darrerament estava canviant moltíssim.   Es proposa que formeu  grups de 4 persones i discutiu durant 8 minuts les preguntes plantejades a continuació. Cada grup ha de designar un coordinador-moderador del grup i un portaveu que ha de prendre nota i comunicar les conclusions del grup en la posada en comú que es portarà a terme al final. En acabar, tots els membres del grup corregiran les respostes particularment en el seu dossier. Qüestions Enumereu totes aquelles expressions del diàleg que, segons la vostra opinió, continguin errors. A continuació contesteu  les preguntes següents:  1. Què és Europa?  2. Durant tot el s. XX ha tingut les mateixes nacions i les divisions territorials actuals?.  3. Quan es va unificar Alemanya?  Com es deia?.  4. Com s'anomenava Alemanya durant l'època d'entreguerres?.  5. Per què durant anys hi ha hagut dues Alemanyes? Com es deien?.  6. Quants són, actualment, els membres de la Unió Europea?.  7. Des de quin any pertany Espanya a la U.E.?  8. La C.E.E. passa a dir-se Unió Europea des del Tractat de Mastrich. Quan es va signar?   9. a) Per què durant anys s'ha distingit entre els països de l'Europa  Occidental i els països de l'Europa de         l'Est?                                                                   b) Què els diferenciava?      c) Quins canvis s'han produït darrerament als països de l'Est?. 10. Quins organismes o institucions de la U. E. coneixeu? • Al dibuixar el mapa següent s'han fet alguns errors. Observa'l per poder localitzar-los.             Qüestions: Enumera en una llista els errors localitzats. Escriu els països que pertayen a la Unió Europea i senyala'ls al mapa Localitza en el mapa  els següents països i escriu quina és la capital:      Alemanya....................., Portugal....................., Regne Unit......................, Romania...................,     Rússia.........................,  Suècia.......................,  Irlanda............................., Bèlgica..................... Nomena els organismes  de la U.E. i digues quina és la seva funció.   • Llegiu el text següent: Quai D'Orsay, abril de 1950. De vuelta de un fin de semana, Robert Schuman dice al jefe de su gabinete: “He leído su nota. Pues sí, estoy de acuerdo”. La nota en cuestión se refiere al borrador redactado por Jean Monnet, con vistas al proyecto de la problemática reconciliación franco-alemana, sobre la base de la fusión de las minas de carbón e industrias siderúrgicas de los dos países.A los pocos días, se convertirá en el plan Schuman, del que saldrá la creación de la Comunidad Europea del Carbón y del Acero (CECA). Así nació uno de los esenciales eslabones de una larga serie de instituciones comunitarias. La primera que involucraba a ambos países enfrentados en tres guerras en el espacio de setenta años. Acuerdo trascendental, en uno de los periodos más angustiosos del pasado medio siglo. El del comienzo de la guerra fría en el que vivimos las consecuencias desestabilizadoras de la guerra de Corea, la firma del pacto Atlántico y creación de la OTAN, el bloqueo de Berlín, salvado gracias al formidable puente aéreo, la explosión de la primera bomba nuclear soviética y los pasos iniciales del proyecto europeo (...).                                                                                                            J. Arias. La Vanguardia, 22/01/2003 Expliqueu breument el que sabeu sobre les paraules dels text en cursiva: Shuman Jean Monnet Les tres guerres a què es refereix el text La Guerra Freda La guerra de Corea L'OTAN el bloqueo de Berlín la primera bomba nuclear soviética   • Llegiu els textos següents: Text 1              "El nostre objectiu ha de ser fer créixer la força de les Nacions Unides. Sota la direcció d'aquesta organització mundial hem de crear de nou la família europea que es podria denominar potser, els Estats Units d'Europa; i el primer pas pràctic serà constituir un Consell d'Europa*. Si tots els estats d'Europa no accepten o no volen formar part d'aquesta unió, nosaltres hem de continuar aplegant i organitzant a aquells que ho consinteixein i ho vulguin".                                                                                        Winston Churchill. Discurs a Zuric el 19-9-46.                                                                                     Font: La documentation Française, París 1987 *NOTA: El Consell d'Europa es va crear el maig de 1949, va ser la primera organització de cooperació creada pels europeos. El seu objectiu bàsic era defensar els principis de la democràcia i promoure la cooperació entre els països mebres ( França,  Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, Noruega, Suecia, Dinamarca, G. Bretanya, Irlanda). Posteriorment s'hi van anant unint quasi tots els països europeus incloent-hi els nous estats de l'est i Turquia . Es troba a Estrasburg. El Consell d'Europa no és una institució de la U.E. No s'ha de confondre amb el Consell Europeu ni amb el Consell de Ministres de la U.E.      Text 2 "Entre molts sectors de l'opinió pública hi ha un clar convenciment que només un acostament dels països de l'oest d'Europa podrà salvar el vell continent...Si França es mostra prudent i generosa envers Alemanya, farà un servei històric a favor d'Europa. (...) La idea gairabé més popular a Alemanya actualment és la de la unió europea".                                                                                                   Konrad Adenauer. Discurs a Berna 23- 3-49. Text 3           "Cal que vinguin  noves iniciatives d'Europa perquè l'ajut  per a la reconstrucció europea sigui eficaç. Cal que els europeus  s'organitzin."                                                                                                                El general Marshall (1949)  Text 4  Al 1949, el ministre franès d'Afers Exteriors Robert Shumann llançava una nova idea: "situar el conjunt de  la producció franco-alemanya de carbó i acer  sota una alta autoritat". Aquesta crida a la unitat de Europa va ser secundada per J. Monnet, polític francès partidari de fer petits passos en el terreny econòmic per assolir després la unitat política : " La pau mundial no estaria preservada sense els esforços creadors que neutralitzin els perills que l'amenacen. La contribució que una Europa organitzada i viva pot aportar a la civilització és indispensable per mantenir unes relacions pacífiques...França ha tingut sempre l'objectiu de contribuir a la pau.             Europa no es construirà de cop, ni conjuntament: Europa es farà mitjançant realitzacios concretes, creant primerament una solidaritat de fet. La unió de les naciones europees exigeix eliminar l'oposició secular de França i Alemanya...             En aquest sentit, el govern francès proposa posar en comú el conjunt de la producció franco-alemanya de carbó i acer, sota un organisme comú i sota una organització oberta a la paricipació de tots els països d'Europa".                                               J.Monnet.  Declaració de 9 -5- 50 Font: La documentation Française , ob. cit.     Qüestions sobre els textos 1,2, 3 i 4. Qui eren els autors i personatges dels textos ?. Resumiu les idees principals de cadascun d'ells. Què tenen en comú?. a) A quin ajut es refereix el text 3? b) Aquest ajut té relació amb la Guerra Freda?. c) Creus que USA estava interessada en la cooperació entre tots els països europeus?. Raona la resposta. Què era la CECA?.   • Llegiu el text següent: El tratado de Roma creó cuatro organismos comunes, que fueron ganando competencias: la Alta Autoridad (hoy Comisión Europea) como Ejecutivo con iniciativa legislativa; el Consejo de Ministros para aprobar y promulgar legislación y orientar políticas; la Asamblea (ahora Parlamento Europeo), entonces consultiva y formada por delegaciones de los parlamentos nacionales; y el Tribunal de Justicia, para dirimir controversias sobre políticas de la CEE. Se adoptó además una muy proteccionista Política Agrícola Común (PAC).                                                                                      Mª Paz López. La Vanguardia 29/10/2004 Amb quin tema relaciones aquest text?. Explica les funcions de la Comissió Europea, del Consell de Ministres i del Parlament Europeo. Qui forma part d'aquestes institucions?     • Llegiu el text següent: L'Europa Comunitària és constituïda pels 12 països europeus que formen part del Mercat Comú o Comunitat Econòmica Europea. Es tracta d'una relació  bàsicament econòmica que serveix per facilitar la lliure circulació de béns i de persones entre les països  que en són membres i que estableix una política comercial d'intercanvi de productes amb països de fora de l'àrea del Mercat Comú.             De cara a l'exterior, la C.E.E. actua com un gran país. D'aquesta manera, els països que en són membres poden competir en el mercat internacional amb més força que si ho fessin cadascun d'ells per separat.             Tot i que els països membres governen amb tota independència en la majoria de les seves polítiques, en alguns sectors les decisions es prenen a nivell de Comunitat i aquesta elabora polítiques i lleis que s'apliquen a tots els estats membres.                                                                       Parlem d'Europa, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1989 Qüestions: De què tracta? a) A quins 12 països es refereix l'autor?. b) Com es diu actualment el territori del que formen part aquests països?. Quin objectiu unia bàsicament els paisos de la Europa Comunitària segons el text?. L'autor també es refereix a una certa unió política. Com es diu l'organisme que elabora les lleis que s'apliquen a tots els Estats membres?. Qui el forma?. Nomena els països de la C.E.E. en l'època del text i indica l'any de la seva integració   • Llegiu el text següent: El Tractat de La Unió Europea o Tractat de Maastricht (1992) ha significat la més profunda revisió del Tractat de Roma i de l'Acta Unica. Els acords es van referir a tres matèries de gran importància per assolir una efectiva unitat europea: economia, política exterior i seguretat, i, finalment, política interior i justícia.             Pel que fa a les qüestions econòmiques, es fixaren tres fases per enllestir la Uniò Econòmica i Monetària (UEM) i la moneda única.             El govern de la U.E. es realitza des de quatre organismes: El Tribunal de Justícia (òrgan judicial), el Parlament (òrgan assesor), el Consell de Ministres (òrgan legislatiu) i la Comissió (òrgan executiu).             El gener de 1995 Suècia, Àustria i Finlàndia s'integraren a la Unió Europea. Els antics països comunistes europeus han manifestat el seu desig d'integrar-se a la Comunitat, però no és fàcil mentre les antigues economies estatalistes no es transformin.                                                  Montero Díaz. J. i altres: Història del món contemporani. Ed. Baula, 1998 Qüestions: Que va establir el Tractat de Maastrich? El va signar Espanya? Explica el que sàpigues del Tractat  de  Roma i  de L'Acta Única Com es diu també a partir de Maastrich la C.E.E.? Quin és l'organisme més important de la U.E? Raona la resposta Quina funció té la Comissió? Quants països formen la Unió Europea quan es va signar Maastrich? • Observeu els quadres següents: Quadre nº1    Dades de la Unió Europea (1997)                              Superfície             Població               Densitat                                   P.I.B.*                P.I.B. p/c***                                             (milers  Km2)    (milions d'hab.)       (hab/km2)                               (milers d'EPA    milions d'EPA**) Alemània (D)              357                  81,4                                                                                    1459,3           17890    Àustria                         84                   8                                                                                          148,2            18840     Bèlgica                        31                 10,1                                                                                        187,7            18540     Dinamarca                  43                   5,2                                                                                          97,5             17890 Espanya                   505                 39,1                                                                                        501                12790 Finlàndia                  337                   5,1                                                                                           77,5            15210 França                       544                 57,6                                                                                     1044               18120 Grècia                        132                 10,4                                                                                       105,8            10160 Holanda (NL)             41                 15,4                                                                                         260,5            16900 Irlanda                         70                   3,6                                                                                          49,2            13790 Itàlia                           301                 57,2                                                                                        974,2           16770 Luxemburg                   3                   0,4                                                                                            10,5            26140 Portugal                      92                   9,9                                                                                           111              11220 Regne Unit(UK)      244                 58,4                                                                                             970,2          16660 Suècia                       450                   8,8                                                                                            141,7         16140   Unió Europea       3234                  370,9                                                                                      6139,6           16520 Estats Units           9373                 260,8                                                                                       6232,5           23890 Japó                        378                  124,7                                                                                      2409,6          19278   *PIB= Producte Interior Brut és el valor de tot el que ha produït un paìs en un any en béns i serveis.   **EPA= Estandard de poder adquisitiu que representa, per a cada país, un volum idèntic de béns i serveis   *** PIB per càpita és el PIB dividit entre els habitants dels país.                                                                                              Font: Serveis de la Comissió Europea   Quadre nº2           Indicadors d'alguns països del món                  Agricultura  indústria serveis  PIB p/c         consum d'E.      T.N.      T.M.   TM.Inf.    E.vida                         (%)         (%)      (%)     (dòlars)             (kg. petroli)     (0/00)    (0/00)   (0/00)    anys Alemanya        3,2       38,9      57,9      18213               3463                 10        11        7         76 Brasil              23,5      22,5      54           4718                 908                24           7       58        66 Canadà            4,5       23,1      72,4      19232               9390                15           7       7         77 Egipte 40        20,6      39,4                      1988                 594                32          9        59        61 Espanya            9,9      32,5      57,6      11723               2229                 10          9        8         77 EUA                  3        25        72          21449                7681                16          9        9         76 India                69        13,5      17,5        1072                  337                30        10        90        60 Japó                  6,9      34,5      58,6      17616               3552                 10          7        15        73 Xina                 60        21,5      18,5        1990                 602                  22          7        38        69                                                                        Font: Anuario El País, 1994. El Estado del mundo 1994 • Qüestions sobre els quadres Com és que la TM d'Alemania és més alta que la TM d'Egipte? Quins països tenen creixement vegetatiu positivo?. Classifica els països per la seva economia Com es denominen també els països d'economia agrària? Quin sector econòmic està més desenvolupat en els països industrialitzats?  Per què Brasil té un sector de serveis semblant al d'Alemania? Quin és el país més gran de la U.E.? Quin lloc ocupa Espanya quant a superfície? Quin és el país més poblat de la U.E.? Quin lloc ocupa Espanya quant a població? Completeu el quadre nº 1 calculant la  densitat de  la població La població es troba distribuïda de manera homogènia?Raoneu la resposta   • Comenteu el quadre següent: ïndex europeu (dades referides a 1995)   per mil habitants fecunditat esperança de vida   creixement vegetatiu saldo migratori creixement total nº de fills per dona homes dones Catalunya 0,0 0,6 0,6 1,14 74,7 82,0 Espanya 0,3 1,3 1,6 1,18 73,1 81,2 Alemanya 0,4 5,2 4,8 1,24 73,3 79,8 França 3,4 0,8 4,2 1,70 73,8 81,9 Itàlia -0,6 1,6 1,0 1,17 74,9 81,4 Gran Bretanya 1,5 1,5 3,0 1,71 74,2 79,2 • Llegiu el text següent: Apenas dos meses antes de la decisión sobre qué países formaran parte de la unión monetaria y asumiran el euro a partir de enero de 1999, los servicios de la Comisión europea trabajan a pleno rendimiento para que todo esté a punto.             Uno de los problemas es que París ha anunciado que tiene actualmente un déficit público del 3,2% del Producto Interior Bruto (PIB). Con lo que quedaría excluida automáticamente del euro si (lo acordado) se aplica tajantemente  pues supone que el déficit presupuestario no debe superar el 3%. Pero todo el mundo es consciente que la unión monetaria no puede ver la luz sin Francia, país fundador del proyecto comunitario y una de las locomotoras del proceso de construcción europea. (...)             Salvo ese y algún otro escollo, todo está preparado. (...) El 25 de marzo, la Comisión Europea  dará a conocer sus informes acerca del grupo de países que participarán en el euro. Esas propuestas serán estudiadas el primero de mayo por los ministros de Finanzas de los Quince. En la mañana del día siguiente, el Parlamento Europeo dará su opinión sobre lo acordado por los ministros. Esa misma tarde, los jefes de Estado y de gobierno adoptarán la decisión definitiva y nombrarán al primer presidente del Banco Central Europeo. A continuación, los ministros de finanzas se volverán a reunir para decidir las paridades entre las monedas nacionales, que serán utilizadas para calcular el valor del euro desde primero de enero de 1999. A partir de ese día, la moneda europea será una realidad.                                                                                               La Vanguardia , miércoles, 25 de febrero de 1997 Qüestions sobre el text anterior: 1. A què es refereix l'autor amb "los Quince". 2. Defineix euro, Parlament. 3. Explica per què diu l'autor: "Pero todo el mundo es consciente que la unión monetaria no puede ver la luz sin Francia, país fundador del proyecto comunitario y una de las locomotoras del proceso de construcción europea."               4. Comenta les funcions de la Comissió Europea, qui són els seus integrants,  i on  és la seva seu. 5. Digues algun país que no forma part del "grupo de países que participarán en el euro". 6. A quina institució pertayen els "ministros de Finanzas"?. Explica les seves funcions, qui són els seus integrants i on és la seva seu. 7. Explica les funcions del Parlament Europeo, qui són els seus integrants, com són elegits i on és la seva seu. 8. Quina era la paritat  de la pesseta quan es va instalar l'euro ?   • Llegiu els textos següents: Text 1                                                                    La cumbre de Luxemburgo             Europa va ahir escalfar motors per a la seva cinquena ampliació, la més acerragada de simbolisme perquè eliminarà les línies divisòries de la Guerra Freda.             Excepte Turquia, tots els països d'Europa central i oriental en la cursa per ingresar d'aquí a uns anys a la UE van sortir de la cimera comunitària de Luxemburg amb les mans plenes; uns més que altres, però.             Per començar, Polònia, la R. Txeca, Hongria, Eslovènia, Estònia i Xipre es reuniran amb els representants dels Quinze en una Conferència Europea el 30 de març de 1998 per inicar les negociacions de la seva adhesió. La comissió Europea calcula que els primers aspirants no es convertiran en membres de ple dret fins a l'any 2003.             A Romania, Bulgària, Lituània, Letònia i Eslovàquia se'ls ofereix una preadhesió segons la qual Brussel.les examinarà cada any els progressos efectuats en cada país sobre la seva aproximació a la UE. Les condicions polítiques les compleixen més o menys tots els candidats. Les condicions econòmiques no les compleix ningú. En aquest sentit, se'ls reforçarà l'ajut de preadhesió i, a partir de l'any 2.000, es donaran ajudes al sector agrari i es crearà un instrument que afavorirà accions com les del fons de cohesió.             Els països de l'Est, i sobretot els candidats escollits, van mostrar-se ahir satisfets amb el llançament definitiu de l'ampliació de la UE. "Per un home de la meva generació això significa veritablement la fi de la Segona Guerra Mundial", va afirmar el ministre d'Exteriors polonès.             Les portes de la UE continuen tancades per a Turquia, però els Quinze li han dit a Ankara on són les claus: per una banda, en les reformes econòmiques i polítiques, insistint en el respecte dels drets humans i, d'altra, a acceptar l'ONU com a forum d'arbitratge dels litigis oberts entre veïns. La satisfacció també existia entre els membres de  la UE: "Finalment, la història  i la geografia europees s'han retrobat", resumia el president del Consell Europeu al final de la cimera.                                                                                                                   Avui. 14 de desembre de 1997 Text 2                La cumbre de Luxemburgo, que se reunió los días 12 y 13 de diciembre, tenía como principal objetivo inagurar una nueva etapa capital en la evolución del continente. Tenía que abrir la vía a una Europa que rompiese definitivamente con las divisiones de Yalta para encarar el futuro de un continente unificado hasta las fronteras de Rusia y de Ucrania.             Esta nueva, todos lo presienten ya, podrá funcionar a condición de que, más allá de los intereses nacionales, emerja progresivamente en la Unión Europea un sentimiento de pertenencia a un proyecto común, económico, pero también político. Y a condición también de que cada europeo descubra que esta Unión puede aportarle un incremento de la defensa de sus intereses y en la preocupación en materias tanto de empleo como de seguridad.                                                                                                                      Le Monde, París 16-XII-1997  Qüestions: 1. Comenta el que sàpigues sobre les altres ampliacions a què es refereix el text 1. 2. Què significa Guerra Freda? 3. Explica  qui integra la Comissió Europea i quina és la seva funció. 4. a) Quines et sembla que són les condicions polítiques exigides per l'entrada en la UE?.     b) I les condicions econòmiques?.        c) Què  són els fons de cohesió?. 6. Què saps sobre la situació política de Turquia?. Quin litigi hi ha entre Turquia i la UE?. 7. Explica  qui integra el Consell Europeu i quina és la seva funció. 8. ¿És el mateix que el Consell de ministres? 9. A què es refereix l'autor del text 2 amb "las divisiones de Yalta". 10. Segons aquest article, quines són les condicions per a què la UE sigui una realitat?   • Llegiu el text següent: La Comisión Europea aprueba la propuesta de reforma defendida por el austríaco F. Fischler sobre el aceite de oliva, con la única oposición de los comisarios españoles y del portugués. A España se  le garantiza ahora sólo una cuota de producción de 625.210 toneladas, lo que  representa un 40% de  la producción aceitera de los quince, una cifra muy alejada de las 900.000 toneladas que reclamaba el sector olivarero español. Italia i Grecia obtienen unas cuotas del 32% i del 24,5 % lo que colma totalmente sus aspiraciones.                                                                                       La Vanguardia, 19 de marzo de 1998   Fes un resum del text . Com es diuen els representants de la Comissió Europea?. On es reuneixen? Quantes persones integren la Comissió?. Com són elegits? Quants comissaris té Espanya?. Quina funció tenen? Digues quins països van votar a favor de la proposta de Fischler i des de quan pertanyen a la Unió. Creus que la proposta es beneficiosa per a Espanya? Raona la resposta . Aquesta proposta de la Comissió es converteix directament en llei?. És a dir, a partir del 19 de març de 1998 definitivament Espanya ja solament pot produir 625.210 tonelades d'oli?. Raona la resposta.    • Llegiu el text següent: Dos de cada tres ciudadanos de la Unión Europea se confiesan abiertamente racistas Bruselas.- Dos de cada tres habitantes de la U.E. se consideran racistas, según una encuesta realizada la pasada primavera a petición de la Comisión Europea, en el año europeo contra el racismo, la xenofobia i el antisemitismo. Según este estudio, Dinamarca y Bélgica son los países comunitarios más racistas y Portugal, Luxemburgo y España los que menos. No obstante, los expertos que han analizado las respuestas de las personas entrevistadas opinan que un gran número de los que se declaran racistas son, concretamente, xenófonos. Esta tendencia se deduce de que las minorías que son blanco de los sentimientos racistas en cada estado comunitario varían en función de la historia colonial y las oleadas migratorias. (...) Del resultado de esta encuesta se desprende que las personas con mayor sensibilidad racista son aquellas que se definen políticamente de derechas, de 55 o más años de edad y que han tenido que abandonar los estudios para incorporarse al mercado laboral. También son los que más desaprueban la pertenencia de su país a la U.E.  Junto a estos resultados, la encuesta revela que no existe ninguna relación significativa entre el hecho de estar en paro y la expresión de sentimientos racistas. (...) Aproximadamente un 70% de los encuestados estima que las minorías estan discriminadas en el mercado laboral. A la luz de esta encuesta, la Comisión Europea confirmó ayer su voluntad de luchar contra el racismo. En España los sucesos acontecidos en los últimos días en Almería, en el transcurso de los cuales dos argelinos fueron agredidos por un grupo de vecinos, preocupan a las autoridades.                                                                                                La Vanguardia. 20 de diciembre de 1997 Qüestions referides a l'època del text anterior: 1. a) De què tracta el text?. b) Quan i on situes els fets que comenta?. 2. a) Quants països  integren en la data del text la U.E.?.      b) Quins han estat els últims a incorporar-se?.      c) Quan l'han fet?. 3. a) Explica què significa "ser racista".      b)  A  la U.E. hi ha algun Estat racista?. Raona la resposta.      c) La xenofòbia és una espècie de racisme?. Quina diferència hi ha ? 4. a)Explica  què vol dir l'autor en el segon paràgraf.       b) Ara posarem un exemple concret : els francesos que son xenòfobs, a qui odien?. 5. a) A quina classe social pertanyen la majoria dels racistes europeus?.      b) Quina ideologia política tenen?.      c) Són persones que estan a l'atur?.    d) A quin grup de persones creus que afecta més l'atur en la U.E.? Respon fent un llistat i concretant        el màxim que puguis. 6. a) De què tracta l'últim paràgraf del text?.  On el situes?.     b) Analitza les causes dels fets que comenta aquest fragment.     c) Els argelins atacats són immigrants?. Raona la resposta.      d) Creus que els espanyols som objecte de xenofòbia en algun país de la U.E.? Raona la resposta

Exercicis sobre la crisi del petroli     Ja hem parlat de la crisi econòmica del 1973, ara ens interessa analitzar les seves conseqüènces en l'Europa Occidental a través d'una sèrie d'exercicis:

• Feu un esquema sobre  les causes de la crisi econòmica de 1973. Si voleu tenir més informació podeu anar a:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/12/21/la-crisi-economica-de-1973-i-el-naixement-del-neoliberalisme/

• Torna a llegir el text La Guerra del Yom Kippur  i explica quines conseqüències va tenir a curt i llarg termini.

• Observeu els gràfics següents i responeu les qüestions:

                       GRÀFIC 1                                             GRÀFIC 2

                      PREU DEL PETROLI                     PREUS, PNB I ATUR
                       dòlars (constants de 1993)         Preus i PNB (en %)  (% de la població activa

                            Y. GAUTTIER, La crisi mondial à nos jours, Complexe, 1989.

Qüestions:

1. Descriviu l’evolució del preu del petroli des del 1973 i expliqueu els factors que van propiciar la primera gran pujada. Expliqueu què és l’OPEP i quins països en formen part. [1,5 punts]
2. Descriviu l’evolució de les tres corbes del gràfic 2, i expliqueu l’impacte de la crisi del 1973 en les economies occidentals. Què és el PNB? Quina relació es pot establir entre els dos gràfics? [2 punts]
3. La crisi del 1973 va posar fi a una llarga època de prosperitat econòmica per a les economies occidentals (Estats Units, Japó i Europa Occidental). Expliqueu a grans trets les característiques del desenvolupament econòmic d’aquests països en les dècades anteriors a la crisi. [1,5 punts]

SÈRIE 3 PAAU. LOGSE HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI 1998

 

• Llegiu els textos següents i comenteu-ne algun d'ells:

Text 1             
                                                  Entrevista a Helmut Schmidt, ex-canciller alemán.
La Vanguardia: El mundo ha cambiado mucho en los últimos siete u ocho años...y la socialdemocracia todavía sigue reflexionando.
H. Schmidt: El mundo ha cambiado para todos, no sólo para los socialdemócratas. También ha cambiado para los conservadores y los liberales. Todos deben repasar sus ideas.
La Vanguardia: Pero, ¿cómo afecta a sus correligionarios socialdemócratas?.
H. Schmidt:No veo que la globalización afecte de manera especial a los socialdemócratas o a los socialistas. No están peor que otros. Y no son los únicos que están desorientados en la búsqueda de recetas frente a las sombras del futuro. Por ejemplo, ustedes tienen un alto desempleo. También lo hay en Francia y Alemania. Esto es una sombra anticipada de las amenazas que nos acechan ante la globalización de los servicios, de la producción. Si mi visión es correcta, no hay ninguna facción política en Europa que parezca tener una receta convincente para esas cuestiones. Como los políticos no tienen las recetas, están callados. Marx está superado, pero también Keynes está superado. Keynes pensaba que en tiempos de crisis se debía imprimir dinero e impulsar el consumo para hacer funcionar la maquinaria. Eso era una buena receta para 1932, pero no lo es para el año 2002. Una de mis ideas es que los europeos tienen que ser capaces de ofrecer servicios y productos que sean tan sofisticados que los coreanos, los vietnamitas y los chinos no sean todavía capaces de ofrecer.
La Vanguardia: ¿Cree que la globalización significa el fin del Estado del bienestar tal y como se ha entendido desde el final de la II G.M.?.
H. Schmidt:No será el fin del Estado del bienestar. Pero para los europeos especialmente va a ser difícil mantener el núcleo del Estado del bienestar.  Si los gobiernos no lo hacen serán barridos electoralmente, pero va a ser difícil. Y mantendrán el núcleo del Estado del bienestar si tienen éxito en eliminar el desempleo. Si no tienen éxito en la lucha contra el desempleo, entonces también tendrán que recortar más y más el gasto social. Será una consecuencia inevitable. Por el contrario, si ese 15% de europeos que ahora está parado tiene empleo y paga impuestos, entonces podrá mantener las prestaciones sociales.
La Vanguardia: Pero ¿cree que la especialización en alta tecnología será suficiente para alcanzar el pleno empleo?.
H. Schmidt: No. No será suficiente. Pero tendrá consecuencias en otros campos, como en los servicios. Tendremos una pequeña parte de los trabajadores en industrias de manufacturas y la mayor parte en diferentes tipos de servicios. No, la tecnología punta, por sí sola, no nos sacará del atolladero. Necesitamos también la desregularización. Todos en Europa tenemos regulaciones excesivas, especialmente Francia y Alemania. Debería darse mayor libertad a las decisiones individuales tomadas por el ciudadano, el empleado o el jefe.

                                                                                                        El Periódico, 1 de septiembre de 1992

Text 2                         
                                         
La primera ministra británica [M. Thacher] afirmó ayer que confía poder eliminar el socialismo como segunda fuerza política y que para ello necesita un nuevo mandato, o quizá dos. (...).
Tras extenderse en consideraciones sobre la situación económica de Gran Bretaña, Thatcher insistió en que "si la gente pudiera estar segura de que no habrá nunca más un gobierno socialista incrementando el control del Estado, el control sobre la propiedad, creo que las perspectivas para este país serían mucho más brillantes" La premier abogó por un sistema de dos partidos, similar al que impera en EEUU, para que haya alternancia política "pero que sean dos partidos que crean fundamentalmente que la libertad política debe sustentarse en la libertad económica".                                                                                      
                                                                                                                  LA VANGUARDIA, 1986

Text 3
               Para los italianos, "Agnelli" es sinónimo de monopolio: muchos ciudadanos duermen en pisos alquilados a una inmobiliaria de la familia, desayunan un Danone, elaborado por la familia, mientras leen un diario, controlado por los Agnelli, y después conducen hasta su trabajo en un coche Fiat, fabricado por los Agnelli, y asegurado en Toro, la aseguradora familiar, para ganarse un fin de semana en esquí en Sestriere, estación alpina de los Agnelli, y volver a tiempo para el partido de la "Juventus", la mítica "Juve" de Agnelli, mientras ahorra para ir en verano a un Club Med, cuyas plusvalías también son para los Agnelli.
            El economista G. Galli se ha propuesto en su obra, "La saga de los Agnelli", encontrar las causas por las que la influencia familiar ha sobrevivido a la primera guerra mundial, la dictadura fascista, la segunda guerra mundial y el partido comunista más poderoso de Occidente (...) Algunos políticos, en ocasiones, frenaron el avance de la familia, pero prefirieron siempre llegar a un arreglo con los Agnelli.                                 
                                                                                                                  La Vanguardia, 7 de febrero, 1999

Text 4
"Tratar de suprimir el concepto de nación y tratar de concentrar el poder en un organismo europeo sería muy perjudicial (...) No necesitamos nuevas regulaciones que eleven el coste de la mano de obra y que hagan al mercado de trabajo menos flexible y competitivo que el de nuestros proveedores extranjeros (...) En Gran Bretaña lucharemos contra los intentos de introducir colectivismo y corporativismo a nivel europeo, aunque lo que la gente quiera hacer en su propio país es asunto suyo"

Margaret Thatcher, Primera Ministra de Gran Bretaña (1979-1990)
Discurso pronunciado en el en Colegio de Europa de Brujas (Bélgica)  el 20 de septiembre de 1988

L’evolució interna dels països comunistes de  l’Europa de l’Est (1950-91)

L'URSS
                                                                                                                                              castellano

              Stalin, acabada la IIGM, està obsesionat perquè creu que l'URSS està sent acosada pels EEUU, especialment fins que va perdre l'exclusivitat de l'armament atòmic; la rivalitat entre amdós països és el que hem estudiat en les relacions internacionals de la Guerra Freda . Stalin va practicar una política de contenció de l'enemic, segons els límits de la influència establerts en les conferències de finals de la IIGM, i evitar l'expansió (cas del bloqueig de Berlín el 1948) amb el sistema d'aliances militars i polítiques ja comentat. En política interior Stalin va reprimir qualsevol activitat considerada antisoviètica, és a dir, contrària o, simplement, crítica a les directius emanades pel dictador, justificant aquesta política represiva per la necessitat d'impedir qualsevol fractura en la unitat nacional que pogués ser aprofitada per l'infiltració d'espies de l'enemic capitalista (tanmateix, la persecució als opositors polítics no va arribar als extrems de la dècada de 1930, i, a més, des de 1950 es trobava greument malat). Per altra banda, l'URSS havia sortit de la guerra amb un enorme prestigi pel triomf sobre el feixisme, però amb una economia en crisi per les nombroses pèrdues  materials i humanes. Els soviètics, a base d'un gran esforç i estimulats per la propaganda governamental o pel  propi orgull i entusiasme patriótic i nacionalista de demostrar al món la seva fortalesa, es van fixar la tarea de la reconstrucció  econòmica que marcaria la cojuntura del primer deceni (1945-55). Simultàniament, es va desenvolupar el programa nuclear que va permetre que el país es convertís en la segona potència mundial d'armes nuclears i es va iniciar el programa espacial.

              A partir de mitjans dels cinquanta s'inicia una època de prosperitat (1955-1980) provocada per una conjuntura d'expansió econòmica en la que l'URRS es converteix en una potència econòmica, la primera del bloc comunista, la segona del món. La Unió Soviètica va ser, després de Japó, l'economía de major creixement. La planificació estatal econòmica (Plans Quinquennals) va continuar, encara que a partir de 1965 hi ha certa descentralització i una menor intervenció estatal en les empreses que gaudeixen, per tant, de més autonomia. El creixement econòmic va suposar l'augment de la producció agrícola (degut a l'increment de la superfície agrícola i no per una millor rendibilitat), i de la producció industrial (sobretot de la indústria pesada i, en menor quantitat, de béns de consum, especialment d’habitatges  -la guerra havia deixat sense sostre a 25 milions de soviètics-), ja que els avenços tecnològics (i la inversió) es van aplicar especialment en la indústria de béns d'equip, armamentista i espacial. És per això que els béns de consum soviètics (electrodomèstics, roba, cotxes...) eren senzills i es van innovar mol poc al llarg d'aquests anys (no hi havia competència, per la qual cosa no hi havia gaire preocupació per les qüestions relatives al disseny, i no existia la influència de la moda). En alguns béns considerats de luxe (com un cotxe) hi havia molta més demanda que oferta per la qual cosa eren cars i s'havia d'esperar anys -potser 10- en una llarga llista per aconseguir-ne un. A diferència de l'aïllament i de la autosuficiència anterior, el mercat exterior soviètic es va ampliar per tot el territori de les democràcies populars.
En aquesta època, la població soviètica va augmentar numèricament i va millorar el nivell de vida gràcies als increments salarials, els serveis socials subvencionats per l'Estat (sanitat, educació, transport i habitatge), i l'augment de la producció de béns de consum, especialment entre els treballadors industrials i del sector serveis (en la dècada de 1960, gairebé tots els nens soviètics tenien accés a l'educació primària i secundària. L'accés a l'educació superior era limitat -només el 20% dels aspirants eren acceptats-, la resta ingressava al mercat de treball o aprenia un ofici en una Escola Tècnica). Encara que els alts càrrecs de l'administració i del PCUS gaudien d'una posició que els permetia tenir accés a unes condicions de vida molt per sobre de la resta de la societat, aquesta diferència es dissimulava i quedava oculta per no contradir l'esperit de la igualtat socialista; en principi, afectava a una minoria de la societat i, en teoria, no generava la constitució de una classe dominant, a més, donat el secretisme de la vida privada dels dirigents, la resta de la societat no tenia elements per dubtar de la igualtat del nivell de vida de la majoria de la població. En aquest sentit, encara que hi existien desigualtats, eren relativament petites, exceptuant el cas comentat dels dirigents estatals o els alts funcionaris o buròcrates -la nomenklatura- que obtenien privilegis i beneficis personals a costa del càrrec. Les diferencies salarials, per exemple, entre un obrer no especialitzat i el director d'una fàbrica estatal podien ser de 80 a 350 rubles, és a dir, 4 vegades més, però com que tota la població tenia accés als mateixos serveis socials (encara que els professionals de més prestigi -com els metges- o els càrrecs intermedis del Partit Comunista obtenien els beneficis socials més ràpidament o més fàcilment), vestien de forma similar (no hi havia gran variació de models), molts vivien en pisos estatals on tenien rentadora o TV molt semblants (hi havia dos o tres marques), menjaven el mateix (els aliments eren barats) i anaven als mateixos espectacles (també molt barats), es podria parlar d'una societat bastant homogènia. La IIGM havia provocat una gran mortalitat, especialment masculina, i les dones van ocupar tot tipus de llocs de treball (en moltes localitats, en la postguerra, hi havia un 80% de dones), però no hi havia diferències laborals entre dones i homes. Semblava doncs, que la transició cap al comunisme, a nivell econòmic i social, anava endavant tal com va afirmar Kruschef el 1962.
Però políticament, l'evolució de l'URSS no es dirigia cap a una democràcia comunista, sense dictadura del proletariat ni Estat, de fet, la dictadura personal va continuar després de la mort de Stalin (1953) a pesar de la condemna (durant el XX Congrés del PCUS) a l'abús del poder, el "cult a la personalitat" i la persecució política stalinista que el seu successor, Kruschef (1953-64), va fer públics. Kruschef va dirigir una sèrie de reformes econòmiques (descentralització, més inversions en l'agricultura), socials (increments salarials, gran construcció d’habitatges) i polítiques (la fi de la sistemàtica repressió ideològica i política en l'interior i la coexistència pacífica en l'exterior -encara que mantenint el control sobre les Democràcies Populars -Hongria 1956-), amb la finalitat de debilitar la burocràcia, mentre prosseguia amb èxit la cursa espacial (Gagarin, el primer cosmonauta); però va sorgir una oposició a la política reformista per part dels sectors immobilistes (de la jerarquia del PCUS, que gaudien de privilegis i poder i temien perdre'ls) que, juntament al fracàs de la política agrària (degut, en part, a males collites), i la derrota diplomàtica en l'exterior (crisi dels míssils a Cuba), van provocar la caiguda de Kruschef. El nou dirigent, Bresnev (1964-1982), va continuar la política de coexistència i entendiment amb els Estats Units, però va practicar l'anomenada doctrina de sobirania limitada (1968) segons la qual si l'URSS entenia que en un país de la seva àrea d'influència hi havia forces d'allunyament del socialisme, això afectava a tots els països comunistes i, per tant, seria necessària la intervenció del Pacte de Varsovia per la defensa del socialisme (així es justificaria la invasió en Txecoeslovàquia de 1968). La intervenció en Afganistan (1979) provocaria la revitalització de la Guerra Freda. En política interior, per primera vegada, va haver-hi un govern col.legiat, un triunvirat, però es va aturar la política reformista augmentant el poder de la nomenklatura, provocant descontentament per part d'un sector de la població -els dissidents, la majoria intel·lectuals, com el físic Sakharov, l'historiador Medvedev i l'escriptor Solzenitzin- (és difícil precisar la influència social que podien tenir), cada vegada més insatisfets per la manca de llibertats polítiques i la falta de transparència governamental (denunciant els casos de frau i corrumpció i la situació privilegiada de l'èlit dominant, cosa que va provocar represàlies per part del govern).

                 Des de 1980 s'inicia la crisi dels sistema soviètic (1980-1990), especialment en l'ordre econòmic, doncs es fa evident l'aturada del creixement en alguns sectors i el desequilibri entre una demanda de béns de consum cada vegada més gran i una producció cada vegada més insuficient per abastir-la. El contacte (moltes vegades clandestí) amb l'Europa Occidental i el desig de millorar el nivell de vida expliquen l'augment del descontentament social en alguns sectors de la població. Els nous dirigents s'enfronten a Reagan en la cursa armamentista i es torna als temps durs de la Guerra Freda (és quan la Unió Soviètica fomenta una sèrie de intervencions de suport a moviments revolucionaris en el Tercer Món i en Afganistan), el que obliga a mantenir fortes inversions en l'aparell militar i la indústria armamentista desviant-los de la producció de béns de consum que podrien millorar el nivell de vida de la població. Els problemes de l'economia planificada tal com funcionava eren ben patents: burocratització excessiva, dèficit públic i pocs estímuls pel creixement de la productivitat, de la eficàcia, i de les innovacions, el que comportava retràs tecnològic i estancament de les condicions de vida. Amb la planificació centralitzada les empreses acostumaven sovint a formular demandes de material (matèries primeres, maquinària i mà d'obra) en excés perquè si no es complien els objectius del Plan, el director de la fàbrica podia tenir problemes. Per exemple, comparant les despeses energètiques amb Occident, trobem que, en 1980, per produir mil dòlars de PNB, en Rússia es necesitaven 1.490 Kg.  de carbó mentre que en G.B es necessitaven 820 o Alemanya 565 (Jan Winiecki: Las distorsiones en las economías de tipo soviético). L'URSS  havía acabat endarrerida en sectors d'alta tecnologia, com la robòtica, la electrònica, telecomunicacions, fibra òptica, etc.

El 1985 Gorbachov és elegit secretari general del PCUS i posa en marxa un ampli programa reformista enfrontant-se tant als sectors immobilistes com als que desitjaven el pas ràpid a un sistema més democràtic i d'orientació capitalista. La necessitat de reformes es va fer evident després de la catàstrofe nuclear de Chernobil en Ucraïna el 26 d'abril de 1986, demostrant la ineficàcia tecnològica soviètica, mentre les campanyes militars en Afganistan feien palesa la incompetència de l'exèrcit. Tot això va provocar una certa desmoralització en alguns sectors d'una població ja afectada pels desequilibris econòmics, i la desconfiança d'altres, més sensibilitzats políticament, vers els èxits de la Unió Soviètica dels que continuament parlava la propaganda governamental .
El programa -la perestroika- abastava reformes econòmiques en l'economia socialista (empreses estatals amb molta més autonomia, més responsabilitat en els resultats i més exigència, amb incentius personals de producció, cooperatives de treballadors i inversions en millores tecnològiques) i la introducció d'una certa economia mixta en permetre la creació d'empreses de serveis, de la indústria manufacturera i dedicades al comerç exterior, de propietat privada. Les reformes polítiques -glasnost, transparència informativa- suposaven suprimir la censura, establir la llibertat de religió, d'expressió, de premsa i d'impremta i poder crear organitzacions polítiques al marge del PCUS. En les relacions exteriors es proposen converses amb els EEUU de cara a la distensió i el desarmament, i la fi de les ajudes soviètiques en matèria militar i econòmica a una sèrie de països (Cuba, sandinistes de Nicaragua, Vietnam i d'altres); respecte a la resta dels països socialistes, s'afirma el dret de cada Estat a decidir per sí mateix els seus assumptes (en la idea de que apliquessin també reformes, però mantenint-ne el sistema socialista) posant fi a la doctrina del socialisme en un sol país. Tanmateix, el reformisme de Gorbachov va generar una forta crisi política interna en l'URSS  i en la resta de països socialistes. Els primers que es van oposar als objectius reformistes van ser els sectors més conservadors del PCUS, que gaudien de privilegis, com els caps del partit, les jerarquies militars i els directors de les indústries orientades a la producció de la tecnologia militar. Els esdeveniments es van precipitar, tal com es recull en el següent quadre cronològic:

                   Sembla ser, doncs, que una sèrie de factors van contribuir  a la desaparició de l'URSS i, per tant, a la fi de la Guerra Freda, amb un únic guanyador: els EEUU; i va succeir en pocs mesos, sense enfrontament directe, quasi es podria dir (si no fos per tot el rerafons armamentístic) que pacíficament, o fins i tot que ni tan sols van ser els USA els que ho van aconseguir, que van ser els propis soviètics els que van acabar amb la Unió Soviètica. En fi, s'ha escrit molt sobre els motius de la caiguda de l'URSS, i, en la meva opinió, és un tema complexe perquè s'han de tenir en compte molts elements: interns i externs, econòmics, socials i polítics, alguns molt llunyants, alguns estructurals i d'altres merament conjunturals. Intentaré ordenar-los i resumir-los encara que aquesta és, insisteixo en això, una explicació amb dubtes i preguntes sense resposta, que s'ha de completar necessàriament amb la lectura de la resta de documents que sobre aquest aspecte de las causes de la caiguda de l'URSS trobareu en el material de consulta.

                 La revolució socialista de 1917 s'havia imposat molt lentament i amb grans dificultats en un país endarrerit en tots els sentits, sense comptar amb el suport, al menys ideològic, de la majoria de la població (pagesos), a més de l’assetjament del capitalisme internacional (intervencionisme durant la guerra civil), el que va significar una amenaça i una debilitat constant que els dirigents bolxevics van neutralitzar a base de la concentració del poder (de la dictadura del proletariat, a la dictadura del PC, a la dictadura personal). Això va permetre el desenvolupament econòmic, en passar a una economia industrialitzada imposada a base d'esforç, de sacrifici i de por,  que va millorar les condicions de vida de la població, però, sense donar temps a que la majoria de la societat pogués assimilar plenament els nous valors que la mentalitat marxista, socialista o comunista, com vulguem dir-la, portava (igualitarisme, solidaritat, esperit col·lectiu, altruisme, austeritat, fe en el progrés de la humanitat en un món sense classes, i llibertat sense explotació, entre d'altres); en definitiva, en l'etapa de transició del capitalisme al socialisme, la mentalitat dels milions que habitaven l'URSS també es trobava en transició, i quan la necessitat d'enfrontar-se a un segon atac -el del nazisme-, va obligar els soviètics a unir-se per defensar-se d'un enemic molt poderós, llavors, el nexe d'unió no va ser especialment un valor proletari, va ser principalment el sentiment patriòtic que encara hi existia ferm, i el mateix Stalin va recórrer a ell, estimulant el nacionalisme soviètic davant l'enemic invasor en l'anomenada "guerra patriòtica" o "Gran Guerra Pàtria".
I, després de la IIGM, va venir el desafiament de la reconstrucció i la pressió de la rivalitat -fos una amenaça creada o real- amb el capitalisme de la primera potència mundial. A partir de 1953, mort Stalin, la política en gran part continuista en l’interior  i intervencionista en l'exterior que caracteritza els següents anys de la Guerra Freda crea una sèrie de dubtes i preguntes: ¿tenia raó de ser el prosseguir la dictadura personal?, ¿no era massa perillós continuar amb el control de la població a través d'organismes secrets, insistir en l'adoctrinament forçós, sense discussions, sense iniciatives creatives, sense que s’assumís plenament i lliurement la nova ideologia? i, més encara, ¿per què es va acceptar la persistència de diferències socials de poder i de prestigi, la separació entre la majoria social i una elit creada per governar-la que estava utilitzant aquesta funció en benefici personal?, ¿qui tenia interès en seguir amb aquesta situació?. Mentrestant, la societat soviètica, el sistema de valors de la qual encara estava en transició entre els valors burgesos i els valors proletaris, era cada vegada més culta (en 1979 hi havia 35 milions de doctors en la Unió Soviètica, en ciències, en filosofia, en medecina ...), i rebia cada vegada més notícies d'Occident. Per altra banda, les despeses per mantenir la rivalitat i l'amenaça de la tercera onada de pressió externa (la Guerra Freda) anaven creant buits en el desenvolupament econòmic i un retràs tecnològic i productiu respecte al capitalisme occidental, encara que en els anys seixanta i setanta la qualitat de vida va millorar i tenir les necessitats cobertes donava pau social i acceptació conformista davant la falta de llibertats.
I així arribem a la crisi del vuitanta, quan la situació era ja quasi insostenible perquè les mancances ja eren massa grans i s'arrossegaven des de feia massa temps. Per entendre-la ens aventurarem a donar resposta a aquelles preguntes que ens hem fet més amunt. Una crisi econòmica per, entre altres factors, la manca d'inversions en determinats sectors propis de la tercera fase de la industrialització desviats cap a la indústria militar i armamentista, i pel frau de molts directius de les empreses estatals, aprofitant-se (o atemorits) pel sistema d'una economia planificada de caràcter repressiu. Crisi social, en el sentit de, potser, pèrdua de confiança en els dirigents d'una societat decebuda per la diferència entre el que els dirigents deien i la realitat, però que no estava massa acostumada a tenir criteri propi (o, en tot cas, no podia expressar-lo), i volia mantenir (i millorar) les condicions de vida materials. Crisi política pels nacionalismes separatistes de les repúbliques no russes per part dels seus  grups dirigents (que escassament obtenien llocs importants a nivell de la Unió perquè estaven ocupats pels russos), i que, en el moment en què les condicions de vida van empitjorar, van aprofitar el descontentament de poblacions russificades més o menys a la força per agafar el poder; també haurem de tenir en compte la crisi política d'un sistema poc representatiu que, per primera vegada, va poder ser criticat obertament (gràcies a la glasnost); era una profunda crisi política especialment pel desig de continuar en el poder (o per la por de perdre'l amb les reformes) de la minoria elitista russa que fins ara s'havia beneficiat, per les lluites internes que va generar l'enfrontament entre els propis dirigents de l’URSS dividits entre  reformistes (Gorbachov), immobilistes (dirigents del PCUS, de la KGB) i pro capitalistes (Yeltsin), i perquè alguns sectors d'aquesta elit van determinar mantenir-se en el poder encara que per aconseguir-lo calgués sacrificar el propi sistema socialista. I per tot això els soviètics, la majoria silenciosa fins ara, es van trobar de la nit al dia sense socialisme, potser, perquè van reaccionar massa tard (agost 1991), o perquè no van saber defensar-lo ja que no estaven acostumats a la participació política, al pensament crític i a desafiar la autoritat, o, potser, perquè no el valoraven prou com per fer-ho.

Si voleu informació sobre les Democràcies Populars consulteu:

• http://bachiller.sabuco.com/historia/Evolucion%20mundo%20comunista.pdf per estudiar les democràcies populars fins 1985.
  
• http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/25/les-democracies-populars-de-l%e2%80%99europa-de-l%e2%80%99est-polonia-2/  per estudiar el cas de Polònia
  
• http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/22/les-democracies-populars-de-l%e2%80%99europa-de-l%e2%80%99est-la-primavera-de-praga/ per estudiar el cas de Txecoslovàquia

Si voleu informació sobre la revolució xinesa consulteu: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/31/la-xina-comunista-de-la-revolucio-cultural-a-la-primavera-de-pequin-1965-1989/

exercicis sobre l'evolució de l'URSS

1. RSS d'Armènia 2. RSS d'Azerbaidjan 3. RSS de Bielorússia 4. RSS d'Estònia 5. RSS de Geòrgia 6. RSS de Kazakhstan 7. RSS de Kirguizistan 8. RSS de Letònia 9. RSS de Lituània 10. RSS de Moldàvia 11. RSFS de Rússia 12. RSS de Tadjikistan 13. RSS de Turkmenistan 14. RSS d'Ucraïna 15. RSS d'Uzbekistan

• Llegiu el document següent i situeu el context històric:

Mensaje personal del presidente para el señor Stalin. 22 de febrero de 1943.

En nombre del pueblo estadounidense, quiero comunicar al Ejército Rojo, en su XXV aniversario, nuestra profunda admiración por sus logros, que no tiene parangón en la historia.
Durante meses, a pesar de las tremendas perdidas de recursos humanos, pertrechos, transporte y territorio, el Ejército Rojo impidió la victoria de un enemigo sumamente poderoso. Lograron contener su avance en Leningrado, en Moscú, en Voronezh, en el Cáucaso y, al fin, en la gloriosa batalla de Stalingrado, el Ejército Rojo no sólo derrotó al enemigo, sino que emprendió la gran ofensiva que todavía prosigue por todo el frente desde el Báltico hasta el mar Negro. La retirada forzosa del enemigo ha supuesto para los alemanes un alto coste de vidas humanas, pertrechos y territorio, además de su desmoralización.
Tales logros solo se pueden conseguir con un ejército con un liderazgo fuerte, una organización solida, un entrenamiento adecuado y, ante todo, la determinación de derrotar al enemigo, por mucho sacrificio que requiera tal empresa.
Al mismo tiempo, deseo rendir homenaje al pueblo ruso que nutre el Ejército Rojo de hombres, mujeres y pertrechos. Ellos también dedican todo su afán a la campaña bélica y se sacrifican al máximo.
El Ejército Rojo y el pueblo ruso han encauzado a las fuerzas de Hitler hacían la derrota y se han ganado la admiración del pueblo de Estados Unidos.

                                                                                                                                                       Roosevelt

 

•Comenteu el gràfic següent:                         
                                                         Evolució de la població en l'URSS (nombre d'habitants en milers)

• Llegiu el text  i observeu la taula següent:

1. Quina és la idea fonamental del text?
2. Comenteu les dades de la taula en relació a Alemanya, Japó, Estats Units i la URSS.
   
3. Qui dirigia la economia entre 1938-1953?
   
4. Explica les característiques de la política económica en aquests anys.

• Comenteu la imatge següent:

• Llegiu el text següent i contesteu les qüestions.

Carta de N.A. Bulgarin, president del Consell de Ministres soviètic, al primer ministre britànic, A. Eden. Novembre del 1956.

En la seva carta vostè comenta la situació d’Hongria. Pensem que això és un estratagema que utilitza per desviar l’atenció internacional davant l’agressió anglofrancesa contra Egipte [...].
Això no obstant, podem informar-lo que, tot i que s’han mobilitzat les forces més fosques amb l’objectiu de destruir l’ordre democràtic a Hongria, els seus esforços han fracassat totalment. Les activitats d’aquestes conspiracions reaccionàries han tingut un cost per al poble hongarès de sacrifici i greus pèrdues. Els obrers i els camperols d’Hongria, tots els ciutadans hongaresos, han acabat amb la reacció i han protegit amb honor els èxits del sistema de democràcia popular. [...]
És natural que, observant aquesta gran amenaça per a la nació, el Partit Revolucionari Hongarès d’Obrers i Camperols s’adrecés a la Unió Soviètica a la recerca d’ajut. Pensem que la nostra obligació és prestar-li assistència en un cas com aquest, de la qual cosa ens sentim orgullosos. [...]
No dubtem que, així com la conspiració imperialista reaccionària ha fracassat a Hongria, l’agressió contra el poble egipci, amant de la pau, també fracassarà...

1. Resumiu les idees principals del text i situeu-lo en el seu context històric. [1,5 punts]
   
2. El text fa referència a dos conflictes: la revolta d’Hongria i la crisi del Canal de Suez a Egipte. Expliqueu-ne els trets més rellevants i situeu-los en el marc de les relacions internacionals d’aquest període. [1,5 punts]
   
3. La mort de Stalin va obrir un període de canvis en la política soviètica. Expliqueu les transformacions que es van fer en el marc de la política interior i el gir que es va donar en les relacions internacionals. [2 punts]

Font: SÈRIE 5 PAAU. LOGSE. Curs 1998-99 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

 

• Llegiu el text següent i contesteu les qüestions.

INFORME DE N. KHRÚIXTXOV AL SOVIET SUPREM EL 31-10-1959 SOBRE LA SITUACIÓ INTERNACIONAL

No fa gaire temps, el foc de les passions que provocava la guerra freda era tan gran que una simple espurna hauria pogut provocar un conflicte mundial. [...] Actualment, es manifesta cada vegada amb més força a Occident una avaluació més mesurada de la situació, una millor comprensió de l’equilibri de forces en l’escena internacional [...].
La mateixa vida exigeix que els països que disposen de sistemes diferents han d’aprendre a viure junts en el nostre planeta, a coexistir pacíficament [...].
El reconeixement de l’existència de dos sistemes diferents, el reconeixement del dret de cada poble a solucionar per ell mateix els problemes polítics i socials propis, el respecte de la sobirania i l’aplicació del principi de la no-ingerència en els afers interns, l’arranjament de tots els problemes internacionals a través de la negociació, això és el que implica la coexistència pacífica sobre una base raonable [...].
Els capitalistes no aproven el sistema socialista; la nostra ideologia, les nostres concepcions els són estranyes. De la mateixa manera, nosaltres, ciutadans d’Estats socialistes, no aprovem el règim capitalista i la ideologia burgesa. Necessitem, però, viure en pau i solucionar, només amb mitjans pacífics, els problemes internacionals que es presentin. A partir d’aquesta comprensió queda justificada la necessitat de fer concessions mútues.

1. Resumiu les idees principals del text i situeu-lo en el seu context històric. [1 punt]
   
2. Expliqueu en què consisteix la política de coexistència pacífica i relacioneu-la amb el principi de no-ingerència. Valoreu la proposta del dirigent soviètic en el moment polític que vivia l’URSS. [2 punts]
   
3. Expliqueu algun dels conflictes de l’etapa que anomenem de coexistència pacífica i valoreu les seves conseqüències en la política dels blocs i en les relacions internacionals. [2 punts]

Font: PAAU. LOGSE HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

• Llegiu el text següent i contesteu les qüestions subsegüents:

En les nostres discussions sobre Cuba, els americans [...] sabien que si la sang russa corria sobre Cuba, també es vessaria sang americana sobre Alemanya, i el seu govern volia evitar arribar a aquest extrem. L’episodi havia donat lloc a una interessant competició. Les dues nacions més potents del món enfrontades l’una contra l’altra, i cadascuna amb el dit al gallet. La guerra podia semblar imparable. Però cadascuna de les parts havia mostrat que si el desig d’evitar la guerra és suficientment fort, fins i tot els més greus conflictes poden ser solucionats mitjançant un compromís. I va ser un compromís el que vam establir en relació amb el problema cubà. Va ser finalment el triomf de la raó. Jo guardaré sempre un gran respecte a la memòria del president desaparegut, perquè es va mostrar sempre com un home de seny i
fermament resolt a evitar la guerra. No es va deixar intimidar, però no es va pas mostrar imprudent. Va saber donar l’esquena a les forces de dreta del seu país que volien embarcar-lo en una acció militar contra Cuba i va deixar ben palès que era un bon home d’estat.
De la nostra banda, nosaltres vam valorar com una gran victòria el fet d’haver aconseguit de Kennedy la promesa que ni Amèrica ni cap dels seus aliats intentarien d’envair Cuba. [...] Els esdeveniments van ser una prova dura per a Cuba, però és més que probable que si no haguessin tingut lloc, els americans haurien protagonitzat una nova invasió per tal de suprimir de l’illa tot vestigi de socialisme. Ara que la crisi ha passat i que s’ha arribat a un acord satisfactori entre les dues parts, serà molt difícil que en el futur els americans tornin a intervenir en els afers de l’illa. Hem aconseguit, doncs, assegurar la pervivència del règim socialista cubà. [...] La crisi del Carib ha estat una gran victòria per a la política exterior soviètica i també per a mi, en la meva carrera d’home d’estat, ja que ens ha ofert un èxit espectacular sense haver hagut de disparar ni un sol tret.
                                                         Memòries del dirigent soviètic Nikita Khrusxov (edició americana de 1970)
Qüestions

1. Quina anàlisi fa Khrusxov de la crisi cubana dels míssils i de l’actuació americana i soviètica durant el conflicte? Per què ho considera una gran victòria soviètica? [1,5 punts]
   
2. Situeu els dos protagonistes dels fets, Kennedy i Khrusxov, en el context polític d’aquell moment i expliqueu en què va consistir la crisi dels míssils. [2 punts]
   
3. Les relacions sovieticoamericanes després de la Segona Guerra Mundial van passar per períodes de guerra freda i de coexistència pacífica. Expliqueu en què va consistir cadascuna d’aquestes etapes i esmenteu-ne alguns dels conflictes més rellevants. [1,5 punts

Font: SÈRIE 5 PAAU. LOGSE HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI 1998

• Llegiu el text següent:

En la primera mitad del siglo XX en la Unión Soviética había un gran problema con la vivienda. Tras la Revolución de 1917 la gente empezó a instalarse en las casas nacionalizadas que antes pertenecían a las clases altas de la sociedad. Pero más tarde una enorme parte de los ciudadanos vivía en pésimas condiciones en apartamentos compartidos. Otro tipo de vivienda popular eran la barracas que no ofrecían ni siquiera una habitación propia a sus habitantes. La situación empeoró después de la Segunda Guerra Mundial cuando la tecnología de construcción del momento no permitía resolver el problema con premura.
Pero, cuando Nikita Jruschov fue nombrado nuevo jefe de Estado, anunció la necesidad de aumentar el ritmo de la construcción y bajar su costo. (…) Normalmente las jruschovki tienen departamentos de 1, 2 o 3 habitaciones (que pueden hacer las veces de dormitorio, sala o todo al mismo tiempo), todas muy pequeñas. En ocasiones el acceso a una habitación solo es posible a través de otra. La cocina-comedor mide 6-8 metros cuadrados. En cualquier caso, que el gobierno concediera uno de estos pisos era una maravilla en comparación con lo que muchos habían tenido antes.
A pesar de todo, las jruschovki tenían una ventaja indiscutible: la velocidad de construcción. Un edificio de modelo K-7 podía estar montado en tan solo 12 días. Los paneles se producían rápidamente en las fábricas, se trasladaban inmediatamente al lugar de obra y se instalaban como piezas de un gigantesco mecano. El padre de las jruschovki soviéticas es el arquitecto ruso Vitali Lagutenko. En 1959 recibió el primer proyecto para un barrio periférico de Moscú. El resultado tuvo éxito y para el año 1970 las casas de nuevo tipo (mejoradas en cada serie posterior) albergaban a unos 54 millones de personas, la cuarta parte de la población de esos años.
Desde sus orígenes, la vida estimada de las jruschovki era de entre 25 años y 50 años. Al parecer es poco tiempo, pero la idea era resolver el problema de la vivienda inmediatamente construyendo edificios temporales.

font: http://rusipedia.rt.com/cultura/arquitectura/issue_223.html

NOTA: A mediados de 1980 los pagos mensuales por el apartamento de dos dormitorios era de unos 15 rublos (aumentaron por última vez en 1928). El salario de los trabajadores, era de 200 a 400 rublos [en la URSS en los años 80 un dólar estadounidense fluctuaba entre 66-87 kopeks (1 rublo = 100 kopeks)].
font: http://www.taringa.net/posts/info/9838200/Salarios-y-poder-adquisitivo-en-la-Union-Sovietica.html

 

• Comenteu la taula següent:
                                                                                 Producció industrial (1940= 1)

font: L'URSS en xifres (1984). Finances i estadístiques, 1985

•Oberveu les taules i, després de precisar el sistema econòmic dels 4 països, feu un comentari comparatiu de les dades següents:

• creixement anual de la població
• esperança de vida
• nº de metges
• escolarització
• nº de tv
• llibres publicats
• PIB/PMN

Estados Unidos

indicador	unidad	1965	1975	1985
Población Densidad Crecimiento anual Mortalidad infantil Esperanza de vida Población urbana	Millón Hab/km2 % %0 Año %	194 21    1,3 24,7 69 68	216 23    1,1 18 71,3 70	238,8    25,5       0,9   11   74     74,2
Nº de médicos Escolarización 12-16 años Televisores Libros publicados	%0 habitantes % %0 títulos	1,5        100,0         362   54.378	1,7      100      586 85.287	1,8        98      790 75.976
Gastos públicos            Educación            Defensa            Investigación	% del PNB % del PNB % del PNB	4,7           7,2           4,1	6,5         5,8           2,3	6,8               6,3               2,8
PIB         crecimiento anual         por habitante	% dólares	4,3         3.540	12,3   7.150	2,2      16.185

URSS

indicador	unidad	1965	1975	1985
Población Densidad Crecimiento anual Mortalidad infantil Esperanza de vida Población urbana	Millón Hab/km2 % %0 Año %	230,9 10    1,1 27,2 69,4 51	254,5 11     0,9 26 70,4 61	277,6 12,4 0,9 22 70,9 66,3
Nº de médicos Escolarización 12-16 años Televisores Libros publicados	%0 habitantes % %0 títulos	2,2          72,0          68   76.101	3,4       92      217 78.790	4,1          99         308     82.790
Gastos públicos            Educación            Defensa            Investigación	% del PMN* % del PMN % del PMN	7,3             -           2,2	7,6       -         4,8	6,6            3,2           4,7
PMN          crecimiento anual          por habitante	%          rublos**	7       838	5      1.428	3,1        2.043

* "En los países de economía planificada la producción se mide por el PMN (Producto material neto). (...) Contrariamente a una opinión muy extendida, el valor de la producción y su índice de crecimiento no resultan sobrestimados por el sistema contable de los países de economía planificada. (...) El índice de crecimiento de Hungría entre 1979 y 1984 fue respectivamente de 7,5% por año para el PIB (definición occidental) y del 7,6% para el PMN (definición de la contabilidad socialista)" citado en El Estado del mundo 1987, página 649.
** nota: a efectos comparativos, tener en cuenta que en los años 70 el rublo valía más o menos igual que el dólar.

España

indicador	unidad	1965	1975	1985
Población Densidad Crecimiento anual Mortalidad infantil Esperanza de vida Población urbana	Millón Hab/km2 % %0 Año %	32 64 1,0 37,3 69 61	35,6 71 1,0 22 72,8 71	38,6 76,5 0,6 11,0 74,3 77,4
Nº de médicos Escolarización 12-16 años Televisores Libros publicados	%0 habitantes % %0 títulos	1,3          38           55     17.342	1,8       73      187 23.527	2,6 90 258 32.138
Gastos públicos            Educación            Defensa	% del PNB % del PNB	0,9         3,4	2,1         2,6	2,6              2,4
PIB         crecimiento anual         por habitante	% dólares	7,0      730	1,8 2.950	2,1          4.339

 

Perú

indicador	unidad	1965	1975	1985
Población Densidad Crecimiento anual Mortalidad infantil Esperanza de vida Población urbana	Millón Hab/km2 % %0 Año %	11,7            9,1            3,0        163          47          46	15,2 11,8 2,5 53 55,5 -	19,7 15,3 2,3 88,0 58,6 67,4
Nº de médicos Escolarización 12-16 años Televisores Libros publicados	%0 habitantes % %0 títulos	0,5 53,8 18 927	0,52 65 40 767	0,8 75,7 49 704
Gastos públicos            Educación            Defensa	% del PNB % del PNB	5,1 ---	3,5         2,2	3,3 7,8
PIB           crecimiento anual           por habitante	% dólares	5,1*         366	1,3**    897	1,9       964

* 1960-73     ** 1973-83

 

                  Font de les taules anteriors: El Estado del mundo 1987. Anuario económico y geopolítico. Ed. Akal

• Responeu les qüestions sobre l'entrevista següent:

                                                  Entrevista al historiador J. Le Goff (extracte)
                 En los años treinta viví el ascenso del Frente Popular. El entusiasmo del Frente Popular me dio una idea de que la historia es algo en movimiento. (...) En febrero de 1948 estaba en Praga cuando el país adoptó el comunismo. Mis amigos eran socialistas, ni comunistas ni reaccionarios. He visto su desilusión e inquietudes ante la instalación del "socialismo real". Eso me evitó inscribirme en el PCF como hicieron la mayoría de mis colegas en Francia. Era normal porque había una gran desilusión tras la Liberación y el PC parecía el único lugar para los que querían hacer algo por la sociedad. Me ahorró luego ser anticomunista, como la mayoría de mis amigos cuando abandonaron el PCF. (...)                                
                                                                         LA VANGUARDIA, viernes 5 de mayo de 1999

1. Explica què era el "Frente Popular".
2. Explica a què es refereix l'autor amb el "socialismo real".
3. On, quan i per què diu l'autor que hi havia una gran desilusió?
4. Quan i per què molts militants van abandonar el PCF?

 

 

• Responeu les qüestions sobre el text següent:

Berlin* fue un testigo excepcional por su profundo conocimiento de la cultura y la historia rusas, y algo más importante aún: tanto en 1945 como durante su segundo viaje a la URSS, en 1956, en ningún momento se dejó engañar por las trampas del comunismo soviético, que sin embargo deslumbraron y cegaron, como las proverbiales baratijas a los indígenas americanos, a generaciones enteras de intelectuales occidentales. Su análisis del estalinismo como fraude de la dialéctica marxista y maquinaria de poder merece aún hoy ser divulgado ampliamente. Porque aún hoy abundan entre los sedicentes intelectuales progresistas occidentales los mitificadores del marxismo y el "socialismo en un solo país".
(…) La sagacidad y la astucia, la destreza y los conocimientos de Berlin, dignos del Odiseo homérico, impregnan este recorrido por los años más oscuros de Rusia. Pero también la empatía con sus habitantes, que permitió a su autor comprender que la mayoría de "los gobernados" o "súbditos" del régimen nunca llegaron a creer del todo en la propaganda oficial, que "en su gran mayoría no [eran] ni creyentes comunistas ni herejes impotentes", y de los que traza, a la postre, un retrato, si no enteramente encomiable, ciertamente amable: el de "un grupo profundamente apolítico, aislado, educado con rigor, romántico, imaginativo y algo infantil integrado por seres humanos normales y corrientes que forman parte de una corporación gobernada sin piedad".

*Isaiah Berlin: la mentalidad soviética. la cultura rusa bajo el comunismo. galaxia gutenberg/círculo de lectores (barcelona), 2009, 369 páginas.

                                                                  Ana Nuño. La cultura rusa bajo el comunismo, 2009-07-16
                                                   http://www.libertaddigital.com/opinion/libros/ulises-en-la-urss-1276236812.html

1. Situa el context històric del document
   
2. Destaca les idees fonamentals
   
3. És el mateix marxisme que stalinisme? Raona la resposta
   
4. Quina és la postura de l'autor?
   
   

• Observeu el gràfic i responeu les qüestions:

                                      Producto per capita de algunos países comunistas (Dólares internacionales de 1990)

		1938	1950	1973	1989
Albania		n. d.	1.001	2.273	2.477
Bulgaria		1.595	1.651	5.284	6.216
Checoslovaquia		n. d.	3.501	7.041	8.768
Hungría		2.655	2.480	5.596	6.903
Polonia		2.182	2.447	5.340	5.684
Rumania		1.242	1.182	3.477	3.941
Yugoslavia		1.356	1.551	4.361	6.250
URSS		2.150	2.841	6.059	7.098
China		562	439	839	1.827

Fuente: Maddison, A. (2003), The World Economy: historical statistics, OCDE, Paris.

1. Analitzeu l'evolució que descriu el gràfic
2. Compareu l'evolució de l'URSS i de Xina
3. Quin sistema econòmic hi havia en aquests països?
4. Comenteu les característiques de l'economia planificada

• Expliqueu el context històric de la fotografia:

• Observeu i comenteu algun dels quadres següents:

Comparació del nivell tecnològic (1983)

Ordenadores	EEUU	CE	JAPON	URSS
grandes/medianos    nº/millón de habitantes pequeños     nº/millón de habitantes	96.500 412 1.000.000 4.273	23.400 135 240.000 1.387	16.900 142 70.000 588	3.040 11 22.000 80
Robots industriales    nº/millón de habitantes	44.700 196	51.877 201	67.435 571	3.000 11

Font: Brzezinsky: El gran Fracaso. Pag. 29.

Gasto energético por 1.000 $ del PNB    (1980)

Paises	Energía Kg. de carbón consumidos	Energía Kg. de acero consumidos
URSS	1.490	135
Polonia	1.515	135
R.D.A.	1.356	88
Hungría	1.058	88
Francia	502	42
R.F.A	565	52
Gran Bretaña	820	38

Font: Jan Winiecki: Las distorsiones en las economías de tipo soviético. Pag. 17

 

Datos macroeconómicos

ALEMANIA	UNIÓN SOVIÉTICA
PIB: 1.600.000 millones de dólares	PIB: 650.000 millones de dólares
PIB per cápita: 25.500 dólares	PIB per cápita: 2.200 dólares
Población: 78.500.000	Población: 295.000.000
Crecimiento Económico: 2,6% (1991)	Crecimiento Económico: - 15% (1991)
Inflación: 3,7% (1991)	Inflación: 150% (1991)

Font: http://www.intelpage.info/web/historiaurss.htm   

 

                                                  PIB per cápita de las grandes potencias 1950-1987

• Llegiu el text i responeu les qüestions.

En el decurs dels anys seixanta les dificultats s’han incrementat en el domini econòmic i els ritmes de creixement s’han alentit sensiblement. Els objectius fixats pel programa del PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica) no s’han assolit ni tan sols en els aspectes menys ambiciosos (...), el desenvolupament de la infrastructura de la investigació, de l’ensenyament, de la sanitat pública, de la cultura i dels serveis bàsics ha experimentat un retard clar (...)
La causa essencial d’aquest estat de coses consisteix en el fet (...) que no hem entès la necessitat aguda, imperiosa, de passar a mètodes de desenvolupament intensius, a l’explotació activa de les aportacions de la ciència i de la tècnica (...) Sota l’efecte de la inèrcia, l’economia ha continuat desenvolupant-se en gran mesura sobre una base extensiva apostant per la contractació de mà d’obra i de recursos suplementaris; d’aquí prové l’important descens de la taxa de creixement de la productivitat del treball i d’altres indicadors d’eficàcia.
                                                                            Mikhail Gorbatxov. Discurs del XXVII Congrés del PCUS 1986.

1. Resumiu les idees principals del text i situeu-lo en el seu context històric. (1 punt).
2. Expliqueu les característiques econòmiques, socials i polítiques de l’URSS. (2 punts).
3. Comenteu les principals conseqüències de la desaparició de l’URSS. (2 punts).

Font: Prova d’accés a CFGS. Història del món contemporani. Convocatòria incidències 2003.2/2

• En acabar, podeu anar a la correcció

• Comenteu el document següent:

Para profundizar en la democracia socialista y perfeccionar la madurez política de nuestro pueblo, hace falta utilizar más plenamente los medios de comunicación para debatir las cuestiones publicas y estatales, fomentar el control por parte del publico y esforzarse activamente por conseguir mayores responsabilidades, mayor disciplina en el trabajo, mayor observación de la ley y el orden socialista y mayor oposición a las violaciones de los principios sociales y las normas éticas del sistema de vida soviético. Todo este trabajo debe organizarse de tal forma que los medios de comunicación puedan actuar de una forma libre, integra y flexible en todo el territorio de la nación; una fuerza capaz de responder sin dilación a los mas importantes acontecimientos y problemas.
Glasnost, critica y autocrítica no constituyen meramente la consigna de una nueva campaña; han sido ya proclamadas y deben llegar a convertirse en norma del sistema de vida sovietico. Sin ellas, no es posible ningun cambio radical. No hay democracia, ni puede haberla si no hay Glasnost. Y no hay socialismo actual ni puede haberlo si no hay democracia.

   GORBACHOV, Mijail. Perestroika. Mi mensaje a Rusia y al Mundo Entero. Ed Ediciones B. Barcelona 1987.

• Llegiu el següent text i responeu les qüestions:

                                    El “Défitsit” o la falta de abastecimiento en la URSS

La vida del consumidor soviético es ante todo una lucha contra la escasez. Los soviéticos denominan défitsit (…)
Hay muchas maneras de cubrir este défitsit. La primera forma es tener privilegios. Los soviéticos dicen “tener acceso” (…) El hecho de ejercer funciones de autoridad (en el seno del Partido, en los órganos del Estado) da derecho a acceder a circuitos especiales de distribución, donde los privilegiados pueden acceder a productos de calidad superior, que no se pueden encontrar en otro sitio, a bajos precios y sin necesidad de largas colas de espera (…)

                                                                        B. Kerblay, M.Lavigne. Les Soviétiques des années 80. 1985

1. Quan el situes?
2. Explica les possibles causes de la escassetat.
3. Quina denuncia fa l'autor?
4. Quines conseqüencies va tenir aquesta situació?

• Comenteu el mapa següent:

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions.

"El destí ha volgut que quan em vaig veure al capdavant de l'Estat ja fos clar que el nostre país estava malalt. Tenim molt de tot: terres, petroli, gas i altres recursos naturals. Déu tampoc no ha estat mesquí amb la intel·ligència i el talent del nostre poble, però vivíem pitjor que en els països desenvolupats i cada cop estàvem més endarrerits.
La causa ja era clara: la societat s'ofegava en les grapes del sistema de comandament burocràtic.
Condemnada a servir la ideologia i a suportar el terrible pes de la cursa armamentística, arribà al límit del que era suportable. Tots els intents de reformes parcials (i n'hi hagué molts) fracassaren l'un darrera l'altre. S'havia de canviar molt radicalment. (…) Comprenia que començar reformes de tal envergadura, i en una societat com la nostra, era un assumpte dificilíssim i arriscat. Però també avui estic convençut de la raó històrica de les reformes iniciades la primavera de 1985.
El procés de renovació del país i de canvis radicals en la comunitat internacional resultà molt més complex del que es podia esperar. La societat obtingué llibertat, s'alliberà políticament i espiritualment (…); encara no hem après a fer ús d'aquesta llibertat. Però la tasca realitzada és d'importància històrica.
Es va liquidar el sistema totalitari que havia impedit que el país esdevingués, ja fa temps, pròsper i florent. Les transformacions democràtiques es van obrir camí; la llibertat d'elecció, la de premsa, la de consciència, els òrgans del poder i el multipartidisme, es van fer realitat; els drets humans es van reconèixer com el principi més alt."

                                                             Fragment de l'últim discurs de Gorbatxov com a cap d'Estat de l'URSS.

1.Resumiu el text amb paraules vostres i situeu-lo en el seu context històric .(1 punt )
2.Expliqueu sis trets més importants que caracteritzen el món occidental des de l'acabament de la II Guerra Mundial. (1,5 punts )
3. Relacioneu la figura de Mikhail Gorbatxov amb la política de reformes del sistema comunista i identifiqueu en el text els elements propis del capitalisme o de l'economia de mercat cap als quals es dirigien les reformes proposades per Gorbatxov. ( 2,5 punts )

Font: PROVES D’ACCÉS A CFGS. PART ESPECÍFICA. HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI. CONVOCATÒRIA D’INCIDÈNCIES. 2001.

• En acabar, podeu anar a la correcció

• Comenteu el text següent:

"Però el sistema econòmic de la Unió Soviètica, malgrat que utilitzesin tots els recursos (no hi havia atur), no es feien servir amb l'eficàcia. L'objectiu de les empreses era l'acompliment del Pla Econòmic i, per assegurar-se l'èxit, els directors de les fàbriques procuraven aconseguir el màxim de recursos per tal de garantir-lo. No hi havia gaires incentius per estimular l'eficiència, l'aprofitament de recursos i la millora de productivitat.... D'altra banda, l'organisme planificador no podia comptar amb gaire informació sobre el funcionament de les indústries, ja que molts directors de fàbrica, per por de ser obligats a incrementar la producció, no donaven tota la informació de què disposaven. L'aplicació d'aquest sistema econòmic implicava una manca d'eficiència, raó per la qual no es va poder mantenir indefinidament. A la Unió Soviètica la producció real baixava i s'havien de dedicar molts recursos a la fabricació d'armament, mentre que els consumidors estaven enlluernats pel consumisme dels sistema econòmic capitalista".   
                                                           E. Carbonell, . Economia. Ed. Teide.

• Observeu la imatge següent:

1. Situeu el context històric de la imatge.
2. Feu  la descripció i  comenteu les causes

• Llegiu el text següent:

Yuri Yaremenko que desde finales de los ochenta ocupaba el cargo del director del Instituto de Pronósticos para la Economía Nacional, destacó que el daño principal que causó la industria de defensa soviética de los ochenta no consistía en el dinero destinado a varios proyectos. La industria de defensa aprovechaba lo mejor que había en el país: el personal cualificado, así como los materiales, equipos y tecnologías más avanzados.
El segundo puesto en el sistema de prioridades lo ocupaban el sector energético y el de las materias primas. La construcción de maquinaria civil y la industria ligera y textil tenían cuadros poco cualificados, los que no fueron elegidos para trabajar en la industria de defensa, y tuvieron que conformarse con materiales de baja calidad. Esto determinaba la efectividad de los productos fabricados y contribuía al retraso del nivel tecnológico de la industria soviética. Pero nadie parecía dispuesto a transferir las altas tecnologías empleadas en el sector de defensa al sector civil.
Yuri Yaremenko recordaba que los programas dirigidos a reducir los gastos militares, que preveían transferir las altas tecnologías y el personal cualificado de la industria de defensa a la fabricación en serie de artículos de amplio consumo (como equipos de uso doméstico de alta calidad) se presentaban al Gobierno soviético desde principios de los ochenta. Pero las autoridades del país ignoraban estas propuestas  y continuaban destinando recursos para el sector de defensa.
Los directores de las empresas del sector se encargaban de fabricar también productos para el uso civil, pero no los consideraban prioritarios porque los programas militares se pagaban mejor y les interesaban más. El desarrollo de nuevos programas para contrarrestar las amenazas que presuntamente representaba la Iniciativa de Defensa Estratégica de EEUU no podía empeorar mucho la situación en el sector de defensa  que desde la segunda mitad de los setenta recibía enormes recursos.
La catástrofe económica de la URSS no se debió al petróleo, ni a la Iniciativa de Defensa Estratégica, ni a EEUU, etc. El problema consistía en que en la economía del país se formó un enorme sector aislado que no se veía afectado por la falta de dinero y que cada vez exigía más.
Habría que transferir una parte de sus enormes recursos para cubrir las necesidades cotidianas de todo el país. Pero los altos cargos del sector de Defensa, desde los directores de las plantas hasta los miembros del Consejo de Ministros y el Comité Central del PCUS -que entendían lo que pasaba en realidad- callaban. Estaban satisfechos con cómo iban las cosas y nadie quería asumir la responsabilidad por tomar decisiones en el sistema de la irresponsabilidad colectiva de los ochenta.
Además, todos temían afrontar una nueva espiral de la guerra fría y por eso trataban de encontrar una fórmula de compromiso entre la presión por parte de Washington en las negociaciones sobre el desarme y las exigencias de los dirigentes del sector de defensa soviético. En consecuencia, la industria de defensa explotó junto con toda la economía de la URSS y el propio país.
Reagan podía apuntarse la victoria, aunque no fue mérito suyo.

                                           Font: Konstantin Bogdànov, Rianovosti (agencia de noticias estatal de Rusia)   4/2/2014
                                             en http://sp.ria.ru/opinion_analysis/20130327/156719923.html 

1. Comenteu els factors que perjudicaven l'economia segons l'utor del text.
   
2. Qui tenia interés en continuar amb aquesta situació segons l'autor?
3. a) Qui era el responsable del programa Iniciativa de Defensa Estratégica?
   b) amb quin altre nom era conegut popularment?
   c) En què consitia aquest programa?
   d) Segons el text, quines repercussions va tenir en l'URSS?
4. Coneixes algun/s dirigent/s soviètic/s que va/n programar reformes en l'economia?. Cita'l/s, explica el seu programa i les conseqüències que va comportar la seva aplicació.
5. Quines són les causes de la crisis de l'economia soviètica segons l'autor?

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

                                                   EL SIGLO DE LAS REVOLUCIONES
El comunismo aceleró la historia
La revolución soviética desafió al capitalismo, pero fue incapaz de construir un sistema que respetara las libertades. El triunfo de la revolución rusa dirigida por Lenin y Trotsky en octubre de 1917 no sólo significó el inicio de una experiencia comunista y modernizadora en un país de estructuras casi feudales, sino que desencadenó esperanzas y energías emancipatorias en todo el mundo, frustradas luego por la deriva totalitaria del proceso revolucionario en manos de Stalin y por el colapso final (1991) de la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas (URSS), nacida oficialmente en 1922.
Pese a la división de la izquierda entre revolucionarios y reformistas que supuso la creación de la Tercera Internacional o Komintern (1919) -Trotski creó la Cuarta en 1938-, la rivalidad a escala planetaria entre comunismo y capitalismo determinó la historia del siglo: influyó tanto en la reacción fascista como en el desarrollo del Estado del bienestar en las democracias occidentales, en las luchas de emancipación nacional de las antiguas colonias y en los movimientos de oposición a las dictaduras alentadas por la extrema derecha.
                                                                                                                                  "EL PERIÓDICO"

1. Comenteu la primera idea del text.
2. Quines conseqüències va tenir la revolució soviètica segons aquest article?
   
3. Defineix comunisme.
   
4. Explica per què diu l'autor: "desencadenó esperanzas y energías emancipatorias en todo el mundo, frustradas luego por la deriva totalitaria del proceso revolucionario en manos de Stalin y por el colapso final (1991) de la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas (URSS)"

• Llegiu la següent entrevista:

El futuro de la Historia

Una entrevista con Howard Zinn* por David Barsamian (fragmento).
*Howard Zinn, profesor emérito de la Universidad de Boston, es uno de los historiadores más distinguidos de los Estados Unidos. Fue un participante activo de los movimientos por los derechos civiles y en contra de la Guerra del Vietnam. Su último libro es The Zinn Reader.

David Barsamian, el entrevistador:  Los defensores de las virtudes capitalistas señalan que la URSS se apropió de Marx, de su nombre y del prestigio del socialismo. Puesto que la Unión Soviética fracasó estrepitosamente, tanto los análisis de Marx como la filosofía política socialista han quedado desacreditados.

Howard Zinn: Sé que eso es lo que se ha dicho. Pero el marxismo solamente podía haber sido desacreditado si la Unión Soviética hubiera creado el tipo de sociedad que Marx y Engels proponían como una sociedad socialista. Pero cuando Marx y Engels hablaban sobre la dictadura del proletariado tenían una idea muy concreta de lo que querían decir con ello. Querían decir que la mayoría de la gente, la clase trabajadora, estaría a cargo de la sociedad. Con 'dictadura del proletariado' no querían decir que un partido político se auto-constituyese en portavoz de la clase trabajadora. De hecho, un partido nunca podría ser tal portavoz, y mucho menos un comité central, un Politburó o un solo individuo. Marx y Engels no imaginaron ese tipo de dictadura.
En un momento dado, Marx habla sobre la Comuna de París de 1871 y su carácter marcadamente democrático, por el que los communards, la gente que se reunía para legislar, tomaban decisiones en el contexto de interminables discusiones diarias, cada hora, 24 horas al día, en las calles de París en las que participaba la gente de París. Y Marx dice: ¿queréis saber a qué me refiero con la dictadura del proletariado? Ahí tenéis a la Comuna de París. Cuando Marx hablaba sobre como sería una sociedad socialista, está claro que no esperaba que esa sociedad creara gulags, que encarcelara disidentes y ejecutara no sólo a los capitalistas, sino también a camaradas revolucionarios, como ocurrió en la Unión Soviética y China. Marx y Engels entendían la dictadura del proletariado como un fenómeno temporal durante el cual el carácter socialista de la sociedad se haría cada vez más comunal y más democrático, y el estado, como dijeron, cada vez sería menos necesario. Marx y Engels declararon en el Manifiesto Comunista que su objetivo era el libre desarrollo del individuo.

                            David Barsamian es fundador y director de Alternative Radio en Boulder, Colorado. http://www.elortiba.org/urss.html#La_desaparición_de_la_URSS

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

                                                      EL DIA QUE CAMBIÓ EL MUNDO
El extraño régimen surgido de la revolución industrializó el pais y resistió y venció a la invasión hitieriana de 1941, un hecho que lo afianzó. "Treinta o cuarenta años después de que Lenin llegara a la estación de Finlandia, una tercera parte de la humanidad vivia bajo regímenes derivados de Octubre y del modelo organizativo de Lenin", dice el historiador Eric Hobsbawm. Por todo eso, Rusia nunca podrá renegar de Octubre.
La revolución aceleró la emancipación colonial y creó un enorme espacio, la sexta parte de la superficie terrestre, fuera del alcance capitalista. Esa circunstancia le valió a la Unión Soviética una extraordinaria hostilidad por parte de las potencias. El miedo que el espectro de una revolucion social provocó en Occidente generó tanto una reacción agresiva, el fascismo, como reformas para suavizar la explotacion capitalista, la socialdemocracia. El resultado fue otra guerra mundial y la herencia de unos derechos proclamados por Octubre, que son hoy patrimonio universal.
La realidad de la Unión Soviética ofreció cobertura a otras tentativas de cambio social y emancipación imperial en el Tercer Mundo. El marxismoleninismo inspiró a los movimientos de liberación nacional, que junto con el modelo recibían muchas veces gratis las armas para realizar su desafío. Pero el mismo sistema que habia resuelto la modernización de principios de siglo (a un precio humano que concentró entre 1920 y 1950 los dolores, crimenes y sufrimientos que la industrialización occidental habia diluido en un siglo entero) no fue capaz de resolver la modernización de fin de siglo. El sistema soviético contenia tanta anarquia económica y por lo menos tantos defectos y enfermedades como el orden industrial mundial al que, de hecho, pertenecía.

                                                                                                 Rafael Poch: "La Vanguardia"; 26 de octubre de 1997

1. Comenteu la primera idea del text.
   
2. Quines conseqüències va tenir la revolució soviètica segons aquest article?

• Comenteu el text següent:

Lamento decirles que el comunismo nunca ha existido en este planeta, salvo en el paleolítico (comunismo primitivo), el comunismo es la abolición del Estado, la ausencia de clases sociales, y el trabajo comunal, sin explotación del hombre por el hombre, sin trabajo asalariado. Ahora, el Socialismo, que es lo que según la teoría marxista debe ir primero, como paso previo al comunismo, que representa la apropiación del Estado por parte de las clases explotadas y la conversión de éste en un instrumento transformador de la sociedad que lleve a poner los medios de producción en manos de los trabajadores en detrimento de una minoría explotadora y enriquecida a base del trabajo ajeno, ese socialismo nunca ha existido tampoco, porque los intentos fallidos que han habido (sobre todo estalinistas) se han desviado de la esencia de la ideología base: el Estado se ha apropiado de los medios de producción, pero en vez de dárselos a los obreros, ha seguido usando a estos como asalariados, provocando una nueva diferencia de clases: la burocracia estatal acomodada, que vive de los recursos que les provee elestado, y los trabajadores que siguen siendo marginados, aún cuando reciben ciertas ventajas como educación, salud y seguridad social universal.
Pero el verdadero socialismo, donde las empresas sean propiedad de sus trabajadores, donde las ganancias se repartan equitativamente entre los que las producen, donde la innovación conlleve a la mejora de la calidad de vida de todos los trabajadores.... ese sistema todavía está por verse.

Comentario de Geocidio, en http://www.taringa.net/posts/info/16147783/A-21-anos-de-la-caida-de-la-URSS.html

• Comenteu el text següent:

No es de extrañar que la revolución bolchevique y toda la historia de la URSS sean objeto de manipulación sistemática, porque no ha existido otro hecho en el siglo XX que haya causado tanto pavor a la burguesía. Octubre de 1917 es la peor pesadilla del capitalismo hecha realidad: el poder en manos de los trabajadores, fábricas y tierras nacionalizadas, soviets, obreros con armas, racionamiento con carácter de clase... en fin, el mundo cabeza abajo. Por ello, la desaparición de la URSS no ha puesto punto final a la propaganda anticomunista; es preciso borrar su recuerdo de la memoria histórica de la clase obrera.

Carlos Hermida Revillas Cuestiones sobre Stalin Revista Historia y Comunicación Social 2005, 10, 135-156

1. Qui o quins tenen interés en falsificar la història de l'URSS? Per què?
2. Expliqueu algunes de les manipulacions a que es pot referir l'autor.
3. Expliqueu el significat de l'última idea del text.

 

 

• Llegiu el següent escrit redactat per una de les meves alumnes  de segon de Batxillerat que és ucraïnesa:

                                                    LA VIDA DE MIS ABUELAS SOVIÉTICAS

En estas líneas intentaré contar una parte de la historia de La Unión Soviética vivida por mis abuelos y narrada por mí. Soy de Ucrania, en los años 60-80 del siglo XX La República Soviética de Ucrania era una de las 15 Repúblicas que formaban parte de la Unión de las Repúblicas Socialistas Soviéticas.  ¿Si era la vida igual en todas las repúblicas? ¿Si era el nivel de vida igual? No tengo las estadísticas a mano, lo que sé es  que las fábricas producían la misma ropa, los mismos coches, se construían los mismos edificios y los salarios estaban por el estilo. Las decisiones se tomaban por los jerarcas del partido.

                                                         Los recuerdos de las posguerra (1945-56)
Mis abuelos nacieron entre 1930 y 1942,  vivieron el periodo de la hambruna  (1939) y la guerra. Vivían en un pueblo pequeño, cercano a Kiev, de unos 1000 habitantes. Tanto en el caso de  mi abuela materna como la paterna eran tres hermanos.  Los padres de mis abuelos  eran  campesinos (antiguos pequeños propietarios) unos y profesores los otros. Los padres de mis abuelas murieron durante la IIGM.  Mis abuelas empezaron a trabajar a los 13-15 años, después de estudiar secundaria  (aunque la abuela materna estudió para bibliotecaria   después de casada, en la Universidad a distancia y trabajó en la biblioteca del pueblo). No todo el mundo podía estudiar lo que quisiera, especialmente de las carreras que tenían más prestigio (no que ganaban más dinero), como medicina; había enchufes, si conocías a alguien del partido tenías más posibilidades de entrar en la Universidad. En la posguerra se pasó hambre en las ciudades pero en los pueblos, como trabajaban la tierra o tenían un huerto, no se pasó hambre. Los días de fiesta se trabajaban igual porque en las granjas (entonces ya no había diferencia entre los sovjoses y los koljoses) se tenía que cuidar la tierra siempre y hacer las tareas que tocaban –las normas-, como cultivar un terreno cuya producción se la quedaba toda el Estado. Los miembros de la granja cobraban un salario y se quedaban con una parte de lo que producían otras tierras colectivas que cultivaban. Cuando se tenía tiempo libre, la gente se reunía para comer juntos y  bailar. No se iba a la iglesia, estaba prohibido,  y los edificios estaban cerrados o dedicados a otras funciones (almacenes, por ejemplo).

Entre la familia y entre los conocidos de  mis abuelas no recuerdan a nadie que fuera represaliado por sus prácticas religiosas o políticas, no se hablaba de política, no se podían decir en voz alta tus opiniones políticas porque a lo mejor algún  vecino te podía delatar. La gente pensaba que gracias a Stalin se había ganado la guerra a los nazis  y cuando Kruschef, en 1956,  explicó lo de las persecuciones de Stalin la mayoría no se enteró, sólo se enteraron los del partido y los de las grandes ciudades. La visión que sobre Stalin tenía un ucraniano no era diferente a la un ruso. Tampoco  tenían noticias de lo que pasaba en el resto de Europa, quizá alguien tuviera radios clandestinas, pero mis abuelas no.
Mis abuelas siguieron trabajando después de casarse, tuvieron cada una tres hijos, no había ninguna presión del gobierno sobre ello. Según me han contado, a veces había pueblos con solo la población femenina  o con el 80 por ciento de mujeres. De allí el concepto social de la mujer como mujer trabajadora apoyado también por la ideología soviética. Todos eran tovarisch (camaradas) sin diferencia de sexo. Las mujeres tenían  las mismas condiciones laborales que los hombres.
 Mucha gente del pueblo emigró a las ciudades (mis abuelos no emigraron porque ya habían construido sus casas y  tenido sus primeros hijos (las casas les habían costado mucho esfuerzo físico y económico, por entonces  comían solamente patatas y tenían 2 vestidos y un par de zapatos).

                                                           Los recuerdos de los años 60-70
En estos años mejoraron las condiciones de trabajo. Mi madre trabajaba como una especie de secretaria en una fábrica y ganaba unos 80 rublos (el rublo valía más o menos como el dólar),  mientras que el director debía ganar unos 400 (actualmente la diferencia es de 20 veces más). No había mucha diferencia salarial entre los diferentes cargos de la fábrica. El director, como los otros jefes, eran del partido y se les tenía algo de miedo, en cambio, las relaciones con los otros trabajadores era buenas, eran camaradas. Si alguna cosa no gustaba a los trabajadores había una especie de comité de los trabajadores de la fábrica y se hablaba a ver si se podía solucionar, estaba prohibido hacer huelga pero no te podían despedir. El comité controlaba las relaciones laborales, si había algún problema se reunían todos los trabajadores y se exponía el problema. Por ejemplo, si algún trabajador estaba con cierta frecuencia borracho, el comité elegía un grupo o una persona encargada de ayudarlo y controlarlo hasta que abandonara (a veces, pasaban años) esa conducta inadecuada [el alcoholismo era un  problema frecuente]. Lo mismo sucedía si dos compañeros casados, hombre y mujer, tenían una relación extramatrimonial, el comité los reunía ante todos los compañeros y se les hacía reflexionar sobre la incorrección, la falta de respeto hacia sus cónyuges  (era como traicionar a un camarada), y se les hacía ver que deberían interrumpir esa relación inapropiada hasta que se divorciaran, aunque el divorcio era un trámite costoso y lleno de dificultades. Aunque el amor libre se veía mal desde siempre,  el aborto se consideraba una cosa normal, como la iglesia estaba prohibida este aspecto ético no estaba tocado. [En los inicios del Estado soviético se tenía derecho al divorcio, al aborto (1920) y existía  la igualdad entre el matrimonio legal y el concubinato, pero bajo el régimen de Stalin, se instituyó nuevamente el matrimonio civil como única unión legal ilegalizando el amor libre o las parejas de hecho. Más tarde se abolió el derecho al aborto. En 1934 se prohibió la homosexualidad, y la prostitución se convirtió en delito. No respetar a la familia se convirtió en una conducta "burguesa" o "izquierdosa" a los ojos de la burocracia. El aborto no volvió a ser legal en la URSS hasta 1955]
Esta intromisión en la vida privada era lo que más molestaba a la gente, más que la falta de libertades políticas. Tenías que tener cuidado en decir ciertas cosas contrarias al gobierno, pero la gente estaba acostumbrada y el ambiente general era de solidaridad, de ayudarse unos a otros,  con mucho respeto hacia la mujer y hacia las personas mayores (era inconcebible que una mujer embarazada o una persona mayor estuviera de pie en el metro, por ejemplo). La gente vivía bien, tenía todo lo que necesitaba. Una pregunta que siempre recibo  es en relación a la propiedad privada. Es cierto que no podías comprar un piso, se recibía del Estado  un piso exclusivo para tu familia después de x años trabajados dependiendo del cargo y de la suerte, muchas veces tenías que esperar 30 años para recibir un piso de 30 m2 y todo el resto del tiempo el Estado te proporcionaba un ambiente por familia, sin baño ni cocina porque los baños y cocinas eran comunales y normalmente estaban al final de una largo pasillo del cual salían todo tipo de ruidos, empezando por el llanto de los niños. Hasta hoy día sigue existiendo algún "obschezhitiye", la  vivienda comunal (recuerdo que  mis tíos vivían en un edificio de estos en 1988). Por otro lado, la gente que vivía en las zonas rurales disponía de un pequeño terreno otorgado por la empresa o Kolhos (granja colectiva) donde trabajaban para organizar su huerto o para la construcción de una vivienda que se llamaba dacha. Aunque el concepto existía hace mucho, durante la época de  Khrushchev los que querían podían pedir el terreno de 600 m2 aprox. y recibirlo sin ningún coste para construirse la dacha  (después de la caída de la Unión Soviética se pudieron privatizar). En la casa donde se vivía se disponía de los electrodomésticos básicos (nevera, tv, lavadora…), que eran de calidad (mi abuela todavía tiene una lavadora  almacenada de aquella época, y funciona), pero no eran modernos (por ejemplo, la lavadora sólo tenía dos o tres programas: agua fría, agua caliente y centrifugado). Servían para lo básico, pero iban bien.  El alquiler de la vivienda era barato y se pagaba poco por  los otros servicios o eran gratuitos (electricidad, teléfono, gas,  transporte, colegio, hospitales…). La gente se gastaba básicamente  el dinero en comida (mis abuelas no recuerdan que hubiera problema de abastecimiento en ninguna época) y en ropa (pero había poca variación de modelos). Los espectáculos también estaban subvencionados (el ballet y la gimnasia, por ejemplo, eran buena propaganda para el régimen). Algunas personas ahorraban también para poder adelantar un dinero para la compra de un coche (ibas pagando una cantidad).  Mis abuelas se acuerdan de este periodo  como una época dura de trabajo pero llena de fraternidad y amistad, creían que iban a un futuro mejor  y, de hecho, en comparación con la postguerra,  la vida mejoraba. La sanidad y educación eran buenos, la envidia era mínima ya que todos vivían igual y como no entraba nada de fuera (ni productos, ni ideas, ni información) tampoco sabían cómo vivía la gente en otras partes del mundo. La gente creía que el capitalismo era podredumbre y sobre la Guerra Fría no se sabía nada, no se vivía con miedo. No había libertad política pero la gente no se interesaba por la política, eran apolíticos (mis abuelas no iban a votar en las elecciones). No se criticaba que los jerarcas del gobierno o del partido vivieran mucho mejor porque la gente tenia mucho miedo y los jerarcas tampoco eran ostentosos. La gente estaba orgullosa de ser ciudadanos soviéticos, la mayoría no quería cambiar las cosas, lo único que molestaba era la intromisión en la vida privada. En Ucrania había algún descontento contra los rusos en las zonas autóctonas, el ucraniano, por ejemplo, era considerado como una lengua de pueblerinos.

                                                              Los recuerdos de los años 80
Mis abuelas no recuerdan un empeoramiento de las condiciones de vida a partir de los años 80, para ellas no hubo crisis económica, ni escasez de comida u otros productos. Es difícil decir por qué fracasó la política de Gorbachov, quizá porque llegaron más ideas de Occidente y todos creían que allí se vivía mucho mejor, estaban como deslumbrados. La dictadura comunista quizá duró tantos años porque la gente se conformaba porque tenía las necesidades básicas cubiertas, y por el miedo a exigir más derechos. Mis abuelas, hoy en día, echan de menos sobre todo la estabilidad de aquella época. Hay muchas opiniones en relación a aquella época. Unos dicen que era un lavado de cerebro general para crear una capa social de simples ejecutores de órdenes y otros que estaban lo más cerca del paraíso donde los seres humanos son iguales, una especie de paraíso comunista. Los problemas a nivel social y económico empezaron con la caída de la Unión Soviética, en 1991, ya que se deshizo un único organismo económico, entonces fue cuando hubo escasez,  aumentaron las desigualdades y el gobierno fue ocupado por gente corrupta. Además, los ahorros que se tenían depositados en los bancos soviéticos (de Rusia) se perdieron, al igual que las cantidades adelantadas para la compra de un coche.

Anar a:

                     La descolonització i el sorgiment del Tercer Món

Exercicis de repàs
Examens
Pel.lícules recomanades i enllaços