Presentació

L’antiga “Escola Municipal de Sords-Muts”, reconvertida al cap de molts anys en el “Centre Municipal Fonoaudiològic”, i desdoblat posteriorment en l’actual “CREDAC Pere Barnils” i en l’“Escola Tres Pins”, va tenir una vida molt llarga, que es pot considerar iniciada l’any 1800, quan a Barcelona encara ningú creia que l’alumnat sord fos educable.

Observar en aquesta web les successives etapes de la seva història, fonamentades en concepcions ideològiques i pedagògiques diverses, com qui observa les capes estratigràfiques d’un talús, permet imaginar l’evolució de la història de l’educació de l’alumnat sord, si més no de Catalunya, i és per tant possible fer-se una idea del llarg camí recorregut per la comunitat sorda fins arribar a conquerir el dret a la plena educació.

evisant la història de l’educació de l’alumnat sord, hom pot adonar-se que els successius currícula que s’ha anat proposant a aquest col·lectiu en cada època històrica són la traducció educativa de la conceptualització que la societat de torn ha anat tenint en relació a la sordesa. Així quan es pensava que les persones sordes tenien escasses possibilitats educatives i lingüístiques se’ls oferien programes educatius molt limitats. En canvi, posteriorment, les societats més avançades que han cregut en la seva educabilitat plena els han ofert currícula ambiciosos i han apostat per eliminar progressivament allò conegut com “barreres de comunicació”, ja que no totes les seves suposades “limitacions” són inevitablement degudes a la sordesa, sinó que algunes són la conseqüència de la manca d’adaptació de la societat a les seves característiques personals i necessitats, per exemple quan no se’ls proporciona la informació d’una manera que els sigui accessible.

 

 

No hi ha una única conceptualització sobre la sordesa: Per això poden coexistir en una mateixa societat diferents models educatius estructurats a partir de conceptes contraposats del què vol dir “ser sord”, i que proposen respostes educatives no coincidents basades en allò que es creu que necessiten: Observeu sinó la vella pugna entre els models orals (que a partir de l’educació auditiva defensen com a únic codi comunicatiu i lingüístic la llengua parlada i escrita), i els bilingües (que recolzant-se en el sentit de la vista, intacte, defensen la utilització preeminent de la llengua de signes conjuntament amb la llengua oral, preponderantment escrita).

Alfabet dactilològic. Francisco de Goya. 1812

Per correspondència en relació amb aquesta web: cllombar@xtec.cat

De tot el que s’ha dit fins ara es pot aventurar una conclusió: Que les necessitats educatives de l’alumnat sord, enteses com tot allò que cada sistema educatiu ha de proveir per tal de permetre’l assolir les finalitats de l’Educació, no són intrínseques, no són immanents a les seves persones: Són atribucions, derivades de diferents maneres d’entendre què és la sordesa i les seves implicacions, definides per aquells que tenen l'oportunitat de bastir la resposta educativa que se’ls ofereix. Segons allò que es pensi que és capaç de fer una persona sorda, o segons allò que es cregui que ha de ser la seva identitat sociològica, així serà el currículum que se li proposarà. Valgui aquesta reflexió com una invitació per apostar per programes educatius ambiciosos, basats en una consideració molt positiva de les seves possibilitats educatives. I valgui també aquesta reflexió com una petició a les administracions educatives perquè hi aportin els recursos necessaris, ja que en èpoques de crisi econòmica les principals víctimes de la reducció de despeses que apliquen els governs dels països afectats solen ser, malauradament i incomprensiblement, aquells col·lectius que més requereixen del suport de la societat de la que formen part.

 

Que avui no sorprengui que hi hagi persones sordes que arriben a la Universitat no ha de fer oblidar que durant molts segles han estat considerades ineducables i que han patit importants restriccions de drets civils, com per exemple el dret d’heretar o de testificar. El motiu d’aquesta discriminació fou creure que la manca de capacitat de parlar i d’escoltar els incapacitava per entendre les idees dels altres i expressar les pròpies, i per tant havien de quedar exclosos de les esferes social, jurídica, etc.

Per tot això aquest treball pretén explicar el camí educatiu seguit pel col·lectiu de persones sordes utilitzant el recorregut històric de l’Escola Municipal de Sords-Muts de Barcelona, com a representativa d’aquest procés.