Tengo un alumno sordo en clase

Implicacions de la sordesa

Dues perspectives per enfocar l’educació de l’alumnat sord

Les variables del grau de sordesa i de l’edat en què va aparèixer condicionen però no determinen un pronòstic precís pel que fa al nivell d'assoliment de competència lingüística oral. És previsible que a major grau de pèrdua auditiva i a menor edat d’aparició les repercussions siguin més notables. Ser persona sorda condiciona ben segur maneres diferents “d’estar-en-el-món”. Però cadascuna d'elles és única.... I és que no només existeixen factors intrínsecs a cada nen/a sinó també la influència una gran diversitat de variables relacionades, com són:

La dinàmica familiar, no esmentada com a tòpic sinó per subratllar la importància de què es doni en la família una acceptació de la sordesa i una actitud comunicativa ajustada.
L’estimulació lingüística adequada per desenvolupar el llenguatge i la comunicació, ja sigui mitjançant la llengua oral més ajudes auditives (audiòfons, implants,...), la llengua de signes, o amb tot plegat.
L’escola, institució fonamental per aportar les estratègies i recursos escaients per facilitar els aprenentatges i per propiciar el desenvolupament integral de tot l’alumnat, inclòs l'alumnat sord.
El grau de maduresa de la societat: El "dèficit" és físic; el "handicap" social. El handicap de les persones sordes no és el mateix en comunitats socialment avançades, on poden viure amb poques barreres de comunicació i gaudint de tots els seus drets, que en societats on tots aquests aspectes no estan encara desenvolupats.

El resultat de la interacció de totes aquestes variables donarà la mesura de la repercussió de la sordesa en cada cas concret, és a dir condicionarà que un mateix grau de dèficit impliqui més o menys handicap.

És important que el mestre/a sàpiga que hi ha aspectes fonamentals que depenen d’ell/a, així com de l’escola i de l’administració educativa en general, amb els que podrà bastir amb els recursos i estratègies necessaris (o potser només amb els que es pugui comptar) una resposta educativa adient, tot i que moltes altres variables estan fora del seu abast.

La dificultat de confegir una “llista” d’implicacions de la sordesa es complica també pel fet de que no hi ha una manera unívoca d’elaborar-la, perquè hi ha dues maneres contraposades de situar-se en relació a ella. Aquests posicionaments generen respostes divergents a la pregunta: “Què és ser sord?”. Els dos paradigmes esmentats són coneguts habitualment amb el nom de "enfocament mèdic" per una banda, i "enfocament sociocultural" per l’altra. Pel que fa a l’educació, que és el tema que ens ocupa, existeixen dues modalitats comunicatives que vertebren de manera diferent la resposta educativa: la modalitat exclusivament oral i la modalitat bilingüe (llengua de signes més llengua oral).

Com a educador/a cal tenir present que existeix aquesta dualitat en la manera d’entendre la sordesa, i que en cada cas es reclama una resposta educativa que contempla recursos i estratègies diferents. En aquest sentit cal recordar que qui té el dret a decidir el tipus d’educació del seu fill/a són el pare, la mare o els tutors legals. La intervenció dels professionals cal entendre-la en el pla de l’assessorament i la col·laboració amb el projecte que han triat els pares per al seu fill/a sense pretendre imposar-los la seva visió personal.

Enfocament mèdic versus enfocament sociocultural

"L'enfocament mèdic" i "l'enfocament sociocultural" són posicionaments de caire sociològic, no educatiu, que determinen entre altres coses el tipus de modalitat comunicativa a emprar en l'educació d'aquest alumnat. No s'ha d'identificar, però, cada enfocament amb les respectives "modalitats comunicatives i lingüístiques" (oral o bilingüe) implementades en les escoles on estudien. Si bé és cert que els posicionaments "mèdics" exigeixen una modalitat comunicativa oral, la propietat reflexiva no és certa ja que és factible realitzar un abordatge exclusivament oral sense participar dels principis que inspiren els enfocaments "mèdics".

Heus aquí una sinopsi de les dues conceptualitzacions, enteses com a pols d'un continuum dins el qual hi caben diversos posicionaments més eclèctics:

	Enfocament mèdic	Enfocament sociocultural
Entén les persones amb pèrdues auditives com...	Discapacitats de l’oïda. Se’ls anomena “deficients auditius”, “pacients”, “persones que no hi senten bé”,...	Ni discapacitats ni deficients. El col·lectiu s'autodefineix com el de “Persones Sordes”, escrit amb majúscules per indicar la seva pertinença a la Comunitat Sorda.
Llenguatge	La sordesa comporta l’amenaça d’un retard o d’una disfunció en l’aprenentatge del llenguatge, que cal abordar ja de manera primerenca amb un treball logopèdic de caire educatiu, rehabilitador, i estimulador.	La Persona Sorda no té problemes lingüístics, ja que en llengua de signes assoleix una competència lingüística normal. Les seves dificultats no són de “llenguatge” sinó en tot cas d'aprenentatge de la “llengua oral”.
Llengües a adquirir/aprendre	Llengua oral exclusivament. La llengua de signes és perjudicial per a l’aprenentatge de la llengua oral. (“El gest mata la paraula". "Qui signa no parlarà”).	Llengua de signes com a primera llengua. Llengua oral de la comunitat com a segona llengua, en la seva versió escrita sempre, i en la seva versió oral en la mesura de les possibilitats o voluntat de cadascú. Les Persones Sordes es defineixen com a bilingües en l’accepció llengua de signes / llengua oral.
Escoles on ser educats	En centres ordinaris. Modalitat oral. Suport logopèdic.	En centres específics per a alumnat sord que realitzin una educació bilingüe i bicultural. O en centres ordinaris de la modalitat bilingüe (llengua oral / llengua de signes). Valoració de la figura del professor/a sord/a.
Model de persona sorda que es vol	Que parli i s’integri en la societat per arribar a ser com aquell adult que hagués estat en cas de ser oïdor, és a dir, una persona integrada i “normalitzada”, una més en la societat. No es promociona el contacte amb altres persones sordes. "La Comunitat Sorda és un ghetto”.	Les Persones Sordes són integrants d’una minoria lingüística i cultural, determinada per la primacia del sentit de la vista. Es consideren biculturals per sentir com a seves tant la cultura del seu medi social com la Cultura Sorda. En les relacions socials és un valor important el tracte amb iguals, amb altres persones de la Comunitat Sorda.
Barreres de comunicació	El sord s’ha d’adaptar a la societat: Ha de parlar, s’ha d’esforçar a entendre allò que li diuen. Les persones oients li han de parlar pausadament i clarament per tal de facilitar la seva comprensió, o en tot cas fer-li resums d’allò que es parla entre oients. Subtitulat a la TV i supressió de les barreres de comunicació auditives mitjançant informacions escrites o visuals.	A més d’adaptar-se les Persones Sordes a la societat, la societat ha d’adaptar-se a elles. Reivindicació d'intèrprets en llengua de signes en els organismes oficials, museus, etc...per no ser discriminats en relació als oients. Reivindicació del dret a tota la informació, no només a resums benintencionats. Subtitulat a la TV i supressió de les barreres de comunicació auditives mitjançant informacions escrites o visuals.
Ajudes auditives	Són imprescindibles les ajudes auditives (audiòfons o implants coclears). Creença que amb la tecnologia actual i amb una bona reeducació auditiva tots els sords poden parlar.	Acceptació de les ajudes auditives en la mesura que es comprova la seva utilitat. En cas contrari, no. Hi ha Persones Sordes que són contràries als implants coclears per considerar-los una tècnica quirúrgica invasiva i un genocidi de la Comunitat Sorda.

Implicacions en la comunicació i el llenguatge

L’ésser humà neix amb una predisposició innata a desenvolupar el llenguatge. Això significa que en condicions normals el nadó, seguint les fites de desenvolupament establertes, concreta aquesta dotació inicial en l’adquisició de la llengua habitual del seu entorn, de manera natural, sense que calgui una planificació prèvia per part de les persones que l’envolten. Els nadons sords en tant que éssers humans també neixen amb aquesta capacitat innata per desenvolupar el llenguatge.

El concepte "llenguatge" remet a la capacitat universal per comunicar-se mitjançant un sistema de signes lingüístics. El concepte "llengua", en canvi, remet a la manifestació particular d’una determinada comunitat d’aquesta capacitat (llengua catalana, llengua àrab, llengua japonesa,...).

El llenguatge és una potència innata, però la seva concreció, la llengua, cal interioritzar-la pas a pas, cal seguir un procés per arribar a apropiar-se-la. En aquesta distinció comencen les diferències entre els infants oients i els infants sords en relació a les llengües orals:

La comunicació que la mare o el pare estableixen des del principi amb el nadó és multisensorial, en el sentit que no només intervenen les paraules sinó també les mirades, les carícies, els gronxaments, les cançonetes... El nadó sord és capaç de notar aquestes manifestacions, però perd bona part dels elements auditius i sonors.
Els nens molt petits, quan comencen a ser conscients de la seva pròpia veu juguen amb ella emetent sons espontàniament i fan un feedback oral-auditiu: En sentir-se ells mateixos tornen a emetre veu per tornar-se a sentir, i així successivament. Els nens sords també comencen a fer-ho perquè l’ésser humà està “programat” de manera innata per manifestar aquesta conducta, però al no tenir la recompensa auditiva que tenen els nens oients, deixa d’emetre veu a partir dels 6 o 7 mesos.

La llengua s’adquireix en contextos significatius d’interacció, amb interlocutors més competents, en relació amb les pròpies vivències i interessos. I s’adquireix de manera natural, és a dir sense cap formalitat o programació “acadèmica”. Els infants oients passen de la fase preverbal a la verbal, tot i adquirint la llengua familiar de manera autònoma, perquè la interacció comunicativa amb les persones que els/les envolten és rica i extensa. En canvi en els infants amb una sordesa prelocutiva important la via de comunicació oral-auditiva amb els adults lingüísticament competents està compromesa, escapçada, cosa que implica que no puguin desenvolupar de forma natural la llengua oral i que es retardin en l’adquisició de les seves capacitats comunicatives i lingüístiques. En conseqüència cal intervenir des de l’exterior per planificar un procés d’aprenentatge intencional que requerirà atenció especialitzada, que necessitarà més temps per a la superació de cadascuna de les etapes, i que potser no es podrà donar mai per acabat.

El handicap del nadó sord en relació al nadó oïdor es concreta en no poder desenvolupar de manera natural la seva predisposició al llenguatge a partir d’una llengua oral. Però sí que pot fer-ho a partir d’una llengua de signes:

L’afebliment del sentit de l’audició fa que el sentit de la vista, intacte, passi a tenir un paper més preponderant del què habitualment correspon pel que fa a captar informació de l’entorn i al seu ús en els intercanvis comunicatius.

Les llengües de signes són visuals, i per tant són ajustades a les capacitats sensorials intactes de l’infant sord. Són veritables llengües en el sentit que reuneixen totes les condicions que precisa un codi de comunicació per ser-ho.
La capacitat innata dels petits sords per desenvolupar llenguatge pot manifestar-se de manera natural a partir d’una llengua de signes manuals. L’ésser humà està tan predisposat al llenguatge que si té dificultats per desenvolupar-lo a partir del canal establert “per defecte” (l’oïda) ho pot fer a partir d’un canal altre sensorial igualment noble, com és la vista. Diversos estudis van comprovar que els fills sords de pares sords amb la llengua de signes com a llengua familiar experimenten les mateixes fases en l’evolució de les seves capacitats lingüístiques que les que experimenten els fills oients de pares oients amb a la llengua oral.

L’infant amb una sordesa important incorporat a la via de l’educació exclusivament oral té la garantia que la llengua que va aprenent és un codi universal, en el sentit que serveix per comunicar-se amb la seva societat de referència. Es tracta d’un aprenentatge costós i sense treva en què serà indispensable el seu esforç personal i el de tots els que l'envolten, a més de les ajudes auditives escaients (audiòfons, implant coclear, FM a l’aula,...). No es pot garantir, però, que assoleixi, almenys en el temps que cronològicament pertoca, un bagatge lingüístic suficient com per entendre totes les informacions orals i escrites relatives als continguts escolars ni per assegurar la comunicació plena amb les altres persones.

L’infant amb una sordesa important educat segons la modalitat bilingüe (llengua de signes / llengua oral) pot rebre –en signes- les informacions relatives als continguts acadèmics i comunicar-se adequadament amb altres persones que utilitzen la llengua de signes. L’aprenentatge de la llengua escrita i oral es pot realitzar en la mesura de les seves possibilitats individuals, però com en el cas anterior no es pot garantir l’assoliment d’un nivell suficient com per entendre abastament els llibres de text o per interrelacionar-se adequadament, sense la mediació d’intèrpret, amb les persones que s'expressen oralment.

Les dificultats lingüístiques, en relació a la llengua parlada i escrita, que es poden donar més sovint en l'alumnat sord, principalment si tenen una pèrdua auditiva important de caràcter prelocutiu són les següents:

Dificultats més comunes que es poden observar en relació a la llengua escrita i parlada

Morfosintaxi:

Coneixement no suficient de l’estructura sintàctica. (Principalment frases passives i relatives, pronominalització, objecte indirecte,...)
Dificultats per establir les concordances de gènere i nombre.
Dificultats en la utilització de les persones i temps verbals apropiats. (Ús extens de la 3a persona, de l’infinitiu i del present).
Ús incorrecte o manca d’ús de preposicions i conjuncions.
Ús excessiu d’estructures de frase repetitives, o de grups de paraules. (Ús de plantilles estandarditzades i “segures”).

Lèxic:

Llacunes de lèxic d’ús habitual i adequat a l’edat.
Àmplies llacunes de lèxic de caire abstracte.
Dificultats per a la deducció i l'ús de mots derivats.

Expressió oral:

Poca intel·ligibilitat de la parla. Producció alterada dels aspectes prosòdics (ritme, entonació, síl·laba tònica, velocitat...).
Deformacions, omissions i substitucions de fonemes.
Contingut expressiu molt centrat en l’experiència directa i en aspectes concrets. Dificultats per mantenir converses en temes de caire abstracte.

Comprensió oral/escrita:

Dificultats de comprensió oral/escrita per manca de lèxic, d’anàlisi dels elements de la frase o del seu significat global.
Dificultats per relacionar les diferents idees del text. Resums no elaborats, constituïts per fragments quasi literals del text.
Dificultats de comprensió lectora del sentit global del text, o per donar respostes que no es troben escrites directament en el text.
Baixa capacitat inferencial, predictiva i organitzativa de la informació. (Cal situar i “materialitzar” molt bé allò de què se li parla o allò que llegeix).
Comprensió “literal” del que se li diu o del que llegeix. (Dificultats per entendre els dobles sentits, la ironia, l’humor, la metàfora, els absurds, la polisèmia, les frases fetes,...).
Dificultats per mantenir la conversa en situacions de grup.
Dificultats de comprensió oral per manca d'intel·ligibilitat auditiva i per manca de distinció entre fonemes visualment pròxims per lectura labial.
Lectura mecanitzada i lenta.
Confusió entre paraules amb grups de grafemes semblants (per exemple protagonista amb protesta).

Implicacions cognitives

Llenguatge i pensament són dos conceptes que sempre han anat relacionats en la història de la Psicologia. A partir sobretot de les teories interactives de Vygotsky es pensa que els desenvolupaments cognitiu, comunicatiu/lingüístic i socioafectiu estan mútuament interrelacionats de manera que l’activitat intel·lectual no és només necessària pel llenguatge sinó que també es deriva, es genera, de l’activitat del propi llenguatge. Tot això en el marc d’una relació interpsicològica amb els consemblants i amb el món. Aquells tres tipus de desenvolupament formen una mena d’ecosistema en què tots depenen i treuen profit de tots. La interacció coordinada dels tres vectors propicia el creixement harmònic de tots ells.

Si aquest “ecosistema”, però, no assoleix l’equilibri perquè un dels seus elements (el desenvolupament lingüístic), resulta afectat també se’n ressentirà la resta. Diferents investigadors van estudiar en infants sords petits la relació entre el grau de desenvolupament del llenguatge i el joc simbòlic, així com amb diverses activitats de caire “cognitiu” tals com representació espacial, combinatòria,...

Les conclusions coincidents foren que aquells assoleixen millors capacitats intel·lectuals en la mesura en què estan en disposició d’usar una llengua per formular hipòtesis, per representar-se el món, per comprendre la informació,...

Per això, perquè els infants sords desenvolupin la seva intel·ligència de manera similar i seguint les mateixes passes que els oients, cal que posseeixin no més tard que els seus companys que hi senten, una eina completa per pensar (una llengua). En la mesura en què això no sigui possible trigaran més i amb més dificultats a accedir a l’abstracció i al pensament lògic. En cas que el desenvolupament lingüístic no arribi a un llindar que permeti el raonament abstracte, el nen/a no tindrà prou eines per referir-se a elements no presents en l’espai immediat (que no es puguin tocar o assenyalar) o a situacions del passat o del futur. El seu món quedarà centrat en l’aquí i l’ara, i manegarà un univers de conceptes marcadament concrets.

Visió del món amb una llengua

Visió del món sense una llengua

L’alumnat sord té una potencialitat intel·lectual similar a la de la resta de companys, però per fer-la efectiva precisa que les seves experiències vitals siguin significatives, i això està en relació directa amb la possibilitat de rebre tota la informació necessària de l’entorn, cosa per la qual és imprescindible poder mantenir una comunicació funcional amb la gent que els envolta. En el marc escolar cal, doncs, oferir respostes educatives amatents a aquests requeriments.

Implicacions socioafectives

En els llibres de Psicologia antics es podia llegir que les persones sordes tenien uns trets de personalitat i de relació social característics. Se’ls atribuïa tossudesa, desconfiança, impulsivitat,... Una persona sorda es pot mostrar desconfiada i esquerpa –igual que qualsevol oient- si veu altres persones parlar entre elles i no té manera de saber de què o de qui estan parlant. També a vegades els/les nens/es sords/es mostren agitació i impulsivitat, però sovint es deu a què utilitzen el cos per comunicar allò que els és difícil dir de paraula a les persones que no els entenen. La qüestió de fons és la mateixa que la de l’apartat anterior: El desenvolupament socioafectiu dels infants sords té a veure amb el seu nivell lingüístic i cognitiu: La sordesa, per sí mateixa, no implica necessàriament problemes d’adaptació o d’habilitats socials, però aquests sorgeixen quan hi ha una manca de canals fluids de comunicació (per exemple quan la persona sorda s'expressa en llengua de signes i l'interlocutor/a no la coneix, o quan aquell no te prou bagatge oral per comunicar-s'hi). En la mesura que només existeixin uns ponts de comunicació fràgils i lingüísticament incomplets amb altres nens/es i adults, els nens/es o joves sords/es es frustraran, es neguitejaran i es formularan hipòtesis desajustades en relació al món i a sí mateixos.

Els pares són els primers i principals referents per propiciar en el seu fill/a un autoconcepte positiu i una conducta social adaptada. Pels pares oients haver tingut un/a fill/a sord/a representa un canvi d’escenari i de plans, ja que no és com l’havien imaginat/da quan l’esperaven. Que hi hagi una relació ajustada amb el seu fill/a tindrà enormes conseqüències positives en la seva autoestima i en les seves habilitats socials:

Si els pares afavoreixen que el seu fill/a sigui cada vegada més responsable dels seus actes, tot i marcant els límits oportuns, facilitaran la seva autonomia. En canvi, en la mesura que sovintegin les situacions de sobreprotecció, de guiatge excessiu, es frenarà la seva necessària i progressiva independència, i es dificultarà que sigui cada vegada més capaç “d’encarregar-se de la seva pròpia vida”.
Implicar-se en el desenvolupament del llenguatge i de la parla del fill/a és eficaç i imprescindible. Però viure amb angoixa o desgrat les seves errades gramaticals o de pronúncia, corregir-lo constantment fent-li repetir les formes lingüístiques apropiades o els fonemes mal emesos, potser servirà per què parli més bé, però serà a costa que cregui que “no és el fill/a que els seus pares volien” perquè sempre li estan fent palesa la seva poca habilitat, perquè sempre es veu en la situació desagradable d’haver de “superar exàmens” a fi que els pares no es sentin decebuts. Les conseqüències són funestes per a l’autoimatge i l’autoestima, al no superar la comparació amb els altres nens/es, que sí són considerats hàbils i competents.

El coneixement del perquè de les coses, de si fer quelcom és pertinent o no, etc, és molt important per situar el/la nen/a sord/a en el món i en les regles del joc social. És fàcil que els infants o joves sords, a causa de la seva limitació sensorial no rebin tota la informació necessària per saber què passa en un o altre moment determinat. Aquest desconeixement pot fer-los realitzar en ocasions conductes socials inadaptades, no interpretar bé les intencions dels adults o dels companys, ignorar algunes normes socials, etc. En la mesura que tot això passi, el nen/a o el jove sord/a viurà amb inseguretat aquests desconeixements i incerteses, i es sentirà incòmode en situacions en les que per manca de referents no sabrà a què atenir-se. Per això és positiu que des del començament els pares s’esforcin a explicar el com i el perquè de les situacions, que no es relacionin amb ells només amb frases curtes, preguntes tancades que només cal respondre dient sí o no, i que no només els donin instruccions sense justificar: Posa’t l’abric! Puja al cotxe!,... En definitiva són actuacions igualment aconsellables amb qualsevol nen o nena, però molt més necessàries encara amb els fills i filles sords.

Els arguments anteriors s’han exposat referits als pares i a les mares, però, són igualment vàlids en la seva traducció al marc escolar, un dels principals entorns on es forja la conducta social i l’autoconcepte.

Els fills sords de pares sords tenen les mateixes probabilitats que els fills oients de pares oients de tenir o no dificultats de caire afectiu, perquè tota la família utilitza el mateix sistema comunicatiu, els pares no es senten decebuts o angoixats per haver tingut un fill sord, i el fet d’haver estat sords de petits (escolans abans que frares) els permet conèixer bé les estratègies per relacionar-se amb els seus fills.

Una qüestió realment important és la dels models d’identificació: el nen/a sord/a ha de poder identificar-se amb nens de la seva edat sords i amb adults sords. Aquesta necessitat no sempre és acceptada per alguns dels pares i mares que han triat la modalitat oral, que imaginen que la relació amb altres nens sords és danyosa pel seu fill/a. En aquest sentit, al principi d’implementar la integració de l’alumnat sord en centres ordinaris es procurava que no coincidissin mai dos alumnes sords en la mateixa aula per creure que es posarien a parlar en signes entre ells, i que els models amb qui s’havien d’identificar eren només els oients.

Avui, però, es dóna molta importància a la “trobada amb iguals”, i per això es procura escolaritzar l’alumnat sord en determinats centres, no només per rendibilitzar els recursos esmerçats sinó també per oferir-los models d’identificació.

L’escolarització en centres ordinaris implica una educació conjunta de sords i oïdors. Per això és també molt important que es donin les condicions per què l’alumnat sord estableixi relacions riques i variades no només entre ells mateixos sinó també amb els seus companys oïdors, en pla d’igualtat i no com a resultat d'actituds benvolents d’alguns oïdors cap als seus companys sords.

Altre aspecte és la identificació positiva amb models adults competents. Els fills sords de pares sords tenen el model dels seus pares, i molt possiblement el de molts altres adults de la comunitat sorda. Els fills sords de pares oïdors també tenen, evidentment, el model dels seus pares, però si no han conegut mai un sord/a adult/a els costa imaginar-se a sí mateixos com a adults, no saben com encaixaran en una societat adulta. Fins i tot s’ha descrit (B. Virôle) un tipus de temor consistent en sospitar que no arribaran a adults perquè mai no han vist un adult sord. Per aquest i altres motius, en la modalitat educativa bilingüe, es valora molt la figura del professor/a sord/a pel fet que constitueix un model no només d’adult sord, sinó també d’adult sord competent.

Importància de la intervenció primerenca

De la necessitat de dotar primerencament l’infant sord d’una eina de comunicació operativa es deriva que tothom estigui d’acord en la importància que el nen/a sord/a assoleixi el més aviat possible un codi lingüístic complet i funcional, útil per representar-se el món, per articular el pensament i per satisfer les seves necessitats de comunicació. Per això des de cada modalitat lingüística escollida pels pares o tutors es posa èmfasi en determinats requeriments que cal posar en joc sense torbar-se, amb la intenció d’afavorir el desenvolupament lingüístic, comunicatiu, cognitiu, curricular i d’habilitats socials igual o el més semblant possible als companys de la seva edat que hi senten.

La capacitat innata per desenvolupar llenguatge, referida abans, té una data de caducitat: L’època de major plasticitat del cervell per adquirir llengua és la que correspon als 3 primers anys de vida, sense desestimar el període que va fins als 5 o 6 anys. Per això, en qualsevol cas, sempre és previsible obtenir millors resultats si s’aprofiten aquestes etapes més sensibles que no pas en el cas contrari.

En aquest sentit des de la perspectiva oral s’emfasitza la importància de la intervenció logopèdica primerenca, i es preconitza l'ús d'audiòfons o implant coclear també el més primerencament possible per tal d’aprofitar i estimular les restes auditives coincidint amb aquesta època més favorable.

Des de la perspectiva bilingüe, i amb les mateixes intencions, es destaca la importància que el nen/a aprengui el més aviat possible la llengua de signes en contextos lingüístics apropiats (amb persones signants competents). Això implica que els pares hagin també d’aprendre-la per poder-se comunicar amb els seus fills.