Ajudes auditives

 La tecnologia al servei de l'audició

 Els audiòfons d'estimulació aèria

Els audiòfons d'estimulació aèria són aparells electroacústics que envien, a través del canal auditiu, el so amplificat al timpà i adaptat a les característiques de la corba audiomètrica de cada persona per tal de millorar la sensació i la percepció auditives. Ajuden a sentir més i millor, tot i que no guareixen la sordesa ni restitueixen la pèrdua d’audició. Els tècnics insisteixen en la conveniència que siguin adoptats el més primerencament possible i que s’utilitzin durant tota la jornada sense interrupció. Els audiòfons d'estimulació aèria són, amb gran diferència, les ajudes auditives més utilitzades.

Tipus d'audiòfons


Pel que fa al lloc de l’orella on van col·locats, es poden distingir els següents tipus:

  • Retroauriculars: Van col·locats darrere el pavelló auditiu. Estan composats per una carcassa de plàstic de forma ergonòmica en relació a la part posterior de l’orella (imatge de l’esquerra). En el seu interior hi ha els components electrònics i la pila. També consten d’un tubet flexible de plàstic transparent, i d’un motlle auricular fet a mida de la part més interna del pavelló auditiu (imatge de la dreta). Aquest motlle està perforat per un túnel que travessa de punta a punta el seu interior per tal que pugui passar per ell el so que surt de l’aparell. Són el tipus d’audiòfons més utilitzats en nens/es petits/es. Existeixen audiòfons retroauriculars per a qualsevol grau de pèrdua auditiva.

Abans només es fabricaven carcasses de color carn, però des de fa temps n’hi ha de diferents colors, significant la filosofia que l’audiòfon és un element que es pot lluir, i no que calgui dissimular.

  • Intrauriculars: Van col·locats en la part més interna del pavelló auditiu (figura de l’esquerra) dins una carcassa. Aquesta s’ha de fer a mida perquè és necessari que s’emmotlli perfectament a la forma del pavelló (com el motlle dels retroauriculars). No s’usa gaire en infants petits perquè caldria canviar sovint la carcassa a mesura que va creixent l’orella. S’utilitzen sobre tot en casos de pèrdues auditives lleugeres i moderades.

  • Intracanals: Són encara més petits que els intraauriculars. Van col·locats dins el conducte auditiu extern, i per tant o no es veuen des de fora o es veuen molt poc. La carcassa també s’ha de fer a mida i adaptada perfectament al conducte auditiu. També s’utilitzen en casos de pèrdues lleugeres o moderades, i pels mateixos motius que els del tipus anterior, no s’utilitzen gaire en nens/es. Existeix encara un altre tipus, anomenat CIC (Completely In the Canal), que van col·locats completament dins el canal auditiu. Són els més petits que es fabriquen.

Segons la manera com processen el senyal acústic es pot distingir entre:

  • Audiòfons analògics: Tenen un circuit analògic clàssic (que opera directament amb magnituds, com per exemple ho fa un indicador de nivell de benzina d’agulla o un termòmetre de mercuri). L’audioprotetista varia aquestes magnituds (guany, control de to, etc...) amb un petit tornavís fent girar els reguladors amagats dins la carcassa. Aquests aparells són menys cars, però no tenen tanta precisió i possibilitats d’adaptació.

  • Audiòfons de programació digital:  També tenen un circuit analògic però els elements físics de regulació (potenciòmetres, ...) estan substituïts per un microxip, de manera que són programats per l’audioprotetista mitjançant un ordinador. Tenen millor precisió que els anteriors. Si porten un comandament a distància, l’usuari pot variar el programa per ajustar-lo a les diferents ambients o situacions acústiques.

  • Audiòfons digitals: Tenen un microprocessador intern que converteix el so “físic” que reben en un algoritme (fórmula matemàtica). Als de les darreres generacions se’ls diu “intel·ligents” perquè canvien l’algoritme segons el tipus d’ambient sonor. (No és el mateix estar a la biblioteca de l’escola que al pati, on tots parlen i criden). L’audioprotetista els programa amb l’ordinador introduint les instruccions de com han de treballar. Tenen molta bona precisió, flexibilitat i qualitat de so. L’inconvenient és el seu preu.

Per cada tipus d’audiòfon existeixen diversos models amb diferents característiques tècniques. El model que és idoni per a un nen/a pot no convenir a un altre/a. No necessàriament l’audiòfon més car és aquell que s’adapta millor a les necessitats d’una determinada persona.

Com funcionen

El so de l’ambient és recollit pel micròfon, que el transforma en impulsos elèctrics. En els aparells retroauriculars el petit forat del micròfon acostuma a estar en la part superior de l’aparell, mirant cap endavant. En els intraauriculars el micròfon està situat en la part de la carcassa que dóna cap a l’exterior de l’orella. Els impulsos elèctrics generats són conduïts al processador, que és el nucli de l’aparell. Allà són “treballats”, no només amplificats, adequant-se  a les característiques de la pèrdua auditiva segons la configuració amb que està programat l’aparell. L’auricular torna a convertir l’energia elèctrica en acústica, la qual viatja fins a estimular el timpà. En el cas dels intrauriculars el so surt directament de la carcassa pel forat de l'auricular. En el cas dels retroauriculars calen unes peces de més per tal de conduir el so, que són el colze, el motlle auricular fet a mida que es col·loca en el pavelló, i el tubet de plàstic que connecta ambdós elements. A partir del timpà el so continua el recorregut fins al cervell.

L’audiòfon té també un control de volum, que pot governar el propi usuari, usualment una rodeta, tot i que a vegades es pot regular amb un comandament.  En els retroauriculars existeix un commutador amb les lletres M-T-0. En la posició 0 l’aparell està apagat. La posició M significa “micròfon”, és a dir la posició usada en condicions normals. La posició T significa “telèfon”; En aquesta situació serveix per escoltar el telèfon (per inducció) o per escoltar allò que un conferenciant diu, el so d’un film... en sales dotades amb un bucle magnètic previst per a tal fi.

Cura dels audiòfons a l'escola

El manteniment i cura dels audiòfons és una tasca de la responsabilitat dels pares, o bé del propi alumne/a si aquest/a és el suficientment gran com per ser capaç de custodiar-lo. En principi un/a nen/a als 6 o 7 anys ja ha de ser prou competent com per saber posar-se’l i treure-se’l, saber si la pila està esgotada o detectar que no funciona bé. Aquests objectius d’autonomia personal són treballats pel/per la logopeda que els atén a l’escola com una part més del seu currículum personalitzat. En qualsevol cas és útil que els ensenyants tinguin en compte algunes precaucions elementals  per tal  d’estar segurs que els audiòfons funcionen bé o per, donat el cas, evitar que es malmetin com a conseqüència d’alguna activitat escolar:

  • Es recomana utilitzar els audiòfons durant tot el dia. Això no vol dir que no hi hagi certs tipus d’activitats escolars en què calgui treure-se’ls, com per exemple durant la natació. També és recomanable fer-ho si el nen o la nena juguen a futbol al pati o a cap altre joc en què sigui fàcil rebre alguna pilotada o un cop a l’orella. Cal pensar que al rebre un cop, apart de poder espatllar-se l’aparell, el motlle auricular pot rascar i fer sagnar el conducte auditiu. Quan l’alumne/a es treu l’aparell per practicar alguna d’aquestes activitats cal que el deixi apagat, en la posició 0, i millor amb la portella de la pila una mica oberta (si no hi ha perill de què es perdi).

  • Si, malauradament, l’audiòfon es mulla cal assecar-lo amb aire no massa calent o amb un drap de cotó, però mai no s'ha de posar damunt d’un radiador.

  • Si l’audiòfon xiula és possible que el motlle estigui mal col·locat al pavelló auditiu i per això s’acobli el micròfon amb l’auricular (efecte Larsen). Cal indicar a l’alumne/a que se’l posi bé. Si malgrat això segueix xiulant potser significa que el motlle s’ha quedat petit perquè el pavelló ha crescut, o que el tubet de plàstic està foradat, o que el nen/a té un tap de cera. No serveix baixar el volum per evitar el xiulet perquè llavors el nen/a tampoc no hi sentiria com cal. En cas que el motlle s’hagués quedat petit l’única solució és complementar-lo (rectificar-lo afegint material) o fer-ne un de nou.

  • En cas de no estar segur/a que l’alumne/a hi sent bé pot ser útil posar-se darrera d’ell/a i invitar-lo/la a que digui si hi sent quan se li parla. Si no és així pot ser que porti l’audiòfon apagat o que la pila s’hagi esgotat. Si el/la nen/a és encara petit/a convé que els pares deixin a l’escola algunes piles de recanvi per tal que el/la mestre/a les reemplaci si és el cas. Cal tenir-les en un lloc fresc i sec.

  • El volum i els altres paràmetres venen determinats per l’estudi que ha realitzat l’audioprotetista sobre el cas. No s’han de canviar sense consultar prèviament.

  • És útil que els infants petits portin els audiòfons lligats amb una cinta o goma que passi per darrera del cap i que estigui cordada a la bata, al jersei o a la samarreta. S’evitarà que els audiòfons es perdin o caiguin a terra si surten de l’orella al córrer o jugar.

Els audiòfons no són un perifèric d’ordinador “plug and play” que s’endollen i ja funcionen sols. Un cop triats els més adients i col·locats a l’orella segueix tot un període d’adaptació en què caldran varies visites al gabinet audioprotètic on va ser adquirit, i al CREDA, on es controlarà la seva eficàcia i s’aniran fent ajustaments per optimitzar-los. En aquest sentit l’audioprotetista agrairà qualsevol observació que se li faci arribar en relació al comportament auditiu de l’alumne/a a l’aula. Els audiòfons també requereixen controls periòdics amb la presència del nen/a. Per això és possible que durant el curs s’hagi d’absentar algunes vegades de l’escola, sobretot si és petit/a. Val la pena consensuar els dies de visita al CREDA, perquè si bé els audiòfons són importants també ho és la vida escolar: No cal concertar una d’aquestes visites precisament el dia en què l’escola celebra la castanyada, o el dia en què l’alumne/a ha de presentar el treball de recerca.

Com qualsevol altre enginy tècnic els audiòfons tenen una vida útil, i després cal canviar-los (aproximadament cada 5 anys).

 Els audiòfons de conducció òssia

S’utilitzen amb persones que tenen una sordesa conductiva (de transmissió) que no es pot corregir quirúrgicament (o que no es pot operar encara en el cas de nens petits). Per exemple, manca de pavellons auditius, agenèsia del conducte auditiu extern, etc. Consten d’un vibrador que es fa recolzar sobre l’os temporal. D’aquesta manera s’estimula directament la còclea. Els models clàssics estan formats per una diadema, en un extrem de la qual hi ha el micròfon i el vibrador, que es manté en contacte amb l’os gràcies a la pressió exercida pel flexo de la diadema. Aquest tipus d’audiòfon també es comercialitza inserit en ulleres de pala gruixuda. 

Actualment existeix un nou tipus més eficaç (figures de l’esquerra), conegut com BAHA en el seu acrònim en anglès (Bone Anchored Hearing Aids). Consten d’un pilar de titani que s’implanta a l’os (tal com els implants dentals), en el qual es connecta l’aparell (provist d'un vibrador) mitjançant un acoblador inserit en el pilar.

Els sistemes de freqüència modulada

Per tal que l’alumnat sord que utilitza audiòfons en tregui profit a l’escola, no només han d’estar ben ajustats sinó que també l’ambient sonor de l’aula ha de ser adequat.  Els elements que poden augmentar la dificultat d’entendre allò que diu l’ensenyant a classe són principalment:

  • El soroll de fons: L’oïda humana és un sentit actiu i selectiu: En un ambient on hi hagi diverses fonts sonores simultànies, una persona oient pot “sintonitzar” aquella que li interessa, per exemple una conversa determinada. La resta passa a ser un teló de fons. Però l’audiòfon no coneix la voluntat de selecció del seu portador. Els audiòfons de darrera generació són capaços de privilegiar la veu humana i filtrar bastant el soroll de fons, però quan són vàries les persones que parlen alhora allò que amplifiquen pot ser una sopa de veus. Un dels ambients on sovint diverses persones parlen alhora és precisament l’aula d’una escola, sobretot quan més petits són els nens i les nenes. L’audiòfon amplifica tot l’ambient sonor de procedència humana de l’aula, i fins i tot el de les aules veïnes, el del pati, etc.

  • La distància: Com més llunyana es produeix la veu del mestre/a en relació a la ubicació de l’alumne/a sord/a, més feble la percep. Per això es recomana que l’educador/a estigui sempre situat a prop d’ell/a.

  • La reverberació: El rebot de les ones sonores contra les parets de l’aula afecta la intel·ligibilitat quant més despullades són aquestes o més grans són les finestres. El laboratori, el lavabo o qualsevol altra cambra alicatada amb rajoles de ceràmica, són sales amb molta reverberació.

L’ús dels sistemes emissors de freqüència modulada a l’aula ajuda a rebaixar aquests inconvenients. Els sistemes FM transmeten el so mitjançant ones de ràdio. Estan formats per un emissor i un receptor. La persona que parla (mestra/e) du al damunt l’emissor, format per un petit micròfon i un transmissor, mentre que l’alumne/a utilitza un petit receptor acoblat a la part inferior del seu audiòfon. (No tots els audiòfons tenen la possibilitat d’acoblar-se a un receptor de FM). Com que el senyal pot travessar les parets, si a l’aula del costat hi un altre sistema similar en funcionament, lògicament un i altre hauran d’estar sintonitzats en canals diferents per evitar que s’interfereixin.

Els sistemes FM milloren la relació senyal-soroll de fons i “apropa” i singularitza la veu del mestre/a. També es poden configurar de manera que no quedi desconnectat el micròfon de l’audiòfon per tal d’evitar que l’alumne/a sord/a resti incomunicat auditivament de la resta de companys en activitats en què aquests intervenen oralment.  

No tots els alumnes sords treuen benefici dels sistemes FM. Existeixen protocols previs per valorar si en són candidats, relacionats amb el tant per cent de discriminació de la paraula. Per sota d’un percentatge determinat es considera que no són de gaire utilitat.

Existeixen també sistemes de FM per a superfícies més grans (tals com teatres, sales de conferències,...) on diferents portadors d’un receptor poden sintonitzar amb un mateix emissor.

Els implants coclears (IC)

Els implants coclears són dispositius electrònics implantats en part a l’os mastoides, darrera l’orella,  que estimulen les cèl·lules ciliades de l’òrgan de Corti mitjançant uns elèctrodes. L’excitació elèctrica produïda propaga impulsos nerviosos similars als que es produeixen en les persones oients. És possible implantar elèctrodes a la còclea encara que estigui danyada, sempre que restin cèl·lules ciliades en bon estat.

Com funcionen

Els dispositius d’implant coclear consten de dues parts: Una, visible, que es col·loca a l’exterior del crani, i una altra implantada a l’os mastoides mitjançant una operació quirúrgica.

La part externa (figura de la dreta) consta d’un micròfon que rep el senyal acústic i d’un processador de la paraula que el transforma en un senyal elèctric codificat repartit en diversos canals. Com més canals, més ric serà el senyal transmès.  (Existeixen models en què el processador i el micròfon estan units en un mateix dispositiu, mentre que en altres models el processador va apart, i està unit al micròfon per un fil). El senyal codificat pel processador és enviat mitjançant un cable prim a una bobina transmissora que està recolzada damunt els cabells, i que es manté sense caure perquè la part interna del dispositiu, la que està implantada a l'os, disposa d’un imant que la subjecta. (Figura inferior esquerra).

La part interna, implantada a l’os quirúrgicament, consta d’una antena i d’un receptor (imatge de la dreta), i també de l’imant que atrau i subjecta la part externa. El receptor capta les ones de freqüència modulada que provenen de la bobina transmissora després d’haver travessat la pell i les envia a través d’un elèctrode (de fet, un feix d’elèctrodes) fins a la còclea.

Aquest feix d'elèctrodes penetra la còclea resseguint la seva mateixa forma d’espiral (figura de l’esquerra) ja que en l’operació quirúrgica se l’ha fet lliscar pel seu interior emmotllant-se a la seva morfologia. D’aquesta manera els diversos elèctrodes estan en contacte amb les cèl·lules ciliades de la còclea que encara funcionen, i les exciten. L’estímul es produeix en diversos llocs de la longitud de la còclea, cosa per la que es fan treballar cèl·lules ciliades sensibles a diferents freqüències, tan greus com agudes. Els impulsos resultants circulen pel nervi auditiu fins al cervell, que els reconeix com a so.

Existeix un període de “rodatge”, d’ajustament pel nen/a mentre el seu cervell aprèn a interpretar els sons que abans no sentia, que varia segons cada cas. Durant aquest temps es requereixen diverses visites al centre implantador per tal d’activar paulatinament els canals, ajustar la programació i practicar diversos tests de reconeixement de la paraula. També es necessita temps per què l’usuari s’acostumi als sons que rep, els quals són sovint percebuts inicialment com a metàl·lics.

Qui és candidat/a a un implant coclear

Els criteris varien d’un centre implantador a un altre. Es poden realitzar tant en nens, prelocutius o postlocutius, com en adults. Els criteris també han anat variant amb el temps: Per exemple abans només es consideraven candidats a implants aquells nens pràcticament cofòtics, és a dir amb molt minvades restes auditives. En canvi ara es consideren aptes també nens amb pèrdues auditives molt menys massives. Abans no s’implantaven nens molt petits, i en canvi actualment hi ha la tendència a fer-ho el més primerencament possible. Fa uns anys s’implantava només una orella, i ara es valora la possibilitat d’implantar les dues en certs casos. També a vegades es planteja combinar l’implant amb un audiòfon.

De tota manera sembla que hi ha consens en relació a uns criteris generals:

  • Tenir una sordesa neurosensorial no retrococlear pregona o severa en ambdues orelles: El nervi auditiu ha de ser funcional. No tindria cap lògica implantar un elèctrode a la còclea si l’element que condueix els impulsos al cervell –el nervi- no tingués aquesta capacitat.

  • No beneficiar-se gens o gairebé gens de l’ús d’audiòfons: Per aquest motiu s’acostuma a adaptar prèviament audiòfons durant uns mesos als nens/es que no en són encara usuaris per tal de comprovar que no n'obtenen prou profit.

  • Que no hi hagi contraindicacions quirúrgiques o mentals. (Malformacions, no suportar l’anestèsia, malalties psiquiàtriques importants,...)

  • Que existeixi motivació personal i compromís per part de la família: Un dels protocols que es realitzen amb la família i amb el nen és de caire psicològic per tal de comprovar la motivació positiva i les expectatives ajustades. Un futur usuari prou madur pot decidir per sí mateix, però en el cas de nens petits la família i l’equip de professionals han de ser molt cautelosos pel fet de decidir, en un tema molt important, per una persona que no té encara la capacitat reconeguda de fer-ho per sí mateixa.

  • Compromís per seguir una rehabilitació auditivo-oral: L’implant no té sentit si no es practica posteriorment un treball auditiu i oral sistemàtic. Hi ha equips de professionals de l’implant que consideren una contraindicació absoluta el fet que el/la nen/a utilitzi també la llengua de signes. D’altres, en canvi, aconsellen que no deixi d’utilitzar-la.

Quins resultats poden esperar-se

No hi ha certeses quant a prediccions, tot i que com en tants aspectes de la vida hi ha diversos factors que poden augurar un millor pronòstic:

  • En general, quant menys temps s’hagi passat sense sentir, millor pronòstic. Això és igualment vàlid tant pels nens/es prelocutius com pels postlocutius.

  • En infants prelocutius, en la mesura que l’implant s’hagi realitzat més primerencament (sobretot abans dels 2-3 anys) hi ha més probabilitats de què aprenguin espontàniament paraules i frases quotidianes sense suport visual de labiolectura o gestualitat. En la mesura que es superi el període crític idoni per al desenvolupament del llenguatge, més enllà dels 5-6 anys, hi ha més variabilitat quant al resultat.

  • En nens/es postlocutius es poden esperar resultats més favorables degut a què la memòria auditiva que conserven els permet reconèixer abans i més eficaçment la informació sonora que els arriba.

  • És indispensable en primer lloc la motivació del propi usuari, que hi trobi sentit i que tingui ganes d’escoltar i de parlar. També és necessària la motivació de l’entorn (família, amics...). Quan el nen/a és molt petit/a no té aquesta capacitat de raonament, i són els pares els que han de valorar els pros i contres. En aquest sentit l’implant és molt més que una operació quirúrgica: És un procés que comença en aquesta, i cal perquè l’èxit sigui possible unes expectatives positives, una rehabilitació auditiva adequada i un acotxament afectiu de l’entorn. En aquest sentit també el professorat i els companys del grup tenen un paper important.

Cura de l'implant a l'escola

Les indicacions per tenir cura de l’implant en el marc escolar són les mateixes que les referides en el cas dels audiòfons (que no es mulli, que es retiri la part externa quan hi hagi riscos de rebre cops, etc.). Cal evitar sobre tot que amb algun cop fort o joc brusc es dany la part interna de l’aparell, ja que cal no oblidar que, a diferència de l’audiòfon, aquest dispositiu està implantat, i per tant és inaccessible sense cirurgia.

Defensors i detractors

Hi ha molts defensors dels implants coclears, i també alguns detractors. Aquells professionals que en són partidaris minimitzen els riscos quirúrgics i defensen que amb les tecnologies actuals (audiòfons digitals “intel·ligents” o implants coclears) es pot arribar a parlar si es compta també amb un bon treball logopèdic.

Altres persones, generalment properes a associacions de persones sordes opinen que es tracta d’una cirurgia molt invasiva que s’aplica moltes vegades a nens que no poden decidir per sí mateixos. Des de la perspectiva de la sordesa entesa no com a deficiència sinó com a fet lingüístic i cultural s’ha titllat a vegades de genocidi. 

El Bureau International d’Audiophonologie, al marge d’aquesta pugna, diu en la seva Recomanació 07/1: “La col·locació d’un implant coclear no és una intervenció “miraculosa”. No és una reparació de l’orella que restableixi l’audició normal. Té indicacions precises i limitacions. Només pot ser plantejada després d’un període suficientment llarg d’observació per apreciar el benefici obtingut per les pròtesis auditives i l’evolució del nen”.

L’implant és una ajuda, però no garanteix la capacitat de parlar. El més important és que, en el cas dels infants, els pares estiguin suficientment informats des de tots els angles possibles per tal de tenir l’oportunitat de decidir amb responsabilitat i amb coneixement dels pros i contres.

Implants auditius de tronc cerebral (IATC)

La col·locació d’un implant coclear convencional no serveix quan està lesionat el nervi auditiu, ja que aquest no pot transportar al cervell els impulsos electroacústics que es generarien des de la còclea. Per això en aquests casos pot estar indicat un IATC. Aquests tipus d’implants funcionen de manera similar als coclears, però els elèctrodes estan col·locats directament en el troncoencèfal, fent “el pont” a la còclea i al nervi auditiu.

Inicialment només s’aconsellaven en casos de neurofibromatosi de tipus II (tumoracions que envaeixen la porció auditiva), però actualment es pot plantejar també utilitzar-los en casos no tumorals de persones majors de 12 anys que tenen el nervi auditiu o la còclea absents o molt malmesos.

En comparació als implants coclears, d’IATC se n’han realitzat molt poques operacions. Els resultats no poden comparar-se a aquells, tot i que la majoria d’implantats obtenen beneficis en la percepció dels sons ambientals i en la millora de la capacitat de lectura labial.

Implants d'orella mitjana

Aquestes pròtesis s’implanten mitjançant cirurgia en els ossets de la cadena ossicular o a la finestra rodona per tal de provocar-ne la vibració, i així estimular l’orella interna.

És un tipus d'ajuda auditiva no gaire estesa. Pot estar indicat en aquelles persones amb hipoacúsia neurosensorial de moderada a greu que no es beneficiïn dels audiòfons convencionals. A més a més, en general, es contemplen aquests requisits:

  • Tenir més de 18 anys.

  • Poca diferencia (10 dB o menys) entre els llindars aeri i ossi de l’audiograma tonal en almenys dues freqüències.

  • Bon reconeixement del llenguatge parlat (Un 50% o més).

  • Bon funcionament de l’orella mitjana, de tota la part retrococlear (nervi auditiu, centres auditius cerebrals...,) i de l’aparell vestibular. Sense infecciones cròniques o alteracions anatòmiques de l’orella interna.

Existeixen uns models semiimplantables (consten d’una part externa amb micròfon, bateria i microprocessador, més una altra d’interna amb unitat receptora i transductor), i uns altres totalment implantables que no tenen part externa visible.

Dispositius visuals a l'escola

De la mateixa manera que existeixen les anomenades barreres arquitectòniques, enteses com a entrebancs per a l’accés i el desplaçament de les persones que tenen una mobilitat reduïda, existeixen també les barreres a la comunicació, enteses com aquelles que impedeixen l’accés a la informació i a la comunicació de les persones amb disminució sensorial auditiva o visual. Així doncs, si es considera per exemple el ferrocarril, una barrera arquitectònica la constituiria l'absència d'un ascensor per baixar a l’andana. Una barrera de comunicació per a les persones invidents fóra la no existència d’avisos de megafonia que anunciïn la via d’arribada del tren, o que dins el vagó no s’indiqui acústicament la propera estació. En canvi, una barrera de comunicació per a les persones sordes fóra que no existís indicador visual de la via d’arribada o, dins del tren, de la propera parada. A l’escola poden donar-se situacions de barreres de comunicació en les que l’alumnat sord o bé no pot rebre la informació o bé ha de dependre dels seus companys oïdors per obtenir-la, per exemple:

  • El timbre del pati o d’inici o final de classe: Si no existeix un avisador lluminós, situat on l’alumne/a sord/a pugui veure'l, que funcioni simultàniament amb el timbre, dependrà dels companys oïdors, que li hauran d’advertir la situació o haurà de seguir-los entrant o sortint de classe quan vegi que els altres ho fan.

  • L’alarma d’emergències: Cal que hi hagi un avisador lluminós sobretot en els llocs on pugui estar sol l’alumne/a sord/a, com per exemple els lavabos, per prevenir situacions d’emergència. S’han donat casos en escoles on algun alumne sord “s’ha cremat” perquè es donava la circumstància que estava al lavabo al produir-se un simulacre d'incendi i cap avís no li va advertir.

clicar el botó per obtenir el capítol en format pdf