Tinc un alumne sord a l'aula

Graus de pèrdua auditiva

Interpreta l’audiometria del teu alumne/a

És útil per a l’ensenyant saber interpretar les corbes audiomètriques del seu alumne/a sord/a perquè l’ajuda a tenir una idea més clara de les repercussions de la seva pèrdua auditiva en l’aprenentatge i en l’ús de la llengua, i de les dificultats que pot tenir per copsar les informacions que es donen a l’aula.

La prova més habitual, de la què el pare o la mare en porten una còpia del resultat a l’escola per incorporar al dossier de l’alumne/a, és l'audiometria tonal. La seva transcripció gràfica s'anomena audiograma. Vejam tot seguit el procediment que es realitza i la seva interpretació:

Resum del funcionament de l'audiometria tonal

El camp de freqüències que s’explora va des dels 125 Hz (la més greu) fins als 8000 Hz (la més aguda). És a dir només s’examina la part central del camp d’audibilitat humana (que va des dels 16-20 Hz fins als 16.000-20.000 Hz) per considerar que és la zona més necessària per a la comprensió de la parla.

Les freqüències que s’exploren són les següents: 125, 250, 500, 1.000, 2.000, 4.000 i 8.000 Hz, i sovint també algunes d’intermèdies com són les de 750, 1.500, 3.000 i 6.000 Hz. L’audiòmetre genera intensitats en salts de 5 en 5 dB. Per això en l’audiograma de l’alumne/a els llindars sempre estan expressats en nombres que són múltiples de 5. La prova es pot realitzar bé amb cascos auriculars, bé en camp lliure sense cascos (els tons sonen dins la cambra).

Per escoltar els tons purs que genera l’audiòmetre, clicar cada botó.

125 Hz	250 Hz	500 Hz	1.000 Hz	2.000Hz	4.000 Hz	8.000 Hz

Les graelles on es registren els llindars

Els llindars obtinguts es registren en graelles com la de l’esquerra, una per a l’orella dreta i una altra per a l’orella esquerra. A l’eix horitzontal es representen les freqüències explorades, en Hertz (Hz), i a l’eix vertical les intensitats, en decibels (dB).

La línia horitzontal dels 0 dB representa el llindar d’audició, el punt on estadísticament les persones comencen a sentir. És a dir, representa la mínima intensitat sonora audible, obtinguda per a cada freqüència explorant un nombre significatiu de població. Per això cal no confondre 0 dB amb el silenci. El llindar estadístic canvia segons la freqüència, perquè l’orella humana és més sensible a unes que a altres, però l’audiòmetre “coneix” aquesta realitat i compensa automàticament el nivell sonor en seleccionar cada freqüència amb l’audiòmetre.

El llindar obtingut per cada freqüència s’anota en la cruïlla corresponent. Això vol dir que si, per exemple, algú comença a tenir sensació auditiva als 500 Hz a una intensitat de 30 dB, es marcarà un senyal en el punt d’intersecció dels dos valors esmentats.

Una persona amb audició normal obté una corba audiomètrica prou ajustada a la línia de 0 dB (marcada en negre en la gràfica de l'esquerra). El seu camp d’audició ve a ser tota la superfície situada per sota d’aquesta línia, tot i que és normal que en alguns punts la corba del llindar estigui una mica per sota del 0 dB, en altres punts coincideixi, i en altres punts estigui una mica pel damunt. Però les persones amb pèrdua auditiva obtenen corbes situades sempre per sota de la línia del llindar estadístic (la de 0 dB), i com més gran és el dèficit d’audició, més avall es situa la corba. En l’exemple del gràfic s’ha notat en la freqüència de 1.000 Hz un llindar de 50 dB: Això significa que la imaginària persona explorada necessita una intensitat addicional 50 dB més forta que una persona amb audició normal per tot just començar a sentir en la freqüència de 1.000 Hz. A 2.000 Hz necessita 65 dB més. I així pel que fa a la resta de corba. Per això el seu camp auditiu és l’ombreja’t en blau, situat per sota la corba. El camp de damunt la corba li és inaudible.

El sistema habitual de notació

S’acostuma a realitzar les notacions en dues graelles juxtaposades, identificades una d’elles amb el rètol “orella dreta”, o simplement “OD”, en la qual les marques s’escriuen en color vermell, l’altra amb el rètol “orella esquerra” o les lletres “OE”, en la qual les marques s’escriuen en color blau.

Els símbols que s’utilitzen per a les vies aèria i òssia són els de la taula adjunta. Són tan diferenciats que encara que només es disposi d’una fotocòpia en blanc i negre, o estiguin ambdues corbes sobreposades en una sola gràfica, sempre es pot saber si corresponen a l’orella dreta o esquerra, a la via aèria (explorada mitjançant auriculars) o a la via òssia (explorada amb un vibrador aplicat damunt l’os de darrera l’orella).

símbol	llindar notat
o	Via aèria de l’orella dreta
x	Via aèria de l’orella esquerra
<	Via òssia de l’orella dreta
>	Via òssia de l’orella esquerra
Una fletxa cap abaix o l’absència de símbol significa que no hi ha sensació auditiva en la freqüència explorada.

També poden aparèixer altres símbols: Quan una orella té molta més audició que l’altra cal emmascarar-la amb un soroll continu (que també genera l’audiòmetre). Això és necessari perquè en cas contrari es podria atribuir a l’orella pitjor unes sensacions auditives que en realitat han estat captades per la millor a causa d'haver-se transmès el so a través dels ossos del crani. Quan hi ha un emmascarament els símbols són els corresponents a la taula adjunta.

símbol	llindar notat
[	Via òssia amb emmascarament de l’orella dreta
]	Via òssia amb emmascarament de l’orella esquerra
r	Via aèria amb emmascarament de l’orella dreta
p	Via aèria amb emmascarament de l’orella esquerra

Amb la tècnica de l’audiometria tonal també es pot avaluar el guany protètic (dels audiòfons o de l’implant). Es realitza de manera binaural (les dues orelles alhora), i encara que moltes vegades es noti el resultat en una de les graelles corresponent a l’orella dreta o a l’esquerra, no es refereix a cap d’elles en concret sinó a les dues en conjunt. El llindar sense aparell/s es nota amb símbols en forma de “S” de color verd o bé amb triangles de color vermell. El llindar amb aparells es nota amb triangles verds. La diferència de llindars representa el guany protètic en el cas dels audiòfons.

símbol	llindar notat
S - ▲	Via aèria en camp lliure
▲	Llindar amb pròtesis

Càlcul del valor de la pèrdua auditiva

El valor numèric de la pèrdua auditiva es calcula segons aquest procediment:

Es suma la pèrdua auditiva en dB de la via aèria obtinguda a les freqüències de 500 Hz, 1.000 Hz, 2.000 Hz i 4.000 Hz.
Si alguna freqüència d’aquest interval no és percebuda s’anota com una pèrdua de 120 dB.
Es divideix el valor de la suma per 4. S’arrodoneix la xifra al nombre enter superior. El resultat és el valor de la pèrdua en dB.
En cas que les dues orelles tinguin corbes molt diferents, el valor mitjà de l’orella millor es multiplica per 7, i el de l’orella pitjor es multiplica per 3. La suma dels dos valors es divideix per 10.

El valor de la pèrdua auditiva quan no es calcula la mitja ponderada entre dues orelles asimètriques, és sempre el de la millor orella, la que obté un nombre més petit en la suma de les pèrdues auditives de 500 a 4.000 Hz.

Segons aquests criteris el valor numèric de la pèrdua auditiva de l'exemple de l'esquerra és de 55 dB, ja que correspon al valor mitjà de pèrdua entre les freqüències de 500 a 4000 Hz de la millor orella.

Classificació de les sordeses pel Grau de Pèrdua Auditiva

El grau de pèrdua auditiva (GPA) permet classificar les sordeses atès el valor numèric de la pèrdua obtinguda segons el procediment anterior.

Una vegada obtingut el valor numèric cal confrontar-lo amb un barem per tal de conèixer quin grau de sordesa se li atribueix. Amb aquesta finalitat s'utilitza l’escala del Grau de Pèrdua Auditiva del BIAP ("Bureau International d'Audiophonologie”), òrgan de referència a l’hora d’adoptar lleis, decrets o reglaments en el camp de l'Audiofonologia en l'àmbit internacional.

Aquest barem (veure taula adjunta) va ser promulgat en la "Recomanació 02/1" (1997) de l'esmentat organisme, i distingeix diversos GPA, determinats sempre segons la mitjana de la pèrdua a les freqüències de 500, 1000, 2000 i 4000 Hz de la millor orella.

Grau de Pèrdua Auditiva	acrònim	pèrdua en dB
Audició Infranormal		menor o igual a 20 dB
Deficiència Auditiva Lleugera	DAL	entre 21 i 40 dB
Deficiència Auditiva Mitjana (o Moderada)	DAM	1r grau: entre 41 i 55 dB
Deficiència Auditiva Mitjana (o Moderada)	DAM	2n grau: entre 56 i 70 dB
Deficiència Auditiva Severa	DAS	1r grau: entre 71 i 80 dB
Deficiència Auditiva Severa	DAS	2n grau: entre 81 i 90 dB
Deficiència Auditiva Pregona	DAP	1r grau: entre 91 i 100 dB
		2n grau: entre 101 i 110 dB
		3r grau: entre 111 i 119 dB
Cofosi		120 dB

A cada GPA se li atorga un nom relacionat amb la seva importància (lleugera, mitjana, severa, pregona), i un acrònim.

Segons aquests criteris, l'exemple anterior corresponent a una pèrdua de 55 dB, es tracta d'una pèrdua auditiva mitjana (DAM) de 1r grau.

Els/les audioprotetistes dels CREDA utilitzen una altra classificació pel que fa només a les sordeses pregones, que és la següent:

1r grau: quan existeixen restes auditives fins a 4.000 Hz
2n grau: ídem fins a 2.000 Hz
3r grau: ídem fins a 1.000 Hz
4t grau: ídem fins a 750 Hz

El GPA no es tracta només d’un indicador quantitatiu sinó també qualitatiu ateses les previsibles –tot i que no necessàriament determinants- repercussions en el camp de la comunicació i de l’aprenentatge de la llengua. Segons la mateixa Recomanació 02/1 de la BIAP les repercussions del GPA sobre l’audició són indicativament les següents:

0-20 dB	Es tracta eventualment d’una pèrdua tonal lleugera sense incidència social.
DAL	La parla amb veu normal es percebuda. No obstant es percep difícilment la veu baixa o allunyada. La majoria dels sorolls familiars són percebuts.
DAM	La parla és percebuda si s’aixeca una mica la veu. El subjecte entén millor si mira quan li parlen. Es perceben encara alguns sorolls familiars.
DAS	La parla és percebuda amb veu forta prop de l’orella. Els sorolls forts són percebuts.
DAP	Cap percepció de la paraula. Només els sorolls molt potents són percebuts.
Cofosi	No es percep res

Com es sap si una sordesa és de transmissió o neurosensorial

Quan la corba de la via òssia és normal però l’aèria no, es tracta d’una sordesa de transmissió.
Quan ni la corba òssia ni l’aèria són normals i estan disposades de manera pràcticament superposada es tracta d’una sordesa neurosensorial.
Quan cap de les dues corbes és normal, però la corba de la via òssia és netament superior a l’aèria, es tracta d’una sordesa mixta, de transmissió i neurosensorial.

La justificació d’aquestes regles és senzilla: En la prova tonal per via aèria el so surt per l’auricular i travessa primer l’orella mitjana i després la interna. En canvi, quan es realitza la via òssia, el vibrador col·locat damunt de l’os mastoides (darrera l’orella) transmet el so per vibració d’aquest os estimulant directament la còclea. És a dir el vibrador “fa el pont” a l’orella mitjana i només explora la interna. Per tant, si “saltant-se” l’orella mitjana la corba obtinguda és normal, i “no saltant-se-la” no és normal, cal atribuir la responsabilitat de la pèrdua auditiva a l’orella mitjana. En canvi si tot i “fer el pont” a l’orella mitjana la corba òssia continua no sent normal significa que la pèrdua auditiva prové de l’oïda interna. El gràfic de l’esquerra representa, per tant, una pèrdua de transmissió. El doble gràfic (orella dreta-orella esquerra) de l’apartat anterior representa una sordesa neurosensorial.