El món dividit (1945-1990)
La Guerra Freda (El Tercer Món)

 

  1. Introducció general
    La interpretació dels fets                                                                                                                          castellano/español
  2. Objectius
  3. Avaluació Inicial
  4. Les relacions entre els dos blocs (la interpretació dels fets)  
    Exercicis
  5. Introducció general a la Guerra Freda interna (la interpretació dels fets)
    Exercicis
  6. L’evolució dels països capitalistes industrialitzats (1950-90)  (la interpretació dels fets)                             castellano
    1. L'evolució dels EEUU
    2. L'evolució de l'Europa Occidental
      1. exercicis sobre l'evolució d'Europa Occidental
      2. exercicis sobre la Unió Europea
      3. exercicis sobre la crisi del petroli
  7. L’evolució dels països comunistes de  l’Europa de l’Est (l'URSS) (1950-91)
    1. exercicis sobre l'evolució de l'URSS
  8. La descolonització i el sorgiment del Tercer Món
    1. exercicis sobre la descolonització
    2. Exercicis sobre les caracteristicas del Tercer Món i el neocolonialisme
    3. Dossier: Kenya 
  9. Exercicis de repàs
  10. Examens
  11. Pel.lícules recomanades i enllaços
  12. Material d'ampliació

 

"il.lustració"

Nelson Mandela, 1993

LA  DESCOLONITZACIÓ I EL SORGIMENT DEL TERCER MÓN

 

                 La política colonialista habia disgregat les antigues economies i distorsionat l'antiga societat donant lloc a l'aparició de la classe obrera, sectors de classes mitjanes amb els quadres tècnics, i una burgesia capitalista vinculada a la minoria governant metropolitana. En els anys trenta, els fills d'aquesta burgesia havien estat formats en la metròpoli i van constituir una elit educada a la manera occidental que va adoptar part de la ideologia predominant. El liberalisme i el seu sistema de valors i el nacionalisme i la seva idea que tot poble té dret a ser lliure es van convertir en els ideals polítics per a molts d'ells, i va desenvolupant-se la idea de la necessitat de tenir un govern propi, d'acabar amb els privilegis de les empreses metropolitanes i de la inevitabilitat de la lluita per la independència. L'espectacular creixement demogràfic que van experimentar les colònies al veure reduïda la mortalitat però amb una natalitat encara alta (cicle demogràfic de transició), origina un augment important de la població urbana i va a produir en molts casos una ruptura amb la mentalitat tradicional que va afavorir l'adopció d'ideologies i models polítics d'Europa. Però va ser durant la II Guerra Mundial quan el sentiment nacionalista va quallar en major mesura entre aquestes elits indígenes a causa d'una sèrie de factors:

  • Molts soldats colonials van ser mobilitzats en la lluita "per la llibertat" enfront del feixisme. Allunyats de les seves llars, van poder observar el superior nivell de vida metropolità comparant-ho amb el de la seva terra, gràcies a l'explotació de les seves riqueses.
  • A Àsia, els japonesos van fomentar el sentiment nacionalista independentista que estava sent profundament afectat per la fi de mite de la superioritat de la raça blanca
  • Durant la guerra, l'increment de la demanda metropolitana va transformar les economias de les colònies davant la necessitat de desenvolupar la indústria autòctona igual que es va imposar una agricultura molt més diversificada
  • En acabar la contesa, la debilitat de les potències europees, en plena reconstrucció, va impossibilitar restaurar l'autoritat per la força enfront dels moviments guerrillers independentistes. D'altra banda, la repressió i la corrupció són molt costoses.
  • Finalment, el triomf de potències no colonials en la IIGuerra Mundial va afavorir la descolonització perquè ambdues eren partidàries del procés independentista. L'URSS va estimular la descolonització participant activament en els moviments nacionalistes a través dels Partits Comunistes indígenes i ajudant als Estats emancipats. La política dels EUA, per la seva banda, va anar molt més cauta doncs encara que li interessava la possibilitat d'ocupar nous mercats, temia la influència comunista en les ex-colònies i, a causa de la Guerra Freda, necessitava l'aliança amb els Estats colonialistes d'Europa occidental.

        

           Tot això va contribuir a incrementar el desenvolupament de les elits indígenes, freqüentment en connexió amb grups metropolitans immigrats, que van ser les que en moltes ocasions van dirigir els moviments descolonizadores i la lluita per la independència contra l'explotació econòmica, l'anquilosada estructura social, i el domini polític estranger. Entre els independentistes, la difusió de la doctrina socialista va suposar objectius revolucionaris (Indoxina, Indonèsia) enfront d'altres grups més estrictament nacionalistes o amb una orientació de matís oligàrquic. Aviat van comptar amb líders carismàtics com Gandhi, Ho Chi Min, Nasser i Lumumba. Ja en 1941 la Carta de l'Atlàntic (resultat de la conferència entre USA i GB), va establir el "dret de tot poble a ser lliure" encara que mentre Rooslvelt ho proclamava al món sencer, Churchill ho interpretava "al món dominat pels feixistes". De qualsevol forma, les promeses o els ànims donats pels diplomàtics nord-americans als líders independentistes o als sobirans indígenes durant la IIGM, va suposar la resistència d'aquests quan les potències colonials van intentar restablir la seva autoritat. L'ONU tambén va proclamar en la seva Carta fundacional (1945) el dret a l'autodeterminació.

Aviat, Gran Bretanya va renunciar a la politica de força adaptant-se als nous temps (constatada l'escassa rendibilitat que suposava el manteniment de l'Imperi per l'elevat cost de la seva administració i defensa), i mentre anava concedint la independència política (aconseguint crear un model nou d'estructura imperial, amb perdurables relacions entre la metròpoli i els territoris colonials quan aquests van accedir a la independència), va continuar la dominació econòmica en els que serien els primers passos per a la nova fase de l'imperialisme: el neocolonialisme, és a dir, la continuació del domini econòmic -e indirectament polític- del nous Estats (l'única excepció a aquesta política més o menys pactada va ser Kenya, on l'aparició del grup guerriller independentista Mau-Mau va provocar una veritable guerra colonial entre 1952 i 1956). Encara que França va ser més reticent a l'acceptació de la fi del colonialisme tal com havia existit fins llavors, lentament es va imposant per les mateixes raons anteriors. A més, l'opinió pública de les metròpolis també es va decantant a favor de les reivindicacions de les colònies. D'aquesta manera, a Àsia i a l'Àfrica, el triomf de la doctrina anticolonialista va incrementar el nacionalisme indígena i va provocar la victòria de la descolonització. La derrota del Japó va facilitar una primera onada descolonizadora a Àsia (1945-55), la dècada següent (1955-65) seria la de la independència d'Àfrica, no sense haver lliurat en moltes ocasions una aferrissada lluita per la independència en ambdós continents.

Al marge de la informació del llibre de text, si voleu ampliar la informació sobre la descolonització podeu anar a:

mapa de la descolonización africana y asiática
La descolonizació africana i asiàtica

           

           Però la descolonització no va suposar l'alliberament dels pobles ni la fi de la divisió entre potències colonials i colònies perquè encara que ja en 1965 havien sorgit una sèrie de nous paises, continuaven amb una gran dependència respecte a les seves antigues metròpolis, tenien Estat propi, però seguien depenent econòmicament dels antics estats colonialistes (neocolonialisme), i, immediatament després de la independència, es van manifestar una sèrie de problemes, dels quals els més preocupants eren:

  • fam: l'explosió demogràfica va suposar, en les economies subdesenvolupades de les ex-colonies, que el nombre de famolencs augmentés vertiginosament.

  • pobresa a causa d'una economia agrària amb enormes dificultats per a la industrialització per l'endarreriment tecnològic i la falta de capital (i la gairebé impossibilitat d'acumular-ho) degut a les relacions del comerç internacional (el valor dels productes mannufacturados sempre superior al de les matèries primeres i aliments), i al fet que els beneficis de les mines, les refineries i les plantacions seguien pertanyent a compañias estrangeres exportadores de capital.

  • tensions socials: estructures socials de tipus patriarcal, semifeudales o tribals, amb una minoria culta, la classe dirigent i dominant autòctona, que gaudia d'un alt nivell de vida, poc inclinada a reformes socials, enfront d'una immensa majoria de camperols analfabets que vivien en situació d'extrema misèria.

  • conflictes polítics: els conflictes socials, ètnics i religiosos (aquests últims perquè es van mantenir les artificials fronteres realitzades durant la colonització), generaven una constant inestabilitat política que va impedir afermar democràcies parlamentàries imposant-se molt sovint dictadures militars de diferent signe.

         

            Els problemes que compartien aquests nous països van conformar el que s'anomenaria Tercer Món (Sauvy, 1952) que, de seguida, van tenir projecció internacional, mentre es comprovava que la desigualtat entre els països rics i els països pobres en comptes de disminuir, anava en augment. El Pla Colombo (1950), a instàncies de La Gran Bretanya, havia pretès fomentar el desenvolupament dels països del sud-est d'Àsia (a l'any següent del triomf de la revolució a Xina, per, entre altres raons, evitar la propagació del comunisme), a través de l'ajuda dels països avançats, però la rivalitat entre els dos blocs va fer que l'ajuda dels EUA i de la URSS fos totalment insuficient. En 1955, la Conferència de Bandung va reunir 29 paises afroasiáticos recentment independitzats que van condemnar el colonialisme (impulsant la solidaritat amb els moviments descolonizadors del moment), la discriminació racial (especial al·lusió a Sud-Àfrica) i l'armament atòmic, fomentant la cooperació econòmica per lluitar contra la fixació dels preus per part dels països compradors al mercat internacional i, enfront dels dos blocs, van proclamar la seva neutralitat, és a dir, la no alineació amb cap dels dos (cosa que no sempre es va aconseguir). A mesura que va anant transcorrent el temps, la realitat del subdesenvolupament es va imposant i la separació entre els països de l'anomenat Primer Món (o Nord) i els del Tercer Món (o Sud, o països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament o, durant la Guerra Freda, països no alineats) es va fent cada vegada més gran, fins arribar a constituir, quan va acabar la Guerra Freda, en un dels trets distintius de l'època actual.

El Fons Monetari Internacional (creat en 1945) i el Banc Mundial (organisme de les Nacions Unides) són dues organitzacions que s'han dedicat a concedir préstecs a països en situacions econòmiques difícils, a través de la concessió de crèdits a baix interes però exigint determinades reformes per concedir les sumes sol·licitades com, per exemple, inversions en infraestructura, educació o sanitat dels recursos econòmics concedits. No obstant això, ambdues organitzacions han estat criticades a causa del poder que aquestes institucions han arribat a reunir, la duresa de les condicions imposades i, sobretot, perquè en ocasions les seves actuacions han perjudicat als països subdesenvolupats mentre beneficiaven als desenvolupats (per exemple, amb l'exportació de residus perillosos o tòxics o la reubicació d'indústries contaminants dels països industrials a països en desenvolupament).

L'Organització per a la Unitat Africana (OUA) és una altra organització internacional vinculada a la descolonització; quan va ser fundada el 1963 agrupava a 32 països del continent africà (en el 2002 va ser reemplaçada per la Unió Africana). La seva fundació va ser possible per l'impuls d'importants líders del Tercer Món com l'emperador d'Etiòpia Haile Selassie I, Kwame Nkrumah i Gamal Abdel Nasser. En la Carta d'Addis-Abeba (on es troba la seu de l'organització) s'expliciten els objectius essencials de l'OUA: recolzar la independència dels territoris colonials i coordinar les relacions interestatales dels nous països després de les dures lluites independentistes, defensar la seva sobirania, la seva integritat territorial i la seva independència, i afavorir la cooperació internacional. L'OUA va ser una de les principals promotores del boicot i les protestes diplomàtiques contra Sud-àfrica a causa de l'apartheid que practicava el seu govern (el 1994, a causa de la fi del sistema de l'apartheid, va ser admesa en l'organització).

 

 

Les característiques del subdesenvolupament (1965-1990)


                         En l'època que estudiem, els països del Tercer Món tenen una economia agrària, basada en la majoria dels casos en el monocultiu d'un producte en les grans plantacions que practiquen una agricultura molt sovint extractiva (és la que utilitza el sòl fins a esgotar-ho, sense reposar els seus nutrients), amb la problemàtica afegida de la dependència respecte als preus internacionals d'aquest producte destinat a l'exportació (cafè a Colòmbia o Brasil, cotó a Egipte, coure a Xile, cacao a Ghana, carn o llana a Uruguai...). Les plantacions han estat les grans beneficiàries de les inversions al Tercer Món i dels plans de desenvolupament (infraestructures de regadiu, abonaments a preus baixos) ja que els seus propietaris són els únics que disposen de capital suficient per introduir millores. Mentre, un altre sector de la població practica una agricultura d'autoconsum en les petites propietats o a les terres comunals. En general, es tracta d'una agricultura de baixa productivitat agrícola (abunden els latifundis mal aprofitats i els minifundis amb escassetat de mitjans tècnics), que determina que el ritme de creixement de la producció d'aliments destinats al consum de la població sigui inferior al ritme de creixement demogràfic, per la qual cosa la desnutrició de part d'aquesta població és una constant i en èpoques de males collites arriben la fam i la mortandad generalitzades (en els anys seixanta la xifra de morts a l'any per malnutrició va ser de 40 milions). El sector industrial està constrenyit, entre una indústria lleugera depenent de la maquinària i la tecnologia de la indústria pesada dels paises desenvolupats (cosa que obliga al pagament de costosos royalties) i les empreses estrangeres destinades a l'exportació de matèries primeres o energia, ja que a causa de l'estretor del mercat interior (baixos salaris), la inversió de capital en empreses nacionals és poc atractiva i la classe dominant es dedica a la compra de terres, l'especulació immobiliària, els negocis destinats a l'exportació o els préstecs). El creixement dels serveis al Tercer Món, a l'inrevés que als països rics, s'ha desenvolupat abans que la indústria (està compost, majoritàriament, per serveis personals). Es tracta, en definitiva, d'una economia determinada per la divisió internacional del treball que estableix que el Tercer Món sigui productor d'aliments exòtics, fonts d'energia, matèries primeres i minerals imprescindibles per a la indústria del Primer Món. Per això, l'economia tercermundista sofreix un progressiu empobriment ja que, en l'època que estudiem, els preus dels productes d'exportació tendeixen a descendir mentre els preus dels productes d'importació tendeixen a ascendir (per exemple, en 1965 els països del Tercer Món havien de produir un 20% més per poder importar les mateixes quantitats que en 1956). És a dir, no és que els països del Tercer Món no experimentin creixement, és que el creixement dels països desenvolupats és molt superior, per la qual cosa les desigualtats augmenten i, comparativament, uns són cada vegada més rics i els altres cada vegada més pobres. Una altra constant de les economies tercermundistes és l'increment constant del deute exterior, una alta taxa d'inflació, l'evasió de capitals i l'elevat índex d'atur.
Des dels anys 80 alguns països perifèrics -Xina, Índia, Corea, Taiwan. Brasil...)- se separen de la resta del Tercer Món i s'aproximen -encara des de lluny- als nivells de vida dels països avançats. Després de la crisi de 1973, a causa que als països desenvolupats l'energia era molt cara, al fet que el proletariat havia aconseguit cada vegada millors condicions laborals, i al fet que la tecnologia permetia augmentar la productivitat emprant poca mà d'obra (encara que molt especialitzada), s'inicia la desconcentració de determinades fases de la producció. Al Tercer Món van anar aquells processos productius que necessitaven molta mà d'obra. La industrialització d'alguns paises del Tercer Món és, doncs, un fet recent que es deu majoritàriament a la política de deslocalització productiva de les multinacionals (dedicades a l'exportació), que busquen als països pobres mà d'obra barata i avantatges fiscals. Els beneficis d'aquesta industrialització acaben en mans estrangeres o en l'oligarquia autòctona, la qual cosa explica perquè els països segueixen subdesenvolupats, malgrat els seus índexs de creixement. Es produeix, en efecte, d'un fort desequilibri en l'economia d'aquests països ja que subsisteixen àrees econòmiques modernes (amb alt índex de productivitat), generalment vinculades a l'exportació tal com s'ha comentat, amb altres d'economia tradicional endarrerides, però ambdues àrees estan desarticulades, és a dir, no es complementen, romanen aïllades i per això els sectors desenvolupats no repercuteixen sobre els altres provocant un creixement general.

 

cuadre creixement econòmic

 

                      Entre 1950-1990, les elevades taxes de natalitat i el descens de les de mortalitat (encara que els índexs de mortalitat infantil es mantenen alts) han conduït a l'anomenada explosió demogràfica del Tercer Món, és a dir, un augment constant de la població, considerat llavors per alguns demògrafs i economistes com un dels problemes més greus del món, si no el més gran. Les polítiques de població dels països del Tercer Món van buscar ralentir el creixement a força d'un control de la natalitat més o menys rigorós, sigui distribuint anticonceptius, practicant esterilitzacions (de vegades amb desconeixement de les pacients) o, directament, prohibint tenir més d'un fill (cas de la Xina). Les conseqüències d'aquest creixement demogràfic per sobre dels recursos generats, a causa dels baixos nivells d'inversió, van ser la fam i les epidèmies, una desnutrició constant i una esperança de vida curta (si la comparem amb la dels països rics). La falta de medicaments, d'una correcta alimentació i d'higiene asseguren la permanència de malalties de tot tipus (algunes d'elles completament eradicades al Primer Món com la malària, el dengue o la diarrea -aquesta última especialment incident en llocs com Àfrica, on l'aigua potable és molt escassa), produint morts, pèrdua de rendiment laboral o acadèmic, disminució de l'esperança de vida i mortalitat infantil.

 

exploxió demogràfica

font: http://www.portalplanetasedna.com.ar/explosion_demo.htm

Davant la falta de futur apareix l'emigració (especialment dels joves) cap als països més desenvolupats, malgrat les dificultats pels límits i controls que aquests estableixen, i, al propi país, a mesura que apareixen illots industrialitzats, s'acentua l'èxode rural cap a aquestes zones urbanes, sovint superpobladas i amb alt nivell de desocupació. A les ciutats dels països subdesenvolupats es poden observar els grans edificis dels centres comercials, els habitatges per a les classes mitjanes i els barris marginals de barraques del proletariat industrial i de serveis que es van construint i ampliant per als immigrants nouvinguts donat que no es produeix un creixement paral·lel d'habitatges i de llocs de treball. D'aquesta forma, el nombre de persones que viu en ciutats augmenta de manera alarmant (ciutats com Mèxic, Sao Paolo, Calcuta o Buenos Aires, aviat van superar els 10 milions d'habitants).

mapa

mapa del creixement urbà al món entre 1950-2000

                      

                    Les societats d'aquests nous països presentaven una gran desigualtat entre les classes amb una majoria d'assalariats treballant en les plantacions o en les mines que viuen en condicions d'extrema misèria (pels baixos salaris i sense subsidis de malaltia, atur o jubilació), incipients classes mitjanes, i una minoria de propietaris agrícoles, comerciants i alts càrrecs de l'administració que constitueixen l'elit dominant (molt sovint són castes relacionades amb les oligarquias ex-colonials). Es tracta de societats patriarcals complexes amb una barreja o superposició de trets estamentals i classistes sense abandonar en alguns casos característiques de les societats tribals. A això s'ha d'afegir-se un alt grau d'analfabetisme i forta discriminació cap a la dona que sol ser la que en determinats països realitza els treballs que permeten la subsistència familiar (treball agrícola de subsistència, recol·lecció d'aigua i llenya, necessitat d'ajudar o fer-se càrrec de les tasques de la llar, acompliment d'algunes activitats remunerades, cuidat dels germans menors, etc). En 1967 aproximadament, una cinquena part de la població mundial (dels quals dos terços són dones) era analfabeta, i 113 milions de nens (majoritàriament nenes) estaven sense escolaritzar segons un informe de la UNESCO, i la xifra ha anat augmentant. En 1978 el 73 % de la població africana, el 50 % dels asiàtics i un de cada quatre llatinoamericans no sabien ni llegir ni escriure. En total les estadístiques mundials assenyalaven que un de cada tres adults és analfabet i en alguns Estats, ser analfabet equival a no poder exercir els drets cívics (a Perú, en les eleccions generals d'aquesta dècada, tres milions de persones van ser excloses del cens dels electors perquè no sabien ni llegir ni escriure). Les dones suposen el 60 % de la població illetrada ja que es produeix un gran absentisme escolar femení. A l' Àfrica és molt elevat per causes com el matrimoni primerenc i els subsegüents embarassos. En les dones del Tercer Món la desigualtat de gènere es fa més palès que mai: en general són les que treballen més hores, tenen ingressos inferiors, una escolarització escassa o nul·la i posseeixen menys drets que els homes. A més, maltractar les dones (i els nens/es) és considerat com una cosa natural.

 

"il.lustració"
Mujeres de Burkina Faso

 

                              L'economia subdesenvolupada, les desigualtats socials, les diferències ètniques, linguístiques i religioses han generat una constant inestabilitat politica, amb episodis de llargues guerres i revolucions i contrarevolucions que es tradueixen en el predomini de règims polítics autoritaris on la violació dels drets humans (detencions arbritrarias, utilització de la tortura institucional, execucions sumàries) i la corrupció formen part de la normalitat. Les oligarquias que governen o el dictador basen la seva autoritat en la força militar i molt sovint els cops d'estat són el mitjà d'accedir al poder. Fins i tot als països declarats formalment democràtics sol ser freqüent el frau electoral, les limitacions dels drets polítics i la persecució dels opositors (per això els moviments armats arriben a ser l'única opció política de l'oposició). Els drets civils, socials i polítics es troben limitats en molts d'aquests paises (drets de reunió, d'expressió, de manifestació, llibertat de premsa...) o són inexistents (subsidis socials, pensions de jubilaciòn i de vellesa, sanitat pública gratuïta, educació obligatòria i gratuïta). Tota aquesta inestabilitat i les accions repressives governamentals empreses per controlar-la provoquen inseguretat, assassinats, segrests, moviments guerrillers, màfies... que augmenten la inestabilitat i la desconfiança de la població cap a les institucions. En llatinoamèrica la propagació de moviments revolucionaris (que tindrien el seu punt culminant en els moviments guerrillers organitzats pel Che Guevara en els anys 60), va provocar la instauració de dictadures militars pel centre i sud del continent (Hondures, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Bolívia, Paraguai....), amb el suport directe (cop d'estat a Guatemala, 1954) o indirecte dels EUA (cop d'estat contra el president Allende a Xile, el 1973, organitzat per la CIA). Són també molt freqüents els problemes de racisme o els conflictes ètnics com els que es donen a Sud-àfrica i a la regió dels Grans Llacs, que periòdicament degeneren en genocidis i guerres civils als països de la zona (Rwanda, Burundi, Zaire (Congo), Uganda, Tanzània, Angola, Nigèria, Libèria, Somàlia, Etiòpia, Sierra Leone). En les decisions internacionals, els països del Tercer Món, encara que constitueixen la majoria de les nacions independents i concentren la mayoria de la població mundial, compleixen un paper secundari -i en ocasions subordinat- respecte del que tenen les nacions més poderoses (que els volen atreure interessades en l’explotació de les seves riqueses).

                        

"il.lustració"

Digo otra vez que libero a Cuba de cualquier responsabilidad, (...). Que si me llega la hora definitiva bajo otro cielo, mi último pensamiento será para este pueblo y especialmente para tí (...). Que dondequiera que me pare sentiré la responsabilidad de ser revolucionario cubano y actuaré como tal. Que no dejo a mis hijos y a mi mujer nada material y no me sabe mal: me alegra que sea así. Que no pido nada para ellos, porque el Estado les dará lo que necesiten para vivir y educarse (...).

Hasta la victoria siempre. ¡Patria o muerto!"

  Carta dirigida por Ernesto Guevara a Fidel Castro
  cuando, en 1965, abandonó su cargo de ministro de
  lndustria de Cuba para crear guerrillas revolucionarías 
  en América Latina

              "En los nuevos campos de batalla traeré la fe que me inculcaste,
el espíritu revolucionario de mi pueblo, la sensación de cumplir el deber más sagrado: luchar contra el imperialismo allá donde sea. Esto reconforta y cura con creces cualquier herida.

 

                      Els valors tradicionals, encara que majoritaris, estan en reculada mentre la cultura de la classe dominant segueix sent la metropolitana que, lentament, es va difonent entre la resta de la societat creant profundes contradiccions culturals per la barreja de creences i costums propis de cultures agrícoles o nòmades amb les provinents del capitalisme occidental. Davant la diversitat de llengües, la que unifica a tots els habitants és l'anglès o el francès, i l'educació de les elits i la formació dels quadres tècnics i els funcionaris segueix estant en mans de l'antiga metròpoli, no obstant això, enfront de la permanència del colonialisme cultural, els països del Tercer Món reclamen tenir una cultura pròpia (el principal problema resideix en com aconseguir que els monopolis de la telecomunicació i la informàtica no acabin per arrasar les cultures autòctones).

                      

L'Índex de Desenvolupament Humà

mapa IDH 2006

                     Fins als anys 90, el concepte de desenvolupament era fonamentalment econòmic i l’indicador bàsic per mesurar el grau de desenvolupament d’un país o una regió era el producte interior brut (PIB) per habitant, però com és una mitjana no donava informació real de com hi vivia la gent (un país podria tenir força riquesa degut als seus recursos naturals, com ara el petroli, però només unes poques persones tenir aquesta riquesa i la gran majoria de la gent viure en la pobresa). Per això, aviat es va anar imposant l’Índex de Desenvolupament Humà -IDH- com a mesura per calcular el desenvolupament dels diferents països en fixar-se en la qualitat de vida de les persones. Aquesta mesura es fa a partir de tres característiques:

  • La salut, que té en compte l’esperança de vida en néixer, els índexs de mortalitat infantil, etc.
  • L’educació, amb aspectes com els nivells educatius de la població o la taxa d’alfabetització dels adults.
  • El nivell econòmic, a partir de les dades del producte interior brut (PIB) per càpita.

 

Exercicis

Sobre la descolonización


• Llegiu el text següent i contesteu les qüestions subsegüents:

                          DECLARACIÓ DEL CINQUÈ CONGRÉS PANAFRICÀ (OCTUBRE DE 1945)
A les potències colonials:
Els delegats creuen en la pau [...]. Però, si el món occidental està encara decidit a governar la humanitat per la força, llavors els africans tindran el dret, com a darrer recurs, d’emprar la força per conquerir la llibertat, encara que la força els destrueixi a ells mateixos i a tota la humanitat. Estem decidits a ser lliures. Volem el dret a l’ensenyament. Volem el dret a tenir una vida digna, el dret a expressar els nostres pensaments i els nostres sentiments. Nosaltres exigim per a l’Àfrica Negra el dret a l’autonomia i a la independència.
Als pobles colonitzats:
Nosaltres afirmem el dret de tots els pobles colonitzats a dirigir els seus propis destins. És imprescindible que totes les colònies siguin alliberades de la dominació imperialista estrangera, tant política com econòmica. Els pobles de les colònies han de tenir el dret a escollir els seus propis governants, sense cap mena de restricció per part de les potències estrangeres. Nosaltres volem proclamar a tots els pobles colonitzats que han de lluitar per aconseguir aquests objectius per tots els mitjans de què disposin.

Qüestions

  1. Citeu les reivindicacions exposades en el text, tot ordenant-les per categories (polítiques, econòmiques, culturals…) i exposeu sintèticament els objectius que es proposen els seus autors. [1,5 punts]
  2. Com va afectar la Segona Guerra Mundial el món de les colònies? Per què la fi de la Segona Guerra Mundial va oferir un marc favorable a l’inici del procés descolonitzador? [2 punts]
  3. El text parla d’utilitzar la força si és necessari. Expliqueu dos casos concrets (africans o no) en què la  consecució de la independència va comportar una guerra d’alliberament. [1,5 punts]
Font: SÈRIE 6 PAAU. LOGSE HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

 

 

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions.

"Era natural i inevitable que el nacionalisme indi estigués ressentit pel domini estranger. Així i tot va ser curiós que fins a finals del segle XIX nombrosos membres de la nostra "intelligentsia" van acceptar, conscientment o inconscientment, la ideologia imperialista britànica. Van elaborar els seus propis arguments sobre ella, i només s'aventuraven a criticar-ne algunes manifestacions exteriors. La Història, l'economia i d’altres temes que s'ensenyaven a les escoles i universitats, s'escrivien enterament des del punt de vista imperialista britànic... Al principi ens era impossible alliberar-nos intel·lectualment d'aquesta versió, ja que no coneixíem d’altres fets o arguments, de manera que buscàvem l'alleujament de la religió en la idea que si més no, en l'esfera de la religió i de la filosofia estàvem al mateix nivell que qualsevol altre poble".
                                                                                           SRI JAWAHARLAL NEHRU.Autobiografia (1936)

1. Resumiu el text amb paraules vostres i situeu-lo en el seu context històric. (1 punt)
2. Expliqueu els orígens de la descolonització, destacant-ne principalment les causes polítiques i les causes econòmiques. (1,5 punts)
3. Relacioneu la figura de Nehru amb la Conferència de Bandungi i el naixement del Tercer Món. (1,5 punts)

           Font: Prova d'accés a CFGS. Part específica: Història del món contemporani. Convocatòria Ordinària.2000.

 

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

                                                                          La cultura a chorro
En «Les racines du ciel», la novela recién galardonada en París con el Premio Goncourt, figura un curioso tipo humano característico de la civilización moderna y al que la grave crisis mundial confiere una importancia de primer plano. Trátase de un negro del corazón de África, trasplantado a París por las oficinas coloniales para cursar altos estudios y que al cabo de unos años, regresa a su aldea de Gosquimanos convertido en un lamentable «detraqué» útil ya sólo para la rebeldía y para el odio
Y es que se le ha dado la cultura a chorro, no como un baño sedante eliminador de impurezas, sino con la brutalidad de una ducha fría suscitadora de espasmos nerviosos. Sobre todo cuando la cultura que así se le administra carece de fondo moral y  religioso, es materialista por esencia y más que sobre el alma, actúa sobre los apetitos y los instintos.
Imaginemos a este negro del lago Tchad, nieto o bisnieto de antropófagos. que en vez de la lección humana del misionero, paso imprescindible para su ascensión a una categoría moral superior, se encuentra entre los textos recomendados por sus profesores a Niestche y a Marx como ejercicios espirituales, las charlas de Juan Pablo Sartre i las novelas amorales de Francoise Sagan.
El producto así obtenido es ese ser iluminado, negro, amarillo o de medio color, que (…)  pulula por los pasillos de la O.N.U. «revolviéndose contra  las metrópolis en luchas sin cuartel» Cuando no se dedica a organizar en sus junglas nativas matanzas de europeos y blancos En cualquier caso, una útil cosecha para Rusia. Es que la cultura a chorro, sin discernimiento ha sido siempre la causa de las revoluciones más mortíferas. (…)
(…) Si para los mismos seres de la raza blanca defendidos, cuando no inmunizados, de los riesgos de la mortal toxina por una tradición humanística y civilizada que se remonta a remotas fechas, el abuso puede resultar peligroso,  cuando se trata de miembros de razas recién salidas de una ancestral barbarie, el experimento resulta catastrófico casi siempre.
Todo un submundo de junglas, tundras, arrozales y archipiélagos está hoy en efervescencia y a punta de explotar. Hasta hace relativamente muy poco, Europa había contenido esta amenaza gracias a su prestigio moral, pues la fuerza sólo la ejercía de un modo simbólico: unas cañoneras de apostadero en el Yang-Ttsé o en el Yalú, una bandera izada en los consulados y una cruz sobre las escudas de los misioneros. No se necesitaba más para mantener tranquilos a innumerables enjambres humanos.
Fue preciso para que esa fuerza moral se quebrara que en la primera de las grandes guerras suicidas de nuestro siglo (la del 1914) Inglaterra, Francia y Rusia, para poder vencer, trajeran a batirse a las viejas tierras, civilizadas a hindúes, mogoles, sudaneses, marroquíes y polinésicos. enseñándoles no sólo el uso de modernas armas, sino a matar y oprimir a gentes de una raza hasta entonces rectora. Por si fuera poco se llevaron a la Sorbona, a Oxford y a Columbia hijos de mandarines y de reyezuelos, a los que se enseñó que el hombre blanco había sido un explotador sin entrañas de los pueblos de color, según probaban filósofos muy graves. Y el resultado ha sido los «mau-mau» de Nigeria, el inquietante gesto torvo de los pueblos de Asia y la presencia rusa en el vacío dejado en las dos terceras partes del mundo por los viejos imperios occidentales.
                                          José DEL RIO SAINZ, La Vanguardia  Edición del jueves, 03 enero 1957, página 5

Qüestions:

  1. De què tracta l'article?
  2. Com presenta l'autor a l'home africà que ha estudiat a les Universitats europees?
  3. Les referències a Rúsia, amb què les relaciona?
  4. Diries que l'autor del text estava a favor de la descolonització? Raona la resposta indicant en quines idees del text et bases.
  5. Dedueix els trets més destacats de la mentalitat de l'autor indicant en quines idees del text et bases.


•  Observeu el mapa següent i contesteu les qüestions.


LA DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA

mapa

J. VARELA i altres, Introducció a la història contemporània, Barcelona, 1989

  1. Descriviu la informació que proporciona el mapa i situeu-lo en el seu context històric. [1 punt]
  2. Expliqueu els factors que van influir en el procés de descolonització africana. Diferencieu les etapes d’emancipació i comenteu les diferències en els ritmes i en els continguts de les negociacions amb les metròpolis, segons que fossin colònies britàniques o franceses. [2 punts]
  3. Expliqueu les característiques del moviment polític d’alliberament de les colònies europees i la influència que sobre aquest moviment van tenir el socialisme soviètic, la redacció de la Carta de l’ONU i els acords de la Conferència de Bandung. [2 punts]
Font: SÈRIE 6 PAAU. LOGSE. Curs 1998-99 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI EXERCICI 2

 

• Llegiu el text següent i contesteu les qüestions.

                                     L’EMERGÈNCIA DEL TERCER MÓN EN L’ESCENA MUNDIAL

Fa set dies que som en aquesta ciutat de Bandung, (que) ha estat el centre de les mirades, la capital, s’hauria de dir, d’Àsia i d’Àfrica. [...] Ens hem reunit perquè en aquests grans continents hi ha forces gegantines en moviment, belluguen milions de persones i susciten en els seus esperits passions i desitjos profunds de canviar la seva condició. Quins resultats hem aconseguit? Em sembla que el comunicat que us he llegit representa un resultat considerable. Però voldria destacar el fet més important: ens hem trobat i hem establert llaços d’amistat, i hem discutit conjuntament la manera de trobar una solució als nostres problemes comuns. Hem vingut amb els nostres propis punts de vista considerant el nostre problema com el més important del món [...], però al capdavall els nostres problemes particulars, per importants que siguin, no poden separar-se dels problemes greus que pateix la humanitat globalment. La nostra primera preocupació, doncs, és la pau. Patim un retard. Ens hem distanciat en la cursa del món [...], però en aquesta nova etapa encetada per Àsia i Àfrica estem disposats a corregir aquest retard. Estem disposats a no permetre que ens domini cap país, cap continent. [...] Som grans països del món i volem viure lliurement sense rebre ordres de ningú. Atribuïm una gran importància a l’amistat entre les grans potències, però en el futur no cooperarem si no és en condicions d’igualtat absoluta. És per aquest motiu que fem sentir la nostra veu contra l’hegemonia i el colonialisme que hem sofert durant molt temps, i hem de vetllar per tal de no veure’ns amenaçats per cap altra forma de dominació.

                                                   Discurs de cloenda de J. Nerhu a la Conferència de Bandung, 24 d’abril de 1955

1. Resumiu les idees principals del text i situeu-lo en el seu context històric. [1 punt]
2. Expliqueu els objectius, les característiques i el significat de la Conferència de Bandung. [2 punts]
3. Indiqueu les etapes del procés de descolonització i els factors que el van propiciar. [2 punts]

SÈRIE 2 PAAU. LOGSE. Curs 1999-2000 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

 

 

• Observeu el mapa següent i contesteu les qüestions.

PAÏSOS PARTICIPANTS A LA CONFERENCIA DE BANDUNG (1955)

mapa

  1. Descriviu la informació que proporciona el mapa i situeu-lo en el context historic a que fa referencia.
  2. Indiqueu els objectius de la Conferencia de Bandung i els acords a que van arribar els països que hi van participar.
  3. Exposeu els factors que van impulsar el procés de descolonització i indiqueu si els nous estats van aconseguir una veritable independència.

Font: qüestions d'un examen de selectivitat, mapa obtingut a http://aepasesena.blogspot.com.es/2012/04/sociales-iv-martes-17412.html

 

• Llegiu els dos textos i contesteu les preguntes que els acompanyen.

                                              L’ONU 1 LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES COLONITZATS

  "Els Estats membres de l'organització han de reconèixer  i afavorir la realitzacio, pel que fa a les poblacions dels territoris no autònoms i als territoris sota natela siíuats en llur administració, del dret dels pobles a disposar dells mateixos i han de facilitar l'exercici d’aquest dret aspobles d'aquests territoris, tenint en compte els principis i l’esperit de la Carta de les
Nacions Unides en allò que fa referéncia a cada íerritori 1 a la voluntat  lliurement expressada de íes pobiacions interessades; la voiuntat de la població determinada per la veu del plebiscit o per d’altres mitjans democràtics reconeguts, de preferència sota l’ègida de les Nacions Unides [...]."
                                                                                     Font: Resolució de l'ONU 636/VIII (16-12-1 952)

                                                         EL DESIG DE TRENCAMENT AMB LA METRÒPOLI

  "Preferim la pobresa en la llibertat a la riquesa en l'esclavatge. Hem de conéixer les exigències de les nostres poblacions a fi de cercar les miilors vies de llur emancipació total [...]. No renunciarem pas al nostre dret legítim a la independència. Aquest anhel d’igualtat i de justícia,        nosaltres el portem des del moment que fórem sotmesos a la injusticia i a la desigualtat.
Nosaltres tenim un primer i indiscutible anhel: el de la nostra dignitat. Així doncs no hi ha dignitat sense llibertat."

                                                                                      Font: Discurs de Sékou Touré al general De Gaulle el 1958

Qüestions

1. Resumiu les idees principals dels dos textos i situeu-los en el context històrio. [1 punt]
2. Comenteu les causes que van fer posible el procès descolonitzador. [2 punts]
3. Expliqueu algunes de les conseqüències que han patit els paises colonitzats. A quins nous reptes han de fer front   aquests nous països? Comenteu-los. (2 p)

Font: qüestions d'un examen de selectivitat

 

• Llegiu detingudament el text i responeu el qüestionari que l'acompanya:

                     És arribat, doncs, el moment en què França ha de revisar la seva política tunisiana i escollir entre una política de força condemnada a la catàstrofe, i una política d'emancipació basada en la lleialtat d'un govern amic representatiu d'un poble amic.
            Els colonialistes impenitents diran que una autonomia interna així entesa conduirà inevitablement a la independència. Això És exacte. Perquè la qüestió no és escollir entre la independència i l'administració colonial. La tria se situa entre una independència edificada, patrocinada i guiada per França, que permetrà una cooperació lliure i preservarà  els interessos de França i del món lliure, la qual cosa és possible i encara desitjada per la immensa majoria deIs tunisians, i una independència conquistada mitjançant la sang i l'odi, amb el suport estranger 1 a partir de la qual Tunísia podria caure en mans d'altres blocs menys favorables a França.

HABIB IBM ALI BOURGUIBA, La Tunisie et  la France vingt-cinq ansde lutte  pour une coopèration libre, 1954

  1. Exposeu les idees principals del text.
  2. Qui era Habib Bourguiba?
  3. Per què Bourguiba, l'any 1954, podia dir que "una política de força era condemnada a la catàstrofe?
  4. El Magreb es va independitzar entre el 1954 i el 1962. Quina tria va fer França en aquesta  regió d'acord amb la disjuntiva plantejada per Bourguiba? La política francesa va ser uniforme?
  5. Esmenteu algunes conseqüències de la descolonització pels països del continent africà.

Font: qüestions d'un examen de selectivitat

 

• Observeu el mapa següent i contesteu les qüestions.

                   La descolonització de l’Àfrica

mapa polític d'Àfrica
P. Gifford, R.Louis, The Transfer of Power in Africa, Yale U.P. 1982


1. Què és l’Organització per a la Unitat Africana (OUA)?. Quin any es va crear?
2. A quins estats europeus pertanyien Nigèria, El Zaire, angola i Líbia quan eren colònies?
3. La República de sudàfrica evoluciona de manera distinta per les seves característiques particulars. Quines diferències presenta?.
4. Anoteu a grans trets el procés d’independència d’Algèria.
5. Situeu en el procés de descolonització africana: Patrice Lunumba i Habib Bourguiba.

Font: qüestions d'un examen de selectivitat

 

• Llegiu el text següent i contesteu les qüestions que l'acompanyen.

DECLARACIÓ SOBRE L'ATORGAMENT DE LA INDEPENDENCIA ALS POBLES COLONITZATS
Adoptada per l'ONU el 14 de desembre de 1960

«L'Assemblea General de l'ONU [...] proclama solemnement la necessitat de posar fi rapidament i incondicionalment al colonialisme en totes les seves formes i manifestacions. I per aixo es fa la declaració següent:
1. La subjecció dels pobles a una subjugació, a una dominació i a una explotació estrangeres constitueix una negació dels drets fonamentals de l'home [...].
2. Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació [...].
3. La manca de preparació en el pla polític, economic o social o en l'ensenyament no podra ser mai un pretext per retardar-ne la independencia.
4. [...] Es posara fi a qualsevol acció armada i a totes les mesures de repressió contra els pobles dependents [...].
5. S'adoptaran mesures immediates als territoris sota tutela, als territoris no autonoms i a tots els altres territoris que no han accedit encara a la independencia, per tal de transferir tots els poders als pobles d'aquests territoris i que puguin gaudir d'una independencia o d una 'libertat completes
6. Qualsevol temptativa que pretengui destruir parcialment o totalment la unitat nacional i la integritat territorial d'un país és incompatible amb els objectius i els principis de la Carta de les Nacions Unides.
7. Tots els Estats han d'observar fidelment i estrictament les disposicions de la Carta de les Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets de l'Home i de la present Declaració, sobre la base de la igualtat, de la no-ingerencia en els afers interns dels Estats i del respecte dels drets sobirans i de la integritat territorial de tots els pobles.»

Qüestions
1. Resumiu les idees principais d'aquest text i situeu-lo en el context historic en que es va redactar. [ punt]
2. Quins factors van afavorir i impuisar el procés descolonitzador? [2 punts]
3. Quina és la situació actual de la majoria dels països que van assolir la independencia? Realment, es van alliberar "d'una dominació i una explotació estrangeres”? [2 punts]

          Font: qüestions d'un examen de selectivitat

 

acudit en http://www.e-faro.info/

 

• Llegiu el següent text:

DISCURSO EN CEREMONIA DE PROCLAMACION DE LA INDEPENDENCIA DEL CONGO

Hombres y mujeres del Congo,
Victoriosos luchadores de la independencia,
Los saludo en nombre del gobierno congolés.
Les pido a todos ustedes, amigos míos, quienes pelearon incansablemente en nuestras filas, marcar este 30 de junio de 1960, como una fecha ilustre que quedará por siempre grabada en sus corazones, una fecha cuyo significado le explicarán orgullosamente a sus hijos, para que ellos en su momento les puedan contar a sus nietos y bisnietos la gloriosa historia de nuestra lucha por la libertad.
Aunque esta independencia del Congo está siendo proclamada hoy en acuerdo con Bélgica*, un país amistoso, con el que estamos en igualdad de términos, ningún congolés olvidará que la independencia se ganó en lucha, una lucha perseverante e inspirada que ocurrió en el día a día, una lucha, en la que no nos intimidamos por la privación o el sufrimiento y no escatimamos fuerza o sangre.
Estuvo llena de lágrimas, fuego y sangre. Estamos profundamente orgullosos de nuestra lucha, porque era justa y noble e indispensable para poner fin a la humillante esclavitud que nos fue impuesta.
Esa fue nuestra suerte durante los ochenta años de dominio colonial y nuestras heridas están muy frescas y son demasiado dolorosas para ser olvidadas.
Hemos experimentado trabajo forzoso a cambio de una paga que no nos permitía satisfacer nuestra hambre, vestirnos, tener alojamiento decente o criar a nuestros hijos como seres amados.
Mañana, tarde y noche éramos sometidos a burlas, insultos y golpes porque éramos "Negros". ¿Quién podrá olvidar que el negro era tratado como "tú", no porque fuera un amigo, sino porque el respetuoso "usted" estaba reservado para el hombre blanco?
Hemos visto nuestras tierras confiscadas en nombre de leyes aparentemente justas, que daban reconocimiento sólo al derecho de la fuerza.
No hemos olvidado que la ley nunca fue la misma para el blanco y para el negro, que era indulgente para unos, y cruel e inhumana para los otros.
Hemos experimentado sufrimientos atroces, hemos sido perseguidos por convicciones políticas y creencias religiosas, y exiliados de nuestra tierra natal: nuestra suerte fue peor que la muerte misma.
No hemos olvidado que en las ciudades las mansiones eran para los blancos y las chozas en ruinas para los negros; que un negro no era admitido en los cines, restaurantes y tiendas reservadas para los "europeos"; que un negro viajaba en el compartimento, bajo los pies de los blancos en sus cabinas de lujo.
¿Quién podrá olvidar los tiroteos que mataron a tantos de nuestros hermanos, o las celdas en las que eran arrojados sin piedad aquéllos que no estaban dispuestos a someterse por más tiempo al régimen de injusticia, opresión y explotación usado por los colonialistas como herramienta de su dominación?
Todo eso, hermanos míos, nos trajo un sufrimiento indecible.
Pero nosotros, que fuimos elegidos por los votos de sus representantes, representantes del pueblo, para guiar a nuestra tierra natal, nosotros, que hemos sufrido en cuerpo y alma la opresión colonial, nosotros les decimos que de ahora en adelante todo eso está terminado.
La República del Congo ha sido proclamada y el futuro de nuestro amado país está ahora en las manos de su propio pueblo.
(…)
¡Gloria eterna a los luchadores de la liberación nacional!
¡Viva la independencia y la unidad africana!
¡Viva el Congo independiente y soberano!

                                                                                                                        Patrice Lumumba, (30 de Junio de 1960)

*NOTA: La independencia del Congo estuvo ligada a la condición de que el Congo heredara la deuda externa de Bélgica, con lo cual el nuevo país nació endeudado teniendo que devolver un préstamo que jamás recibió.

Si voleu llegir el discurs complet aneu al material de ampliació

Qüestions:

  1. Busca informació sobre Lumumba i fes un breu resum.
  2. Creus que la fi del colonialisme significa la fi de l'imperialisme?. Raona la resposta.

 

• Comenteu el text següent:

                          Bélgica pide perdón a Congo por el asesinato del líder independentista Patrice Lumumba

BRUSELAS. - Bélgica admitió ayer "responsabilidad moral" en la muerte del líder independentista congoleño Patrice Lumumba, asesinado en la antigua colonia belga el 17 de enero de 1961. El Gobierno pidió perdón al pueblo de Congo y a la familia de Lumumba, y anunció la creación de un fondo especial para prevenir conflictos en la zona. Pero, tras dos años de trabajo, la comisión de investigación del Parlamento belga no reconoce responsabilidad política alguna en uno de los episodios más siniestros de la guerra fría.
La familia de Lumumba asistió al debate parlamentario y se entrevistó con el primer ministro, Guy Verhofstadt. Primer jefe de Gobierno del Congo independiente, Lumumba tuvo que lidiar con la secesión de la región de Katanga y con una oposición instigada por Bélgica y por Estados Unidos, que veían en él una cuña soviética en una de las zonas más ricas de África. Poco antes de ser fusilado en presencia de ciudadanos belgas y disuelto en ácido sulfúrico, había renegado de la Unión Soviética.
Los parlamentarios belgas han examinado documentos y testigos. Y han llegado a la conclusión de que, aunque ni el Gobierno ni el rey Balduino tuvieron responsabilidad directa, sí hubo "responsabilidad moral" de "algunos miembros del Gobierno belga y de otros actores belgas", quienes contribuyeron a apear del poder al primer ministro y no hicieron nada para impedir las torturas a las que fue sometido antes de morir.

                                                                          MARC BASSETS Servicio especial La Vanguardia 06/02/2002

 

"il.lustració"

Uganda, Distrito de Karamoja, 1980. Un misionero sostiene la mano de un niño.

Exercicis sobre les caracteristicas del Tercer Món i el neocolonialisme

 

• Llegiu el text següent i contesteu les qüestions.

Les estructures de dependència que sàviament havia deixat la colonització segueixen subsistint amb força després de la independència política i graven definitivament la marxa econòmica del continent, enfonsant-lo cada vegada més en el subdesenvolupament. A aquest factor fonamental, se n’hi han d’afegir altres de diversa índole que frenen qualsevol avenç, al mateix temps que condueixen els països cap al caos i la fallida. Malgrat haver conegut algun curt període de prosperitat momentània, la totalitat del continent subsaharià, a excepció de Sudàfrica, està en una crisi aguda i en uns nivells de vida més baixos que en els moments de la independència. Analitzant el creixement del PNB per habitant, obtenim les mitjanes següents: 1950-1960, 2,4 %; 1960-1970, 1,6 %; 1970-1980, 2,3 % (gràcies al petroli d’alguns països), 1980-1990, -0,7 %. Segons estimacions de les Nacions Unides, només un creixement mitjà anual del 5 % és signe objectiu de desenvolupament.
L’evolució del deute extern en milers de milions ha tingut l’increment següent per a tot el continent: 1960, 3; 1965, 6; 1970, 27; 1980, 110. Diverses n’han estat les causes: a) la falta d’estalvi privat, una gestió inadequada de les finances i el pes d’una burgesia administrativa inoperant que absorbeix la majoria del pressupost sense invertir en operacions productives, solen apuntar-se com a factors intrínsecs; b) la inestabilitat i la caiguda dels preus dels productes africans són, sens dubte, l’element primordial en la gestió del deute. [...] Els països africans, que no poden posar preus als seus productes, demanen als desenvolupats una estabilitat d’aquests com a garantia per estructurar polítiques de desenvolupament.

CORTÉS LÓPEZ, J. L., Historia contemporánea de África, desde 1940 hasta nuestros días Madrid, 1995

1. Resumiu les idees principals del text i indiqueu a quin context històric fa referència.[1 punt]
2. Com van incidir en el subdesenvolupament d’Àfrica els processos de colonitzaciói de descolonització? [2 punts]
3. Resumiu les característiques econòmiques i socials de l’anomenat Tercer Món.[2 punts]

SÈRIE 6 PAAU. LOGSE. Curs 1999-2000 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

• En acabar, podeu anar a la correcció (les estructures de dependència)

 

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:  

    El neocolonialismo puede definirse como un fenómeno histórico caracterizado por el dominio o la influencia que las grandes potencias ejercen sobre los paises descolonizados. Constituye una nueva manifestación del imperialismo, en la medida que un estado se propone el control de los destinos de otro para asegurarse la explotación de sus recursos económicos y su fidelidad diplomática (...). El neocolonialismo alcanzó dimensiones universales tras la II Guerra Mundial, como consecuencia de la liquidación de los imperios británico y francés. Se caracteriza por dos rasgos esenciales:
    1. El mantenimiento de los paises del Tercer Mundo como proveedores de materias primas. Las naciones imperialistas se reservan las transformaciones industriales rentables.
    2. Lucha por la hegemonía entre las grandes potencias. Las presiones económicas o la fuerza militar se utilizan para obtener el alineamiento de los paises en vías de desarrollo productores de materias primas o que se encuentran ubicados en zonas estratégicas. (...).
                    En términos generales, el neocolonialismo se ha justificado por la ayuda que necesitan los paises en vías de desarrollo para superar el atraso y las deficiencias estructurales legadas por el colonizador. En el momento de proclamarse la independencia, los paises colonizados se encontraron con enormes problemas -económicos, tecnológicos y educativos-, para la solución de los cuales necesitaban disponer de capitales y técnicos extranjeros. Estados Unidos, primero, y después Francia y Gran Bretaña comprendieron que a través de la ayuda se les presentaba un camino prometedor para mantener su hegemonía en los continentes que se estaban transformando políticamente. Así surgió la gran paradoja: las tremendas lagunas de la colonización se llenaban con la ambición neocolonialista.
                    El interés de las potencias occidentales se incrementó a partir del estallido de la "guerra fría" (1947) por razones estratégicas. Contraviniendo los mismos principios que proclamaban defender, los gobiernos de los paises capitalistas, obsesionados por el "peligro soviético", no vacilaron en aliarse con dirigentes de dudosa reputación (...), y en imponer dictaduras con personajes políticos impopulares (...). Condicionada por motivos políticos y estratégicos, la ayuda estaba destinada a impedir el progreso del comunismo entre poblaciones generalmente sometidas a la miseria, el hambre y la enfermedad; pero, sin olvidar el objetivo de abrir nuevos mercados en los que sería fácil encontrar, a precios convenientes, las materias primas que necesitaban las industrias estadounidenses y europeas para proseguir su expansión acelerada o su recuperación. En último extremo, el neocolonialismo surgió apoyado en las mismas razones económicas que presidieron el expansionismo europeo en el último tercio del siglo XIX.

                          Madridejos, Mateo. Colonialismo y neocolonialismo. Biblioteca Salvat, Barcelona, 1973

    1. Defineix el concepte de "neocolonialisme" i indica les seves característiques.
    2. Quins interessos mantenen les grans potencies capitalistes en les ex-colònies?.
    3. Indica les conseqüències del neocolonialisme per als països descolonitzats.
    4. Pots relacionar aquests textos amb el concepte de "Divisió internacional del treball?.
    5. Indica les causes i la cronologia aproximada de la lluita descolonitzadora. Cita algun líder.
    6. Compara l'estructura econòmica d'Argèlia sota la dominació francesa i en l'actualitat.
    7. Quins són els principals obstacles que tenen els països del Tercer Món per aconseguir el desenvolupament econòmic?.

 

 

• Observeu el quadre i responeu el qüestionari que l'acompanya.

Dades indicatives d'alguns països africans entre els anys 1980-1984
 Egipte        Algèria        Zaire        Níger       Sudàfrica      Etiòpia      Guinea
                                                                                                             Equatorial

(1)      45,3          21,2          31,15         5,93          31,4          33,7            0,38
(2)   113           109            107           146              92          143            137
(3)       1,23          0,5           -                  0,02              -            0,014           --
(4)     56,5          53,4           45,5          90,2          50,2          85,7          63,9
(5)10.275        10.100        1.068         402        16.234         901           31,4
(6)  3.214        12.900        1.659         347         17.348        500           18,1

 


( 1) Població (milions d'habitants).
(2) Mortalitat infantil (per cada mil habitants).
(3) Nº de metges (per cada mil habitants).
(4) Analfabetisme (en tant per cent).
(5) Importacions ( milions de dòlars).
(6) Exportacions ( milions de dòlars).

F. GÉZE; Yves LACOSTE i altres, El estado de! mundo, 1986, Eds. Akal, 1986.

 

    1. Quins desequilibris caracteritzen el subdesenvolupament?
    2. Comenteu els resultats de les columnes que fan referència a les exportacions i a les  importacions.
    3. A quins Estats pertanyien Algèria, Guinea Equatorial, el Zaire i Egipte quan eren colònies?
    4. Digueu a grans trets quines particularitats té la República de Sud-àfrica.
    5. Què és l'Organització per a la Unitat Africana (OUA)?

               Font: examen de selectivitat.

 

• Llegiu el text següent:  

En la 2ª mitad del siglo XX, en la década de 1960, la población se duplica, pasando de los 1.600 millones de personas a los 3.000 millones. Tras la Segunda Guerra Mundial se produce la revolución demográfica del Tercer Mundo, caracterizada por la inexistencia de un paralelo desarrollo de la productividad. En 1982 la población mundial alcanzaba los 4.500 millones de habitantes, siendo éste el año en el que China se convierte en el primer país del mundo en alcanzar la alarmante cifra de 1.000 millones de habitantes. A día de hoy somos más de 6.700 millones de personas, dato que nos lleva a reafirmarnos en que nos hallamos inmersos plenamente en un proceso de explosión demográfica a escala planetaria, pese al crecimiento negativo de países desarrollados, debido al descenso generalizado de las tasas de mortalidad y el mantenimiento aún de altas tasas de natalidad en muchos países menos desarrollados.
(...)
Estos países [del Tercer Mundo] han recortado la mortalidad en un periodo de tiempo mucho más reducido que las sociedades occidentales. La etapa de crecimiento, por su parte, es mucho mayor que en los países desarrollados, al contar con tasas de natalidad mucho más altas que las de la Europa Occidental en el siglo XIX. Se trata, como puede atisbarse, de un crecimiento de población inducido, un incremento poblacional debido sobre todo a factores externos, sin que lleguen a modificarse otros factores relacionados con la mentalidad y las costumbres. Sirva de ejemplo al respecto la mortalidad infantil, que no se ha reducido tanto como la mortalidad general, síntoma claro de este desfase. Las consecuencias de este crecimiento inducido de la población sin modificar el resto de parámetros son graves, ya que a la larga hipotecan el futuro de estos espacios, al crecer muy por encima de lo que estos países pueden sostener.

                       M. I. Arranz (2010). “La población mundial. Características generales. Problemática derivada del
                  envejecimiento demográfico en los países ricos” (Sección Temario de oposiciones de Geografía e
Historia), Proyecto Clío 36. ISSN: 1139-6237. http://clio.rediris.es

 

  1. Esplica per què s´ha reduït la mortalitat en els països subdesenvolupats.
  2. Creus que el creixement demogràfic és negatiu pels països del Tercer Món?. Raona la resposta.
  3. Què significa la última idea del text?

 

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:  

"Un carácter absolutamente primordial de los  paises subdesarrollados es el considerable crecimiento demográfico que una gran mayoría de ellos ha experimentado  desde hace unos cuarenta años y, sobre todo, después de la Segunda Guerra Mundial....
                Crecimiento aterrador, ya que   algunas poblaciones se duplican en cinco años y se decuplican  en diez. Estos crecimientos se deben, por una parte, a una importante disminución de la mortalidad y, por otra, a la  persistencia de elevadas tasas de natalidad....La "revolución sanitaria" sobrevenida mediados el s. XX se caracterizó por el empleo en masa de productos químicos poco costosos...Si, en  los paises desarrollados, a las terapéuticas individuales bien concluidas se han añadido terapeúticas colectivas que son más  que  nada preventivas, los paises subdesarrollados han sido sobre todo objeto de campañas sanitarias masivas, esencialmente orientadas contra las endemias infecciosas susceptibles de propagarse rápidamente a lo lejos, y capaces, por tanto,  de amenazar la salud de otros paises. Además, el florecimiento de las grandes ciudades, donde las chabolas sehallan a veces junto a los barrios ricos, ha requerido la absorción de las endemias más graves. Los contactos entre la ciudad y el campo, el aflujo en masa de campesinos desarraigados, han traido consigo la expansión de lasoperaciones sanitarias a las regiones rurales más conectadascon las aglomeracioes urbanas.La producción de mercancías destinadas a la exportación ha hecho asímismo necesaria la lucha contra ciertas enfermedades que, como el paludismo, reducían en demasía la productividad de la mano de obra y hacían peligrosa la permanencia de los cuadros e intermediarios europeos. Finalmente, cuando las poblaciones del Tercer Mundo comenzaron a agitarse y a reivindicar una mejora de su suerte, la acción médica se convirtió en el mediomás inmediatamente eficaz, y también el menos costoso, utilizado por los gobiernos o por las autoridades coloniales para demostrar que su papel no era enteramente estéril o destructor. Gastando menos de medio dólar por cabeza, se logró disminuir en un 4O% la mortalidad de Ceilán. Hubiera sido preciso invertir 25O dólares por trabajador agrícola y 3OOO dólares por cada nuevo obrero empleado en la industria.     
                En el Tercer Mundo, la disminución de la mortalidad no es un índice de mejora de las condiciones de existencia, sino la prueba de la notable eficacia de los medios médicos modernos que actúan a despecho de condiciones económicas y sociales desastrosas."
                                                                               Y.Lacoste "Geografía del subdesarrollo" ed.Ariel

    1. Indiqueu les característiques del subdesenvolupament  que es troben al text.
    2. ¿A què es deu el desenvolupament urbà?
    3. a) Explica el significat de "cuando las poblaciones ....agitarse"
      b) aquestes poblacions van aconseguir els objetius perseguits? .
    4. Causes del xabolisme de les grands ciutats.
    5. Indiqueu el tipus de mercaderies destinades a l'exportació.
    6. Lacoste cita diversos motius de les vacunacions masivas. Indica  els de caracter econòmic i polític.
    7. ¿Per què s'acusava  a les autoritats colonials d'un paper destructor?
    8. Indica les conseqüències, segons l'autor, de la reducció de la mortalitat. ¿De quina altre manera s'haguès pogut disminuir la T.M.? ¿Per què  no s'ha fet?
    9. Indica les diferèncias les semblances que existeixen en els països del Tercer Món entre l950 i avui dia.

     

• Llegiu el text, analitzeu les dades i contesteu les qüestions que s’adjunten:

 

                                   POBLACIO I DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

  "Una gran proporció del creixement de la població ha tingut lloc als països en desenvolupament, que tenen un total de 4.200 milions d'habitants. El revers d'aquest dualisme demogràfic és la gran disparitat existent en la utilització de recursos, expressada en termes d'energia.
            La quarta part de la població mundial (1.200 milions), integrada en els països més industrialitzats, consumeix les tres quartes parts de l'energia primària disponible. Un nivell de consum d'energia per càpita set vegades superior al dels països en desenvolupament.
            [...] Les opcions en favor d’un desenvolupament humà sostenible han de ser el fruir d’una acció concertada entre els països que tenen més capacitat i oportunitats d’elecció i els que en tenen menys. Cal que a les regions desenvolupades s'adoptin canvis en els patrons de producció i de consum, mitjançant la innovació de tecnologies menys intensives en capital i menys contaminants, basades en la utilització d’energies renovables. Això afavoriria la creació de llocs de trebail i reduiria els impactes ambientals. Als països en desenvolupament, la reducció del creixement de la població ha d'anar acompanyada d'una eradicació de la pobresa massiva. Tots dos éxits permetrien disminuir en gran mesura les pressions sobre els ecosistemes."

                       PERCENTATGE DE POBLACIÓ PER REGIONS

REGIÓ                             1950       1970        1990          2000       2025

Països desenvolupats        33,1       28,4         22,8         20,2       1 S,Q
Països en via
de desenvolupament          66,9       71,6         77,2         79,8       84,1
Africa                                 8,8         9,8         12,1         13,8       18,8
AmèricadelNord                   6,6         6,1          5,2          4,7         3,9
América del Sud                   6,6         7,7          8,5          8,6         8,9
Asia                                  54,7       56,8         58,8         59,3       57,8
Europa                              15,6       12,4          9,4          8,1         6,1

JIMENEZ ARAYA, Tomás. Població i desenvolupament sostenible.
                    Límits i opcions. Quaderns CIDOB, núm. 47. 1994

Qüestions

1. Resumiu les idees principals del text, i descriviu 1 comenteu les dades de la taula estadística. [1 punt]
2. Comenteu les causes que poden explicar l’existència d'un model demogràfic diferent en les antigues metròpolis i en les seves colònies. [2 punts]
3 Quines són les raons que fan possible que una quarta part de la població consumeixi tres quartes parts de l’energia disponible? Comenteu algunes mesures que es puguin prendre per facilitar un desenvolupament humà sostenible. [2 punts]

Font: examen de selectivitat.

 

• Comenteu el text següent:  

INFORME DE LA OMS
La esperanza de vida disminuye en los países pobres y aumenta en los ricos


La mortalidad de los adultos en algunas zonas del sureste africano es mayor ahora que hace 30 años, según ha divulgado en su informe anual la Organización Mundial de la Salud. Pero no sólo los mayores están afectados, en 14 países africanos los niños mueren ahora más que en 1990.
Mientras que la esperanza de vida de una niña nacida hoy en el Japón es de unos 85 años, la de otra nacida en el mismo momento en Sierra Leona es de 36 años. La diferencia está en las vacunas que pueda recibir la primera, una nutrición adecuada y una buena escolaridad. En el momento de ser madre, la atención de maternidad será muy distinta en un país que en el otro. Con los años, cuando la mujer japonesa envejezca, aunque contraiga enfermedades crónicas dispondrá de tratamientos y servicios de rehabilitación excelentes.
                                                                                                                El mundo, diciembre 2003

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2003/12/19/medicina/1071850811.html

• Descriu el mapa següent:

mapa

• Compara el dos mapes i estableix conclusions:

mapa

Mapa de la esperanza de vida en el mundo (2009)

 

 

• Comenteu els gràfics següents:

Gráfico 1. Desigualdades Norte-Sur.
Población, Recursos y Salud. Datos de 1990 y 1992

grafic

 

Gráfico 2. Desigualdades Norte-Sur.
Población, Recursos y Salud. Datos de 1988


grafic 2

Font: María Victoria Delicado Useros. Profesora de Salud Pública UCLM. José Tendero Molina. Miembro de la Junta Directiva de Entrepueblos. Una parte de este artículo fue expuesta en la Mesa Redonda Desigualdades sanitarias. Una revisión a la salud mundial durante el curso de verano Las políticas sanitarias a debate organizado por la Universidad de Castilla-La Mancha en Cuenca en Julio de 1994.
http://www.uclm.es/ab/enfermeria/revista/numero%205/nortesur5.htm

 

 

• Compareu els mapes següents:

mapa

 

mapa PIB 2008

PIB per càpita al 2008

 

• Llegiu i comenteu el textos següents:

Text 1

                        En 1981 murieron 41.000 niños al día en el mundo por desnutrición

Naciones Unidas:- cuarenta mil niños murieron de hambre cada día en 1981 a causa de la desnutrición y de las infecciones, segín el informe anual del Fondo de la ONU para la infancia (UNICEF), que fue presentado ayer en Nueva York. el documento señala que la causa de más de la mitad de los casos de desnutrición infantil fue la acción de parásitos , la fiebre y la infección.
                                                               EL PERIÓDICO, 17 de diciembre de 1982

Text 2

La pobresa afecta 600 milions de nens


L'Unicef denuncia que una de cada 10 criatures deis països rics creix en una familia sense recursos. Dels 1.200 milions de pobres que hi ha al món, la meitat son nens. A més, cada dia moren 30.500 criatures de menys de 5 anys per causes que es podrien haver evitat, i 8.500 menors de 18 anys contrauen la sida. Aquestes dades les va fer públiques l'Unicef el setembre, quan va constatar que el problema de la misèria en els nens no es concentra només en els païos del Tercer Món.
En aquest estudi s'afirma també que un de cada 10 infants que neixen als països rics creix en una familia sense recursos. Segons Marta Santos, directora de l'Oficina d'Avaluacio Política i de Planificació de Unicef, els Estats rics fan tot el posible per amagar aquesta pobresa en les mitjanes estadístiques nacionals. Santos posa com a exemple Nova York, on el nombre de nens nascuts en la pobresa entre el 1990 i el 1996 va augmentar des del 44% fins al 52%, mentre que el percentatge dels que no tenen casa  va creixer en un 21% durant aquests 6 anys.
  (...) L'informe recull que els nens pobres que viuen en països rics "suporten vides de fam, destrició i malaltia, i se'ls nega el  dret a i`educació, a rebre serveis d'atenció de la salut, a tenir accès a aigua apta per al consum i al saneiament i també  a estar fora de perill".
El 26% dels nens nascuts als Estats Units i a  Rússia tenen  unes probabilitats molt altes de viure en una familia pobra (amb ingresos menors que la mitjana dels ingresos del pais en general). A Espanya aquesta possibilitat es del 13%, lleugerament superior a la d’Alemanya i França. (...)                  
  El president del comitè espanyol d’Unicef va afirmar que la situació es "enormement millor que a l’Àfrica i l'Amèrica Llatina. Ens podem comparar a altres paisos de la UE, peró evidentment hi ha focus de pobresa, maltractament i violència, sobretot en zones suburbanes i d'emigració".            
  L’informe de l'Unicef també  recorda que per cada mes que  s’ajorna la campanya per frenar "la paorosa pandèmia de la sida, s'encomanen amb el fatal  virus 250.000 nens i joves. El 1998 van morir 900.000 dones pel VIH, i més de 585.000 perden la vida a causa de complicacions de l’embaràs i del part que s’haurien pogut prevenir.

                                                                                         EL PERIODICO DE L'ESTUDIANT,  GENER 2000

 

 

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:

                                      El deute extern: el problema més greu de Llatinoamèrica  avui
 El problema més greu que afecta en aquests moments el continent és el deute extern. Per entendre el problema de l'endeutament de primer fem una ullada a la història econòmica de Llatinoamèrica. Al començament del s. XX, l'economia llationamericana es va orientar cap a l'exportació de matèries primeres, tant agrícoles com minerals.  Després de la IIGM s'orientà cap a l'instal.lació d'indústries en tot el continent. Més tard, cap a la dècada dels 70, aquesta indústria va haver de demanar préstecs al món més industrialitzat. (...) El fet que gran part d'aquests crèdits es concedissin a un interès variable, va convertir-ne el pagament en un llast cada vegada més onerós i difícil de suportar per als països d'Amèrica Llatina. A més, no tots els crèdits es van utilitzar  per al finançament de reformes que repercutissin en la reactivació econòmica d'aquests països, sinó que moltes vegades van servir no sols per finançar reformes d'empreses modernes del sector públic (petroli, acer, armament...), sinó per ajudar les multinacionals i alimentar la burocràcia estatal, com també per ampliar els efectius militars dels governs. Al començament de la dècada del 80, els països industrialitzats van reduir substancialment el volum de les seves importacions, excepte del petroli. Aquest fet va incidir greument en els països del Tercer Món, ja que el volum de l'oferta de matèries primeres que venien als països industrialitzats continuava creixent com a resposta a les expectatives d'anys anteriors. Com que les expectatives no es van confirmar, aquests països es van trobar amb una major producció que al mercat es pagava a preus més baixos i, consegüentment, va augmentar el valor del seu deute extern.

                                                        E.Díaz i altres. Rella, Geografia humana i econòmica, Barcanova

  1. Explica què és el deute extern.
  2. Quins països tenen un deute extern molt elevat?
  3. Per què estan tant endeutats?
  4. Darrerament, el deute extern creix o està disminuint ?. Raona la resposta.

     

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:  

                                                                   POBRES PAÏSOS POBRES !
                Els països pobres, que representen més de les tres quartes parts de la humanitat, només es beneficien del 6,5 % de les riqueses mundials i, per bé que posseeixin el 80% de les primeres matèries, la seva part en la producció mundial és inferior al 7%. La població dels EUA representa el 6% de la del planeta i en consumeix el 55% de les riqueses totals: els aparells de climatació que utilitza aquest país consumeixen més energia que la Xina Popular, amb els seus 850 milions d'habitans (...).
                Els països no són amos de la seva riquesa. És una falacia dir que Guatemala produeix plàtans. Seria més just dir que la societat nord-americana Del Monte, hereva de la detestable United Fruits, recol.lecta plàtans a Guatemala. Els mecanismes d'intervanci internacionals fan que els països productors del tercer Món no controlin els preus de les primeres matèries que venen. Eduardo Galeano, a Las venas abiertas de América Latina, ens ha donat mil exemples: Però heus aquí d'altres trets dels llibre a què em refereixo: el 1963 Tanzània havia de produir cinc tones de sisal per adquirir un tractor; set anys més tard, el 1970, el preu del mateix tractor s'elevava a deu tones de sisal.      
                L'augment  de preus de les primeres matèries -de café, per exemple- resulta de manipulacions especulatives de les grans firmes i mai en benefici dels treballadors de les plantacions: el 1954 els països del Tercer Món productors de café necessitaven lliurar catorze sacs de gra a canvi d'un jeep; el 1963 aquest jeep sortia a 32 sacs.
                Les delicies de la societat de consum es fonamenten en una injustícia (...). Després de tres minuts més de lectura els morts per inanició als països pobres s'eleven a 55. Gràcies a aquests cadàvers esquelètics tenim els nostres cotxes, els nostres cafès ben ensucrats, els nostres transistors, la nostra casa a fora i les nostres vacances.
                                                                                                                             Chao, R.: El País, 1984  

  1. Quines característiques tenen els països pobres?
  2. Què produeixen aquests països?. A què destinen aquesta producció?
  3. Què compren els països pobres?
  4. Què resulta de l'intercanvi internacional que fan els països pobres?
  5. Aquests països de què parla el text, són pobres perquè la seva terra no és fèrtil, o el subsol no conté minerals o fonts d'energia?. Raona la resposta i explica les causes de la seva pobresa.
  6. Per què Guatemala produeix molts plàtans i Brasil és un gran productor de café?
  7. Què vol dir "els morts per inanició"?
  8. Explica el significat de "Els països no són amos de la seva riquesa".
  9. Comenta l'exemple: el 1954 els països del Tercer Món productors de café necessitaven lliurar catorze sacs de gra a canvi d'un jeep; el 1963 aquest jeep sortia a 32 sacs.
  10. Comenta aquesta frase "Les delicies de la societat de consum es fonamenten en una  injustícia".
  11. Et sents responsable del que denuncia l'autor?. Raona la resposta.
  12. Creus que avui dia existeix el colonialisme? Raona la resposta.

 

 

• Llegiu l'entrevista d' Ima Sanchís a CHEMA CABALLERO, misionero javeriano en Sierra Leona [Tengo 39 años. Nací en Badajoz y vivo en Sierra Leona. Soy licenciado en Derecho, Teología y Filosofía y máster en Ciencias Sociales, Universidad de Long Island. Mi política son los derechos humanos. Soy sacerdote. Estoy en Barcelona como testimonio de Manos Unidas en su campaña "Si quieres la paz defiende la justicia"]

"El niño soldado lo rajó y comió su corazón"

Cuénteme la historia de Komba.
-Fue el primer niño soldado que me explicó con detalle cómo habían cogido prisioneros a seis nigerianos de las tropas de pacificación del África Occidental que luchaban en Sierra Leona. Tenía 12 años, su jefe le obligó a abrirlos en canal vivos, sacarles el corazón y el hígado y comerlos.
-¿Se ha recuperado?
-Ahora tiene 17 años y un taller de coches y me sigue explicando que mientras los cortaba, un prisionero le decía: "Tengo familia, no lo hagas, a mí me han mandado aquí como a ti". Su fantasma todavía le persigue. En Sierra Leona hay 20.000 niños como Komba.
-Aterrizó usted en la peor de las guerra...
-Sí, en 1992, con 28 años, llegué a Sierra Leona y vi cómo luchaban los negros con armas de blancos. El fondo de esta guerra es el control por los recursos naturales, como ocurre en toda África. Sierra Leona es el segundo país del mundo productor de diamantes.
-...Que salen ilegalmente del país.
-Sí, y sirven para financiar a los grupos rebeldes o mantener la corrupción del Gobierno, sus mansiones y cuentas en el extranjero mientras la población se muere de hambre.
-¿Cuándo empezó a trabajar con niños soldados?
-En enero de 1999 la guerrilla llegó a la capital, Freetown, y destruyó casi todo el país sembrando el terror. Los niños guerrilleros amputaban manos, pies y lenguas para aterrorizar a la población civil que no colaboraba. Secuestraron a seis misioneros de mi congregación y asesinaron a cuatro hermanas.
-¿No se fue?
-No, cuando se empezó a negociar la paz con el Frente Revolucionario Unido (RUF), les propusimos cambiarles niños por arroz.
-¿Funcionó?
-Les dimos la excusa para que secuestraran a más niños. Los rebeldes entran en las aldeas, las arrasan, secuestran a los niños y niñas a partir de cuatro años y los preparan para la guerra. Pero gracias a la presión internacional soltaron a muchos niños cuando comenzó el proceso de desarme.
-Y ustedes los rehabilitan.
-Sí, en menos de un año han pasado más de 2.500 niños por nuestro programa.
-¿Cómo entrena la guerrilla esos niños?
-Con siete años ya van a la guerra, preparan cócteles molotov, y con diez años ya utilizan fusiles. Cuando están preparados para empezar a luchar, hay un rito de iniciación.
-¿En qué consiste?
-Primero les obligan a matar a un miembro de su familia: padre, madre, hermanos... Y cuando cogen prisioneros les obligan a comer su carne y beber su sangre. Así consiguen destruir su parte humana y sus puntos de referencia.
-¿Y las niñas?
-Además de ser entrenadas como guerrilleras, las utilizan como esclavas sexuales. En el centro hay niñas de siete años que ya han sido violadas repetidas veces.
-¿Y no hay niños que se nieguen a matar a sus padres?
-Cada vez que salen a combatir les hacen un corte en la sien y les introducen cocaína, están como locos. Muchos son asesinados por no obedecer las órdenes, los que salen adelante son supervivientes.
-¿En qué estado llegan a su centro?
-Son animales violentos con la mirada vacía que están enganchados a las drogas. Los niños acaban contándote sus batallas, cómo cortaban manos, cómo violaban y a qué sabe la sangre, y te lo cuentan con orgullo, se sienten "rambos". Al cabo de tres meses se produce la crisis de valores.
-¿Y cómo reaccionan?
-Con violencia, con terror, con terribles pesadillas. Algunos vuelven a las drogas, otros se escapan y vuelven con los rebeldes. Piense que tenemos niños de diez años que eran coroneles y están acostumbrados a tomar lo que desean.
-¿Y las niñas?
-Son mucho más difíciles de rehabilitar porque se comunican menos, no cuentan las vejaciones sexuales a las que han estado sometidas, nos faltan especialistas femeninas. En el centro hay peleas muy fuertes y muchos trabajadores han sufrido navajazos. Cada día tenemos que cachearlos, cuando se pelean van a matar y saben cómo hacerlo.
-¿Son recuperables?
-No lo sabemos, solo llevamos dos años, pero está funcionando. Los más pequeños son adoptados y a los mayores les enseñamos un oficio y les damos las herramientas básicas para que lo desarrollen. Hay chicos que son taxistas, carpinteros o sastres, y chicas que han montado una peluquería con cuatro palos y un tejadillo de paja.
-La guerrilla pueden volver a reclutarlos...
-Ése es nuestro miedo si la paz no llega, pero ocurrió una cosa muy bonita...
-¿Qué?
-En mayo del 2000 la guerrilla volvió a la capital. Se evacuó a todos los extranjeros y yo decidí quedarme con los niños en el centro y les planteé: "La guerrilla está a un día de camino, los que quieran volver con ellos pueden hacerlo ahora, los que decidan quedarse no van a pelear".
-¿Y cuántos se fueron?
-Ninguno, y cuando vino el Ejército a reclutar a los mayores, tampoco. Están cansados de la guerra y ésa es mi esperanza.
-Oiga, ¿por qué no se hace nada?
-A ningún gobierno le interesa, los diamantes que extraen los rebeldes para financiar sus armas se compran en Amberes, Jerusalén y Nueva York, y el Gobierno español vende armas y explosivos en Sierra Leona. Hay que hacer boicot a esos diamantes.

                                                                                                                                 La Vanguardia 17/02/2001

 

• Llegiu els textos següents i responeu les qüestions argumentant en què us baseu per deduir-lo:  

Text 1
                           Etiopía proclama una "victoria total" sobre Eritrea tras tomar la región de Badme
Addis Abeba.-Tras nueve meses de enconados combates, Etiopía proclamó ayer su  "victoria total" sobre Eritrea (...) según las autoridades etíopes sus tropas aplastaron al enemigo que huyó en desbandada abandonando tras si su armamento. No obstante, el gobierno de Asmara replicó que la lucha armada continua. (...) El Consejo de Seguridad de la ONU(...) llama a las dos partes beligerantes a deponer las armas de forma inmediata y a retirarse a sus respectivas posiciones de antes del estallido de la guerra en mayo de 1998.
                Eritrea se independizó de Etiopía en 1993 tras la celebración  de un referendum. Pero la alianza inicial entre ambos paises se convirtió pronto en un enfrentamiento abierto que culminó en forma violenta con el estallido de la guerra fronteriza, hace casi un año.
                                                                                       LA VANGUARDIA, lunes 1 de marzo de 1999

Text 2
                                    El rival de Obasanjo califica de farsa todo el proceso en las presidenciales nigeriana
Olu Falae, candidato a las elecciones presidenciales celebradas el pasado sábado dijo ayer que no aceptará la aparente victoria de su rival por considerar una farsa todo el proceso electoral. (...) Pese a las denuncias de falsedad y provisionalidad de los resultados, Obasanjo declaraba ayer que "no seré presidente de los poderosos, sino del pueblo". Obasanjo, líder del Partido Democrático Popular es un general retirado que ocupó el poder entre 1976 y 1979, para luego cederlo pacíficamente a un gobierno democrático. Olu Falae, a quien respalda la Alianza Democrática y el Partido de Todos los Pueblos, es un economista formado en Yale. Ambos son de la etnia yoruba y ambos fueron presos políticos del general Abacha, que falleció el pasado mes de julio. Los comicios marcan el traspaso a un gobierno civil tras 15 años de dictaduras militares en un país que, con 120 millones de habitantes, es el más poblado de Africa y la potencia de la parte occidental del continente.

                                                                                              LA VANGUARDIA, lunes 1 de marzo de 1999

Text 3
                                   La guerrilla huti ruandesa asesina a ocho turistas occidentales en  Uganda
Todo empezó al alba. Unos 100 guerrilleros hutus descendieron de las colinas y rodearon una campamento de turistas. Armados con machetes, lanzas y fusiles, la milicia secuestró a 31 turistas del campamento -seleccionó a anglosajones y descartó a los franceses -. (...) El ejército ugandés no tardó en salir de caza del grupo guerrillero hutu, implicados en el genocidio de 800.000 personas en Ruanda en 1994 y que acusan a Uganda de sostener al régimen tutsi ruandés.  De los 31 rehenes, 17 fueron  liberados poco después de ser capturados. De los 14 restantes, 8 acabaron siendo asesinados a machetazos. Cuatro de ellos eran mujeres y una de ellas fue violada antes de ser asesinada.  Los guerrilleros liberaron a los 6 restantes  y les pidieron que advirtieran a la comunidad internacional que no negociase con el gobierno de Ruanda. (...)
                               Los endurecidos guerrilleros hutus llevan cinco años errando por la selva. Fueron expulsados de Ruanda en 1994 después de asesinar en sólo 100 días a más de 800.000 tutsis, un atroz genocidio que conmovió al mundo. Compuesta por restos del ejército hutu ruandés, la guerrilla hutu se refugió en las espesas montañas de la Rep. Democrática del Congo (ex Zaire) y desde este santuario lanzan campañas de terror penetrando en el territorio de Ruanda, Congo y, de vez en cuando, Uganda. Inmersos en profundos resentimientos étnicos, su bestia negra es el poder tutsi que controla Ruanda desde 1994 -el mismo poder que les expulsó del país-. Reciben algún apoyo técnico de su país, y también del Congo, y ayudan al gobierno del Congo en su lucha contra los rebelde tutsis congoleños que a su vez reciben ayuda material de Ruanda y Uganda.

                                                                                              LA VANGUARDIA, miércoles 3 de marzo de 1999

Qüestions:

  1. Expliqueu de què tracten
  2. Quina és la situació política que reflexen els textos?.
  3. Quina era la situació política d'aquests països fa cent anys?
  4. Quina és la situació econòmica que reflexen els textos?.

 

 

• Llegiu el text següent i responeu les qüestions:  


                                                          Hallan sin vida a Katoucha Niane
(...) Katoucha Niane fue una modelo francesa, hija de Djibril Niane, de descendencia guineana. Su apodo era “la princesa Peul”, ya que Peul es la traducción francesa de Fula, etnia a la que pertenecía. Dicho pueblo es significativamente importante en África, ya que cuenta con más de 40 millones de habitantes, concentrados mayormente entre Nigeria, Guinea, Senegal, Malí y Camerún. De pequeña, la familia de Katoucha tuvo que irse de Guinea a Francia por los conflictos que mantenían con el presidente Sekou Touré. A los 20 comenzó a ser modelo, y llegó a ser la figura de importantes marcas como Paco Rabanne y Christian Lacroix, entre otros. A mediados de la década de 1990, Niane dejó de modelar para centrarse en el activismo. Luchaba contra la mutilación genital femenina, ritual muy común en algunos pueblos de África, y que ella sufrió a los 9 años de edad*. Un día como hoy la modelo fue hallada sin vida en el Río Sena, donde, aparentemente, cayó (...).

*NOTA [En su libro autobiográfico escribe: «Vivíamos en Conakry, la vida era bella. Un día, mamá me dijo que íbamos al cine, y me encontré convertida en víctima de una película de horror. Un traumatismo enorme del que nunca había logrado hablar antes de escribir "En mi carne"»].

font: http://www.cronicasafricanas.com/efemerides/ 2 de febrero del 2008

  1. Per què el poble Fula es troba entre Nigeria, Guinea, Senegal, Malí y Camerún?.
  2. Els Fula són una nació?. Raona la resposta.
  3. Busca informació sobre la mutilación genital femenina (per què es practica?, qui ho fa?, per què moltes dones -com la mare de K.Niane- hi estan d'acord?)
  4. Indica amb quin tipus de societat relaciones aquest fet. Raona la resposta.

 

• Analitzeu i doneu la vostra opinió sobre el text següent:  

El Primer Mundo era el mundo de la libertad individual, las elecciones democráticas, la propiedad privada, el capitalismo y el cristianismo. Por lo tanto, era moderno y próspero.
(…)
En los países del Tercer Mundo  las personas vivían con menos de $100 al año. Un país del Tercer Mundo se caracteriza por el sistema sanitario  deficiente, la falta de agua potable, agricultura atrasada, mínimas oportunidades de educación, sin Estado de Derecho ni  derecho de  propiedad , y  con la media de inteligencia generalmente baja.
Es un mito que el Tercer Mundo fue creado por el colonialismo. Ya era el Tercer Mundo antes de que los colonizadores se presentaran. Si ese mito fuera cierto, entonces las zonas costeras donde el Tercer Mundo entró en  contacto por primera vez con los pueblos del Primer Mundo habrían sido las más atrasadas ​​e incivilizadas. Y al aventurarse por el Amazonas , por  el corazón del continente negro , o por  las selvas de Papúa Nueva Guinea, uno  habría encontrado  París o Londres. Pero, de hecho, cuanto  más al interior, es donde han sido  halladas las personas más primitivas,  que no han "evolucionado" en miles de años .
Tengamos en cuenta que si el colonialismo fuera el problema, ¿cómo se explica que los Estados Unidos, Canadá, Australia y Nueva Zelanda  hubieran sido una vez colonias de Inglaterra?
Mientras, podemos acabar con otro mito: la riqueza del primer mundo fue construida sobre las espaldas de los trabajadores [obreros]. El trabajo es común en todo el mundo. El Tercer Mundo (...) tenía muchos más trabajadores que el Primer Mundo. Si ese mito fuera cierto, el primer mundo sería el Tercer Mundo  (el Primer Mundo contó con menor cantidad de trabajadores).

                                                                             James A Watkins First World, Second World, Third World
                                                                             (text original en anglès, traducció pròpia)

Podeu consultar el text original (i complet) en:
http://james-a-watkins.hubpages.com/hub/First-World-Second-World-Third-World

 

• Comenteu el gràfic següent (llegiu l'article Cooperación por remordimiento):

gràfic

Flujo de ayuda bilateral del Reino Unido neta en dólares. Fuente: Banco Mundial


 

exercicis de repàs

• Per repassar la Guerra Freda aneu a l'enllaç següent:
http://ricluengo.wordpress.com/2008/10/28/temario-historia-del-mundo-contemporaneo/ Tema 12 i cliqueu en el powerpoint

 

• Explica el que saps sobre (un màxim de dues línees):

  • URSS
  • Neoliberalisme
  • Perestroika
  • La Guerra de les Galaxies
  • El Tractat de Maastrich
  • La guerra d'Afganistan
  • Martin Luther King
  • La crisi del petroli
  • L'Estat del Benestar

 

• Comenteu el text següent:

Constitución de Japón (1947)
Capítulo II
Artículo 9. Aspirando sinceramente a la paz internacional basada en la justicia y el orden, el pueblo japonés renuncia para siempre a la guerra como derecho soberano de la nación y a la amenaza o al uso de la fuerza como medio para resolver las disputas internacionales.
Para conseguir el propósito del párrafo precedente, nunca se mantendrán fuerzas armadas terrestres, navales o aéreas, ni cualquier otro instrumento de guerra. No se reconoce el derecho del estado a la beligerancia.

 

• Questions sobre la Guerra Freda:

    1. En acabar-se La Segopa Guerra Mundial es van constituir dos grans "blocs", antagònics. Per què?
    2. Un altre dels fenòmens caracteristics del periode històric sorgit de la Segona Guerra Mundial va ser l'anomenada "guerra freda". Definiu aquest concepte politic .
    3. Anomeneu algun dels conflictes que esclataren durant la "guerra freda" i feu-ne un resum.
    4. Els paisos d'Europa occidental van rebre ajut economic dels EUA per recuperar-se dels desastres de la guerra. Quin nom es  va donar al pla d'ajut nod-america a Europa i quins paisos s'hi van acollir?
    5. La politica d'aliances a l’interior de cada  'bloc'' va donar origen a una sèrie d’organitzacions de tipus politico-militar entre 1949 i 1955. Esmenteu-ne alguna.
    6. En acabar la IIGM  es va crear una institució per tal de garantir el funcionament del sistema monetari internacional basat en el patró or i la paritat de les monedes de cada país, expressada en or o en dòlars EUA. Com s'anomena?
    7. Quin nom rep l'acord mundial sobre el nou sistema comercial que es signa després de la IIGM?
    8. En quin any es va realitzar i quines conseqüències va tenir la Conferència de Postdam?
    9. Quins països europeus passaran a dependre de la influència del règim soviètic?
    10. En quin any es va realitzar i quines conseqüències va tenir la Conferència d'Ialta?.
    11. Quin any  i a on es crea l'ONU? Quins són els seus principals organismes?
    12. L'any 1947, la primera crisi de Berlín creà dues Alemanyes. Com s'anmenaren? En què consistia aquesta crisi?
    13. Què era l'OTAN. Per què es va crear?. Quan?
    14. Què era el Kominforn? Quan  es va crear?
    15. Com s'anomena l'aliança militar dels països de l'est?Quan  es va crear?
    16. Què fou el COMECON?  En quin any es va crear?
    17. Quan i amb quina pau s'acaba el conflicte de Corea?
    18. Quina relació té Kim II Sung amb el conflicte de Corea?
    19. En la guerra de Vietnam contra França, com s'anomenaren les forces comunistes?. Qui les comandava?
    20. Els francesos van rebre una forta derrota l'any 1954 al Vietnam. On?
    21. Què fou el viet-cong?
    22. Quan va nèixer l'estat d'Israel? Quin fou el primer president d'aques Estat?
    23. Quina fou l'organització de lluita i resistència més importants dels palestins?. Quin la dirigia?
    24. Els anys 19647 i 1973 hi ha dues guerres àrab-israelianes. Com s'anomenen?
    25. Què fou la "cacera de bruixes"?
    26. Quin dirigent soviètic substituí a Stalin?. Comenta el seu programa de govern.
    27. Què fou la coexistència pacífica?.

 

• Llegiu l'article següent i feu un breu comentari del que sabeu sobre els noms o les frases en negreta:

De Lleida a Stalingrad
SEBASTIA PIERA (l9l7-2014)
Combatent antifranquista i de l'Exercit Roig

Sebastia Piera ha mort  als 97 anys a Ajaccio  (Corsega). Històric militant del PSUC, fill d'un mestre de Santa Maria de Meià (LIeida), és un simbol de l'Europa de la primera meitat del segle XX per una vida farcida de lluita, resistència, ideologia i repressió. Una vida de novel.la que l'historiador Ricard Vinyes va recollir a El soldat de Pandora i l'experiencia vital de la qual il lustra una de les etapes més turbulentes de la historia de la humanitat.
Estudiant de Dret a Barcelona, Piera es va allistar a la columna del comunista Del Barri per combatre les tropes de Franco i ho va fer en diversos fronts: Osca, Tardienta, Alcubierre, Biescas, Sabiñánigo, Terol, Lleida i el Segre. Acabada la guerra, va passar pels camps d'Argelers i Sant Cebrià, on va ser  reclutat per formar part d'una brigada internacional de l'Exèrcit Roig amb la qual va defensar Moscou, Leningrad i Stalingrad de  l'exercit alemany en la Segona Guerra Mundial. Probablement a causa de la seva fortalesa física -era un home de  prop d'l,90 metres i molt fort-, va ser seleccionat pels soviètics per formar part d'uns comandos que, llançats en paracaigudes a la rereguarda enemiga i amb neu fins als genolls mentre el gel feia esclatar els arbres al voltant, es dedicaven a netejar les bosses de soldats alemanys i facilitar així l'avanç soviètic. També va formar part d’una missió l’objectiu de la  qual era assassinar el governador alemany dels paisos bàltics a Vílnius, Von Rheitel, i segrestar el general cap de la División Azul, Esteban Infantes, que havia substituit Muñoz Grandes. Una missió que es va frustrar el mateix dia en què s'havia d'emprendre per la fugida precipitada de l'exèrcit de Hitler davant la rapidesa de la contraofensiva vermella.
Una vegada acabada la guerra, Sebastia Piera va ser ensinistrat a l'URSS per col laborar en l'enderrocament de Franco i reorganitzar el PSUC a Catalunya, on va arribar el 1947 -amb el fals nom de Ramon Verdú, aparellador. En la caiguda dels vuitanta -que era el nombre de militants comunistes detinguts, que es va saldar amb les execucions dels seus companys Garrero, Puig Pidemunt, Valverde i Mestre Ferrando-, va ser objecte de tortures a Via Laietana que li van deixar una ostensible anomalia facial per tota la vida. Piera va ser condemnat a només tres anys, malgrat no haver-hi cap prova en contra seu. Encara que en sortir de la Model va ser novament detingut pels serveis militars (SIM), va escapar-se a França per Andorra.
Quan va arribar a Paris no va ser ben rebut pels seus camarades. Que hagués escapat  de la condemna a mort, de l'assetjament del SIM i a través d'Andorra -país considerat residència d'agents dobles- va fer sospitar a la cúpula del  PCE, que el va apartar i interrogar en diverses ocasions. "Em a van fer dubtar fins i tot de qui era jo en realitat -va dir-. El partit vivia una paranoia en la qual ningú no confiava en ningú. Érem estalinistes víctimes de l'estalinisme". A la desconfiança dels seus es va sumar la persecució de la policia francesa en plena operació Bolero-Paprika, una caça de bruixes contra els comunistes a la França del 1950. Detingut juntament amb la seva dona, Trini Revoltó, que tot just havia donat a llum el seu primer fill, van ser interrogats i els van fer xantatge que no tornarien a veure el nen, afectat d'una greu descalcificació òssia. "Volien que els digués que havia lluitat a l'URSS". Pero el matrimoni es va mantenir ferm. Reconeixer que havien lluitat amb l'Exercit Roig era arriscar-se a ser acusat d'espia de Moscou. Finalment, van ser desterrats a Ajaccio encara que sense el fill, que recuperarien un any després per la tenaç perseverança de la Trini.
En Sebastià va viure des d'aleshores a la capital corsa, treballant d'encofrador, i va tornar en algunes ocasions a Espanya després de la mort de Franco. En una d'aquestes visites va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Malgrat les moltes dificultats viscudes, de les decepcions ideologiques per I'estalinisme i el fracàs de l'URSS, mai no va abandonar la seva ideologia. "Sempre he estat comunista –argumentava- perque la meva educació judeocristiana em va portar a lluitar per un món més humà. I continuo pensant el mateix, malgrat els errors, perque les idees continuen sent valides". Fins a l'hora de la mort, ahir, a Ajaccio.

                                                                                            Josep Mª Sòria, La Vanguardia, 11 de març de 2014


• Responeu les següents qüestions sobre  les Institucions europees

  1. Quina és la diferencia entre reglament i directiva?
  2. ¿Com es denomina el pas previ a les lleis?
  3. Quines institucions europees representen:
    L'òrgan legislatiu:
    L'òrgan executiu:
    L'òrgan judicial:
  4. Quants representants tenen les següents institucions?
    El Consell:
    La Comissió:
    El Parlament:
    El Comitè de les Regions:
  5. Quina és la finalitat o principal competència del Consell?
  6. Amb quines altres institucions treballa el Parlament d'Europa?
  7. Què fa el Tribunal de Comptes?
  8. Anomena una competencia del Tribunal de Justicia i fes referencia a un exemple
  9. Quines són les institucions que són només consultives? ¿Quines altres
    institucions les consulten?
  10. Quina és la institució que té la iniciativa i fa la proposta de llei a la UE?
  11. Quins factors condicionen les llistes tancades alhora de les votacions?

• En acabar, podeu anar a la correcció

 


• Observeu l’esquema següent i responeu les qüestions.

esquema

    1. Descriviu l’esquema i destaqueu les idees principals que ens mostra.(1 punt).
    2. Expliqueu les funcions i la composició de les principals institucions de la Unió Europea. (1,5 punts)
    3. Exposeu els principals problemes i solucions de la Unió Europea.(2,5 punts).

Font: Proves d’accés a CFGS. Part específica: història del món contemporani. Convocatòria ordinària. 2002

 

• Llegiu el document i responeu les qüestions:

Ressolts a posar les bases  d'una unió cada cop més estreta entre els pobles europeus. Decidits a assegurar, mitjançant una acció comuna, el progrés econòmic i social dels seus països respectius eliminant les barreres que divideixen Europea.
Fixant com a finalitat essencial dels seus esforços la millora constant de les condicions de vida i de treball dels seus pobles.
Preocupats per reforçar la unitat de les seves economies i assegurar el seu desenvolupament harmoniós, reduint les diferències entre les regions i l'enrraderiment de les menys   afavorides.
Desitjosos de contribuir, mitjançant una política comercial comuna, a la supressió progresiva de les restriccions als intercanvis internacionals. (...)
Hem decidit crear un Mercat Comú Europeu.
                                                                                         Fet a Roma, el 25 de març de 1957.
                                                                                         Font: La documentation Française

1. Què estableix aquest text?
2. Quins països van signar el Tractat de Roma?
3. Construïu un eix cronològic des de la IIGM situant les etapes de la creació de la   U.E.

 

• Comenteu la taula següent:
                                                                                            Taula 1

indicador

unidad

        1999

Población
Densidad
Crecimiento anual
Mortalidad infantil
Esperanza de vida
Población urbana

millón
hab/km2
%
%0
a ño
%

39,6
79,4
0,0
7
78
--

IDH
Nº de médicos
Escolarización 12-16 años
Televisores
Libros publicados


%0 habitantes
%
%0
títulos

           0,899*
          4,2
        --
       506
  46.330
PIB
         crecimiento anual
         por habitante


%
dólares
          3,7
  18.017

                                          * 0,913 en el 2000

Font: dades fins 1985 en El Estado del mundo 1987. Anuario económico y geopolítico, p.196. Ed. Akal
        dades 1999 en El Estado del mundo 2001. Anuario económico y geopolítico. p.482. Ed. Akal

Cliqueu aquí per saber a quin país correspon la taula 1.

 

• Questions sobre la descolonització i el Tercer Món:

  1. Expliqueu el procés d'independència de l'India (cronologia, causes, protagonistes, procés, conseqüències).
  2. Què és "el conflicte d'Orient Mitjà"?
  3. Comenteu la taula següent:
                                                                                              Taula 2

    indicador

    unidad

    		        1999

    Población
    Densidad
    Crecimiento anual
    Mortalidad infantil
    Esperanza de vida
    Población urbana

    millón
    hab/km2
    %
    %0
    a ño
    %

           25,2
           19,7
             1,7
           45
           68,3
           72,4

    IDH
    Nº de médicos
    Escolarización 12-16 años
    Televisores
    Libros publicados


    %0 habitantes
    %
    %0
    títulos

    		          0,737*  
             0,92
           74,6
              --
          612
    PIB
             crecimiento anual
              por habitante
    Deuda externa

    %
    dólares
    millón de dólares
    		 
               2,1**
        4.282
       28.715

                        * 0,747 en el 2000      ** 1988-98

                  Font: dades fins 1985 en El Estado del mundo 1987. Anuario económico y geopolítico, p.261. Ed. Akal
                           dades 1999 en El Estado del mundo 2001. Anuario económico y geopolítico. p.410. Ed. Akal

        Cliqueu aquí per saber a quin país correspon la taula 2.

 

 

"il.lustració"

Fotografia de la Puerta de Brandenburgo en Berlín el 1 de diciembre de 1989

• Responeu les següents qüestions sobre la fotografia:

  1. Situeu el context històric de la fotografia.
  2. Expliqueu el significat.
  3. Quan es va construir el mur i per què?
  4. Què va suposar la seva construcció per a la població de cada zona ?
  5. Quan i per què va caure?
  6. Quines conseqüències polítiques va suposar
examens
Einstein, 1953

• A) Llegiu detingudament el text i responeu el qüestionari que l’acompanya.

En el moment actual de la història del món, gairebé totes les nacions han d’elegir entre dues formes de vida. L’elecció, massa sovint, no és lliure.
La primera forma de vida es basa en la voluntat de la majoria, i es distingeix per institucions lliures, un govern representatiu, eleccions lliures, garanties de llibertat individual, llibertat de paraula i de religió i llibertat sense opressions polítiques. La segona es basa en la voluntat de la minoria, imposada per la força a la majoria. Es recolza en el terror i en l’opressió, en el control de la premsa i de la ràdio, en eleccions preparades i en la supressió de la llibertat personal.
Crec que la política dels Estats Units ha de consistir a donar suport als pobles lliures que estan resistint l’intent de ser subjugats mitjançant minories armades o per pressions exteriors. Crec que hem d’ajudar els pobles lliures a solucionar el seu propi destí a la seva manera. Crec que la nostra ajuda s’ha de realitzar, sobretot, a través d’ajuda econòmica i financera, essencial perquè aconsegueixin tenir estabilitat econòmica i un procés polític ordenat.

                                                           Harry S. TRUMAN. Missatge al Congrés, 12 de març de 1947.

  1. Comenta el que sàpigues de l'autor del discurs. (0,5p)
  2. Al marge del document, analitza les característiques del sistema democràtic. (0,5p)
  3. Amb quin sistema sistema polític s'identifica EEUU, segons l'autor?. Com el caracteritza? (0,5p)
  4. Hi estàs d'acord?. Raona la resposta.(1p)
  5. Quina és la finalitat del discurs de Truman? (0,5p)
  6. Quines conseqüències va comportar?. (1p)
  7. Indica les raons per les quals aquest discurs correspon a la Guerra Freda. (1p)

• En acabar, podeu anar a la correcció

 


• B) Llegiu el text següent i contesteu les qüestions:


La solució del Partit del Congrés es pot resumir de la manera següent: el Govern britànic ha d’acceptar la independència i traspassar l’aparell civil i militar de l’Estat als homes del Congrés, que constituiran un govern nacional segons els seus propis interessos i concepcions.
[…] Quan el poder els serà traspassat, convocaran una assemblea constituent amb una autoritat sobirana que decidirà finalment el destí dels quatre-cents milions d’habitants d’aquest vast subcontinent. Després, segons el Pandit Nehru, les diferents comunitats s’hauran de sotmetre o no tindran altra alternativa que combatre […].
Per contra, la Lliga Musulmana es fonamenta en la realitat. Ja he explicat altres vegades les diferències fonamentals entre hindús i musulmans. No hi ha hagut mai, durant tots els darrers segles, una unitat social i política entre aquestes dues principals nacions. La unitat índia de què es parla avui dia no és més que el resultat de l’Administració britànica, que ha mantingut la pau, la llei i l’ordre amb el recurs de la policia i l’exèrcit. La reivindicació del Partit del Congrés es fonamenta en una nacionalitat que només existeix en els seus somnis. La nostra solució es fonamenta sobre la partició del territori d’aquest subcontinent en dos Estats sobirans: l’Índia i el Pakistan.

                    Discurs d’A. Jinnah, cap de la Lliga Musulmana, a la Convenció de la Lliga Musulmana a Delhi (7 d’abril de 1946)

    1. Resumiu les idees principals del text i situeu-les en el seu context històric. [1,5 punts]
    2. El text parla del Partit de Congrés, del Pandit Nehru i de la Lliga Musulmana. Situeu-los en el marc del procés d’independència de l’Índia, expliqueu com es va dur a terme aquest procés i els problemes que va comportar. [1,5 punts]
    3. El final de la Segona Guerra Mundial va oferir un context favorable a l’inici del procés descolonitzador. Expliqueu els factors que hi van influir i valoreu el nivell d’independència que van assolir les antigues colònies. Què s’entén per
      neocolonialisme? [2 punts]

     

    Font:  SÈRIE 1 PAAU. LOGSE. Curs 1998-99 HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

     

• En acabar, podeu anar a la correcció

 

 

Pel.lículas recomanades i enllaços

Sobre els països capitalistes

  • El tercer hombre. Carol Reed, 1949.
  • Èxode. Otto Preminger, 1960.
  • La confesión. Constantin Costa-Gavras, 1961.
  • Uno, dos , tres, Billy Wilder, 1961
  • Telèfon Roig? Volem cap a Moscou. Stanley Kubrick, 1963.
  • Apocalypse Now. Francis F. Coppola, 1979.
  • La colina de los diablos de acero. Francis F. Coppola, 1979.
  • Desaparecido. Constantin Costa-Gavras, 1981.
  • Sota el foc. Roger Spottiswoode, 1983.
  • Los gritos del silencio. Roland Joffé, 1984.
  • Caza de brujas. Irwin Winkler, 1990.

Sobre els països comunistes

  • Dersu Uzala (El cazador) Akira Kurosawa, 1975.
  • La casa Rússia. Fred Schepisi, 1990.
  • A la caza del octubre rojo. John McTiernan, 1990.
  • Good bye Lenin. Wolfgang Becker, 2003
  • La vida de los otros, Florian Henckel von Donnersmarck, 2006

Sobre el Tercer Món

  • Queimada. Gillo Pontecorvo, 1969 (segona part de la pel.lícula)
  • La batalla de Argel. Gillo Pontecorvo (1965)
  • Diamante de sangre. Edward Zwick  (2006)
  • Tsotsi. Gavin Hood (2005). Sobre Soweto, un dels municipis de Sud-àfrica als afores de Johannesburg.
  • El jardinero fiel. Fernando Meirelles  (2005)
  • Guelwaar. Ousmane Sembene (1993). Senegal, conflictes entre cristians i musulmans en un cert to humorístic.
  • El último rey de Escocia. Kevin Macdonald   (2006). Sobre Uganda sota la dictadura de Idi Amin.
  • Hotel Rwanda. Terry George (2004)

 

Vídeos i documentals:

 

Webs:
 
 

Tornar a l'inici del Tema de la Guerra Freda               Tornar a l'índex de Primer de Bat                          Tornar a l'Index General