L'Edat Moderna Europea
material d'ampliació
|
|
Introducció general
L'Edat Moderna és la continuació de l'etapa de transició, iniciada en la Baixa Edat Mitjana, entre el feudalisme i el capitalisme. És també una època en què l'Europa Occidental coneix un important desenvolupament econòmic, social, polític i cultural que la durà en el segle XIX al domini del món. Així, la situació entre el segle XI (estructures feudals) i el segle XIX (estructures capitalistes) és molt diferent i entre els segles XII-XVIII succeeix l'etapa de transició (Baixa Edat Mitjana-Edat Moderna) en la qual els elements feudals (propietat feudal*, estaments, feus, control del món per forces sobrenaturals sense explicació racional) van entrant lentament en decadència a mesura que es desenvolupen els elements capitalistes (propietat privada, mobilitat social, estats unificats, racionalisme). Els Estats de l’Europa Oriental (Rússia, per exemple), més enrederits, presenten al llarg de l’Edat Moderna estructures encara plenament feudals, és a dir, estan iniciant la transició del feudalisme al capitalisme.
NOTA: *la propietat feudal és un tipus de propietat privada segons la qual els drets de propietat pertanyen a una família nobiliària o a una institució eclesiàstica (encara que els drets de usdefruit els tingui un noble o un bisbe en un moment determinat). Aquesta propietat, com que està vinculada a la família o a l’església està, doncs, limitada i el noble o el bisbe no poden vendre-la o deixar-la en herència a qui vulguin. En el cas dels territoris senyorials, el dret de propietat està repartit entre el senyor-propietari i el colò usufructuari (dret de quedar-se la producció, encara que una part anirà a parar a mans del senyor en concepte de tributs).
Segle XII |
Segle XIX |
La civilització europea ocupa una part del continent |
La civilització europea domina el món |
Economia agrària de subsistència |
Economia industrial de lliure mercat |
Societat estamental |
Societat classista |
L’Estat feudal representa els interessos dels nobles i els eclesiàstics (terratinents) |
L’Estat liberal representa els interessos de la burgesia capitalista |
Cultura religiosa |
Cultura científica |
Evolució demogràfica de l'Europa Occidental
De manera que la demografia continua sent tradicional i encara que al segle XVI hi hagi un augment de població, el segle XVII és una època d’estancament i fins i tot de disminució de la població que torna a augmentar a la primera meitat del XVIII. A partir de llavors, coincidint amb l’increment de la producció d’aliments, s’iniciarà per primera vegada una disminució constant de la mortalitat. L’Edat Moderna és també l’ínici de les grans migracions europees a Ultramar.
evolució econòmica de l'Europa Occidental
L’economia continuarà sent agrària, per tant, el mode de producció tradicional continua predominant i l'agricultura continua sent els sector bàsic de l'economia europea (agricultura cerealística, guaret, propietats senyorials amb les zones de reserves i mansos conreades pels colons*). Però continuen els processos innovadors iniciats a la baixa edat mitjana especialment a l’Europa atlàntica (en aquest cas, la rotació triennal, l’alternança de conreus, canalitzacions, sembrat de plantes farratgeres i de noves plantes provinents d’Amèrica, eines de ferro...), sobretot en les grans propietats on els terratinents tanquen les terres (enclosures) expulsant als colons i contractant (o convertint-los) en jornalers*. Gràcies a aquestes innovacions (que suposen la introducció del mode de producció capitalista en l’agricultura) va augmentant la producció d’aliments per les persones i també pel bestiar, que donarà més fems, i així la terra estarà més abonada amb la qual cosa es podrà prescindir del guaret.
*colò: pagès que té drets de usdefruit sobre les parcel·les del senyoriu que conrea (els mansos)
**jornaler: pagès que solament té el dret de rebre un sou a canvi del seu treball.
 |
En el sector industrial la producció de manufactures continua seguint el model de la indústria gremial (urbana i artesana destinada a la venda) encara que molts pagesos continuen fabricant els utensilis o la roba que necessiten (indústria rural, familiar, d’autoconsum).Al llarg de l’Edat Moderna, l’augment de la població, l’enriquiment de la burgesia i els nous productes provinents de les colònies desenvolupen gustos més refinats i provoquen un augment de la demanda de manufactures que, a vegades, la indústria gremial no pot satisfer per la qual cosa sorgeixen nous sistemes industrials: el sistema verlag (indústria domèstica o sistema domiciliari) i les manufactures. En la indústria domèstica els pagesos, utilitzant mitjans de producció semblants als de la indústria gremial, proporcionats per un mercader, fabriquen manufactures (teixits de llana) a casa seva aprofitant les èpoques de menys feina al camp. Les relacions socials de producció (relacions entre la gent que treballa en el mateix ofici) són una novetat: el mercader-fabricant és el propietari dels mitjans de producció, dirigeix el procés productiu (però no fa personalment els teixits) i es queda amb tota la producció, i els pagesos-artesans fabriquen els teixits segons les directrius del fabricant i reben a canvi un sou. El mercader-fabricant vendrà els teixits a les ciutats o els exportarà segons obtingui més beneficis (i per augmentar-los anirà introduint millores tecnològiques, encara que la qualitat del producte disminueixi). En les manufactures es produeix la concentració de la força de treball i dels mitjans en un lloc –la fàbrica- encara que la font d'energia continuava sent muscular. Es tractava, doncs, d’una manera diferent de produir manufactures, és el mode de producció capitalista en el qual el capital (mitjans de producció) i el treball estan separats, el mercader-fabricant, propietari dels mitjans de producció, dirigeix però no fabrica personalment, els treballadors obeeixen les seves ordres i elaboren els teixits però no se’ls queden perquè no són seus, reben un salari a canvi del treball.
L’augment de l’oferta (d’aliments, de manufactures), de la demanda interna i colonial (més població a Europa, enriquiment de la burgesia), les millores en els mitjans de comunicació (brúixola), l’augment dels preus i de la circulació monetària (arribada d’or i, especialment, plata d’Amèrica) i les innovacions financeres (xecs, lletres de canvi, banca), tot això va contribuir a l’augment de l’intercanvi de mercaderies. Es van desenvolupar molt lentament el comerç local i l’interior, que continua, però, molt dèbil perquè, no oblidem, la majoria de la població continua sense comprar d’una manera constant ja que majoritàriament consumeix el que produeix, l'ús de la mmoneda era escàs ja que sovint es continuava practicant el bescanvi, els transports són lents, amb poca capacitat i cars i, per tant, no hi ha especialització regional, de manera que cada regió procurava produir tot el que necessitava. El comerç que va conèixer un gran desenvolupament va ser el comerç internacional i el comerç colonial que, a més de tots els factors favorables citats anteriorment, rep l’ajuda i la protecció de l’Estat en forma de Companyies Colonials de comerç que tenen determinats privilegis (com el monopoli d’un determinat producte o territori, de manera que, eliminant competència obtenen grans beneficis) o del denominat Pacte Colonial, que forma part del domini de l’economia de la colònia per part de la metròpoli, i que en el cas del comerç suposa que la colònia solament pot importar productes de la metròpoli i solament pot exportar productes a la metròpoli. Aquestes companyies privilegiades de comerç són netament capitalistes, de fet, el capitalisme comercial és el que es va desenvolupar en primer lloc mentre que el capitalisme industrial i, sobretot, l’agrícola van introduir-se molt més lentament. El comerç colonial (de productes de luxe com el tabac, el sucre, la xocolata o el cafè que s’intercanvien pels productes europeus –armes, teixits, vi, porcellanes, joies- i els esclaus africans) es trobava en mans especialment britàniques i exigia grans inversions de capital (societats per accions), però produïa grans beneficis (degut, en part, a l’alt risc per la travessia transcontinental a les colònies d’Amèrica o d’Àsia i els pirates). Part d’aquests beneficis eren invertits en la Banca, la mineria o préstecs a l’Estat amb la qual cosa el comerç colonial (l’alta burgesia) i l’Estat (la monarquia) tenien interessos en comú.
El mercantilisme era una teoria econòmica que va ser acceptada per les monarquies absolutistes posant en pràctica una política econòmica segons els seus principis: la prosperitat econòmica d'un país exigia aconseguir una balança comercial positiva (valor de les exportacions més alta que el valor de les importacions) que permetria l'acumulació de metall preciós, base de la riquesa. L’objectiu econòmic immediat era eliminar la competència econòmica d’altres països (paper fonamental de l’Estat que treuria importants beneficis fiscals de la prosperitat econòmica del regne), per això la prohibició de la importació de determinats productes o de l’exportació d’altres (matèries primeres), la protecció de les manufactures de luxe o fins i tot la creació de tallers estatals, la conquesta de colònies i els privilegis concedits a empreses del comerç colonial (les Companyies Privilegiades de Comerç).
L'evolució de la societat a l'Europa Occidental
La societat de l’Europa Occidental continua sent estamental però les transformacions econòmiques comporten simultàniament canvis socials:
-
La noblesa (aproximadament un 8% de la societat) manté les seves terres (vinculades) i els seus privilegis, però ha perdut els drets feudals. L’augment dels preus del segle XVI i la vida a la cort ha fet augmentar les seves despeses mentre les rendes agràries es mantenen iguals per la qual cosa el seu poder adquisitiu disminueix. Això va provocar la ruïna d’una gran part de la petita noblesa (grup social que anirà desapareixent al llarg d’aquesta època) excepte els que van entrar al servei de l’Estat o els que per via matrimonial van salvar i augmentar els seu patrimoni (casant-se amb una burgesa rica). L’alta noblesa també va reaccionar davant la disminució de les rendes agrícoles i l’augment de les seves despeses entrant al servei de l’Estat (ocupant els alts càrrecs en l’administració) i rebent d’aquesta forma substancioses retribucions, regals i dots del rei: és la noblesa cortesana aliada definitivament amb la monarquia. Alguns nobles comencen a acceptar certs valors de la burgesia capitalista i inverteixen capital en la nova agricultura, les finances o el comerç colonial aconseguint enriquint-se encara més (és el cas de part de la noblesa anglesa).
- El clergat coneix una evolució semblant a la de la noblesa: conserva privilegis i patrimoni, i l’alta jerarquia eclesiàstica entrarà al servei de l’Estat. Es produeix en aquest cas l'aliança entre tron i església.
- Al tercer estament pertany la majoria de la societat (un 90% aproximadament).
-
Alguns dels grans mercaders i financers enriquits pel comerç colonial entren al servei de l’Estat per protegir els seus negocis i perquè la màxima aspiració de la l’alta burgesia és ennoblir-se: compra títols nobiliaris, els rep del rei pels serveis prestats o enllaça matrimonialment amb la petita noblesa (serà la nova noblesa o burgesia ennoblida). Així doncs, un sector de l’alta burgesia formarà part també de la noblesa cortesana, però no serà acceptada fàcilment per la noblesa de sang, que la menysprea, i, per altra part, la majoria d’aquests burgesos ennoblits no oblida els seus principis de valoració del treball personal, de l’esforç individual i l’afany de beneficis, que contrasta amb el pensament de menyspreu pels diners i per l’esforç personal com mitjà per aconseguir prestigi de la noblesa tradicional. La burguesía, en general, a pesar del seu enriquiment, no tenia influència política i estava marginada dels círcles de poder.
- Els artesans pateixen la competència de les noves indústries i tendeixen a disminuir i empobrir-se.
-
Els pagesos són la immensa majoria de la societat (un 80% aproximadament). Gran part treballen terres que no són seves, però predominen els lliures, siguin colons o arrendataris*, tanmateix continua havent-hi una minoria important de serfs. Colons i, especialment, serfs, viuen en condicions de misèria degut a l’escassetat de la producció que es queden, als impostos, i a les males collites. Molts d’ells, degut a questa situació i al cercament que els expulsa de les terres que conreen emigren a les ciutats i passen a convertir-se en assalariats en les noves manufactures. Arrendataris i la minoria de petits propietaris són, en general, pagesos acomodats especialment si practiquen l’agricultura innovadora.
NOTA *arrendataris: pagesos que conreen terres d’un propietari que les ha llogades a canvi d’una determinada renda. Els contractes d’arrendament a l’Edat Moderna podien ser a molt llarg termini (contractes d’emfiteusi que passaven de pares a fills), cosa que convertia a l’arrendatari en quasi propietari de les terres. Els contractes a curt termini (cada 10 anys, per exemple) no eren favorables per a l’arrendatari perquè els propietaris pujaven el lloguer quan acabava el contracte. La brevetat dels contractes no permetia que els pagesos s’involucressin en la millora de la terra.
Ens trobem, doncs, davant una societat jerarquitzada estamental però amb la possibilitat de mobilitat social, és a dir, amb la possibilitat d’ascensió social, en aquest cas, de pujar d’estament (cas de la burgesia ennoblida). El naixement no determina ja de per vida els drets i deures de les persones (encara que va afectar a una reduïda minoria).
L'evolució política de l'Europa Occidental
En els segles XIV-XV l’enfrontament entre la monarquia i els senyors feudals ha tingut com a resultat l’aparició de la monarquia autoritària, preludi de la monarquia absoluta, en alguns Estats de l’Occident europeu (França. Anglaterra, Castella), en canvi, en altres es manté el sistema polític feudal (Imperi Alemany, Corona d’Aragó). La progressiva implantació de la monarquia absoluta, que comportava la pèrdua del poder legislatiu i gran part del jurisdiccional dels senyors feudals en els seus territoris (ocasionant moltes sublevacions), suposava també la pèrdua de l’autonomia urbana i del poder parlamentari, ja que el poder polític es concentra en mans del monarca, que obtindrà finalment la plena sobirania. Tot això va significar la creació d’estats unificats centralitzats ( les mateixes lleis entre els diferents territoris de l’Estat, la unificació religiosa, lingüística i en part monetària i un únic centre de poder) en els que l’Estat s’identifica amb la monarquia. En els estats absolutistes l’autoritat del rei està assegurada per un poderós exèrcit de mercenaris, un nombrós cos de funcionaris, la intervenció progressiva en assumptes no dogmàtics de l’església (l’elecció de bisbes), en la cultura (imposant una rígida censura i perseguint als intel.lectuals contraris a la seva política) i en l’economia (intervencionisme de l’estat per obtenir ingressos fiscals). És així com el monarca, que no permet cap tipus d’oposició a la seva política (i els casos de rebel·lions seran durament reprimits), s’assegura la obediència dels seus súbdits mitjançant el temor i la justificació religiosa del seu poder (el rei és monarca per la voluntat de Déu). El control de les manifestacions culturals (llibres, obres de teatre...) permeten l’exaltació de la seva figura al convertir la cort en el centre cultural del país. Finalment, la seva autoritat està assegurada pel suport al seu règim de la classe dominant –noblesa i clergat- i de la l’alta burgesia al compartir una sèrie d'interessos: el rei defensa els privilegis i la propietat de les famílies nobiliàries i de les terres de l’església, protegeix al comerç colonial i premia la col.laboració burgesa amb títols nobiliaris. La intervenció en l’economia (segons el mercantilisme), els impostos i els préstecs dels seus banquers proporcionen al rei els diners necessaris pel manteniment d’una política exterior de prestigi (conquerint colònies i territoris d’altres estats més dèbils). Durant el segle XVI la monarquia hispànica va tenir hegemonia a Europa, després d’una guerra general en la que van participar la majoria d’estats europeus –la Guerra dels Trenta Anys, 1618-48 -, l’hegemonia va passar a França.
L’absolutisme és un sistema polític oligàrquic que defensa els interessos dels privilegiats però el monarca absolut intenta, a més, defensar els interessos de l’alta burgesia, i mentre no hi hagi conflicte d’interessos entre aquestes forces socials el seu poder estarà segur.En els regnes feudals on l’autoritat del rei continua limitada, continuarà l’enfrontament contra els senyors ja que els monarques intentaran imposar l’absolutisme en el seus estats.
En l’edat Moderna continuen predominant els valors tradicionals basats en la interpretació de la realitat segons les Sagrades Escriptures, la creença en veritats absolutes i eternes i la influència ideològica de l’església. Però lentament s’ha anat desenvolupant un nou sistema de valors primerament defensat únicament per una minoria d’intel·lectuals (segle XVI). Aquesta nova ideologia és l’humanisme: racionalista, cientifista (pel mètode científic d’interpretar la realitat segons la raó –Descartes- i l’experiència –Newton-), subjectivista, individualista, relativista, tolerant, antropomorfista i reivindicativa de la possibilitat de la felicitat a la terra. Les seves manifestacions artístiques seran el Renaixement i el Barroc.
El desenvolupament d’aquesta nova manera de pensar desemboca en una crisi de l’església catòlica tradicional que es veu fortament criticada pels moviments reformadors que finalment dividiran el cristianisme occidental: el luteranisme i el calvinisme (1ª meitat del segle XVI) que, sent diferents, porten canvis en el dogma catòlic, suposen la ruptura amb el Papa i subordinen l’església a l’estat. La crítica a l’església catòlica es basava en la riquesa que acumulava, l’actitud mundana i els abusos que es feien dels mitjans de salvació espiritual (perdó dels pecats amb donacions econòmiques a l’església). Reivindicaven també una expressió del sentiment religiós més intima, individual i personal i la lectura directa de la Bíblia per part del cristià. En la seva ràpida difusió van intervenir factors com la invenció de la impremta i els conflictes polítics a l’imperi alemany que es van barrejar amb els conflictes religiosos (enfrontament entre l’emperador Carles V –defensor del catolicisme- i els senyors feudals –molts d’ells luterans). En el cas del calvinisme, a més, s’aprecia un suport a l’esperit capitalista pel que va ser aviat acceptat per sectors de la burgesia. L’església catòlica va intentar frenar la Reforma amb un propi moviment reformista –la Contrareforma- que ratificava els dogmes tradicionals (Concili de Trento, 1545), creava uns organismes –els seminaris- per la formació dels sacerdots i fundava noves ordes religioses amb més disciplina i preparació religiosa (Jesuïtes). A més, ratificava la obediència al Papa.
La mentalitat burgesa
A finals de l’Edat Moderna s’afermen les noves idees sorgides al segle XVI amb un nou moviment ideològic, la Il.lustració-, i ,en aquest sentit, els il·lustrats són hereus dels humanistes. Aquestes idees, en un principi pròpies dels intel·lectuals, dels pensadors, seran a poc a poc acceptades per una gran part de la burgesia (i un sector dels privilegiats) ja que donen suport i ajuden a afermar la mentalitat burgesa i la defensa dels seus interessos, una nova manera de pensar sobre el món que es basa en un sistema de valors en gran part diferents als de la classe dominant. Així, davant l’honor, l’orgull de la nissaga nobiliària i la transmissió hereditària de virtuts –valentia, generositat, defensa del dèbil- (vegeu la mentalitat feudal), la burgesia planteja l’esforç individual i la capacitat personal com a base del prestigi social, i el treball com a virtut sobre salient. Per a la burgesia, la recerca de la felicitat no pot estar limitada ni per altres individus ni per l’Estat, la llibertat esdevé així en un altre valor fonamental, ni tampoc ha de haver-hi avantatges prèvies –és la base de la igualtat de drets-. Els diners (no per malgastar-los inútilment) i la propietat, són manifestacions d’aquesta vàlua personal i, per tant, de la felicitat. No obstant, durant una part de la transició, segles XVI i XVII, la burgesia busca imitar la noblesa, fins i tot intentant assumir alguns dels seus valors, pretén que la fortuna acumulada li permeti adquirir el prestigi social que anhela però conscient de què per se no és possible, enllaça matrimonialment amb nobles arruïnades o adquireix títols i es planteja comprar terres, viure de rendes i abandonar els seus negocis mercantils (“propis de gent de poca categoria”). Però aquesta burgesia ennoblida no és acceptada per la noblesa de sang, el menyspreu que reben i, per tant, el fracàs al comprovar que els diners no li permeten, de fet, integrar-se entre “els millors” seran un dels factors del sorgiment de la burgesia revolucionària dels XVIII-XIX que farà caure la societat estamental per imposar una societat –la classista- en la que els millors són, indiscutible i definitivament, els més rics.