Existeixen moltes llengües de signes com a fruit de la interacció comunicativa entre les persones sordes de les diferents comunitats. El nom amb què es coneix cada idioma gestual és el de “llengua de signes...” seguit pel gentilici de la societat de referència. Es representa el nom de cada llengua amb l’acrònim corresponent. Així per exemple, les persones sordes franceses es comuniquen amb la “Langue des Signes Française”, coneguda com LSF. Als EEUU, amb l'“American Sign Language” (ASL), també anomenada Ameslan. A l’estat espanyol, amb la “Lengua de Signos Española” (LSE). Les persones sordes catalanes es comuniquen amb la Llengua de Signes Catalana (LSC). En totes les referències lingüístiques i legals es reconeix la LSC com la llengua de signes pròpia de Catalunya en què s’expressen les persones sordes del nostre país.

• Funció representativa: Expressió d'informacions objectives, sense que el signant deixi entreveure la seva reacció subjectiva.

• Funció expressiva: Expressió d'actituds, emocions, opinions, sentiments,...

• Funció apel·lativa: Expressió de la funció imperativa i interrogativa.

• Funció estètica o poètica: Metàfores, frases poètiques,... Es pot expressar sofisticada poesia visual en llengua de signes.

• Funció fàtica: Són les “fórmules” utilitzades per iniciar, mantenir o acabar una conversa, tals com les frases de cortesia, les falques, el “party talk” (parlar del temps o de res en concret).

• Funció metalingüística: Ús de la llengua per referir-se a la llengua (per exemple una classe de l’àrea de llengua, o una definició del diccionari). En la modalitat bilingüe els/les mestres utilitzen molt la funció metalingüística, usant la llengua de signes per mostrar com funciona la llengua escrita.

• Són llengües visuals i espacials: Les llengües orals són auditivo-orals, i també són temporals, cosa que significa que discorren de manera unidimensional en el temps, paraula a paraula una darrere l’altra. Les llengües de signes, en canvi, són viso-gestuals, ja que a més de comptar amb la dimensió temporal (doncs lògicament els signes lingüístics s’expressen un darrera l’altre) compten amb la dimensió espacial. L’espai implicat és el del cos i el  proper al cos del signant, on aquest pot situar les mans sense dificultat. L’espai no és necessari només per produir físicament el lèxic sinó que també és l’escenari on desplegar la gramàtica, gràcies a la localització i a la direcció del gest, fent intervenir l’orientació i l’estructuració espacials. La participació de l’espai permet que amb llengua de signes es puguin significar simultàniament diversos elements lexicals.

• Paràmetres constitutius: De la mateixa manera que en les llengües orals es poden identificar fonemes (unitats mínimes sense significat) i síl·labes, en les llengües de signes es poden identificar uns components bàsics, que isoladament per separat en un signe determinat no tenen significat, però combinats, sí:

• Iconicitat i arbitrarietat: Una icona és un signe no arbitrari que exposa alguna semblança o alguna propietat d’allò que vol representar. Les llengües de signes tenen un bon percentatge d’iconicitat. (També les llengües orals tenen iconicitat). Per exemple en LSC o en LSE per dir “casa” s’ajunten les puntes dels dits de les dues mans formant una “V” invertida com si fos la teulada d’una masia. Però seria un error afirmar que les llengües de signes són merament icòniques o figuratives: Si fos així, les persones oients, en contemplar com es comuniquen dues persones sordes entendrien perfectament allò que expressen, i en canvi no és així.

Les llengües de signes són també arbitràries, i avancen cap a l’arbitrarietat en la mesura que els canvis diacrònics van perfilant els signes per aconseguir una major economia d’execució. També seria erroni pensar que mitjançant signes amb cert grau d’iconicitat no es poden expressar idees abstractes, ja que no existeixen límits en els conceptes que poden manegar unes persones que es comuniquen mitjançant la llengua de signes.

És difícil transcriure les llengües de signes al paper per la dificultat de representar la tridimensionalitat espacial, les configuracions de la mà, el moviment i molts altres elements que es poden donar simultàniament. Per això l’enregistrament més pràctic és en vídeo, per adequar-se al caràcter visual de la llengua.

Sovint, però, es realitzen temptatives d’idear sistemes de transcripció de la llengua de signes, i es crea també software per materialitzar aquesta escriptura (de la mateixa manera que es pot escriure en xinès amb Word mitjançant combinacions de tecles en un teclat convencional). L’aspecte que pren aquesta escriptura és pictogràfic. (Veure exemple en el gràfic inferior). El més usual és que les persones sordes escriguin i llegeixin en la llengua o llengües orals de la seva comunitat.

El procediment més habitual per transcriure les llengües de signes es realitza a partir de les glosses. Una glossa és un mot equivalent o proper de la llengua oral, corresponent a un determinat signe, escrit tot ell en lletres majúscules. La transcripció s’acompanya de símbols convencionals que precisen aspectes de construcció, expressivitat corporal, expressió facial,... Una proposta per a la llengua de signes catalana és l’oferta en el manual “Aprenem LSC!, (llibres 1 i 2) publicat per ILLESCAT, on les glosses s’acompanyen de les fotografies dels signes corresponents. Pot ser d’utilitat a pares i professorat que paral·lelament participen en algun curs d’aprenentatge de la LSC.

Cadascuna de les lletres de l’alfabet d'una llengua oral té un signe que les representa. El conjunt d’aquests signes s’anomena “alfabet dactilològic".

Signar una paraula amb dactilologia és expressar amb signes les lletres que formen la paraula escrita. Cal no confondre la dactilologia amb la llengua de signes: Si bé la dactilologia es considera un subsistema dins el sistema de la llengua de signes, que pot assumir certes funcions tals com representar un concepte o un personatge nous dels quals encara no existeix el signe corresponent, etc, una paraula expressada amb les "lletres" de l’alfabet dactilològic té només el mateix valor que si se l’escriu en un paper o que si es dibuixen les lletres a l'aire amb el dit.

A la dreta es mostra l’alfabet dactilològic català, i més avall els signes diferencials de l’alfabet espanyol (és igual al català però sense la "ç", i amb la "ñ").

Alfabet de  la ASL (American Sign Language). Diversos països sense tradició pròpia adopten aquest. 

La llengua de signes ha estat descrita pels lingüistes com el llenguatge natural de les persones sordes perquè és visual, i a diferència de la llengua oral poden adquirir-la sense un procés d’aprenentatge programat. La comunicació gestual sorgeix de manera espontània quan una persona sorda en troba una altra. L’encontre estable de grups de persones sordes propicià l’aparició de les llengües de signes.

Les persones sordes, encara que siguin competents en la llengua o llengües orals de la seva comunitat, tendeixen a comunicar-se entre sí amb llengua de signes. Dues persones sordes, o un grup d’elles, que parlen entre sí en llengua de signes es comuniquen de manera plena i eficaç sense dependre d’intermediaris, en una atmosfera confortable en la què no apareixen els handicaps de la sordesa que es manifesten en altres situacions. Aquesta sensació de comoditat no la gaudeixen quan estan entre persones oients a causa del percentatge d’informació perduda, a causa de sentir-se dependents de la bona disposició d’algun oïdor que els faciliti explicacions, repeticions o resums del què es diu.

La correlació que sempre existeix entre llengua i identitat fa que la llengua de signes, compartida per les persones sordes, sigui un important element vertebrador d’una identitat comuna, també generada pel fet de participar en una perspectiva visual del món, que entén la comunitat sorda com a:

• Bilingüe (Llengua de signes com a L1. Llengua oral de la comunitat, com a L2).

• Bicultural (Cultura sorda i cultura del territori).

Tota llengua es desplega i desenvolupa en funció de les necessitats d’aquells que l’utilitzen. Per exemple, els esquimals, com assenyala A.R. Luria, distingeixen entre moltes varietats de gel segons les seves respectives propietats, i tenen una paraula per designar cadascuna d’elles, ja que això és útil per a la seva vida quotidiana. (En català o castellà només coneixem “gel” perquè no és un concepte central en la nostra vida). En canvi els esquimals no tenen lèxic per denominar conceptes propis de latituds més càlides.

Una cosa semblant ha passat amb la LSC , per molt temps obligadament circumscrita a la comunicació a la llar o a les associacions de persones sordes: El fet que a Catalunya l’alumnat sord nLo hagi accedit (en nombre significatiu) al Batxillerat o a la Universitat fins bastant després d’iniciar-se la seva escolarització en centres ordinaris, fa que tampoc hi hagués accedit la LSC. Per això no existia lèxic suficient per treballar diversos continguts de les àrees curriculars. Per altra banda, la no consideració anterior de la llengua de signes com a llengua i la repressió secular consegüent va evitar que fos normativitzada (com el català abans de Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans). Actualment, però, aquest necessari treball de normalització i normativització, així com la  reivindicació pel seu ple reconeixement social els du a terme la FESOCA (Federació de Persones Sordes de Catalunya), així com altres entitats (plataforma "LSC ara", fundació ILLESCAT, etc.).

DILSCAT

Diccionari multimèdia en CD-ROM de la LSC , de consulta útil per a mestres i pares, que inclou 1.500 signes bàsics de la llengua de les persones sordes catalanes.

PETITS SIGNES

Enfocat a l'adquisició de la LSC per part dels infants sords. S''ha començat a incloure signes d'àmbits propers a ells. També s'expliquen contes. (Dins de Webvisual TV).

SIGNEM

La pàgina web del professorat de la Universitat Autònoma de Barcelona inclou una guia bàsica per a la comunicació en LSC, estructurada en 6 unitats, amb continguts de lèxic i de coneixement de les persones sordes.

WIKISIGN

Diccionari lliure de LSC en format multimèdia. És una mena de diccionari amb esperit de Wikipèdia.

Col·lecció GINJOLER

El text original de cada conte va acompanyat d’una adaptació al català signat, sistema de comunicació que utilitza el lèxic de la LSC amb l’estructura del català oral. Cada títol inclou un DVD.

MIRA QUÈ DIC

Diccionari multimèdia de LSC. Dins l'àmbit d'edu365.

GRAMÀTICA BÀSICA DE LA LSC

Vocabularis específics d’àrees curriculars, contes per a infants, etc, editats en CD-ROM per la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) conjuntament amb la Universitat de Barcelona. (Aquesta imatge no conté vincle).

DICCIONARI TEMÀTIC DEL LLENGUATGE DE SIGNES CATALÀ

Segona edició, amb 3.900 signes. Amb traducció al castellà.

WEB DE LA LSC

Base de dades sobre la LSC, cultura sorda i recursos de molt diversa naturalesa.

APRENEM LSC! (Volums 1 i 2)

Obra introductòria a les estructures i al lèxic bàsic de la LSC. Inclou codis gràfics útils per a la transcripció i glosses. (Aquesta imatge no conté vincle).